El misteriós home llop- Pep Reverter Sancho

El misteriós home llop- Pep Reverter Sancho

Un dia, cap a mitjans del segle XVIII, un noi jove decideix anar a visitar la seva tieta que vivia en un poble llunyà. Ella havia insistit molts cops en que hi anés i al final ell acceptà. Per arribar-hi calia agafar el tren. Era un trajecte de dues hores i es comprà el diari per passar l’estona.

Quan baixa del tren no veu ningú esperant-lo a l’estació. No hi havia ni carros, ni persones, i tot estava molt fosc. Fins i tot mirant en direcció al poble estava fosc. Com que feia fred i tenia una mica de por, no sabia què fer. Ell va pensar que si anava cap a casa de la seva tieta es perdria i no sabia si es trobaria algú per poder demanar ajuda. De cop, s’encén un llum dins l’estació. Tot content entrà. Hi havia un home assegut d’esquena a la porta, amb aparença de llenyataire, i tenia uns braços molt llargs. El noi el saludà, però ell no li va contestar. Tornà a saludar, però hi va haver silenci. Va decidir seure prop de la xemeneia a llegir una mica més el diari. Al cap d’una bona estona, el llenyataire se li va posar al costat sense ell adonar-se’n. El llenyataire li preguntà al noi si al diari parlava sobre les coses que últimament estaven passant al poble. De sobte, al noi li va agafar calor, va obrir la finestra i d’un cop d’aire s’apagà el llum i, per tant, només estaven il·luminats pel foc de la xemeneia. El llenyataire era un home de celles molt espesses, esquena geperuda, braços que li arriben gairebé al terra i ulls grocs.

El noi li va respondre que no.

—Doncs n’hauria de parlar —li replicà el llenyataire—. Resulta que una nit de lluna plena van trobar mort un be. Tenia tot el coll obert. Les marques eren d’un llop, i es pensaven que es tractava d’un que s’havia escapat de la resta dels seus companys. Després de trenta dies va tornar a passar el mateix, aquest cop la víctima fou el pastor, amb les mateixes marques al coll. La gent es va enfadar més, no era el mateix perdre un animal que a una persona.

Tots els casos van aparèixer sempre coincidint amb la lluna plena. Les altres víctimes foren un metge, un matrimoni i una noia que va anar a buscar aigua a la font. Ara s’han organitzat grups de gent que busquen el responsable, porten escopetes, i ja li han aconseguit disparat algun tret.

—Però... No han demanat ajuda a la policia? —pregunta el noi.

—No els cal, ja saben a qui buscar. En les empremtes que deixa es veu que sempre és el mateix, perquè li falta un dit de la pota dreta del davant. Totes les dones i les criatures s’han tancat a casa, mentre els homes busquen el culpable, i ja s’acosten cap aquí.

El noi començà a tenir por i es va aixecar per tancar la finestra que abans havia obert. Li demanà ajut al llenyataire perquè s’havia encallat i aquest, des de darrere, va fer força per tancar-la. Però el noi, alhora veu que li falta un dit de la mà dreta i...

No va tenir temps ni de cridar !!!

Una segona oportunitat- Mar Pascual Tàrrega

Una segona oportunitat- Mar Pascual Tàrrega

Mar era una xiqueta gairebé major d’edat. Dic gairebé perquè aquest desembre complirà els 18 anys. Marona, com era coneguda per la família, sempre havia desitjat un regal molt especial per celebrar aquesta data tant important per a ella.

La seva mare ja sabia quin havia de ser el regal per a la seva filla, ja que des de feia anys tenia una gran il•lusió. Anar a visitar Eros.

I qui era aquest personatge amb nom de Déu grec? Fa anys, quan la Mar només tenia 10 anys va perdre el seu germà gran a causa d’un accident de trànsit. Els seus pares no sabien com sortir d’aquell pou on havien caigut després d’aquest fet tan desgraciat. Els anys anaven passant i van decidir apadrinar un nen del Perú. D’aquesta manera van anar tenint més il•lusió per la vida i els va ajudar esvair el dolor per la pèrdua del fill.

La situació econòmica de la família de Mar cada vegada era més dolenta. El pare havia caigut en una depressió i va deixar la feina. La mare anava a netejar cases per poder treure endavant la seva família. Però això no impedia que cada mes abonessin els seus diners per a Eros, el nen del Perú.

Feia anys que volien anar a visitar-lo però el viatge valia molts diners, però ara, els pares de Marona farien un esforç i li pagarien el viatge per anar a veure Eros, que havia esdevingut un segon germà per a ella.

Va arribar el dia de l’aniversari i a l’hora dels regals Mar va tindre una gran alegria: un bitllet d’avió a Perú per anar a visitar Eros! I a més, no anirà sola sinó amb les tres seves millors amigues, Berta, Júlia i Gemma.

El viatge amb avió era molt llarg però Mar no podia pensar res més que no fos el seu germà de Perú. Tants d’anys i ara per fi el podrà conèixer!

Un cop a l’aeroport van agafar un autobús molt antic que els va traslladar al poblat on vivia Eros. Corbes, bots, forats terra,pols i més pols però finalment van començar a veure un grup de cases mal fetes on segurament malvivien famílies però que tenien moltes històries importants per descobrir.

Abans de baixar de l’autobús Mar va veure un xiquet molt morè que els saludava, un gran somriure va omplir el rostre de la noia, ja que era el mateix que havia vist créixer gràcies a les fotos que li arribaven a casa.

Evidentment era Eros. Un cop ens vam saludar ens va convidar a visitar la casa, si es podia dir així a aquella cova, i conèixer la seva família. De fet, aquella gent tenia tot el necessari per poder sobreviure el dia a dia. Menjar no els en faltava, ja que tenien un hortet i criaven animals de granja. Tot natural, molta gent del món industrialitzat voldria gaudir d’aquest bé de Déu.

Però hi havia una altra cara, com la fosca de la lluna, ell i els seus amics, tots menors d’edat, havien de treballar de sol a sol respirant vapors i pols tòxiques de la mina on treballaven a canvi de gairebé res. Però això els servia per no haver d’abandonar la cova. Més tard vaig saber que aquell habitatge improvisat havia sigut una part de l’antiga mina.

Van dormir al caliu de la llar de foc que desprenia un flaire característic de fusta humida.

A l’endemà, a primera hora, o millor dit, al primer raig de sol, ja estàvem llevats i sort, d’això perquè en qüestió de minuts en Hide es va rebolcar pels nostres llençols. Hide era una truja que estava a punt de parir i que era com un més de la família.

Avui, i a canvi de treballar el doble i sense sou, l’Eros no aniria a treballar, sinó que passaria el dia amb la seva família de fora i els ensenyaria la muntanya i els paisatges típics d’aquella zona.

Mar i les seves amigues es van quedar bocabadades, en veure tota aquella natura lliure, però aviat van haver de tancar les boques perquè se’ls omplien de mosquits, uns mosquits més grossos que els tigre. L’Eros tenia un nom per a cada planta, depenent de l’edat tenia un nom diferent. Era emocionant escoltar la sabiduria d’aquell noi que no té més temps que no sigui per treballar.

Tan animats estaven que van decidir anar a explorar un territori nou. Així que van abandonar aquella sendera de cabres i van tirar pel dret. A mesura que s’allunyaven del poblat el sol s’anava amagant per les muntanyes. De cop, se sent com un tro molt agut però el temps no amenaçava pluja. Al cap de res vam sentir uns crits que ens van esfereir. Era l’Eros! On havia anat a parar? El sentíem sota nostre. Com vam poder i aprofitant els últims rajos de sol, vam veure que s’havia colat per un forat acabat de fer. Per sort estava viu, ja que es queixava del mal, del molt mal que li feia la cama. Mar estava molt nerviosa. No podia arribar al poblat sense Eros. O… potser estava nerviosa perquè sense l’Eros no sabrien tornar al poblat! En un intent desesperat d’allargar la ma al seu company, va caure al mateix forat que el noi, però no es va fer tant de mal, ja que li va caure damunt l’esquena. Ara només quedaven a la superfície la Berta, la Gemma i la Júlia. Sense pensar-s’ho i ràpid ajudades per la por que els feia pensar que estaven soles al mig del no res, van agafar-se les tres de les mans i es van llençar al forat. Aquesta vegada, només es va fer mal la Berta, ja que les altres companyes van caure sobre tou. Aquella nit es va fer eterna, pensant com sortirien d’allí. Però com que no es podia fer res de nit, es van apretar per no patir fred i es van adormir, o almenys ho van intentar.

Es van despertar tots cinc gairebé a la mateixa hora, però es van estranyar de no veure claror. On estava el sol? Estaven tan enfonsats que no hi arribava la llum del sol, sense llum estaven desorientats i no van tindre d’altre remei que quedar-se quiets i cridar.

Estaven ja esgotats de tant de forçar les cordes vocals, desesperats feien sorolls amb les pedres que hi trobaven i començaven a tindre gana i molta set.

Quan ja havien perdut fins i tot la noció del temps, van sentir uns crits d’algú molt avesat a patir fred, un home dur. I efectivament, era un pastor que buscava una ovella que se li havia perdut. Aquest feia les funcions del cap del poblat, una espècie d’alcalde després de la mort del vertader cap. Duia una gran llanterna, un gran invent que havia arribat a la zona feia dos anys per primer cop. Aquest va arribar fins son eren els nostres protagonistes. Però no es va fixar gaire en ells, no, no. Quina va ser la seva sorpresa quan va que totes les parets tenien ulls. No és que estesin vives, sinó que estaven plenes de brillants. Obrirem una altra mina per portar riquesa al poble! Això és el que va dir el pastor, però l’Eros i la seva colla van capgirar les idees del pastor , que no eren dolentes però es podrien millorar.

Van sortir de la cova i es van reunir amb la resta de veïns. Arribaren a la conclusió que el millor seria millor no explotar les mines com en el passat, ja que d’aquesta manera arribaria un dia que s’esgotarien els brillants i tornaria la pobresa. Caldria obrir les mines al públic, endreçar els accessos i fer que vinguin turistes. D’aquesta manera no s’esgotarien els recursos i el poblat podria aconseguir la riquesa dels temps passats però sense fer malbé la salut dels seus veïns ni la de la natura.

I així va ser com Mar i les seves amigues van poder observar de primera mà com la vida havia donat una segona oportunitat a Eros i els seus. I això la va fer molt feliç.

Una nit entretinguda- Abril Aubalat Reverter

Una nit entretinguda- Abril Aubalat Reverter

Ja feia temps que un cotxe de color roig voltava per aquelles zones. Entrava ràpid i quan veia algú fugia com un llamp. Es tractava del Ladi el germà de l’Esvetlana, la meva veïna del pis de dalt de tot d’origen els dos gitanos. Des del primer moment aquell home d’aspecte seriós, sempre amb la roba esguerrada i com deia el meu pare ‘’no estava massa hexurat’’, que vol dir que no tenia bon aspecte, no em va semblar de confiança.

