A mort - Joaquim Gasulla Ferré

A mort - Joaquim Gasulla Ferré

El Sol comença a desaparèixer entre els cims de les muntanyes. Els taronges pujats de la vesprada projecten les ombres dels arbres de tal manera que tot sembla un quadre de carbonet. Quan la bola roja del sol s’amaga i solament queden tons violats, la terra deixa de ser camps o erms, parcel•les fictícies tallades amb regle humà per repartir el botí que dóna la Mare Terra. La nit difumina el termes, els límits, les fronteres... crea un sol espai, un únic camp de batalla on esclata la lluita per la supervivència...

El llop ensuma l’aire, està seguint una olor que l’hi ha vingut amb les primeres bufades de vent nocturn. L’ambient comença a refredar-se després de la calor del dia i del seu musell comencen a sortir les primeres bafarades quan veu la presa: un conill que menja unes herbes a pocs metres d’allà. El llop para en sec, s’amaga darrere unes mates i es dedica a observar.
El conill menja herba tranquil•lament. La nit sembla calmada, hi ha abundor de plantes, així que està tranquil. De vegades, es planteja si ell amb les plantes és igual que els llops assassins que se’l volen menjar. Una vegada, un matí molt fred d’inicis d’hivern, ell i el seu germà es van topar amb un llop. Ell gairebé mor i el seu germà va ser mossegat en una pota. Van escapar però el seu germà anava molt lent i perdia molta sang, ell intentava dur-lo a un cau en busca de seguretat, però el seu germà es va quedar pel camí; de sobte no caminava al seu costat. Ell es va girar i el va veure desplomar-se a terra. Encara era viu, però va haver de deixar-lo allà; passant a ser un més a la interminable llista de víctimes de la guerra d’extermini que és la vida salvatge. I si les plantes fossin com el seu germà, que no puguin córrer per escapar-se de la boca del depredador? Tot i pensar això, segueix estripant les fulles d’un arbust...
El llop espera impacient a que el conill estigui ple per a que sigui més fàcil de caçar. La gana li està esgotant els nervis, fa molts dies que no menja res, i la visió del conill és com quan nosaltres veiem cuinar el menjar del diumenge i ens diuen que encara no és hora. Al llop se li fa la boca aigua, i això li fa perdre la concentració: trepitja una branca seca, que al trencar-se sona com l’explosió d’una bomba. El conill es gira i veu sortir dels arbustos una ombra gegant, uns ulls desorbitats, unes pupil•les dilatades una boca oberta traient bromera i mostrant una fila d’ullals blancs i un udol eixordador. El cor del conill es dispara i ell arranca a la carrera. No sap a on anar, però té ben clar que no ha de mirar enrere. El llop, després de saltar dels arbustos corre a perseguir el conill, amb grans passos que mostren el poder de les seves potes. Els dos animals corren en ziga-zaga a través d’un camp de ceps, el conill no para de recordar la imatge del seu germà caient a terra i no vol acabar així, per això està donant tota la seva energia; tot i sentir rere seu l’alè del llop, que està fóra de si, embogit, sol el veu a ell. Ara mateix, per al llop sol existeix el conill.

La persecució ha arribat a un erm i el conill està esgotat, veu com la mort s’aproxima vestida de llop. No pot fer més que seguir corrent, cada cop més a poc a poc i acceptar el que li ve damunt, ja ve... nota un contacte al coll, ara unes punyalades, ara ja res.

El llop l’ha agafat, li ha clavat les dents al coll, l’ha sacsejat , desnucant-lo i l’ha llançat volant. El recent estrenat cadàver de conill toca a terra aixecant un núvol de pols. El llop s’aproxima al cos i el mira: el cos tendre, a punt per ser devorat, 4 forats al coll d’on la sang surt lentament però sense parar; i els ulls de la víctima oberts, inexpressius, reflexant la seva imatge igual que els d’aquell conill que va trobar mort d’un mos a la pota... Els ulls no desperten cap sentiment al llop perquè el lema d’aquesta lluita que va esclatar quan va començar la vida és:
No és res personal, sol és una qüestió de supervivència.

Marxar Volant - Sandra Gas Martí

Marxar Volant - Sandra Gas Martí

Ara mateix faria parar el temps. Que només jo podés estar en moviment, i comptar els segons que no arriben. Faria que el cel es destapés i deixaria els núvols acumulats, de manera que semblessin muntanyes nevades al cel, com m’agraden a mi. Faria que el cel fos blau, però un blau potent, i que bufés un aire suau que anés en totes direccions. Faria que el món sencer callés. Per primera vegada. Aniria al delta. A les platges del delta. Aquelles que són tan llargues i planes, que no es veu el final. Faria que el mar es revolucionés. Que les onades fossin grans i enfadades, per no sentir-me sola. Correria. Correria com mai he corregut. Descalça i sense cap rumb. Em faria sentir voladora. Faria que els peus m’anessin sols. La meva ment separada del cos. Trauria les ales. I aniria a volar on sempre he somiat. Al costat dels núvols. Passant prop d’ells a tota velocitat. Deixant-me l’anima al darrera, intentant-me seguir. Cauria en picat. En direcció a l’aigua. I tancaria els ulls. Tot en aquell moment desapareixeria. TOT. Fos el que fos. Això no importaria en aquell moment. Estaria a punt de caure a l’aigua quan tornaria a desplegar-les. I seguint la línia horitzontal del mar, perseguiria a l’horitzó fins que no podés més. Fins que em faltés l’aire. Sense parar de volar. Sense parar de tenir el pensament buit. Sense parar de ser lliure. Sense parar de sentir el vent a la cara. Xocant. I quedant-se al mateix lloc.
Poc a poc, notaria que les ales desapareixerien, i jo cauria a l’aigua, i em mullaria. El cel tornaria a posar-se tot tapat. Sense deixar veure el sol. El vent pararia de bufar i l’aigua tornaria a caure dels núvols. Tornaria a sentir la música de fons, i veuria una finestra que m’ensenya el cel tapat. Fins que me n’adonaria que el temps no havia parat, i que jo estic escrivint.


I suposo que aquesta necessitat desesperada de sortir volant ve donada per algun motiu. I no ho negaré, segurament no serà per un sol motiu. I no em vull mostrar com una víctima, perquè he sobreviscut sola fins ara amb els problemes de cara. I n’he sortit de molts sense saber que estaven allí, sense saber com actuar, però me’n vaig sortir. I d’altres que inconscientment els vaig deixar a banda esperant a que estés preparada per afrontar-los sola de nou.
I ara, és quan més sola em sento, perquè és quan veig que el que tinc són problemes, i que els tinc des de sempre. Sense que ningú ho sabés, camuflant allò que no era habitual de veure entre la gent. I aconseguint semblar “normal”.
Però ja estic cansada d’aparentar el que no sóc, i de portar un maquillatge des de que tinc consciència. Ara vull, més que mai, mostrar el que sóc, i els problemes que tinc, grans o petits, perquè gota a gota fa forat, i patir en silenci no és sa.
Potser estic exagerant, però m’atreviria a dir que una de les situacions que més odio de la vida és quan es comunica una mala notícia. Posem el més extremats dels casos: la mort. Ja sigui d’un familiar o conegut, això no importa. I què seria el més normal per a tothom? Plorar. O almenys expressar la tristesa que suposa perdre a un ésser estimat. I quina seria la meva reacció? Cap de les dues. Ni tampoc les derivades.
No he sabut , ni sé expressar a les persones que m’envolten el dol que sap expressar tota persona. I això em fa sentir inútil. No em fa sentir persona amb sentiments, perquè no els sé demostrar. I la imatge des de fora és aquesta: una persona freda.
Sempre m’he vist obligada a marxar el més ràpid possible de la situació, per no fer pensar a la gent que jo aquestes coses les emprenc així. Perquè a dintre meu, és tot el contrari. Al meu interior estic plorant, i per fora, em surt una rialla que no sé controlar, i que em surt quan em poso nerviosa per moments.



