Els somnis fets realitat- Remei Matamoros

Els somnis fets realitat- Remei Matamoros

Hi havia una vegada un nen que es deia Dídac havien mort els seus pares a un accident de cotxe quan ell tenia tan sols quatre mesos, ell va quedar orfe i el van acollir en un orfenat. En Dídac era un noi de 4 anys bastant juganer i diferent als altres nens del orfenat, ell no desitjava el mateix que els altres amics seus ell era especial.


Passava l’any amb els amics que tenia allí, i amb les cuidadores era un nen feliç tot i les circumstàncies ell era nen ple d’energia, ple de ganes de fer tot el que se li posi al davant i el que li encantava era jugar a bàsquet.

Els dies passaven i ell estudiava tot i que no li agradés sols esperava la tarda per anar a jugar a bàsquet. També jugava amb els seus amics de l’orfenat els dissabtes feien partits i com sempre perdia el seu equip però no sempre l’important es guanyar, l’estona que passava amb els seus companys d’equip era màgica era com si desconnectes de la vida real, i fugis una estona d’aquell malson, no estava malament.

Quan s’aproximava el Nadal les que el cuidaven li preguntaven quin seria el millor regal que li podrien fer i ell sempre responia tenir una família com en les pel•lícules de Nadal que estan tota la família al voltant del arbre, aquest seria el millor regal.

Ell va fer amics a l’orfenat i ells tots desitjaven tenir moltes joguines, consoles, tot el que demanaria qualsevol nen de quatre anys, en canvi ell ho tenia molt clar el que volia, si no tenia joguines no es preocupava massa només hi havia una cosa que li importava.

Els Nadals anaven passant i ell seguia a l’orfenat sol, sense que aquell regal, somni es fes realitat cada dia estava més trist necessitava una família al seu costat sentir l’amor d’una mare i d’un pare, cosa que des de ben petit que no ho tenia.

Fins que un bon vint-i-cinc de desembre una parella van anar a l’orfenat a buscar-lo, ell va sentir una alegria que no havia sentit mai era una sensació estranya però al mateix temps molt agradable de pensar que ja tenia un pare i una mare que li ensenyessin a ser un Dídac gran, un nen que tot i el que havia passat fos un nen normal amb els seus amics i els seus nous pares.

Aquells nous pares es deien Ona i Ivan ell tenia trenta-dos anys i ella vint-i-nou havien tingut uns certs problemes per tenir fills així que van decidir que la millor opció fos

Adoptar.

A en Dídac li costava aquesta vida era diferent a la que portava abans, anava l’escola, no hi tenia amics, allí es sentia estrany, ningú jugava amb ell, estava sol a la classe i a les hores d’esbarjo, així que va tenir que calçar-se i començar a fer amics de nou i li va anar de perles els nens de quatre anys no són tan exigents com els adolescents.

Tot i que enyorava la pilota i la cistella no s’esperava que els seus nous pares li compréssim una cistella per a casa i l’apuntessin a un equip de prop del lloc on vivia.

Amb aquests pares la seva vida havia canviat per complet s’havia complert el seu somni, el seu regal.

Ell es va anar fen gran va tenir una germana que li deien Gala era una nena molt bonica amb els cabells castanys i els ulls blaus com l’oceà, tenia dos anyets, però de cop i volta va passar a formar par de la vida del Dídac, ell mai havia desitjat tenir una germana però va donar-se’n conte que havia segut un gran error, era una arribada molt tendra.

Ell ja tenia catorze anys ja era més o menys un adolescent.

I els seus pares li preguntaven que és el que desitjaria fer ell amb la seva vida si voldria estudiar una carrera o fer algun mòdul i ell sempre deia que volia ser un jugador de basquet ja que ell estava a la Selecció, la seva mare li deia que aquest somni era quasi bé impossible i ell es posava trist perquè creia que els seus pares no confiaven amb ell creia que amb poques paraules li deien que no jugava bé.