Al cap de setmanes ens comunicà l’Esvetlana que abandonava el pis per problemes econòmics.

Al cap de mes i poc sense veure’l va aparèixer, en Ladi, amb el seu amic que portava el cotxe roig, pel matí. Era estrany, perquè ja no tenia res a fer per aquelles terres. La veïna del segon el va veure i ell sen va anar rapidíssim. Portaven alguna cosa entre mans.

Aquell dia es presentava estrany, i dit i fet, a la nit nosaltres sopàvem a casa de a veïna del segon, la qual, al mati, l’havia vist. Explicà això que havia succeït aquest matí. Comentant els mals rumors del Ladi, començà a sentir un soroll com si caigués el pis. No, no era el pis, era el Ladi i el seu amic, que havien vingut a robar una nevera que no era d’ells. Van vindre a les deu de la nit, una hora així, raonable... El soroll que vam sentir era que van caure per les escales, normal, és el que té baixar una nevera pesada, en presses i en xancletes. En veure’ns van tirar la nevera i van marxar corrent. En un tres i no res vam trucar als Mossos d’Esquadra, que van acudir molt lleugerament. Jo vaig estar tot el temps present, per no perdre el fil. Van vindre i van muntar al pis a investigar. També va acudir la secreta, nomes en vindre la secreta, la meva mare va descriure al lladre, ens van ensenyar una fotografia al mòbil dels lladres més buscats i a la tercera ja sortia en Ladi.

Va ser una nit entretinguda.

La meva mare, com no tenia prou feina ni res, al dia següent se’n va anar a fer la denúncia a la comissaria de la ciutat d’Amposta.

Al cap de temps va vindre la seva germana, l’Esvetlana, dient que venia a buscar les bicis, no ens contava cap mentida, nosaltres, tots enfadats, quan ja se’n anava, li vam preguntar pel seu germà, i es va dir que no sabia res d’ell, li comunicar que havia vingut, -ja feia temps-, a robar la nevera del pis. No es va quedar sorpres perquè ella ja ho sabia, però davant nostre es va fer l’orni, i ens admetia que no sabia res d’ell, i al cap d’una estona ens va dir que li va preguntar si havia anat a robar al seu antic pis, cosa que no s’entén que primer ens digui que no sabia completament res, però res d’ell, i desprès ens digui que li va preguntar que si havia anar a robar al pis on havien viscut.

Ara ja una llogatera encantadora, que el primers dies es comportava molt bé, però, la gent del poble, no ens donava, molts bon comentaris d’ella, ni del seu home, el qual estava separat d’ella. La seva filla era una drogoaddicta i havia estat uns quants mesos tancada a la presó.

Un dia, la veïna del pis de baix, va començar a sentir crits i cops. Al cap d’una estona, va veure que entraven pel carrer els Mossos d’Escuadra. Era que la llogatera, va fer barallar el seu fill, que vivia amb ella, amb la seva novia, perquè el seu home volia tornar a casa amb ella i per això va fer barallar el seu pobre fill amb la seva nòvia, que era d’origen xinès.

Al cap dels dies va baixar a agrair-nos ‘’la fama’’ que li havíem donat, cosa que, nosaltres no sabíem res en aquells moments del què havia passat el dia d’abans. Des d’aquell dia mateix, que el meu pare va muntar a dir-los que no ens volíem saber res d’aquella família, perquè ens havien acusat d’una cosa que no sabíem ni vam fer.

Des de aquell dia, vam començar a entendre tots els comentaris que ens deia la gent, els quals venien d’una gent conflictiva i desagradable

Un record inoblidable- Oriol Dorà Lucas

Un record inoblidable- Oriol Dorà Lucas

Un dia de bon matí, en Josep, un nen eixerit i juganer que sempre treia bones notes, se'n va anar a l’escola on estudiaven tots els seus amics menys un, però, sempre sortien junts a caminar i a veure els nens que jugaven a futbol a l'estadi municipal del seu poble. Un dia mentre anaven caminant pels carrers van escoltar una sirena de policia, i la curiositat els va fer aproximar-se a l’incident que havia: un cotxe havia topat de front contra un mur de formigó, i  havia quedat ben atrotinat. El conductor va sortir greument ferit de l’incident, els nens van continuar el seu rumb cap a casa del Josep. Quan van arribar es van ficar a berenar i després a jugar a la playstation tots junts. Els nens es van quedar a sopar a casa d’en Josep, també es van quedar a dormir perquè el dia següent era dissabte. En fer-se de dia se'n van anar a passejar pel poble i després se'n van anar a jugar a futbol. A l’hora de dinar els pares dels nens van anar-los a buscar a casa d’en Josep, però com ells estaven presents en l’accident, l’esperit del conductor del cotxe se'ls   apareixia en somnis per la nit, ja que havien vist el cos ferit del pobre home. Un altre dia van quedar per a contar tots els somnis que havien tingut amb l’home, un va comptar que se li havia aparegut a l' habitació, un altre deia que no el deixava dormir i Josep deia que l’esperit li havia entrat al seu cos i que per la nit el feia robar joieries, botigues de roba... Ell se n'assabentava al matí perque s’adormia a classe.

Un món per un pastís- Beatriz Prada Atencia

Un món per un pastís- Beatriz Prada Atencia

Ja fa molt de temps de aquesta historia. Això era un família de sis persones, que no estava passant per un moment de la seva vida molt important, ja que per culpa de la crisis no tenien molts de diners per sobreviure.

Aquesta família, com ja he dit ho estava passant molt malament, però ara tenien un altre problema molt important, que arribaven les Nadals, i els nens de la casa eren petits i no sabien que en realitat, els Pare Noel, i els Reis Mags no existien. Però ells escrivien les cartes igual i les entregaven als seus pares per a que li donessin al Pare Noel i al Reis Mags.

Els seus pares que llegien les cartes, i miraven tot els regals que demanaven els seus fills i que ells no se podien permetre comprar-li, els ficava molt trists, ja que los nens estaven molt impacients de que arribes lo Nadal.

Un dia el pare va decidir que parlaria en la filla més gran, que ella si que sabia la veritat sobre el Pare Noel i els Reis Mags.

Va estar parlant de que no els podria regalar res pers Nadals a ningú perquè no tenia diners i que segurament els costaria aconseguir menjar per a aquells dies tan importants. Ella va estar parlant en el seu pare i li va dir que o entenia,i que no es preocupes per los regals, i que ella intentaria de alguna forma ajudar-los.

Unes dos semananes abans de acabar l’escola aquesta nena va tindre una idea mol bonica, i intel•ligent. Aquesta idea consistia en que ella faria pastissos, cocs i postres artesans i els vendria a pastisseries, o els vendria al mercat.

Bé un dia la nena es va ficar a cuinar i va fer molts de postres, però resulta que la seva família, no estava d’acord, en què treballes ella, perquè era molt menuda, i li van dir que no podria ser la idea que havia tingut i que moltissimes gracies per intentar ajudar-los, però que no podria ser.

Ella es va desil•lusionar molt perquè ella volia ajudar, i perquè li agradava molt cuinar per als altres.

Bueno ella en les ultimes setmanes de escola, es va emportar trossets dels pastissos que havia fet per a esmorzar, i les seves amigues ho veien i ho provaven, un dia va portar un bon tros de pastis, i això que o va provar la seva millor amiga Laura, i resulta que el pare de la seva amiga tenia una pastisseria molt bona

Bé resulta que la Laura va parla amb el seu pare, i li va dir que si li podria comprar pastissos, perquè la familia de la seva millor amiga o estava passant molt mal econòmicament. El pare s’ho va estar pensant això que li va dir la seva filla i finalment va decidir que li podria anar be per a la seva empresa.

L’Home va estar parlant amb la noia i li va dir que si ella feia els pastissos, ell li compraria i així podria guanyar alguns diners, ella va dir que si que tenien tracte. Però ara el problema que tenia és que els seus pares no la deixaven que treballes ni fes res, perquè era molt menuda o jove.

Ella va decidir que ho faria igual, i que aprofitaria mestres els seus pares treballaven i ella faria los pastissos i postres.

Bé la nena va anar fent los postres i els va anar venen al pare de la seva millor amiga, ella va anar guanyant molts de diners i a poc a poc va anar comprant coses per a menjar per als Nadals i també va comprar alguns regals per als seus germans.

Bé ja quedava poc per a acabar el col•legi, i tenien de fer un esmorzar per a l’últim dia de clase, però ella va dir que no podia participar perquè no s’ho podria permetre, llavors tots senrien d’ella perquè era pobre. Llavors la seva tutora Carmen va parla amb ella i tota la clase i va dir que no farien un esmorzar, sino que cada u portaria algun menjar típic de casa seva. La professora va fer tot això perquè ja que la seva alumna no s’he podia permetre pagar l’esmorzar i era molt bona cuinera, volia que participés.

Bé resulta que la noia va fer l’esmorzar casolà per a classe, i va seguir treballen per al pare de la seva millor amiga Laura, fins que un dia un gran cuiner molt important va anar a comprar a la pastisseria del aquest Home i va provar un pastís dels que havia fet la nena.

Li va agradar tant aquest pastis que li va demanar la recepta al pastisser i li va oferir que treballés per a ell i la seva gran empresa” Un món per un pastis” i el Home no va poder acceptar ja que sabia que ell no havia fet aquell pastis.

Aquest Home li va explicar al cuiner que ell no havia fet aquells pastissos, que li comprava a una nena que els feia, i li comprava perquè la seva família no estava molt be ecònomicament.

Aquets cuiner va quedar tant impressionat per el que li van contar, que va decidir d’ anar a veure a aquesta nena, i provar que el que li deien era veritat. I era així el que li havien dit era veritat la nena era molt bona pastissera, i ella era la que feia els pastissos.

El chef va decidir de contractar a la nena quant fos una mica més gran, perquè ara era molt jove.

De moment la nena seguia fen els pastissos per al pastisser i seguia guanyat alguns diners, per a la seva família.

Ja era el dia de portar l’esmorzar cassola a classe, i la nena el va portar, quant tots els seus companys van provar el que havia fet, li van demanar perdó, perquè la nena era molt bona cuinera per a ser tant jove.

Era el dia de Nadal i els pares d’aquesta noia no estaven molt contents, perquè no tenien cap regal per als seus fills, i no tenien un bon menjar, fins que la nena va parlar amb els seus pares i li va explicar tot el que havia passat i estava passant. La nena els va ensenyar tot el que havia pogut aconseguir amb aquestos diners: els regals,el menjar...

En principi es van enfadar una mica perquè la seva filla no els havia fet cas, però desprès es van ficar mes contents perquè tenien alguns regals per als seus fills, i un menjar bo.

Els seus germans es van ficar molt contents, perquè tenien el que havien demanat.