Per això m’agradaria marxar volant, perquè estic segura, que amb el sentiment que se’m quedaria després de deixar a algú plorant, seria capaç de plorar jo sola, però sola, i amb el sentiment de culpabilitat.

Ella i el riu - Mireia Blanch Borràs

Ella i el riu - Mireia Blanch Borràs

Una suau brisa que acaricia tèbiament el seu rostre i una mirada perduda cap a l’infinit que es prolonga fins a confondre’s amb l’horitzó. Respira agitadament, amb cansament, tractant de recuperar les forces després del seu curt però intens esprint. Ara comença a atalaiar-se de tot el que acaba de passar-li. Fa deu minuts era asseguda a la seva cadira de l’oficina, eclipsada sota una pila de papers, escrivint articles que l’endemà havien de ser publicats, amb una gran quantitat d’estrès, amb el temps empaitant-la a l’esquena; quan de sobte el director l’havia cridat al seu despatx. –El que em faltava!- havia pensat-No acabaré a temps!-.
I com un autòmat s’havia dirigit a la petita habitació del costat. No li agradava gens que el director la demanés al seu despatx, ja que això sempre era igual a problemes. Sempre abusava de les capacitats d’ella i dels seus companys de redacció manant-los més treball del que eren capaços de fer, és més, tots n’estaven segurs que allò el divertia.
Era un home baixet, gras, amb un bigoti tot estarrufat, amb unes bosses als ulls i unes galtes flonges que li arribaven gairebé fins als peus, quan parlava, a ella sempre li recordava al bulldog de la seva tieta. L’única diferència entre ell i el bulldog era que l’un tenia molt mal caràcter; era un home sorrut, que sempre estava amb cara de pomes agres, i l’altre era un animal dòcil i bondadós.
Finalment, però, girà el pom de la porta, i quan encara no havia posat un peu a l’interior de la cambra, la seva veu enrogallada va retrunyir.
-Una notícia d’última hora...- deia l’home amb sorna-...necessito un article amb tota la informació detallada dintre d’una hora. I la resta d’articles que tenies per demà, també. Vinga! A què esperes? A la feina!-.
I a partir d’aquí els seus records ja es comencen a dissipar i es tornen tèrbols. Es posa a fer memòria i recorda que en aquell moment l’havia envaït una ira terrible i un inmens sentiment d’impotència l’assaltava fins a oprimir-li el pit. Com un huracà havia sortit a pressa feta de l’oficina de la redacció i havia baixat les escales amb diligència; i amb un encec s’havia posat a córrer. Sense saber on anava. Sense ser-ne del tot concient.
Ara es pot arribar a fer una esquemàtica idea de tot el que li acaba de passar.
I ella ja no sap si somriure o plorar. No sap si alló es ficció o realitat, si és autèntic o només és un somni.
L’aigua del riu baixa amb fluidesa, sense parar, amb força i vitalitat, sense immutar-se, sempre poderosa i imponent, davant els seus ulls. Ella pensa que li agradaria ser com l’aigua. Lluire i forta. Capaç de tirar endavant sempre.
I sense adonar-se’n un somriure se li dibuixa a la cara. I no sap perquè riu, però tampoc sap perquè els seus peus l’han conduït fins a la vora d’aquell llit d’aigua, així que, tant li fa. Ara res té importància.
-És un somni. Estic somiant. En realitat estic estirada al llit de casa meva. No sóc aqui realment. Tot és fruit de la meva ment. N’estic segura. És un somni- es diu a ella mateixa -Tot i així... sembla tan real...
Definitivament, aquell paisatge l’encisa. Se sent atreta per una força molt extranya i sobrenatural. I comença a passejar i observa el paisatge que té al davant en tota la seva globalitat. S’hi sent tan integrada que ella gairebé forma part del conjunt d’aquella harmonía.
Camina durant hores i es perd enmig d’aquella naturalesa exòtica i viva.
Veu un petit camí, no té ni idea d’on mena, potser precisament per això decideix prendre’l per aclarir-ho. És estret, dèbil i sinuós. Camina i camina. Hores i hores. Sembla que el camí s’acaba. Es troba immersa en una zona extremadament humida. Tot és pla. Tot està en calma. Tansols un lleu xiuxiueig, una petita remor provinent dels ocells i animals que hi ha a la zona. El llit d’aigua avança plàcidament, amb tranquil•litat però sense pausa.
Tot es troba en equilibri . Un sentiment que no sentia des de ben petita l’envaeix, s’apodera del seu ser. Al seu interior només hi ha pau. Pau amb tot el seu entorn, però també pau amb la seva pròpia ànima. Ara res li preocupa, ni l’oficina, ni el director, ni el seu futur, res; tansols gaudir d’aquella imatge onírica que té davant els ulls. S’asseu a terra amb les cames creuades i tanca els ulls, inspira profundament, se sent alliberada de tota la presió que “l’altre món” li injecta. S’hi quedaria hores i hores. Observa més acuradament fins a l’horitzó. Alguna cosa li crida l’atenció. Potser un moviment extrany que trenca amb aquella musicalitat sonora i persistent que l’envolta. Ho ha vist, no sap de què es tracta, fins i tot podria ser que no hagués sigut res, però ella n’està completament convençuda. La instintiva curiositat humana l’envaeix. Decideix esbrinar de què es tracta. Avança per la riba del riu, buscant algun punt més estret per on poder creuar, no pensa en els perills, només té clar que vol travessar a l’altra banda de riu.
Casualment, arriba fins al que aparenta ser un pontet de fusta. Pareix molt antic, està molt gastat per la intempèrie i el pas dels anys, els fusts estàn menjats per la carcoma. Tot i així, ella valenta i decidida, comença a creuar. El perill no està per a res a la seva ment. Té un objectiu i el complirà. Just en el moment en que acaba de travessar el pontet s’ensorra i es desfà en pols, cau i és arrastrat per la corrent riu avall.
Ho ha aconseguit. En realitat ja no recorda perquè volia creuar el riu, la qüestió és, però, que ho ha assolit.
Comença a pensar que tot allò no és un somni, sinó que ho està vivint de debò. Fa molta calor, el sol, llueix al cel amb tot el seu esplendor. Està una mica cansada, així que busca jaure a l’ombra, ho fa sota la fulla d’una planta que és més gran que ella. No n’havia vist cap d’igual. Ara la llum del sol es filtra a través de les copes dels arbres. De sobte, un moviment ràpid. Ella instintivament s’aixeca, intentant guaitar alguna cosa. Un altre soroll. Un batre d’ales. Un tucà se li apareix al davant. Ella està impresionada. No n’és un, sinó uns quants. N’hi ha de diferents. El color taronja intens dels seus becs, el negre eben del seu cos, el groc canari del seu pit i la resta de tonalitats s’entremesclen amb la llum solar que es filtra en forma de raijos. Ella esguarda aquell espectacle de la naturalesa bocabadada. Mai hauria pogut imaginar que la naturalesa pogués arribar a mostrar-se en aquell estat d’extrema gràcia i encant. Mai havia vist res igual o semblant. Està completament absorta, fascinada per aquell espectacle.
I de cop, en un rampell, els ocells aixequen el vol, la llum s’esvaeix, tot el seu voltant es torna blanquinós i es difumina.
Obre els ulls. L’oficina. Una pila de papers.