Un bon dia mentre en Dídac estava entrenant amb la selecció un home anomenat Josep d’uns cinquanta anys amb poc pèl i grassonet li va dir si podia parlar amb ell a soles un moment, ell va assentir però perdut, no sabia què volia aquell home, ell no s’esperaria mai que aquell home de cinquanta anys amb poc pel i grassonet li canvies la vida.

Li va fer una reflexió sobre el bàsquet li va dir que tenia molt de talent i no sols per jugar a la Selecció si no que ell li estava parlant de jugar al Barça, van haver uns minuts de silenci però estava clar que aquell sí que sortiria de la seva boca seria el principi d’una gran vida que li esperava.

Ell sols pensava que era un altre d’aquells somnis fets realitat, ja tenia divuit anys començava una altra etapa de la seva vida, va estar jugant durant cinc anys al Barça fins que se li va acabar el contracte.

Ell no sabia si volia continuar amb aquesta vida d’èxit, de ser famós estranyava la seva vida d’abans junt amb la seva mare, el seu pare, la seva germana, els amics, els avis...

Sí que aquesta vida era millor però per a ell no així que la decisió estava feta es va deixar els grans equips de bàsquet, i tots aquells diners que havia tret del gran èxit, els va invertir tots per fer un orfenat un d’aquells llocs on ell havia passat quatre anys de la seva vida desitjant tenir una família, ell també es va dedicar a anar per els orfenats explicant la seva vida, que no hi ha res impossible els deia: “Jo era un com vosaltres els meus pares van morir en un accident de cotxe quant jo era un nen de quatre mesos, als quatre anys em van adoptar uns nous pares que es deien Ona i Ivan ells em van ensenyar a tirar endavant passi el que passi em van fer costat en tot en els bons moments i en els dolents realment es fantàstic sentir l’amor d’un pare i d’una mare, i als divuit vaig anar a jugar al Barça on sí que vaig tenir molt d’èxit però el meu lloc no esta tan amunt si no que aquí amb vosaltres, em sento identificat amb vosaltres, no deixeu anar mai l’esperança si no tot al contrari heu de tenir somnis, desitjos, així potser es faran realitat”

A l’orfenat li va posar el de nom “Basketball Hoop” tot i que havia deixat el basquet al darrera no volia dir que deixaria de formar part de la seva vida.

L’ orfenat “Basketball Hoop” va ser anomenat per tot el mon, i cada cop que entrava una família per un nen o nena en Dídac sentia una sensació de tristesa perquè no els veuria més però una alegria enorme per ell que acabava sent més gran que la mateixa tristesa un somriure d’aquells nens feia que fos l’home més feliç del món.

En Dídac es va casar amb una amiga seva es deia Nora i no ho van pensar dues vegades es van casar al mateix orfenat on tots aquells nens van fer que fos la millor boda que podien tenir tots dos.

Al poc temps en Dídac i la Nora van tenir un cert problema per tenir fills així que van decidir adoptar tres germanes del orfenat que es deien Nicole, Lluna eren bessones i eren les grans i Sabrina era la petita era diferent a les altres ella era pèl-roja els cabells arrissats amb els ulls verd com la gespa, en canvi les altres dos els cabells castanys i llisos completament, amb els ulls blaus com el cel.

En Dídac cada nit quan els donava un petó i les gitava a dormir deia: “Qui ho anava a pensar que jo que venia d’un orfenat anava a tenir aquesta vida tan fantàstica amb aquestes nenes que omplin tant el cor”.

Van viure una vida molt de conte, i com no en Dídac va fer que juguessin a basquet dos d’elles s’ho van deixar però Nicole va tirar en davant i ara juga al equip femení del Barça és tota una campiona i com no, porta el mateix número que portava el seu pare. És com el seu amulet de la sort és el seu numero i el del seu pare. Ella vol demostrar que pot arribar a ser molt gran i el número es el 9.

I la història va tenir un final molt feliç en Dídac tenia una vida d’en somni com qualsevol altre voldria.