Al cap d’uns anys la nena ja era més gran i ja tenia anys per a treballar, llavors es quant es va posar a treballar per al chef i llavors ja va poder ajudar als seus pares en el que pogués.

Troballa a la badia- Eric Castro Colombo

Troballa a la badia- Eric Castro Colombo

Vet aquí una vegada, un xiquet anomenat Ramon que estava a la platja. Com estava avorrit, va fer un tomb per les rodalies. Caminant per l’espigó de roca que embolcallava la cala, va observar que a sota hi havia una cova. Engrescat pel misteri del seu interior, va decidir investigar. Un cop dins, entre les canyes, fils de xarxa i plàstics va entreveure una ampolla de forma ben estranya. Es va afanyar a agafar-la i en obrir-la va veure que hi havia un paperet en un sobre. Va obrir-lo i hi havia un missatge que hi deia: “Estic perduda al mig d’una illa i necessito ajuda si us plau. SOS!!!”

En Ramon va pensar i pensar i al cap d’una hora es va decidir a anar a aquella illa. Al dia següent el seu pare que era explorador i es sabia molt bé totes les illes va anar amb el seu fill amb una barca que havien llogat al port i van anar a buscar a la noia. Fins que cansats de buscar van sentir una veu que cridava. Es van apropar i van veure una noia amb les robes estripades. En Ramon li va preguntar si ella havia escrit la carta, i la noia li va dir que sí. Llavors li van dir que venien a buscar-la, però la noia va dir que allò era un parany perquè era una sirena malvada. Però els va donar una oportunitat de tornar a ser lliures amb una juguesca. Va dir que si encertaven una pregunta i la raonaven els deixaria marxar.

-Quin és l'animal que pel matí camina a quatre potes, al migdia amb dos i a la nit amb tres ?

El Ramon que a més d’eixerit era molt espavilat va respondre:

-La persona, perquè quan és un bebè camina a quatre grapes, quan és adult amb dos cames i quan es fa vell s'ha d'ajudar d'un bastó.

I així va ser com el Ramon i el seu pare van poder fugir de les garres de la bruixa malvada que vivia en aquella illa.

Sobrepès i altres problemes- Alexandra Sancho Reverter

Sobrepès i altres problemes- Alexandra Sancho Reverter

No! Un altre cop no! Ja torno a fer tard. Em miro el rellotge. Són les 8:32. I reso perquè el conserge no em tanqui la porta. Ja me l’ha tancat dues vegades i ahir, justament ahir, la meva mare em va dir que si em tornava a passar em castigaria durant un mes. Per sort el conserge m’ha deixat passar. Pujo les escales com una boja i arribo a la meva aula amb la cara roja, com si acabés de córrer una marató.

- Com és que arribes tard, Mònica? - és la mestra de ciències naturals. – Va passa...

Pocs minuts després arriba l’Helena. La mestra li fa la mateixa pregunta que a mi. I el típic ignorant de la classe contesta per ella.

- Què no ho saps que a l’ “Helena balena” li costa caminar?- va dir l’ignorant, anomenat Jofre.

- Ha, ha, ha! – la resta de la classe es posa a riure, excepte les meves amigues i jo.

L’Helena se’n va amb el cap abaixat a la seva cadira sense dir res i la mestra expulsa a en Jofre de l’aula. Pobra noia, ja deu estar acostumada a que se’n riguin d’ella. L’Helena té sobrepès. És una noia molt simpàtica i educada, a més a més és bastant intel•ligent. L’únic que sé d’ella és que a casa seva no tenen molts diners i que es passa tot el dia cuidant el seu germà petit.

A l’hora del pati les meves amigues i jo comentem tot el que ha passat a classe de ciències.

- Pobra noia, em fa molta pena. – diu la Laura.

- A mi també, l’hauríem d’ajudar. – dic jo.

- D’acord – diu la Mariona – El dilluns a l’hora del pati anirem a parlar amb ella.

Totes fem que sí amb el cap, i ens girem per buscar amb la vista l’Helena. Està asseguda en un banc tota sola llegint un llibre.

Al nostre grup d’amigues no estem ni les noies més guapes del curs, ni les més intel•ligents, ni res especial; simplement som les noies més normals i corrents que et puguis tirar a la cara, per dir-ho d’alguna manera.

Ara toca educació física. Avui saltarem el poltre. Anem per ordre de llista, i ara em toca a mi. Ho he fet bé, no molt bé, però bé. Ara li toca a l’Helena. De sobte sento com tota la classe se’n riu. Em giro, i veig a l’Helena al terra, plorant perquè s’ha fet mal a la cama. Us ho podeu creure? Està plorant i els impresentables de la classe se’n burlen d’ella. Heu vist cosa més cruel en la vostra vida? Jo sí. El mestre d’educació física li acaba de dir: << A veure si fas una mica més d’esport eh! Que ja no pots ni córrer! >>. Això és molt fort. Estic indignada. Ara sí, l’Helena se n’ha anat plorant als vestidors, i jo me’n vaig corrent darrere d’ella.

- Estàs bé Helena- li pregunto.

- Sí, tranquil•la, no et preocupis per mi, no passa res, estic acostumada a què se’n riguin de mi.- em respon.

- Ho sento molt. Les meves amigues i jo hem decidit que et volem ajudar, i com hem vist que no tens molts amics et volem proposar que formis part de la nostra colla.

- Ho dius de debò?- em pregunta, eixugant-se les llàgrimes i amb els ulls brillants.

- Clar que sí dona! Mira, demà a la tarda anirem a donar una volta, si vols pots venir.

- D’acord! – Em va dir eufòrica.

Al tocar el timbre de les tres, els ho vaig comentar a les meves amigues, i em van dir totes que havia fet molt bé de dir-li a l’Helena que vingués.

Aquest matí m’he llevat, plena de satisfacció. Aquesta tarda hem quedat a les cinc davant d’un bloc de pisos molt cèntric. Quan ja estàvem totes, inclosa l’Helena, hem començat a caminar en direcció cap al parc.

Però de sobte, quan hem arribat, l’Helena s’ha posat a plorar. Totes li hem començat a preguntar què li passava, però no ens contestava. Però per fi ha dit alguna cosa.

- Veureu, fa sis mesos que el meu pare està hospitalitzat; està malalt i no tenen un diagnòstic clar i a casa estem molt preocupats.- diu entre llàgrimes.

- Ho...ho sento molt Helena.- diu la Mariona.

- Ara li han de fer unes proves molt importants i no entren a la seguretat social, i nosaltres no ho podem pagar. La meva mare es passa deu hores cada dia treballant i no arribem a final de mes. Jo em passo els dies cuidant al meu germà petit de tres anys i no tinc temps per estudiar ni per fer els deures, ja que haig de portar al meu germà petit a l’escola i anar a buscar-lo, haig de fer el dinar i el sopar...I la meva mare no té temps per preocupar-se per mi i el meu sobrepès, ni per portar-me al metge. I a sobre tota la classe es riu de mi, fins i tot el mestre d’educació física.

Ens hem quedat totes mudes. Cap de nosaltres sabia tot el que li passava a l’Helena.

- Mira Helena, tinc una idea. T’ajudarem a recaptar els suficients diners per a pagar l’operació del teu pare, així la teva mare no haurà de treballar tant i es podrà preocupar més per tu.- dic jo mentre les miro a totes.

- Faríeu això per mi? – pregunta l’Helena emocionada.

- Clar que sí! – contestem totes a cor.

Ara fa sis mesos que vam tenir la conversa amb l’Helena. Vam recaptar els diners necessaris. El seu pare va sortir de l’hospital. La mare de l’Helena la va portar al metge i ara està fent una dieta. L’Helena s’ha aprimat i està perfecta, encara té una mica de sobrepès, però cadascú és com és, s’ha d’acceptar i no ha de fer cas als que se’n riguin d’ella, perquè moltes vegades, la gent que se’n riu dels altres és perquè també tenen problemes o complexes i els volen tapar d’aquesta manera, però en realitat l’únic que aconsegueixen és fer mal a la gent i a ells mateixos.

Seré fort- Eva Martínez Nicolas

Seré fort- Eva Martínez Nicolas

En Marcel un nen de 13 anys, vivia a les afores d’un poble amb el seu pare i quatre germans més, dos eren noies. Tenia una vida gaire complicada, ja que la seva mare havia mort anys enrere per càncer de pit, el seu pare anava cada dia al treball des de dos quarts de vuit del matí fins tres quarts de nou de la nit, per aconseguir un petit sou que ajudava a mantenir una mica més a aquella pobra família. En Marcel era el qui tenia que cuidar dels seus germans cada dia, ja que ell era el més gran de tots i per als petits era com un segon pare. Ell era qui s’aixecava cada dia de bon matí per a despertar els seus germans, per preparar-los l’esmorzar i per a acompanyar-los fins a l’escola a uns 8 km de la seva casa. Era ell qui cada dia s’encarregava de la casa excepte les hores que anava al col•legi, i també el qui ajudava a fer els deures als seus germans. Ell era molt aplicat, tant els estudis com la família ho eren tot per a ell, de gran volia tenir un bon futur i sobretot somiava en treballar per a poder aconseguir una mica més de diners per ajudar la seva família.

Un matí com qualsevol altre, el seu pare va anar a treballar i anant per camins muntanyosos li va sortir una llebre pel davant i al frenar va sortir-se’n del camí anant a parar al camp del costat, el conductor que venia pel darrera va veure com el cotxe va bolcar i va trucar a la policia. Més tard, va acudir la policia i acte seguit l’ambulància, els doctors van treure’l del cotxe i el van intentar reanimar, ells sabien que ja no podien fer molt i que la cosa no anava gaire bé. El van ficar a la llitera i se’l van endur cap a l’hospital més proper. La policia va estar investigant més sobre el cas i també intentant esbrinar qui era aquell home que havia patit l’accident. Van entrar dins del cotxe, que pel que es veia era un cotxe de treball, ni mes ni menys, l’home era mecànic, al costat de les ferramentes hi van trobar la seva cartera, dins portava el moneder, i al moneder hi van trobar el seu carnet d’identitat. Al saber més d’ell van buscar més pistes i van contactar amb el seu cap del treball. El seu cap es va posar molt trist al saber-ho ,fins i tot perquè no es podria imaginar la situació de casa, ja que tenia 4 fills i casi bé no els podia mantenir ni cuidar, els seus fills eren petits i no tenien cap familiar més que el seu pare. Li va explicar tota la situació als policies i ells es van ocupar.

Els agents de policia van anar a casa d’en Marcel i els hi van explicar el que havia ocorregut, els nens es van ficar a plorar, encara que eren petits per a entendre-ho. En Marcel estava , no sabia que fer, que faria sense el seu pare? Com menjarien i viurien? Ell li va demanar una cosa als policies , que els portés amb el seu pare al hospital.