Nit de lluna plena - Mireia Curto Perelló

Nit de lluna plena - Mireia Curto Perelló

- Seu aquí Jaume- va indicar l’avi Pere tot senyalant-li al seu nét una roca que hi havia baix d’un pi.
- Vinga avi, torna’m a explicar el conte del drac de quatre caps, si us plau!- va exclamar en Jaume amb un to molt alegre.
L’avi va agafar l’antiga cadira de fusta de roure on sempre s’asseia quan prenia el fresc a l’estiu. La va posar davant la roca on estava assegut el seu nét i es va asseure. Tot seguit va deixar el bastó al terra i es va treure la boina del cap, aquesta la va posar al barró de la cadira. Durant un moment es va fer un silenci entre l’avi i el nét, però estava interromput pel cant dels ocells que anaven i venien dels arbres portant menjar a les seves cries. Llavors l’avi va interrompre el silenci, dirigint-se al seu nét:
- Jaume, avui canviaré de conte, avui t’explicaré la història de la masia que hi ha prop d’aquí.
- De la masia què té la façana groga i què no hi ha mai ningú?
- Sí, d’aquesta- va respondre l’avi amb un to sec tot fregant-se la barba blanca -. Fa uns 60 o 70 anys en aquesta masia habitava una família, el pare es deia Josep, la mare Encarna i aquesta parella tenia dos fills; una nena que es deia Rosa i un nen que es deia Guillem. Crec que la Rosa era un any més gran que en Guillem, però tots dos anaven a la mateixa escola. Per això cada matí anaven junts fins al poble i a la tarda, quan s’acabava l’escola, tornaven a casa també els dos conjuntament.
Però un dia la Rosa es va posar malalta i com a conseqüència no va poder assistir a l’escola, per això en Guillem va haver d’anar-se’n sol cap al poble. L’hora que s’acabaven les classes era les 5 de la tarda i de l’escola a la masia hi havia una mitja hora de camí. Van anar passant els minuts, es van fer les 6 i en Guillem no va aparèixer a casa. Dues hores més tard en Josep i l’Encarna van decidir anar fins al poble per veure si trobaven en Guillem, però no el van trobar. Van anar a cada casa on vivien els seus companys de classe per veure si s’havia quedat a jugar amb algun d’ells, però no estava a cap casa. Els dies van anar passant i els pares d’en Guillem van buscar-lo desesperadament dia i nit sense descans, però el nen no va aparèixer. Un mes després de la desaparició d’en Guillem la seva mare es va posar molt malalta i pocs dies després de diagnosticar-li la malaltia es va morir. Després de la mort de la seva esposa, en Josep i la seva filla la Rosa van marxar de la masia, on havien viscut durant tota la seva vida, sense dir res a ningú d’on anaven. Des d’aquell dia ja no han tornat mai més a aquest poble.
Des de llavors, les “males llengües” diuen que cada nit de lluna plena, l’esperit de l’Encarna dóna voltes pels voltants de la masia on vivien buscant el seu fill desaparegut i cridant el seu nom. També es diu que si un nen o nena s’atreveix anar una nit de lluna plena, a partir de mitja nit, sol pels voltants de la masia, l’esperit de l’Encarna l’agafarà pensant-se que és el seu fill i desapareixerà per a sempre.
Quan l’avi va acabar de pronunciar aquestes últimes paraules es van sentir uns crits llunyans que deien:
- Guillem, Guillem, on estàs???!!!
En Jaume va mirar cap al lloc d’on provenien aquests crits, pensant-se que serien la seva germana i els seus cosins que s’havien posat d’acord amb el seu avi per gastar-li una broma, però no va veure ningú, només una resplendor de llum blanca que emetia una figura esfèrica dibuixada en el cel negre entre les branques d’un pi, era la lluna plena.

Relat curt d'un llunàtic - Samuel López Rodríguez

Relat curt d'un llunàtic - Samuel López Rodríguez

Ehem... hi havia una vegada... espereu, millor, tot va començar...no, temps era temps... ais...PROU! Començarem així: Res mai es el que sembla i res sembla mai el que es...

La petita Joana mai havia volgut semblar res, ni tan sols ser ningú. Mai s'havia volgut divertir, mai havia volgut tindre amics...mai, mai, mai... tan sols un simple amic, que segons ella s'amagava en una petita caixa que sempre duia amb ella i que carinyosament anomenava "el llunàtic". Bé, quan es tractava d'una nena de 7 anys tothom ho trobava divertit i graciós que pogués creure que tenia un amic dins una capsa, però quan va complir els 14 anys la cosa ja es començava a complicar. La capsa l'ocupava la major part del seu temps. Li contava un conte abans d'anar a dormir, li feia el peto de bona nit, i dormia amb ella, al mati li ficava unes galetes dins per a que esmorzés i se l'enduia al institut. Però clar, la cosa no acabava aquí. A les classes ella s'asseia sola i la taula del costat, endevineu per qui estava ocupada... la meravellosa capsa habitada pel misteriós "llunàtic". Com us podreu imaginar, això ocasionava el riure dels seus companys i fins i tot el insult per part d'alguns, però la petita Joana vivia en un mon diferent dels altres on l'únic que importava era el senyor "llunàtic". Els seus professors simplement no sabien que fer, i els seus pares ja ho havien provat tot. Van decidir que esperarien que ella mateixa es canses d'aquest joc.

Però la cosa va sortir de mare una tarda d'estiu. La petita Joana amb la seva capseta estaven passejant pel parc quan es van creuar amb en Joan, un "company" que havia intentat amargar moltes vegades a la Joana. Al veure-la passejar innocentment amb la capseta va decidir que sabia com enfurismar a la noia. Ràpidament en Joan va prendre-li la capsa a la Joana i va sortir corrents. La petita Joana es va posar a cridar i plorar fortament dient-li que li tornes la capsa o se'n penediria. En Joana no va fer cas de l’advertència, cosa de la qual, tal com Joana havia dit, se'n va penedir segons mes tard quan va sentir un cop fort en mig del seu cap. La petita Joana va agafar la capseta i se'n va anar deixant l'inconscient cos d’en Joan en mig del parc. Unes hores mes tard els pares d’en Joan es van presentar a ca la Joana dient-li que es disculpés pel que havia fet. Els seus pares també li van demanar, però ella simplement els va dir que el noi s'ho havia buscat i que a més ella no havia estat qui l'havia colpejat. Quan li van preguntar qui era el responsable va dir amb una veu suau:
- El llunàtic.
Aquell mateix dia els seus pares van decidir dur-la a un psicòleg. La teràpia no molestava a la noia, sinó que li agradava parlar amb aquell doctor, i es van passar setmanes parlant de diferents coses fins que l'home va decidir tocar el tema de la capsa. Tan llesta que havia trobat a la noia en molts aspectes i ara parlant de la capsa la veia com una nena estúpida. Ella parlava amb convicció del seu amic llunàtic i fins i tot li explicava al doctor suposades anècdotes que havia passat amb el seu suposat amic. El doctor fart de tanta estupidesa infantil va decidir que acabaria amb l'historia i li digué a la noia que obriria la capsa per veure el seu estimat amic. La petita Joana es va aferrar a la capsa dient que no, que no ho fes, que només ella el podia veure. El doctor li prengué la capsa i a pesar dels plors de la noia la va obrir. Quan la infermera va entrar per preguntar-li al doctor quan acabaria la visita el que va veure simplement era un monyó de sang que sortia del lloc on hauria d'haver estat el cap del doctor. A les seves mans hi havia una capsa oberta i al terra plorant la petita Joana. Quan la policia va vindre i li va preguntar a la noia que havia passat, ella va respondre plorosa:

- El llunàtic s'ha escapat.