Així va ser, al arribar van anar corrent a la sala on es trobava el seu pare, al entrar tota la tristor es va apoderar d’en Marcel i es va ficar a plorar com un boig, era un nen, un nen de tan sols 13 anys, que no sabia com continuar la seva vida, no sabia com donar-li carinyo a tots els seus germans, no sabia d’on trauria els diners per comprar tan sols ni el pa.

Al veure al seu pare allí, estirat amb els ulls tancats, ple de cables, sabia que la cosa no podia tirar enrere .Però, que havia fet ell per a que la vida el tractés així? Aquesta era la pregunta que cada segon el seu cap no podia parar de repetir. L’últim que va fer va ser agafar-li la mà al seu pare i dir-li unes quantes coses.

“Pare, no sé perquè la vida és tan injusta, però aquesta vegada m’ha tocat a mi junt amb tots els meus germans dir-te adéu, un adéu per mala sort, etern, però encara que hi siguis lluny de nosaltres sempre estaràs prop. Et prometo que cuidaré d’ells com si fossin els meus fills, també que sortiré endavant amb tot el que la vida em fiqui al davant, i sobretot seré un bon exemple per als meus germans. Passi el que passi, seré fort”

Tot seguit li va donar un petó a la galta i el va abraçar ben fort, i li va dir: “t’estimem”.

Els seus germans van entrar a la sala i tristos el van abraçar tots a la vegada donant-li petons.

Els policies es van encarregar de portar-los a un orfenat, en Marcel els hi va dir:

- Graciés per tot, malauradament hem d’estar aquí a partir d’ara en endavant, però si hi ha una sola cosa que us demano és que no necessitem que ningú ens adopti, no vull que els meus germans es separin de mi mai de la vida, i això m’encantaria que fos possible, m’ho prometeu? Només necessito això per ser feliç.

Els policies van fer possible el desig del Marcel, així van quedar amb el director de l’orfenat.

A partir d’aquell dia en Marcel i els seus germans, van començar una nova vida, però aquesta vegada sense el seu pare.

SantJordi ’13- Laia Solé Armora

SantJordi ’13- Laia Solé Armora

Hi havia un vegada Sant Jordi, un cavaller de l’edat contemporània. Un cavaller amb molts modals i molt eixerit. Al seu poblat hi havia una noia molt bonica, de bona casa i bona família, que diguessem li feia ‘gracieta’, bé diguem-ho clar, estava enamorat d’ella. Un bon dia, el sol estava meravellós i la temperatura era perfecta, un drac va atacar al poblat i Sant Jordi va tenir que protegir a la gent. Era el noi més valent del poblat i per això el protegia. Va pensar que si anava a buscar a la noia, el drac s’emportaria a les altres noies del poble, però si es quedava a cuidar a la gent del poblat, podria prendre a la seva enamorada . Però la seva ‘’noieta’’, no sabia on estava... Aquell drac estava furiós, tenia gana, i volia a noies maques, se les volia cruspir. Aquell drac amb un aspecte no molt agradable, estava molt enfadat. Sant Jordi que era un noi molt intel•ligent, va cavil•lar i cavil•lar, i va dir:


- Prefereixo, que un drac em mati a que es mengi a la noia que més m’estimo del món!, el drac en sentir aquelles dolçes i dures paraules, el seu petit cor es va encongir, i se’n va anar, deixant un rastre de petjades. D’aquelles petjades plenes de dolçor van sortir unes precioses roses.

Sant Jordi, va buscar a la noia, i la va trobar, i desde llavors, van estar units i van viure junts per sempre més.

Desde aquella data: el 23 d’Abril, els nois regalen roses a les seves enamorades i les noies llibres als seus enamorats.

No confies- Ana Maria Rentero Torres

No confies- Ana Maria Rentero Torres

Hi havia una vegada una nena, que es deia Angelica, estava molt trista des de feia temps. El seu pares no sabien què fer perquè s'animés, tot el que feien era inútil sol aconseguien que cada cop estigués més i més trista.

Un dia se'ls va ocórrer preguntar-li però no van obtenir resultats, ella els deia: "Estic bé no us preocupeu de veritat" però contra més deia que estava bé més es preocupaven.

Al seu pare se li va acudir pagar a un detectiu, però ell tampoc va obtenir resultats.

La seva mare va pensar que hauria de sortir més, conèixer gent nova i sobretot divertir-se, però res.

El seu pare va pensar pagar a algú perquè es fes passar per un amic i li expliqués els seus problemes. I va funcionar, al cap d'uns mesos li va contar el seu problema.

En descobrir-ho van decidir complir com més aviat millor, ella es sentia sola després que morís el seu gosset, li van comprar un altre gos, però només van aconseguir posar-la més trista, havien aconseguit que recordés encara més al seu petit i adorable Doby.

Un matí Angelica es va aixecar d'hora i va anar al menjador però quan li faltaven uns passos va escoltar el seu pare i el seu millor amic com li deia que li devia la seva part del tracte, Angelica es va enfadar tant que va decidir anar-se'n de casa i viure tota sola .

Va tornar a la seva habitació i va fer una corda amb els llençols del seu llit, la maleta amb totes les seves coses, va lligar els llençols a la maleta i els deixa caure lentament, quan ja eren a terra es va agafa al llençols i lentament es deixa caure.

Va agafar la seva bicicleta que estava al camí i es va dirigir cap al bosc. Allà es va trobar amb un jove que sol • licitava de la seva ajuda, però ella ja no confiava en cap home ja que només feien més que mentir la gent.

Però la compassió que li donava aquest pobre jove, era tan compassiu que el va pujar a la seva bicicleta, va girar i tornar al poble perquè el veiés un metge.

El metge li va dir que no tenia res greu que només estava cansat i famolenc.

Quan ja havia descansat i menjat li va donar les gràcies per haver-li ajudat, el jove li va dir que abans de anar-se'n l'esperés que havia d'anar a fer unes tasques que tenia pendents (va triga migdia a tornar).

Angelica li va dir que es dirigia a l'altra banda del bosc, li pregunta si podia acompanyar-la perquè es dirigia al mateix lloc, ella li deia que volia veure món i viure aventures, el jove en escoltar el seu somni li van entrar ganes de fer el mateix i des de llavors van ser bons amics, però un dia dirigint-se al bosc van veure una trifurcació ella volia anar per l'esquerre i ell pel dret, així que cada un va ser pel seu camí, a veure qui tenia raó i qui arribava abans.

Angelica en arribar al final del camí va veure que era al mateix situat que al principi, al cap d'una estona va aparèixer el noi estranyat que Angelica estigués asseguda sobre una pedra, van estar parlant i van decidir anar junts pel camí del mig, van estar caminant hores sense parar a descansar.

Angelica encara seguia sense confiar en els homes però quan estava amb ell, quan parlava amb ell era com si tota la resta desaparegués com si el seu odi s'extingís com si no hi hagués res més que ells dos.

El jove en veure llum al final del camí va sortir corrent, Angelica el va seguir, entra a la tercera casa del quart carrer a la dreta.

Angelica desorientada entra després d’ell però el que veu li fa sortir corrent en direcció contrària. El jove surt després d’ella vol explicar tot però no la troba.

Angelica arriba plorant a una font grandiosa i preciosa de diversos pisos, seu al costat mirant el reflex i odiant-se a si mateixa per idiota per fer-se il•lusions, per ximple.

El jove per fi la troba ella li diu que la deixi que no la miri perquè aquesta horrible, ell li diu que no li importa i li diu que la dona a qui estava abraçant era la seva germana perquè li havia dit que la seva mare havia mort i el seu pare estava molt malament i ella no sabia què fer.

Ella se’l va quedar mirant i li pregunta:

- ¿Segur què? - (Pregunto empassant saliva)

-És clar ximple-(La va interrompre i li eixuga les llàgrimes i donant-li una forta abraçada)

Van anar junts a casa de la seva germana on els convida a menjar i que descansin una estona que tenien pinta d'estar cansats de caminar.

L'endemà quan Ángela s'aixeca i es troba un camí de pètals de roses que va de la seva habitació fins al menjador, la jove baixa les escales seguint el camí fins al menjador allà el jove l'espera amb la seva germana i el marit, Ángela s‘acosta amb cara somrient. El jove li diu Àngela que si volia ser la seva dona, però Àngela no es fia de ell però l'amor que sent per ell és més fort que tot el dolor que li han fet, ella li contesta que sí, un segon després li sorgeixen tants dubtes tantes preguntes pensi que tot ha anat tan de pressa que no pot sortir bé.

Aquesta mateixa nit el parla amb el jove i ell li contesta és normal a penes ens coneixem però quan miro aquests ulls tan misteriosos, tan perforadors és com si et conegués de tota la vida jo et vull i jo sé que tu m'estimes així que estic segur que no tindrem cap problema en estar junts per sempre. L’endemà el jove li pregunta a Angelica si no volia que la seva família fos a la cerimònia ella li contesta que solament tenia mare (no volia que el seu pare fos), el jove intrigat li pregunta si podia conèixer-la, Angelica lo contesta que si però que abans la tenien que avisa per a veure si tenia tems o estaria a casa. Angelica truca a la seva mare a amagades per avisar-la de que estigues a soles el dia següent. Adia següent Angelica i el jove s’acomiaden de la seva germana i marit i s’endinsen al bosc per tornar a casa de Angelica la que no esta gaire contenta. Quan arriben a casa la seva mare es sola esperant-los a la porta, li dona una forta abraçada la qual deixa anar unes petites llàgrimes. Angelica li dona la invitació per a la boda i li demana que vingué que li faria molta il•lusió. La boda es celebrarà d’aquí a tres setmanes i que li agradaria que l’ajudes a fer els preparatius la mare accepta.

TRES SETMANES DESPRES:

La mare ajuda a Angelica a posar-se el vestit de novia el jove ja era al jardí de casa s’agermana juntament amb totes els convidats de repent comença a sona la musica que indica que la novia s’acosta, Angelica apareix amb un vestit preciós el jove al•lucina amb el vestit de Angelica. Angelica es col•loca al costat del jove i el reverend comença amb la cerimònia.

Quant la cerimònia estava a punt d'acabar el pare i el suposat amic de Angelica apareixen perquè el jove pugui s’avé la veritat i Angelica pugui arribar a perdonar algun dia

La persona més important- Lucia Turegano Belenguer

La persona més important- Lucia Turegano Belenguer

Fa temps en un petit poble a la vora del mar, vivia una xiqueta anomenada Judit amb la seva família.

Ella s’adonava que les coses entre els seus pares no anaven massa bé. Tenien molts problemes, discussions i mal entesos .

Un dia en arribar del col•legi, a casa, els seus pares van explicar als petits que havien decidit separar-se. Als nens no els feia cap mena de gràcia aquella situació tan desagradable, però entenien que era el millor per a tots, no podien suportar més les baralles nocturnes mentre els xiquets eren al llit .

Desprès de la separació, van acordar que els nens es quedaven amb la mare i que el pare els tindria un cap de setmana cada dos, per motius de feina, i durant les vacances de l’escola serien compartides.

Aquell mateix estiu, la mare va retrobar un vell amic, en Manel, una persona molt amable i eixerida, que els va ajudar en aquells dies en que la família necessitava un punt de recolzament.

La família del Manel i la de la mare estaven molt contentes que s'haguessin retrobat ja que des de la infància no s’havien tornat a veure .

Cada dia en acabar de treballar, en Manel anava a casa a veure’ls i ajudava a la mare a fer el sopar mentre la canalla feia els deures. Una vegada sopats el Manel i la mare els posaven els pijames i allitaven els nens. Ell es quedava amb la mare fins que ella s’adormia i després marxava silenciosament amb compte de no despertar ningú.

La Judit i la seva família s’adonaven que tornava a regnar la pau i la tranquil•litat en lloc del nerviosisme, cosa que feia temps que no sentien.

Van anar passant els dies fins que el Manel es va transformar en una peça molt important per aquella família, fins al punt que continua amb ells.

La millora a la vida dels petits va provocar que la Judit i els seus germans comencessin a pensar que algun dia els agradaria que en Manel i la mare poguessin arribar a ser alguna cosa més que bons amics.

Un dia que van sortir d'excursió a la muntanya, la canalla va inventar la paraula “papapo” de papà postís de cara a en Manel per evitar cridar-lo pare ja que s’havia portat com a tal no com el seu pare que no mostrava gens ni mica de preocupació ni interès per ells.

A continuació , la Judit sent que estima molt més a en Manel que no pas al seu pare que no havia fet gaire per ella i els seus germans .

Ella per les nits dialoga amb la seva mare i en Manel, una nit d’aquestes passades ella els va preguntar:

-Perquè, no podem anar a viure tots junts i plegats?

La mare i en Manel es van posar a riure com feia temps que no reien .

Al dia següent un altre cop la mateixa pregunta i així dia rere dia. Fins que un dia els van explicar als nens que aviat viurien tots junts. La canalla saltava i plorava d'alegria.

Avui viuen tots junts i ja s'ha acabat lo de papapo perquè ara si el criden papà sense por que ningú els digui res ja que se l’estimen molt!!

A la Judit, que és molt bona estudiant i que el Manel l’estima molt, per cada 10 que treu la premia amb algun detall: llaminadures, joguines… i el més important de tot: amb el seu afecte.

La nena agraeix molt el comportament, la companyia i el temps que el Manel dedica als petits i també a la mare.

I amb la història que us he regalat, ben contents que us heu quedat!

La cala màgica- Carla Montañés Aloy

La cala màgica- Carla Montañés Aloy

Maria Tutusaus era filla d'una científica i d'un professor d’universitat, el seu avi va ser també un científic. Des de petita que els seus familiars sempre li explicaven fórmules per aprendre a fer operacions, contes. Com deia el seu cognom Tutusaus, la nena tenia un expedient immaculat sempre treia excel•lents i notables. Però quan va arribar a quint anava pitjor, tot i això va superar el col•legi. Quan va arribar a l'institut anava perduda però anava aprovant i la assignatura que més bé se li donava era anglès i català, i la que pitjor matemàtiques.


I vet aquí que un dia va treure un 6 i la xiqueta li va ensenyar als seus pares i li van dir:

-Maria, tens que millorar.

-Però si he tret un sis.

-Et quedaràs aquesta nit estudiant.

-Sí.

Una setmana desprès va fer un examen de matemàtiques i va treure una mala nota perquè el mestre era un os i la xiqueta no sabia com dir-li als seus pares i se’n va anar a una cala secreta.

Allí estava pensant i va tancar els ulls i a l’obrir-los va veure una cua a l’aigua i va intentar agarrar-la però no va poder. Al final la van agarrar.

I algú va cridar, la nena va intentar córrer però, les criatures no la van deixar escapar. La minyona, va veure dos figures que resultaven ser una Sirena i una Musa. En aquell moment els éssers mitològics van dir:

-No tinguis por.

-Per què?

-Per què som una sirena màgica anomenada Hanon i una musa cantina dita Galatea.

-Jo em dic Maria.

-Maria, Maria què et passa?

-Que he suspès mates perquè el mestre és molt dur.

-Val, t’ajudarem però sempre vindràs aquí a fer els deures.

-Val.

-Aquí tens aquesta polsera que t'ajudarà a estudiar amb voluntat.

-Gràcies i adéu.

Molt bé ara a estudiar, la nena es va ficar a estudiar durant set dies i al vuitè dia, va tenir el mateix examen, l'únic que ella no sabia que era aquell i aquesta vegada va treure un 10.

La nena va anar a dir-li a les criatures:

-Mireu que he tret a l’examen de mates: un 10.

-Molt bé, però has de saber que era el mateix examen de l’altra vegada, el que ha canviat és que aquesta vegada has tingut voluntat.

-Gràcies.

A partir d’aquell dia Maria Tutusaus sempre ha tingut molta voluntat per estudiar.

La cala dels somnis perduts- Mar Beltran Subirats

La cala dels somnis perduts- Mar Beltran Subirats

Sara Tutusaus, era una nena d´onze anys, morena amb el pèl negre com el carbó i el ulls marrons com la terra. Filla d'enginyer i arquitecta.

Durant les llargues nits d’hivern a l’amor de la llar de foc, els seus familiars, al ser fills de pescadors, li explicaven tot un fotimer de faules i contalles amb la mar com a rerefons.

Malgrat que la majoria de personatges eren fantàstics, ella s’ho empassava tant be com una xocolata calenta en ple hivern.

Aquell grapat d'éssers mitològics havien sortit del bestiari català.

La Sara era bona estudiant, i fent honor al seu cognom, posseïa un expedient acadèmic brillant, majoria de notes eren encel-lents .Però vet aquí un dia va suspendre un examen matemàtiques perquè el mestre era un ós. Quin tràngol; Mai havia suspès un examen i no sabia com ho diria als pares. Així que en sortir de l’escola per la tarda, va enfilar cap al Passeig Marítim per pair bé el neguit que la trasbalsava i la forma d´assumir aquella barrabassada.

Mentre passejava enfilar cap a una cala desconeguda, era petita i amb la rebufada de les ones que t’acariciava com si fos suau brisa del desert.

La Sara es va adonar de que algun ésser estava nedant cap a la cala molt ràpidament ,no era un peix ni una persona.

Era una sirena!

Sara es va fregar els ulls i no ho podia creure. La sirena tenia una cua blava com el mar, els cabells marró fort com la fusta, i els ulls grisos com la cendra. La sirena es va acostar,li va dir:

- Em dic Esmeralda, sóc la princesa de Domino’s.

- Com és que has vingut cap a la costa?

- Això et volia dir,estava donant un tomb i t´he vist aquí, a la Cala dels Somnis perduts.

- Com que la Cala dels somnis perduts?

- Sí, abans els nens acudien a aquesta cala en busca d'ajuda d'éssers mitològics com nosaltres les sirenes.

-Això és més o menys el que m´ha passat a mi.

-Què t´ha passat?

-He suspès un examen de matemàtiques perquè el mestre és un os.

-De vegades les coses no són tant dolentes com ho pareixen.

-Sí,ja ho sé. Però és la primera vegada que em passa.

-Jo et podria ajudar.

-Faré el que em demanis.

-Només has de seguir-me i confiar en mi.

L’Esmeralda li va llençar un encanteri a la Sara per poder respirar sota l´aigua. La Sara, junt amb la sirena van enfilar cap el seu regne submarí de Domino´s Després d´una llarga estona d´anada, per fi va arribar:

- Aquest es el meu regne. T’agrada?

- Sí té una bellesa digna d´un conte de fades.

- I tant ,però ara veuràs com era el nostre regne quan ens van atacar les musses.

- Què va passar?

- Abans, les sirenes tenien una veu admirable, casi tan bona com la de les musses. Un dia una mussa ens va reptar a veure qui cantava millor .Les sirenes van guanyar així que les musses van decidir venjar-se, destruint el meu regne Domino’s.

Sara i Esmeralda ja havien arribat al regne perdut. El van contemplar una mica i se’n van tornar cap a Domino’s. En arribar, Esmeralda va anar cap a la seva habitació junt amb Sara, i la sirena li va donar un collar amb un corall màgic.

Però la sirena li va dir:

- Això t’ajudarà, però has de tenir molta confiança en tú mateixa. Ah! Una cosa: No li has de dir a ningú que t’he ajudat.

- Moltes gràcies Esmeralda. T’ho juro. Tindré més confiança en mi mateixa i no li diré a ningú el que ha passat avui a la Cala dels Somnis Perduts.

Esmeralda va a portar a Sara a la cala dels somnis perduts i es van acomiadar. Al dia següent la Sara va repetir l’examen i va treure un 10.

La Sara va tornar a confiar en ella mateixa i per això va aprovar.

La clau del corall màgic era la constància i la confiança en ella mateixa.

Un món màgic- Berta Fèlix Montserrat

Un món màgic- Berta Fèlix Montserrat

Vet aquí que en un petit poblet de Catalunya hi vivia una fada màgica dins d’una ampolla tancada. Aquella fada xerrava molt, era eixerida, bufona i molt entremaliada. Un dia una nena que es deia Laia va anar a la platja amb la seva germana i mentre tafanejava per terra va trobar l’ampolla de la fada. La nena va llevar el tap de l’ampolla i la fada es va acostar tota curiosa i espantada fins que hi va veure que la Laia sols era una simple nena de 10 anys que volia ser amiga seva. La fada li va explicar que estava atrapada a l’ampolla perquè un mag va entrar al seu poblat per robar l'elixir de l’eterna joventut que mantenia en vida a les fades i ella va intentar aturar-lo però el mag la va veure i la va tirar a la platja. La nena ho va entendre i li va preguntar si volia ser amiga seva i la fada no va dubtar a dir que sí. Laia li va preguntar si algun dia li ensenyaria d’on venia, la fada li va dir que si mentre guardés el secret que l’havia tret de l’ampolla perquè si el mag s’assabentava tornaria a atacar el seu poblat. Quan va arribar el dia d’anar la fada li va contar que es deia Marieta perquè sempre anava vestida de roig i negre. Al arribar allí no hi havia ningú, tot semblava desert, però Marieta sabia que passava les fades devien estar a la cova del malvat mag. La Laia sabia que era arriscat però havien d'anar, així que van pensar anar a la seva casa i veure que podien agafar per defensar-se. Van anar a casa de la Marieta i l’únic que van trobar va ser una nota demanant ajuda de la seva millor amiga Marimar perquè el mag l'havia segrestat i l’havia portat a la cova on estava l'elixir de l’eterna joventut. Les dues no s’ho van pensar i van anar corrent a buscar a la Marimar a la cova però es tenien que pensar com entrar perquè el mag estava vigilant l’entrada, van entrar fent un forat. Allí estaven la Marimar, la Viola, la Tropell i la Margarida totes espantades. La fada els va presentar a la Laia, que els va prometre que les ajudaria a sortir però tot no podia anar tant bé, el mag va veure a la fada i va intentar tancar-la però la Laia es va amagar i no la va veure. Quan el mag es va girar va veure a la Laia amb una cassola i li va pegar un bon cop al cap, li va cordar les mans a l'esquena i van escapar...           