El problema - Sergi Rocamora Ardèvol

El problema - Sergi Rocamora Ardèvol

No era una estança gaire gran, suficient per a un consultori psiquiàtric privat.
En les parets, pintades de color ocre, hi havia, elegantment emmarcats, varis diplomes i material gràfic que atorgaven al lloc un aspecte molt professional. Un raig de sol travessava les cortines blanques i il•luminava les butaques folrades de pell.
Ajagut en la seva còmoda cadira ergonòmica, l’experimentat Dr. Sebastià
López jugava alegrement amb la mà esquerra amb una ploma estilogràfica banyada en or, el seu petit tresor, mentre fullejava, amb l’altra, un atapeït bloc de notes de tapa gruixuda. Enfront seu, amb un posat indiferent, hi seia un adolescent de catorze anys, alt i escarransit, la mirada del qual restava clavada, amb to àcid, sobre l’elegant escriptori.
- Molt bé, Quim –digué el psiquiatra amb el més cordial dels seus somriures–, de manera que has deixat de patir aquells molestos atacs de violència, segons m’acabes d’explicar. Sembla que durant els dos mesos que no ens hem vist has fet grans progressos, no és així? –la veu del psiquiatra ara adquiria un caràcter simpàtic i paternal– Espero una gran millora en el teu caràcter a mig termini, i per això necessito que t’entreguis al cent per cent, d’acord, campió? Suposo que valores l’esforç que està fent la teva família per a tractar el teu “problema”.
- Sí... – Contestà el jove, impassible.
- Mira, el que et proposo fer, si a tu et sembla bé, perquè al cap i a la fi aquí
ets tu qui decideix, és el següent: continuar amb el mateix tractament i, si
continues dins d’aquesta línia de progrés, et puc garantir que tindràs l’oportunitat de tornar al teu vell ritme de vida d’abans. D’acord?
- Abans... –Féu el noi després d’un instant de silenci, mirant el doctor amb
recança, però abaixà la vista i prosseguí– ...solia treure més bones notes,
però pel que fa a això dubto que es pugui solucionar gran cosa – El seu
rostre va dibuixar un somriure amarg –. Si més no, acostumava a tenir
amics, vaja.
–Els seus ulls es tornaren a clavar en els del seu oient–.
- T’asseguro que, amb l’esforç, farem grans progressos, de debò. Ah!, vaja,
ara que me’n recordo, no és cert que em vas dir al juny que aquest estiu te
n’anaves de vacances? Encara no me n’has explicat res, em sembla, oi?
Havent anat a la platja, no et veig gaire morè. Potser és que no vas prendre
prou el sol; però tranquil, prendre’l en excés et pot dur més maldecaps que
beneficis. Jo mateix, per exemple, vaig passar tres dies sense poder
repenjar l’esquena a la cadira – Conclogué el discurs amb una rialla
superficial, davant la indiferència d’en Quim.
- Doctor, si no li importa, voldria marxar, ja– Va dir l’adolescent, amb veu
ronca.
- Com vulguis, tu mateix. Ens veiem el mes que ve. I no et descuidis de
prendre regularment la medicació que t’he donat! –Mantingué una
expressió amable, fins que el jove hagué tancat la porta davant seu. El Dr.
Sebastià va fer girar hàbilment l’estilogràfica entre els seus dits amb un
gest experimentat i, tot seguit, premé el botó d’un petit intèrfon instal•lat a
l’escriptori d’estil retro.– Magda, posa’m amb el laboratori. Bé, espero...
Escolta, Robert, el fàrmac experimental que em vas subministrar no
produeix dependència en el cent per cent dels casos. Tinc un adolescent
que en cosa de dos mesos estarà d’alta, i no és per a perdre clients que t’he
pagat, m’has entès? Tingues en compte que t’hi va el mateix a tu que a mi,
o sigui que no intentis enganyar-me...
Sortint de la consulta, en Quim es retrobà amb els seus pares, que el reberen
amb un trist somriure condescendent, a desgrat de l’adolescent. Mentre la família es dirigia a la sortida, ell fingí una urgència i es dirigí als lavabos de la consulta.
Després de tancar el pestell de la porta, es repenjà sobre la paret i extragué, de
la butxaca de la jaqueta, un pot ple a vessar de píndoles. Parsimoniosament, el
destapà. Atentament, observà com el contingut es vessava a la tassa, per a, tot seguit, deixar anar l’aigua fent desaparèixer la medicació. D’una altra butxaca, en tragué una bossa de llaminadures, de forma i color similars a la de les pastilles, i reomplí el recipient acuradament.
S’acomodà sobre la paret i degustà una de les llaminadures que li sobraren.
Poc importa el què pensi d’ell la resta del món. Aquests dos últims anys han estat els més tranquils i feliços de la seva vida. El “problema”, com en diuen, amb tacte, tots els seus familiars i coneguts, no ha estat més que una excusa per a escaquejar-se de les seves responsabilitats i obligacions. Les malalties són un avantatge, però només per a la gent sana. Pensà, àcidament, que caldria repetir l’episodi dels plats trencats al restaurant abans de que l’incompetent del Dr. Sebastià López acabi donant-li l’alta...

Corruptus in extremis. Història d'un debat - David González Caballero guanyador categoria b 2009

Corruptus in extremis. Història d'un debat - David González Caballero guanyador categoria b 2009