Els somnis fets realitat- Remei Matamoros

Els somnis fets realitat- Remei Matamoros

Hi havia una vegada un nen que es deia Dídac havien mort els seus pares a un accident de cotxe quan ell tenia tan sols quatre mesos, ell va quedar orfe i el van acollir en un orfenat. En Dídac era un noi de 4 anys bastant juganer i diferent als altres nens del orfenat, ell no desitjava el mateix que els altres amics seus ell era especial.


Passava l’any amb els amics que tenia allí, i amb les cuidadores era un nen feliç tot i les circumstàncies ell era nen ple d’energia, ple de ganes de fer tot el que se li posi al davant i el que li encantava era jugar a bàsquet.

Els dies passaven i ell estudiava tot i que no li agradés sols esperava la tarda per anar a jugar a bàsquet. També jugava amb els seus amics de l’orfenat els dissabtes feien partits i com sempre perdia el seu equip però no sempre l’important es guanyar, l’estona que passava amb els seus companys d’equip era màgica era com si desconnectes de la vida real, i fugis una estona d’aquell malson, no estava malament.

Quan s’aproximava el Nadal les que el cuidaven li preguntaven quin seria el millor regal que li podrien fer i ell sempre responia tenir una família com en les pel•lícules de Nadal que estan tota la família al voltant del arbre, aquest seria el millor regal.

Ell va fer amics a l’orfenat i ells tots desitjaven tenir moltes joguines, consoles, tot el que demanaria qualsevol nen de quatre anys, en canvi ell ho tenia molt clar el que volia, si no tenia joguines no es preocupava massa només hi havia una cosa que li importava.

Els Nadals anaven passant i ell seguia a l’orfenat sol, sense que aquell regal, somni es fes realitat cada dia estava més trist necessitava una família al seu costat sentir l’amor d’una mare i d’un pare, cosa que des de ben petit que no ho tenia.

Fins que un bon vint-i-cinc de desembre una parella van anar a l’orfenat a buscar-lo, ell va sentir una alegria que no havia sentit mai era una sensació estranya però al mateix temps molt agradable de pensar que ja tenia un pare i una mare que li ensenyessin a ser un Dídac gran, un nen que tot i el que havia passat fos un nen normal amb els seus amics i els seus nous pares.

Aquells nous pares es deien Ona i Ivan ell tenia trenta-dos anys i ella vint-i-nou havien tingut uns certs problemes per tenir fills així que van decidir que la millor opció fos

Adoptar.

A en Dídac li costava aquesta vida era diferent a la que portava abans, anava l’escola, no hi tenia amics, allí es sentia estrany, ningú jugava amb ell, estava sol a la classe i a les hores d’esbarjo, així que va tenir que calçar-se i començar a fer amics de nou i li va anar de perles els nens de quatre anys no són tan exigents com els adolescents.

Tot i que enyorava la pilota i la cistella no s’esperava que els seus nous pares li compréssim una cistella per a casa i l’apuntessin a un equip de prop del lloc on vivia.

Amb aquests pares la seva vida havia canviat per complet s’havia complert el seu somni, el seu regal.

Ell es va anar fen gran va tenir una germana que li deien Gala era una nena molt bonica amb els cabells castanys i els ulls blaus com l’oceà, tenia dos anyets, però de cop i volta va passar a formar par de la vida del Dídac, ell mai havia desitjat tenir una germana però va donar-se’n conte que havia segut un gran error, era una arribada molt tendra.

Ell ja tenia catorze anys ja era més o menys un adolescent.

I els seus pares li preguntaven que és el que desitjaria fer ell amb la seva vida si voldria estudiar una carrera o fer algun mòdul i ell sempre deia que volia ser un jugador de basquet ja que ell estava a la Selecció, la seva mare li deia que aquest somni era quasi bé impossible i ell es posava trist perquè creia que els seus pares no confiaven amb ell creia que amb poques paraules li deien que no jugava bé.



Un bon dia mentre en Dídac estava entrenant amb la selecció un home anomenat Josep d’uns cinquanta anys amb poc pèl i grassonet li va dir si podia parlar amb ell a soles un moment, ell va assentir però perdut, no sabia què volia aquell home, ell no s’esperaria mai que aquell home de cinquanta anys amb poc pel i grassonet li canvies la vida.

Li va fer una reflexió sobre el bàsquet li va dir que tenia molt de talent i no sols per jugar a la Selecció si no que ell li estava parlant de jugar al Barça, van haver uns minuts de silenci però estava clar que aquell sí que sortiria de la seva boca seria el principi d’una gran vida que li esperava.

Ell sols pensava que era un altre d’aquells somnis fets realitat, ja tenia divuit anys començava una altra etapa de la seva vida, va estar jugant durant cinc anys al Barça fins que se li va acabar el contracte.

Ell no sabia si volia continuar amb aquesta vida d’èxit, de ser famós estranyava la seva vida d’abans junt amb la seva mare, el seu pare, la seva germana, els amics, els avis...

Sí que aquesta vida era millor però per a ell no així que la decisió estava feta es va deixar els grans equips de bàsquet, i tots aquells diners que havia tret del gran èxit, els va invertir tots per fer un orfenat un d’aquells llocs on ell havia passat quatre anys de la seva vida desitjant tenir una família, ell també es va dedicar a anar per els orfenats explicant la seva vida, que no hi ha res impossible els deia: “Jo era un com vosaltres els meus pares van morir en un accident de cotxe quant jo era un nen de quatre mesos, als quatre anys em van adoptar uns nous pares que es deien Ona i Ivan ells em van ensenyar a tirar endavant passi el que passi em van fer costat en tot en els bons moments i en els dolents realment es fantàstic sentir l’amor d’un pare i d’una mare, i als divuit vaig anar a jugar al Barça on sí que vaig tenir molt d’èxit però el meu lloc no esta tan amunt si no que aquí amb vosaltres, em sento identificat amb vosaltres, no deixeu anar mai l’esperança si no tot al contrari heu de tenir somnis, desitjos, així potser es faran realitat”

A l’orfenat li va posar el de nom “Basketball Hoop” tot i que havia deixat el basquet al darrera no volia dir que deixaria de formar part de la seva vida.

L’ orfenat “Basketball Hoop” va ser anomenat per tot el mon, i cada cop que entrava una família per un nen o nena en Dídac sentia una sensació de tristesa perquè no els veuria més però una alegria enorme per ell que acabava sent més gran que la mateixa tristesa un somriure d’aquells nens feia que fos l’home més feliç del món.

En Dídac es va casar amb una amiga seva es deia Nora i no ho van pensar dues vegades es van casar al mateix orfenat on tots aquells nens van fer que fos la millor boda que podien tenir tots dos.

Al poc temps en Dídac i la Nora van tenir un cert problema per tenir fills així que van decidir adoptar tres germanes del orfenat que es deien Nicole, Lluna eren bessones i eren les grans i Sabrina era la petita era diferent a les altres ella era pèl-roja els cabells arrissats amb els ulls verd com la gespa, en canvi les altres dos els cabells castanys i llisos completament, amb els ulls blaus com el cel.

En Dídac cada nit quan els donava un petó i les gitava a dormir deia: “Qui ho anava a pensar que jo que venia d’un orfenat anava a tenir aquesta vida tan fantàstica amb aquestes nenes que omplin tant el cor”.

Van viure una vida molt de conte, i com no en Dídac va fer que juguessin a basquet dos d’elles s’ho van deixar però Nicole va tirar en davant i ara juga al equip femení del Barça és tota una campiona i com no, porta el mateix número que portava el seu pare. És com el seu amulet de la sort és el seu numero i el del seu pare. Ella vol demostrar que pot arribar a ser molt gran i el número es el 9.

I la història va tenir un final molt feliç en Dídac tenia una vida d’en somni com qualsevol altre voldria.

El noi somiador- Manuela Bouderaa

El noi somiador- Manuela Bouderaa

Hi havia una vegada una família que vivia molt humildement al centre d’un petit poble, creien molt en les supersticions antigues i les creences, cosa que afectava la seva relació social.

A la seva casa vivien un xiquet minut de deu anys, en Pol, i la seva mare, ja que el seu pare era militar i només el podien veure un cop a l’any.

En Pol tenia una vida ben misteriosa, era especial ja que li agradaven molt les coses irreals o sigui imaginàries.

Tenia pòsters penjats a l’habitació de fantasmes, llibres de fades, i sobretot tenia joguines de monstres! A la seva mare, al principi creia que si per a ell era divertit jugar amb coses imaginàries, doncs estava bé. Però després li va començar a molestar una mica ja que totes les converses que tenia amb el seu fill eren sobre coses irreals, totes les relacions o les coses que li interessaven al seu fill també eren irreals… O sigui que tenia una vida irreal.

Era una nit molt fosca quan el Pol es va quedar adormit i va començar a somiar que estava en un món ple de monstres, fades, unicorns…

Al despertar-se, li va semblar una cosa bastant estranya el seu somni ja que feia molts d’anys que jugava amb aquelles coses fantàstiques però mai havia somiat amb elles. Així que va anar a contar-li a sa mare.

La seva mare li va tranquil•litzar dient-li que ja que passava molt de temps jugant en aquelles coses fantàstiques, era del tot normal somiar alguna vegada amb elles… Així que el Pol es va quedar menys angoixat del que estava.

Però a la nit següent, torna a somiar el mateix i a l’altra també i l’altra… quasi portava un mes somiant en el mateix! Així que li va tornar a contar a sa mare.

La seva mare va començar a preocupar-se una mica ja que somiar un mes sencer el mateix era algo torbador.

El noi cada dia va començar a veure més imaginacions dels monstres que somiava. Eren com unes visions molt autèntiques, fins que la seva mare va decidir anar al psicòleg per que li revisés si tenia algun problema de la ment que calgués solucionar. Van anar i van tornar a casa però el noi continuava igual, jugava més i més fins que va arribar un moment que la seva mare va dir…

-I els estudis del meu fill??

En Pol només s’ocupava de jugar amb aquelles joguines, que pareixien hipnotitzats per ell. Un gran problema era que no es podia separar ni un moment d’elles inclús com hem vist a les nits somiava amb elles. El Pol tenia temor de totes les visions que veia, dels somnis, de tot el que passava… Així doncs, va decidir allunyar-se de tot allò que tard o d’hora l’acabaria perjudicant.

Però mentre estava tirant tots els records passats, va veure com una mena de visió. Se li va aparèixer un àngel que li diu que tot el que ha vist era real, que només ho veien les persones que creien en aquelles coses que la gent diu imaginàries.