Cada quatre anys el meu poble, situat al litoral llevantí del sud de Catalunya, esdevé una batalla campal entre les autoritats del municipi com a conseqüència dels debats polítics. Aquesta és la crònica d’un d’ells.
El Centre Cultural estava ple de gom a gom. Ningú es volia perdre el show. I és que al nostre municipi, quan hi ha eleccions, estem tots contents perquè tenim la diversió assegurada durant una setmana. Aquella vegada el moderador del debat, un presentador de la televisió local, fou l’encarregat de posar seny. El nivell d’expectació era màxim. Recordo que fora del recinte s’havia instal•lat una pantalla per poder-lo veure també en directe a l’aire lliure. Fins i tot hi havia gent que feia apostes sobre qui guanyaria el debat o qui començaria a agredir a un altre, cosa prou normal entre els nostres polítics.
-Senyores i senyors. Benvinguts al Centre Cultural “La Masia” a veure aquest debat previ a les eleccions municipals –va dir el moderador en correcte català-. Ara presentaré els alcaldables. En primer lloc, el senyor José Antonio Bahamonde, del Partit Feixista.
El senyor Bahamonde, molt ben vestit ell, amb una americana blava, camisa blanca, una corbata amb els colors de la bandera d’Espanya i lluint un pin de l’àguila imperial va agafar la paraula per protestar:
-Para dirigirte a mí tienes que hablarme en cristiano, coño. Menos mal que me has puesto la silla de cara al sol porque de otro modo te aseguro que no hubiese aceptado la invitación. Venga, empecemos. Caballeros…
-I senyores! –va exclamar una dona del públic.
-No, señoras no. Las mujeres no necesitan demasiada inteligencia para fregar con el mocho y hacer la colada, por eso no me he dirigido a vosotras.
En tot el Centre Cultural es va sentir un esglai de crispació. Les dones van començar a dir-li masclista, bocamoll, fatxa i algunes injúries més que no cal reproduir.
-Per favor, senyores. Respecte i una mica de calma... És el torn de “Lo Passionari” del Partit Comunista –va dir el moderador intentant refredar l’ambient.
“Lo Passionari” era el malnom que tenia el senyor Joan Subirats. Un home d’uns quaranta anys, pagès de tota la vida, però intel•ligent com una guineu. Vestia una camisa a quadres i un pin amb la falç i el martell que sempre l’acompanyava allà on anés.
-Hola! Bona nit a tothom. En primer lloc vull expressar la meva satisfacció...
-¡Rojo! –cridà de sobte el senyor Bahamonde amb ganes de gresca.
-Em pot deixar parlar? –afegí amb tranquil•litat Subirats-. Jo en tot moment he...
-¡Masón!, ¡Rojo!, ¡Comunista de mierda!
-José Antonio! Per l’amor de Déu! Respecti els seus companys o em veuré obligat a expulsar-lo del debat –afirmà el moderador tallant a l’alcaldable del Partit Feixista.
-Si Dios estuviera aquí mandaría a tomar por saco a este individuo. ¡Mirad cómo va vestido! ¡Parece que ha salido de recoger el estiércol de una cuadra!
Dit això el senyor Bahamonde va callar i el moderador va seguir les presentacions. Havia arribat el torn del senyor Seydou Obikwelu, del Partit d’Immigrants. Era dentista, nascut al Senegal, però parlava molt bé el nostre idioma i era un candidat amb força possibilitats de guanyar les eleccions.
-Déu us guard, amics! Com ha dit el meu homònim, el senyor Subirats, m’agradaria agrair el vostre interès pel futur d’aquest poble tan singular i genuí que fa deu anys em va acollir amb els braços oberts.
La gent el va aplaudir mentre el moderador feia un gest reclamant silenci.
-Oye... –el va interrompre un altre cop a la grenya José Antonio Bahamonde.
-Què? –li contestà Obikwelu.
-Perdona que te lo pregunte, pero a ti ¿de qué zoo te han sacado? ¿Cómo te atreves a presentarte a las elecciones municipales de una nación grande y libre por la Gracia de Dios?
El públic va tornar a xisclar. El moderador es posava les mans al cap esgarrifat mentre “Lo Passionari” li demanava a l’alcaldable de color que l’ignorés. L’espectacle estava servit.
-Perdoni, això em sembla un comentari groller i de mal gust –es defensà aquest.
-¿Lo han oído? ¡Joder, pero si habla como un mono! Sólo le falta un felpudo en la cabeza y cuatro japoneses haciéndole fotos.
El moderador sabia que una falta de respecte així no es podia tolerar, però el senyor Bahamonde era l’ànima de la festa, qui posava la salsa als debats, vaja, i no li quedava altre remei que tenir mà esquerra amb ell, és a dir, accedir sense donar-li permís explícit (diguem-ho així) a dir bajanades.
El pobre Obikwelu va callar molt ofès. Aleshores li tocava el torn al president de l’“Associació de gays i lesbianes”, el senyor Izaguirre. Ell, però, sabia que durant una estona seria el blanc de les burles del seu homòleg d’ultradreta.
-El meu pla electoral gira en torn a les llibertats de gays i lesbianes. Que puguin adoptar, casar-se lliurement...
-¿Pero, qué cojones? ¿Adoptar? ¿Cómo van adoptar dos mariconas? –exclamà una vegada més el feixista amb el seu tarannà radical.
-Per favor! Deixi’l parlar! Respecti al seu col•lega! –demanà empipat el moderador.
-Pero cómo voy a respetar a un tío, que, además de ser invertido, reclama que los maricones puedan adoptar. Eso no es lógico. Imagine que el niño llega a la escuela y dice: “¡Pó mamá tiene la titola má grande que papá!
Tot el públic va riure amb ganes. La gent no estava gens ni mica d’acord amb les seves idees massa de dretes, tot i així quan parlava amb aquell accent andalús resultava còmic.
-Però deixi’m parlar! Aquest home quan té la paraula sembla que la tanca a pany i forrellat! M’agradaria saber què faria si el seu fill fos “maricona”, com diu vostè?
-¿Qué has dicho, cretino? ¿Mi hijo, mariposón? Oye, cuando mi hijo era pequeño no miraba ni Heidi, ni Marco, ni chorradas de ésas.
-I què mirava, llavors?
-Rambo. Las tres partes... Y Conan el bárbaro. Las tenía todas grabadas en vídeo y se las ponía cada día. Y si lo sorprendía mirando algo de Disney, lo molía a palos.
-Però vostès pensen que és assenyat el que explica aquest home? Està boig... –digué “Lo Passionari” aixecant-se de la cadira.
-¿¡Pero qué dices, rojo cabrón!?
-Prou! Fora d’aquí! Expulsat del debat. Crec que he estat massa tolerant amb vostè. En canvi, vostè no fa més que insultar els altres invitats. Així que faci el favor de sortir d’aquí immediatament!
Aquesta escena es repeteix cada any que hi ha eleccions. És prou divertit. Després, evidentment al tal Bahamonde no el vota ningú, és clar, però ell segueix presentant-se com a candidat, com si tingués alguna possibilitat d’èxit, amb l’esperança que la nostra societat torni a ser tan retrògrada com la que existia durant la dictadura franquista.

Ho sento. Ho sé - Judit Florenza Alvarez

Ho sento. Ho sé - Judit Florenza Alvarez

Va arribar a casa encara tot rígid. Va saludar en passar per davant de la sala d’estar, però no s’atreví a entrar-hi perquè pensava que de seguida li preguntarien quina una n’hi passava.

Quan va ser a l’habitació no va saber què fer. Es va asseure al llit, es va agafar el cap entre les mans. Les paraules que s’havien dit feia tant sols uns moments li ressonaven encara dins el cap. Va intentar no pensar, el que feia sempre, si no penses en alguna cosa es com si aquella cosa no existís. Es va estirar, va engegar la televisió. No obstant, no hi havia manera, una vegada i una altra li venia el tema al cap; quan se’n volia adonar ja hi estava donant voltes. S’estava donant compte per moments i sense voler-ho, que hi havia coses que no li quadraven. Com si una peça d’un trencaclosques estigués mal col•locada. No va apagar la televisió per poder pensar amb més tranquil•litat perquè ja ni la veia, ni es recordava que la tenia encesa. El cap li bullia. A una velocitat vertiginosa anava recordant fets i paraules i ho anava posant tot al seu lloc, i totes les peces anaven encaixant, i se li anava descobrint el camí de la veritat.

Va ser com una il•luminació sobtada. -Irònicament, li va venir al cap aquell dibuix tant típic dels còmics d’un home al que se li encén una bombeta sobre el cap. Ara entenia que realment el símbol era molt encertat.- S’havia adonat de la realitat, de què ella deia la veritat, però acceptar-ho ja eren figues d’un altre paner. Quantes vegades no li havia dit que sempre li era sincera, que no li amagava res? Quantes vegades no l’havia ferit amb la seva desconfiança? I tot perquè a ell mateix l’havien ferit una vegada i encara es notava la coïssor de la cicatriu.
Es va tornar a asseure a la vora del llit i es va passar les mans pel cabell, pensarós.
Al cap de poc el van cridar a sopar. Va anar cap a baix.

Va sopar sense gana, amb les mans que encara li tremolaven. Estava seriós, mastegava poc a poc i el menjar se li feia una bola. En acabar va tornar a pujar a dalt. La televisió, que no havia tancat, projectava una llum difosa sobre el llit.
En un racó dels estancs de l’escriptori, un objecte li va cridar l’atenció: era el regal que ella li havia fet quan van complir un any de sortir junts. Era una mena de llibre cançoner, amb fotografies dels dos, i una quinzena de cançons d’amor angleses que a tots dos els hi agradaven, traduïdes al costat en català. Quan li ho va regalar, li havia dit que era per a que al menys sabés el que deien les lletres. Mai no s’havia parat a llegir-ho i mirar-ho amb deteniment. El va deixar sobre la tauleta de nit, es va posar el pijama, es va tombar i va començar a passar pàgines. Quan veia el títol d’una cançó semblava que la sentia, i a ella, que li agradava molt cantar-les. Es va adormir al cap d’un parell d’hores amb el llibre a la mà. Es va despertar perquè li molestava la llum de la televisió, que encara no havia apagat. En aquell moment estaven dient que hi havia hagut un accident múltiple de tràfic en una carretera no gaire llunyana. Les imatges eren espantoses. Va tancar la televisió i es va adormir altre cop.