Li ha dit que ell era especial i que tenia que difondre el missatge de la reialesa dels fets a tothom per a que creguin.

El temps anava passant i el Pol es feia mes gran, però sempre creia en el que li va passar, tot i que la gent a la que li contava deia que no estava bé del cap, ell sempre continuava amb el mateix esperit.

El futurista que va perdre la seva família- Ricard Solé Argany

El futurista que va perdre la seva família- Ricard Solé Argany

Hi havia una vegada, en una casa, un home que volia anar cap al futur i cap al passat. Va estar molts anys i mesos intentant fabricar una màquina del temps. Finalment ho va aconseguir,però encara no sabia si funcionava i la va provar. Però encara no us he explicat el perquè d’aquesta idea que tenia al cap.


Tot va començar quan tenia cinc anys, era temps de guerra ... En aquella època la vida era molt dura, en cada moment la gent moria i no parava de córrer per aquells carrers, per a buscar un lloc on amagar-se. Per sort, al nostre amic, no li va passar res. Després, quan ja no va sentir més tirs, el primer que va fer a part de sortir del amagatall, va ser mirar per la finestra per a veure si quedava algun militar de l’altre bàndol i com que no en va veure cap, va cridar al seu pare i la seva mare . No va sentir a ningú , i ho va intentar un altre cop. Llavors com que no els va sentir, els va anar a buscar. Però va veure que ja era massa tard.

I aquest va ser el perquè va construir aquesta màquina. Ell, molt decidit, per a canviar el passat de la seva infància, va pujar a la màquina i va retrocedir en el temps. Quan va arribar a la seva infància no hi va veure ningú, però per la finestra va veure al seu pare i la seva mare com ell els recordava . Ell mateix va veure un militar que els amenaçava. Va baixar al carrer i va impedir que passes res, els va cridar, dient: Pare! Mare!, però, és clar, ells no sabien qui era perquè ell era gran i en aquell temps ell era petit, però ell va estar tan feliç que li van sortir llàgrimes. Va tornar al seu temps, i va veure els seus pares allí, a casa seva, ells ja eren una mica vells. I es va sentir, l’ home més feliç del món.

El cinema misteriós- Àngel Ramon Farga

El cinema misteriós- Àngel Ramon Farga

Marc és un jove de dotze anys, viu en una casa normal, en un barri normal... Tot era normal, fins que un dia va sortir amb un amic anomenat Lluc per passar la tarda.
Tots dos, van voler anar a fer una volta pel poble, desprès de fer una parada al parc, Marc va voler anar un poc més lluny, en Lluc va pensar-s’ho... Després de decidir-se, va dir que sí, però també li va dir que s’estava fent fosc i que la seva mare s’enfadaria amb ell, en Marc va fer un gest amb el cap per confirmar que si.

Tots dos van veure que s’havien allunyat molt de casa i van voler recular, però en aquell moment, van veure un carreró, ells, sense pensar-ho molt, van entrar. Estaven arribant al final d’aquell camí i van veure un cinema amb pinta d’estar abandonat, la curiositat d’aquests dos joves els va fer entrar. Allí van veure un projector que estava en funcionament que estava enfocant a una pantalla, els dos nois van seure a la primera fila i es van posar a contemplar les imatges que el projector transmetia. Es podia contemplar un paisatge del desert amb muntanyes de pedra, com si fos un paisatge de l’oest.

En Marc va anar al lavabo, no va tardar ni 3 minuts, però en arribar, en Lluc ja no hi era, Marc va tornar a casa seva enfadat perquè creia que en Lluc l’havia deixat penjat.

Quan va arribar a casa, va sopar un entrepà de llom i formatge. Abans d’anar a dormir, va trucar la mare d’en Lluc, perquè el seu fill, encara no havia tornat. Marc va pensar que encara estaria al cinema, llavors va anar amb els seus pares allí. Quan van arribar a la sala on els nois es van veure per última vegada, va passar una cosa molt estranya, de sobte en Marc i els seus dos pares es troben en el desert, això volia dir que la pel•lícula els va absorbir! Ningú dels tres entenia què passava i van decidir caminar amb direcció al sol, poc desprès van trobar una via de tren, que com totes, hauria de fer cap a una població. Quan van arribar, van veure que estaven en una altra època, estaven en una pel•lícula de l’oest.

Una jove d’uns 16 anys que passava per allí, es va fixar que eren forasters i els va donar una casa per viure, després de donar-li les gràcies per la seva amabilitat, els va explicar que han sigut absorbits per la pel•lícula, i també que no hi coneixia forma per a que poden sortir.

L’endemà, aquella noia els hi va explicar tot el que sabia sobre aquest lloc i què havien de fer per viure millor:

- Hi havia altres persones que també van ser absorbides per la pel•lícula.

- Per sobreviure havien de buscar una feina.

- Aquest poble està governat per l’alcalde, una persona molt dolenta (el dolent de la pel•lícula).

- Recordeu diàriament la vostra vida del segle XX, hi ha gent que no recorda ni com s’anomenava el seu poble.

L’alcalde va obligar el pare d’en Marc a treballar a les mines d’or, la mare va demanar treballar en un bar per ser cambrera i Marc es quedava a casa observant per la finestra la gent del poble amb l’esperança de trobar al seu amic, però només veia persones carregant sacs, portant carros... Des del dia que va arribar fins ara, només havia vist cares tristes o serioses, ni una rialla. També se n’havia donat que el sol no es movia del seu lloc, era com si la pel•lícula estigues parada, això volia dir que la pel•lícula tampoc no avançava, que la pel•lícula no acabaria.

Desprès d’un mes amb la mateixa rutina de sempre, en Marc va sortir de casa per comprar aliments amb els diners que els seus pares havien guanyat. Va arribar a la botiga i va veure un treballador de la seva edat, era en Lluc, que estava treballant per a un home que li pagava amb menjar i un lloc per dormir. En Marc el va saludar però en Lluc no el coneixia, va oblidar el seu passat. Desprès d’una estona intentant fent-li recordar les vides que tenien abans al seu amic, en Lluc encara no se’l creia, però en Marc continuava insistint fins que el seu amic l’abraçà, i li agraí recordar-li el seu passat.
Des d’aquell dia, en Lluc i en Marc van viure al mateix lloc. A la nit, quan ja hi eren tots a casa, el fill digué que per sortir de la pel•lícula haurien d’acabar-la. El dia següent el pare i la mare van estendre aquell rumor.
Després de dues setmanes, es va reunir a la plaça central tot el poble. Allí van aclarir com s’acabava una pel•lícula de l’oest, guanyar al dolent, però per això necessitaven herois amb molt de valor. No va ser problema, tots es van oferir voluntaris per tal de poder tornar a casa. De sobte, el sol va començar a moure’s, la pel•lícula va ser desembussada.

Durant tot un dia van planejar la manera de guanyar al dolent. L’endemà els dos joves havien de ser valents, ja que la seva vida perillava molt més que la de ningú. Es van dirigir a la mansió de l’alcalde que estava al costat de la comissaria i van trucar a la porta, van demanar la llibertat del poble per tornar a casa, l’alcalde va riure una estona, es va posar seriós i va ordenar que els capturessin, van començar a córrer fins arribar a la plaça central, allí els esperaven els habitants del poble amb armes de foc, el pla estava sortint un èxit, van disparar als policies (dolents) i van acabar amb tots, la meitat eren ferits a terra i l’altra eren morts, de tots els dolents, només va quedar il•lès l’alcalde. En aquell moment, va demostrar la seva covardia llençant la placa, la pistola i el barret a terra, va pujar en un cavall i va córrer cap a la primera direcció que se li va ocórrer.

Van derrotar el dolent, en aquell moment totes les persones van començar a recordar la vida que tenien abans i, de sobte, tots es van veure asseguts a les cadires del cine. Li van donar un final a la pel•lícula! Ja són a casa!

Diaris, cartes i fantasmes- Neus Salvadó Garriga

Diaris, cartes i fantasmes- Neus Salvadó Garriga

Estimat diari. 28/4/13



Avui començo a escriure’t. Ens acabem de mudar a un poble nou, on no conec a ningú i on el meu únic amic ets tu. Aquí tot es vell. Fins i tot l’aire, és vell. Fa aquella olor dolça i estranya, a resclosit, a envellit. Viurem en aquest hostal, que ara és propietat dels meus pares. A mi m’ha tocat l’habitació de les golfes. Els antics amos s’hi han deixat un munt de coses. He trobat vestits polsegosos, un joc de llençols, i fins i tot, paper de carta, sobres i segells amb la cara de gent que només he vist als llibres d’història. Sembla com si hagués pujat a una màquina del temps i hagués arribat al 1900 i pico.



El que hem sembla estrany es que els antics amos no ens ensenyessin aquesta habitació. Ni tant sols la van afigurar. Em sembla molt estrany, però suposo que ho devien utilitzar com una habitació per a guardar trastos, ja que el sostre baix és una mica incòmode.



Vaig a dormir. Bona nit.



Estimat diari. 29/4/13



Avui he trobat una cosa molt estranya. Una carpeta, plena fins dalt de cartes, organitzades per data, d’una parella jove. Les he començades a llegir. Ara ja sé per a que servien els sobres i el paper de carta.

Vaig a continuar llegint-les. Bona nit.



Estimat diari. 30/4/13



Les cartes s’estan tornant rares. Parlen d’un tal Little Boy. Es suposa que és molt perillós. Podria ser un membre d’alguna banda d’aquestes violentes que volten per les ciutats. Per què si a “Outsiders” hi havia un noi que es deia Ponyboy deu poder haver-hi un Little Boy, no?

Doncs això. A més, la noia, que és diu Maryellen, parla sobre com n’està de trista d’haver-lo deixat allistar. Ell la tranquil•litza dient-li que ho fa per ella i per la seva futura família. Que amb els diners que guanyi allà viuran en una bonica casa amb tres pisos i un jardí, on els nens correran feliços mentre ella fa pastissos de poma i ell llegeix el diari al balancí del porxo.



De moment encara no he descobert qui és en Little Boy i que te a veure amb tot això, ni on dimoni es va allistar en James, el nóvio de la Maryellen.

He de pensar algun lloc on trobar aquesta informació.

Bona nit.



Benvolgut diari. 1/5/13



Aquest matí he acabat de llegir les cartes. En James va morir. Al 1945. Tenia 25 anys. A l’última carta que li va escriure a la Maryellen posava:



Probablement quan llegeixis això, ja seré mort. T’estimo, Maryellen Rose White. Espero que siguis feliç. Que tinguis una casa amb jardí, uns fills que hi corrin i un marit que llegeixi el diari mentre tu fas pastissos de poma. Viu per tots dos, Maryellen. Siguis feliç per tots dos. I sobretot, sigues lliure per tots dos. Mentrestant, jo moriré per aquesta llibertat.

Va morir a la guerra, pel que és veu. És va allistar a l’exèrcit, com a pilot. El seu avió, va sortir de les illes Marianes per a no tornar mai. Segons un paper que he trobat amb les cartes, va morir en un accident.