L’endemà va sonar l’alarma del mòbil com cada matí, i en obrir-lo va veure que ella li havia enviat dos missatges. El cor se li va accelerar. Va obrir el que primer li havia enviat. Hi deia: “La mana, Paco i les nenes han mort en un accident de cotxe.” No hi deia res més. Va recordar les imatges que havia vist la nit anterior, en tancar la televisió. Va obrir el segon missatge: no hi deia res. Era un missatge en blanc.
En aquell moment va tenir un mal presagi. Es va vestir a esgarrapades i va córrer al cotxe. Quan va arribar a la casa d’ella ja no l’hi va trobar. Ningú sabia on era. Estaven tots destrossats, i que ella hagués desaparegut ho empitjorava tot. Segons va poder assabentar-se, hauria marxat poc després de saber-se la notícia, en un moment en què l’ambient estava embolicat i ningú no va parar atenció en la seva absència fins més tard. No s’havia endut el mòbil. L’últim missatge que havia enviat era el seu, el que estava en blanc. Ell es pensava que li agafaria un atac de cor, eren massa emocions en massa poc temps.

Va reflexionar una mica, la coneixia suficientment com per saber on NO hauria anat, però... Llavors li va venir al cap un lloc, i va estar quasi segur que la trobaria allí. Només ell sabia que podia estar allí, ningú més hi hagués pogut pensar. Mentre pujava al cotxe i enfilava el camí, va pensar que semblava que ella ho hagués fet expressament, era com una prova per a ell. Va decidir no defraudar-la i no defraudar-se. A més, ara sabia que havia estat injust amb ella, ara entenia perquè ella sempre deia que la confiança és tant important...

No va tardar gaire en arribar. En no veure-la per enlloc es va esglaiar, tenia por d’haver arribat massa tard. Però llavors va sentir un sanglot ofegat, i mirant en la direcció en què havia sentit el so, la va veure, envoltada d’un toll de sang que creixia per moments. Ella l’estava mirant, els seus ulls eren un doll de llàgrimes, però li va semblar que somreia. Va anar cap a ella a poc a poc, i quan hi va ser al costat la va abraçar fort. No podia dir-li res, i ella a ell tampoc. En tot cas, sobraven les paraules. Se li va desmaiar als braços. Ràpidament va intentar frenar l’hemorràgia que sortia d’un tall net que s’havia fet al canell dret amb un mocador, la va pujar al cotxe i va córrer cap a l’hospital.
Creia que estava desmaiada, i va tenir coratge per xiuxiuejar “ho sento”. Semblava impossible, però va estar segur que ella li havia contestat: “ho sé”.

Una mort esperada - Laura Panissello Ferré

Una mort esperada - Laura Panissello Ferré

Sona el despertador, és un dia nou per a mi, però igual. Em llevo, em vesteixo, sempre, cada dia faig el mateix però cada cop amb menys energia, com si m’estigués pansint des de dintre a poc a poc.
És esgotador, haver de sortit tots els matins per un portal on et porta al infern. Carrers assolellats per un sol que s’escorre mil•límetre a mil•límetre sobre els nostres caps i que algun dia arribarà a tocar-nos-els de sobte quan tothom estigui adormit.
Vint-i-quatre hores de sol, ni més ni menys, com si s’hagués encarregat de cruspir-se la lluna i la nit.
Com els cotxes no funcionen, haig de fer camí a la feina acompanyat per les meves cames esquifides, sota edificis gegants que tapen la ciutat.
És impossible caminar per la poca ombra que hi ha. Molta gent es baralla per poder gaudir d’una minúscula parcel•la d’ombra on no hi hagi ni una mínima escletxa de llum.
Extenuada, arribo a la feina i després d’haver pujat unes escales que cada dia semblen més altes, em llenço sobre la butaca del meu despatx. Morta de set em ve a la ment una meravellosa ampolla d’aigua cristal•lina acompanyada d’una llarga sinalefa on l’etiqueta “Viladrau” i ràpidament agafo la bossa i m’endinso en una recerca entre mig de les claus, del móder, i de l’entrevista del Pep Guardiola, acabada de passar a net ahir a la nit i que avui em disposo a publicar-la al diari.
Finalment, aquell punt d’energia perdut en una excursió matinal i unes escales gegantines, torna amb una suau gota d’aigua sobre els meus llavis, recordant-me un immens mar ple d’aigua, del qual ara esta sec.
Per acabar el matí dramàticament, el director del diari obre la porta i entra amb una cara d’aquell que li sap greu dir-t’ho, però al cap i a la fi és el millor que em pot passar, i amb el seus ulls mig plorosos i nerviós m’afirma que el diari tanca les portes avui mateix per falta de periodistes. I marxa tot, amb el cap mirant-se els peus i amb un sospir com si hagués de ser l’últim.
A les set de la tarda, quan en teoria en una tarda normal el sol s’amaga, penetro dintre d’uns carrers solitaris. On tothom mira per la finestra amb la mirada perplexa en un punt concret. Alguna cosa deu passar, però segur que és la mateixa de tots els dies. I dit i fet, al davant de la fruiteria de la Mercé sota una pila de patates, hi ha una dona estirada al terra abraçada a una criatura immòbil, amagada sota un retall de roba blanc, de vellut.
Amb una cara de pànic decideixo dirigir-me cap a casa, abans que les poques reserves d’aigua s’acabin evaporant per la calor.
Després d’haver begut una ampolla més d’aigua, engego la televisió i les noticies repetitives de tots els dies sonoritzen l’habitació. “Tres cents morts a França. Dos cents cinquanta a Espanya, per la falta d’aigua” anuncia el noticiari. I això cada dia durant vuit mesos.
Centenars de morts tirats per les voreres càlides dels carrers, per culpa de l’absència d’aigua, del menjar, alguns per falta de casa. Els meteoròlegs diuen que mai més a la vida veurem una gota d’aigua en tot el món. Per falta d’aigua, les terres són incultivables, els animals moren per falta de menjar i aigua, i a sobre moltes cases mal construïdes són destruïdes per la sequera del terreny.
Qui va dir que la fi del món hagués de ser així? Arribarà un dia en que només quedarà una o dues persones soles al món, avorrides, esperant que els hi arribi la mort.
I ha estat al cap de dos mesos que les meves reserves d’aigua s’han esgotat. La meva casa tota plena d’ampolles buides, del qual amb cada gota d’elles aconsegueixo omplir-ne una tercera part, i esperant el moment més inoportú i necessitat per acabar-me-la.
En quan arriba aquest moment, em disposo a degustar allò que és meu i l’ultima cosa que enfonsaré dintre el meu cos, desprès de cruspir-me l’ultima galeta Maria.
Surto al carrer, i començo a caminar entre cossos inerts que omplen la ciutat acompanyant la brisa hivernal amb una olor putrefacta i cremada pel sol. Sembla com si estigués sola al món. Hem disposo a cridar per a comprovar-ho i, efectivament, almenys, en aquesta ciutat d’edificis gegants que ara ni tan sols tapen l’ombra, estic sol. Precisament havia de ser jo la persona que s’havia de quedar avorrida en aquest món, esperant que li arribés la mort?
Tothom està mort. Ara podria ser el senyor del món, manà per sobre totes les coses, ser polític, Papa, rei, príncep, però per què val la pena si només em queda, ves a saber quantes hores o dies de vida.
Trista, només un petita roca fosca pigmentada per uns colors blancs, m’exalta la vista, i decideixo acostar-me i m’assec contemplant la vida passada amb els carrers plens d’harmonia i alegria, amb nens corrent darrere una pilota plena de colors vius i esquitxada per fang provinent d’una terra mullada que mai tornaria a estar-ho.
I així asseguda, contemplant els moments més bonics, espero que em vingui a buscar i que ho faci ben d’hora.

La cançó del cel - Marina Pallás Caturla

La cançó del cel - Marina Pallás Caturla

Estimada Maria,

Espero que estigueu tots bé, sé que fa poc de la meva última carta, ni dos mesos, però no sé quan tindré l’oportunitat d’escriure una altra. Jo estic bé, però ahir va morir Ventura. Feia dies que no es trobava bé, i qui no se sent malament?, però fa dos dies li va agafar molta febre de cop i va acabar delirant. Jordi sap una mica de malalties i li va estar mullant el front en va. Ventura només tenia divuit anys, pobret, per això estic tan trist. Jordi i els altres me diuen que no me pose trist, que sempre els anima que cante. Jo, ja saps, canto i xiulo molt, així m’oblido de tot lo del nostre voltant, de tota la misèria. Canta la cançó del cel, me demanen quan estan farts d’estar aquí, en un front que va retrocedint.

Això ja no és com abans, com al principi. Hi ha hagut moltes baixes i tothom se desil•lusiona, sobretot després de caure al febrer Terol i a l’abril Lleida. Tot mos sembla inacabable, tot. Les nits en cases o esglésies o al ras, mirant les estrelles, les hores esperant que els caps decideixin què fer, los dies sencers caminant, caminant, carregats amb mantes, cantimplores i fusells. No et pots imaginar com enyoro estar en vatros a casa, despertar al nostre llit i sentir los xiquets que ja s’han aixecat... L’altre dia el Jordi me va dir que ja li donava igual si perdíem, que amb Hitler i l’altre italià ja sí que no se pot fer res. Jo, que tant he lluitat pels canvis, me diu, ara només vull que tot això acabe. És llavors quan intento encoratjar los meus companys i els recordo que els caps estan força animats. Sí, tinc la sensació que organitzen alguna cosa grossa. Bé, no et puc explicar gaire els avançaments de les nostres columnes. Ja et vaig dir que los del Comitè de Guerra miren les cartes per si se’ns escapa sense voler alguna estratègia militar que mos delate.

Sé perfectament, i tu ara ho deus estar comprovant, que no escric bé i que faig faltes, però aquí hi ha hòmens que no saben gairebé llegir i menys escriure. Això me fa sentir orgullós perquè he ajudat un parell de companys a redactar una carta per a les seues famílies, tot i que aquestes potser tampoc no saben llegir.

I prou de parlar de coses tristes. Digues-li a Teresa que penso moltíssim en ella, en tots los vespres que se m’asseia a la falda i li contava un conte o alguna cosa fins que es dormia entre los meus braços. I promet-li a Joan que un dia tornarem a pescar al riu. Que tot tornarà a ser com abans. És curiós pensar que com més lluny esteu de mi més a prop vos sento. Imagino tota la temor i la gana que deveu d’estar passant i lo cor se’m fa trossos. Una abraçada ben forta per als tres.

Manel Sabaté.

P.D: “I quan jo no hi sigue mira el cel. Només el cel, només el cel. Gira el cap de pressa i torna a caminar...”



Aquesta va ser l’última carta de Manel Sabaté, milicià republicà que se suposa que morí a la Batalla de l’Ebre, com tants altres homes. La seva pèrdua fou un cop molt dur per a la seva família, però que malgrat tot, tancà els ulls i aconseguí continuar endavant, en uns anys gairebé més difícils que els de la contesa.

Ja fa setanta anys que es va acabar el conflicte fratricida, però encara avui romanen moltes ferides obertes. Com el cas de Núria Sabaté, la néta de Manel. Núria no sap quan va morir el seu avi, si fou al camp de batalla o si va ser malferit i va expirar més tard., en un altre lloc. Ignora fins i tot on està enterrat, on es troben les seves restes, només ossos i pols després de tant de temps.

Però Núria està convençuda que localitzarà el Manel. El trobarà, i les seves restes podran descansar en pau; podrà descansar en pau ella mateixa. La imatge del seu avi ja no serà una ombra a la seva consciència sinó una llum al seu interior. I la Núria podrà mirar la fotografia de Manel vestit de milicià i podrà somriure, i se l’imaginarà sempre amb els seus somnis, sempre il•lusionat, cantant al camp de batalla, entre la sang i el fum dels fusells, cantant a l’amor, a la vida, a l’esperança.

Un mètode infal·lible - Albert, Sira, Rosa, Rosa, Joana, Gerard, Khalid, Mohamed, Úrsula, Carla, Meritxell, Cristian, Beatriz, Laura, Melisa, Àfrica

Un mètode infal·lible - Albert, Sira, Rosa, Rosa, Joana, Gerard, Khalid, Mohamed, Úrsula, Carla, Meritxell, Cristian, Beatriz, Laura, Melisa, Àfrica

Era un divendres de matí, després d’una setmana amb molta feina, i estava a classe asseguda al costat de la finestra i amb poques ganes de fer res. El professor estava explicant la lliçó, però jo no plegava res, com si no hi estigués. Tenia son. L’esgotament acumulat durant aquells dies m’estava passant factura. Primer un ull, després tots dos, volien tancar-se malgrat els esforços de mantenir-los oberts.

Una calbotada va fer que em despertés amb un sobresalt, atemorida. El cor em batia amb força i em veia vençuda. No sabia com reaccionar. Em vaig quedar parada sense fer res. Mentrestant, el professor em deia que anés al despatx del director, perquè no feia res a classe, i que el director em manaria feina per a fer. Jo no li feia cas, però al final vaig sortir i vaig anar directament al despatx, amb la son que tenia.

Quan vaig arribar al despatx el director feia cara de amoïnat. El director es va disposar renyar-me i jo vaig fer veure que l’escoltava. Però no, jo estava totalment adormida. Vaig pensar en la feina de classe i només volia tornar a classe, encara que tingués molta son. Vaig demanar permís al professor per entrar i continuar el que estaven fent els meus companys.

Malgrat tot, i després de tres hores, vaig acabar les classes amb moltes ganes de dormir.
Quan vaig arribar a casa, vaig contar a ma mare tot el que m’havia passat a classe i em va donar uns consells molt importants perquè jo prestés més atenció a classe:

-Si et gites fins molt tard, a l’endemà no podràs seguir la lliçó que els professors vos puguin dir. Perquè, després d’estudiar el que estàs fent, voldràs seguir, no? Per això has d’anar a dormir d’hora i dormir les vuit hores que corresponen. Si hi ha algun programa de televisió que t’agrada ja el gravarem, però filla, has de pensar en el dia de demà. No pots anar a classe i no prestar atenció als professors.

El dilluns següent vaig fer l’esforç d’escoltar el professor i seguir la lliçó. Però a meitat lliçó ja se’m tancaven els ulls. Així que vaig pensar que hauria de buscar un remei, perquè jo volia seguir estudiant i treure un profit.

L’endemà, al principi tot anava bé. Pareixia que el consell de la mare aquesta vegada estava funcionant: escoltava el professor, intentava entendre tot el que ens explicava i fins i tot li feia alguna pregunta si hi havia alguna cosa que no entenia, però vaig desconnectar un segon del que explicava el professor i em va tornar a passar. Em van començar a pesar el ulls, cada vegada més, i van acabar tancant-se.

Al dia següent quan ja portàvem dos hores de classe, ja em tornaven a picar els ulls, però em vaig posar a pensar en el que em va dir la mare i la veritat tenia raó. Em vaig posar les piles amb una mica d’esforç per escoltar i entendre els professors, perquè jo volia seguir estudiant.