Però hem pregunto: Com podia ser que ell sabés que aniria a morir, si va ser un accident?



A mi això no em quadra. He de buscar més coses sobre aquest tal Little Boy. Potser ell té la clau de tot això.

Bona nit.



Benvolgut diari. 2/5/13



Ja sé qui és aquest Little Boy. O més ben dit, què és. La Little Boy va ser la primera bomba nuclear llançada sobre una ciutat durant la segona guerra mundial, va caure sobre Hiroshima el 6 d’agost de 1945. El dia de la mort d’en James. Ell sabia que anava a morir, perquè era ell el pilot de l’avió que transportava la bomba.



No he trobat cap mena d’informació a internet sobre una tal Maryellen Rose White. Demà aniré a mirar a la biblioteca.

Bona nit.



Estimat diari. 3/5/13



No crec en els fantasmes. Et prometo que no. No hi he cregut mai. Però el que m’ha passat avui, ha estat real. T’ho ben asseguro.



Estava fent deures al escriptori, quan de cop, el calaix s’ha obert sol. I totes les cartes han començat a voleiar per l’habitació. Giraven, giraven i giraven com si estiguessin dins d’un tornado. I de cop, al mig del tornado, ha aparegut ella. Els mateixos cabells rossos i ulls blaus que tants cops en James descrivia a les seves cartes. La Maryellen era allà amb mi. T’ho juro.



L’he vista, vestida de blanc, al mig del tornado. De cop, el tornado ha parat i les cartes han caigut a terra. Jo pensava que se’n aniria, però no. M’ha mirat. Ha estat la mirada més trista que mai he contemplat. Era quasi buida, pàl•lida, morta. I llavors, m’ha parlat.



M’ha explicat el final de la història. Com ella va fallar a la promesa d’en James. De com ella li va prometre que viuria pels dos, i finalment, va acabar sucumbint al dolor i suïcidant-se, saltant de la finestra de la seva habitació. Mentre m’explicava això plorava com una boja.



I de cop, se’m ha acudit preguntar-li, que hi feia a la Terra encara. I m’ha respost:



-M’he quedat aquí per a que en James no s’adonés de la veritat. Per a que ell pensés que he tingut una vida plena, amb néts a qui cosir-los jerseis de llana i filles a les que acompanyar a comprar el vestit de núvia.

M’ho tinc merescut. Hauria d’haver-li fet cas. Hauria d’haver viscut pels dos. Però vaig ser dèbil, massa dèbil, i ara ho estic pagant. No tindré mai el descans etern. Mai. Erraré pel món dels vius, mirant tot allò del que jo mateixa em vaig privar.



-No t’has de privar de res. Has de tornar amb ell, Maryellen. T’estimava. I segurament, al món dels morts et segueix buscant. No trobes que ja l’has fet esperar prou, Maryellen?



I llavors es va apropar a la finestra i va mirar avall, cap on feia tants anys havia trobat la mort. I jo, seguint un impuls, la vaig espentejar i la vaig fer caure per la finestra. Però no va arribar a tocar el terra. Els braços d’en James van parar la caiguda. La va abraçar i tots dos es van posar a plorar. Poc després, van anar-se’n tots dos, de la mà, cap a l’horitzó. Ben bé puc dir, que he vist com la Maryellen em feia adéu amb la mà, mentre les seves siluetes es retallaven sobre la posta de sol.

A un pas de perdre-ho tot- Cristina Rocamora Ardèvol

A un pas de perdre-ho tot- Cristina Rocamora Ardèvol

Probablement, un dels majors errors que he arribat a cometre, fou als meus quinze anys, el dia que vaig decidir allunyar-me de les meves millors amigues.


Era un matí d'hivern i hi havia una boira espessa que impedia veure-hi a més de pocs metres. Feia la impressió que el temps estigués trist. Les façanes de les cases semblaven més antigues que mai, i els carrers més deixats. Jo estava molt nerviosa. Mentre arribava al parc a les vuit en punt del matí, vaig veure les siluetes de l'Eva i de la Carla. Estaven totes dues somrient i em van saludar alegrement, però quan es disposaven a anar cap a l'institut amb mi jo vaig anunciar-los que havíem de parlar.

-Em costa moltíssim dir això... -vaig deixar anar amb el cap acotxat i amb un fil de veu- La qüestió és que penso que no acabo d’encaixar amb vosaltres... Ho sé, som amigues des de petites i sempre hem estat juntes, però tot això ha canviat. Jo mateixa he canviat. Vull estar amb gent que s’assembli més a mi...

-Alba, això que dius és horrible –va dir l’Eva, sense dissimular la seva tristesa-. Segur que l’Imma t’ha inflat el cap amb les seves ximpleries!

Era cert. Uns dies abans, havia estat parlant amb l’Imma i m’havia proposat anar amb ella i la seva colleta. Jo, naturalment, vaig acceptar i vam començar a xerrar com si ens coneguéssim de tota la vida. Una de les coses que em va dir va ser que jo valia més que l’Eva i la Carla i que elles segurament estarien igual de bé sense mi. Aquella frase em va fer pensar i, al final, innocentment, la vaig acabar creient. Uns dies després em veia així: dient adéu a les meves millors amigues.

Elles no s’hi van oposar, simplement em van mirar amb tristesa i van dir que si mai les necessitava, ja sabia on eren, tot improvisant un somriure que més aviat semblava una ganyota. A l’institut em vaig trobar amb una colleta, els amics de l’Imma. No eren la classe de grup que un pare o mare hauria volgut mai per la seva filla, precisament, però s’ho passaven bé i això era el que m’importava.

A poc a poc, vaig anar integrant-me al seu grup: parlava com ells, vestia com ells, imitava els seus gustos... I, és clar, també tenia més amics, la gent em respectava i fins i tot hi havia noies que volien ser com jo! Em sentia com si fos el centre del Món. L’única cosa que realment m’entristia era veure a l’Eva i a la Carla i haver d’ignorar-les, ja que si les saludava els del grup em miraven malament i em deien despectivament:

-Sí que sou amigues, no?

I llavors havia de negar-ho per a quedar bé, i això em feia sentir com una traïdora.

Per altra banda, estava molt preocupada per una altra cosa: la festa d’aniversari de l’Imma. Estava molt nerviosa, seria el primer cop que anés de festa amb l’Imma i la seva colla!

Al final el dia tan esperat va arribar i vaig anar a casa de l’Imma. Vivia en un bloc de pisos modern però no gaire alt. Quan vaig ser a casa seva, ella m’esperava a la porta amb la colleta, tots a punt per marxar. La festa era a una caseta que tenien als afores de la ciutat, a poc més de cinc minuts amb cotxe. La caseta no era gaire gran, més aviat era una espècie de garatge o traster amb una gran porta i un parell de finestres i l’espai just com per a fer-hi cabre un cotxe. El lloc era decorat amb globus, llumets i pancartes on hi posava “Imma” amb lletres de colors i tipografies diferents. Hi havia un jardí enorme amb una piscina que semblava estar en perfectes condicions, especialment per a l’ocasió. El “garatge” tenia la porta completament oberta i a dins hi havia una gran taula amb menjar i begudes de tots els gustos. Es podia veure, també, situat en una altra taula, un pastís enorme de color rosa pàl•lid amb una foto de l’Imma al centre. Tot era perfecte, era la classe de festa que jo sempre havia somiat.

La gent anava arribant amb cotxes i la festa s’anava animant. Va ser llavors, que, mentre mirava la gent que arribava, vaig veure a l’Eva i la Carla. Podia ser que també les hagués convidades? Quan volia anar cap a elles per a parlar-hi, una mà va estirar-me el braç i, en girar-me, vaig veure l’Imma i la colla mirant-me somrients mentre m’ensenyaven una bossa blanca de plàstic. Vaig apropar-m’hi per a veure què era i vaig fer un pas enrere. Portaven, potser, mitja dotzena d’ampolles de begudes alcohòliques!

-En tenim més –va dir un del grup-.

Llavors van anar deixant les ampolles sobre la taula mentre que la gent s’anava servint. Jo, fins aquell moment, no havia provat mai cap beguda alcohòlica, però l’Imma ho devia notar, perquè, en un moment, va omplir el meu got amb alguna de les begudes que portaven i em va dir que la tastés. Per no quedar malament, vaig assentir i em vaig beure el contingut que m’havia servit d’un glop. Tenia un gust estrany, però no em va desagradar. L’Imma me’n va posar una mica més al got i em va demanar que la seguís. Va travessar el jardí amb mi al darrera, passant entre la gent fins arribar a un racó bastant apartat de la multitud. Els de la colla eren allà, asseguts a terra en rotllana, esperant-nos. Quan em vaig asseure, vaig veure que estaven manipulant alguna cosa. Eren cigarrets. Em vaig espantar bastant, i no perquè no hagués vist mai cap cigarret, sinó perquè em vaig adonar que aquella situació es podia arribar a complicar força. A més, entre les substàncies que manejaven, no només hi havia tabac.

-Si realment vols formar part de la nostra colla –va dir l’Imma seriosament-, ho hauràs de tastar. Ara has de triar, ho tastes o et fas enrere?

Em vaig començar a marejar força i em trobava malament, tenia moltes ganes de vomitar i de tornar a casa.

-Em trobo malament... Crec que he begut massa... –vaig dir, sense força.

Vaig deixar anar un “ara torno” mentre m’aixecava i vaig tornar cap a la caseta buscant algun lloc on poder-me mullar la cara. Em vaig adonar que a mesura que m’havia allunyat del grupet m’havia tornat a trobar millor. Llavors l’Eva i la Carla se’m van apropar i em van dir que feia mala cara i que seria millor trucar a casa meva perquè em vinguessin a buscar. Com que hi estava d’acord vaig obeir i el cotxe va arribar de seguida. Ja no recordava ni al grupet ni a l’Imma, no en volia saber res. Quan vaig pujar a l’auto, les meves amigues em van seguir i es van asseure al meu costat.

-Vosaltres també voleu marxar? –vaig dir.

-És clar, dona! –va riure la Carla- Si ni tan sols estem convidades!

-Només hem vingut per tu! No ens refiàvem de l’Imma ni un pèl... Però sembla que hem arribat a temps, no? –va dir l’Eva.

Llavors les vaig abraçar amb força i els vaig demanar perdó per haver estat tan egoista i mala amiga, però elles van somriure i em van dir que no passava res, que la nostra amistat no podia perdre’s tan fàcilment.

A partir d’aquell dia ni l’Imma ni la seva colla em van dirigir la paraula mai més. En l’actualitat, les meves amigues i jo estem estudiant a la universitat totes juntes i, després de l’institut, no vam saber mai més res d’elles.

Potser vaig cometre un error, sí, però em va servir per adonar-me del que tenia, ja que vaig estar a un pas de perdre-ho tot.