Dijous em vaig aixecar amb moltes ganes d’anar a classe, perquè la nit ans no m’havia quedat mirant la televisió i sabia que el costum de quedar-me adormida a classe s’havia d’acabar. I així va ser. Van acabar les classes i havia prestat atenció a totes.

D’això ara fa vint-i-cinc anys i me’n recordo com si fos ahir, perquè treballo a la unitat de trastorns del son de l’hospital de Sant Pau de Barcelona.

Sabeu què recomano als meus pacients? Matriculeu-vos al curs de preparació a les proves d’accés: us asseguro que és un mètode infal•lible.

Sant Jordi, punt de partida - Lluís Santamaria Costa

Sant Jordi, punt de partida - Lluís Santamaria Costa

Per als catalans, la diversitat cultural i lingüística, té un punt de partida entorn la figura del nostre patró Sant Jordi.
No vull dir, amb això, que fora ell el principal motiu, però sí que el podríem considerar com un esglaó d’on partir. La seva valoració i popularitat universal, d’aquell món conegut, durant els temps medievals, precisament quan Catalunya es trobava en el seu apogeu i en la seva expansió militar, política i comercial, poden merèixer aquesta consideració.
Anys i segles han passat ja. Però, aquell detonant d’expansió ha seguit donant peu a que les diferents cultures i llengües foren importades i exportades arreu del món conegut i de l’actual. Catalunya, ha estat sempre ferma receptora de totes elles, millorant-li la seua cultura, enriquida per tantes i tan diferents aportacions, com la regulació, mica en mica del llenguatge, que ha anat solidificant al llarg de la seva història, per conduir-nos fins a una herència afalagadora.
La mar mediterrània i els rius, principalment el nostre Ebre, han estat els veritables canals d’aquesta preiada posició. El comerç i l’industria, han estat uns valedors molt importants per a aconseguir-ho, ja que entorn d’ells s’ha fet possible un altre món, com el de les arts i les ciències moguts pel desprendiment econòmic dels primers.
Aquest anar i vindre, amb forts assentaments dels segons a la pròpia terra, ha mogut en món de l’intercanvi a cotes, actualment, quasi impensables. La gran diversitat de cultures i verbs que, en l’actualitat s’han registrat, fa molt més profund aquest canvi enriquidor de la nostra convivència.
Tortosa, molts anys enrera, considerada com la tercera ciutat de Catalunya, ha aportat, també, molta sava a aquest present, malgrat, ella, hagi perdut preponderància en el conjunt veïnal del país. Però, no hi ha que oblidar que fou on es va enregistrar la primera taula de canvis d’aquell món conegut, degut a l’intens comerç que, des de tots els ports de mar coneguts, tenien la seva arribada a la ciutat per fer corre el negoci de cada una de les mercaderies transportades. Això, per tant, va fer que es produigués un intercanvi constant de tota mena d’activitats, tan culturals com comercials.
La seva valoració fou reconeguda, en els darrers anys de la dècada dels 70, al segle passat, proclamant-la “ Ciutat Cruïlla dels Països Catalans”, títol que ha quedat casi en l’oblit, per una part, per motius polítics, i per l’altra, per la manca de dinamisme dels nostres rectors.
Des d’on considerem el punt de partida, fins avui, han passat uns quans segles que ens han permès enriquir el nostre llenguatge, la nostra cultura i el que tinguéssim una consideració de gent acollidora, distinció que ens ha portat, precisament, aquest continuat intercanvi que al país s’ha enregistrat. Ha estat aquest tan intents que, fins i tot, va arribar un moment que fins la nostra parla va estar en perill. Sortosament, un sacerdot tortosí, ben conegut com el Rector de Vallfogona, gran literat i amic de Lope de Vega, va guardar el més preiat, la nostra gramàtica, amb la qual cosa es va poder tornar a encarrilar el que ha estat sempre, i des de el punt de partida, la nostra llengüa i la nostra cultura.
Tortosa, en tot aquest entramat es un bon exemple de tota aquesta configuració social. El nostre riu, el Riu Ebre, ha estat un veritable canal d’intercanvis, a més de la nostra pertanyença a la Corona d’Aragó, que quelcom va tindre que veure amb els nostres problemes lingüístics, al meu modo d’entendreu, juntament amb el comerç fluvial i de terra, l’entrada de mots aragonesos i castellans, entre d’altres no menys importants, va anar confeccionant la nostra parla, diferenciant-la de la Catalunya de dalt, venint a significar un compromís lingüístic entre el català oriental i el català valencià. Això ens va conduir cap a un lèxic característic del “tortosí” amb un bon nombre de formes conegudes del català central. Un lèxic que té una enriquidora diferenciació entre tots els pobles de les Terres de l’Ebre, degut, precisament, a aquestes diferències castellano-catalano parlants.
Tot aquest aprofundir, de vegades, ens porta a la constant pèrdua que, avui, ens du a la parla acadèmica i la parla popular, la que motiva aquesta pèrdua important de la nostra varietat dialectal.
Resulta, simplement, curiós, el veure com els estrangers, residents a la nostra ciutat, i amb un interès lloable, per integrar-se a la nostra cultura, com aprenen el català amb la parla acadèmica, oblidant la col•loquial, la qual cosa acondeix a empobrir aquesta. Un problema, per a mi, extés a la nostra ensenyança primera, al aprendre el català acadèmic i deixant-nos lo col•loquial de la nostra vivència. Malgrat totes aquestes supostes anomalies lingüístiques, cal dir que la sensibilització cultural i lingüística té camins d’una millora important, una tranquil•la interpretació de futur, que podría ser molt més millor amb el respectes que mereixen les varietats dialectals.
Podríem aportar com a curiós e interessant, que aprofundeix amb aquesta manca de respecte dialectal, referint-nos a la reforma i posta a punt, amb motiu de la transició política i la formació de l’Estat de les Autonomies, del Diccionari de la Llengua Catalana, on els seus realitzadors, consultaren com a font principal els escrits narratiu dels escriptors catalans per aprofundir en la parla del poble llis. No hi ha que dir que la tasca fou molt interessant i positiva. Però es dona la circumstància que des de la Tarragona ciutat, fins a Alcanar, límit de la província tarragonina, no hi van trobar cap narració literària que fou escrita amb català. Problema. Què fer? Solució, buscar a altres indrets de parla catalana molt similars. Així va passar amb el nostre tan conegut “caxel”, l’afamat “berberecho”, l’únic mol•lusc que es pot recollir a les costes marítimes de Catalunya en el seu habitat del Delta de l’Ebre. Al no trobar-hi el mot popular, el mot del carrer, per no haber-hi documentació escrita dels escriptors de la zona, es buscà el simi i va aparèixer de les Illes Balears en un mol•lusc més aparegut del nostre “ratllat”, en més fi i amb el cos de pitxina. Es coneix, a les Illes, amb el mot de “Escopinya”. Solució, van decidir anomenar-lo “Escopinya de gallet”, per diferenciar-ho, degut al membre roig que el sol sortir de les seves valves, sense tindre en conte i consultar-ho a la gent del lloc on es reprodueix aquests molusc. Sortosament, i degut a les nombroses queixes que es van des de la nostra zona, desprès d’un bon temps, es va acceptar la queixa i es va afetgir al diccionari català el nom de “caxel”, encara que mantenint el de “escopinya de gallet”com es sol veure en moltes peixateries en quan disposen de existències.
Aquests es un exemple de la greu problemàtica per la que passen les formes dialectals del nostre ric idioma, motor de la nostra diversitat cultural i lingüística.
Sant Jordi, fou un punt de partida. Sant Jordi és, encara, el nostre punt de trobada. Però, s’hauria de profundir molt més per fer-ho realitat ho , almenys, fer-hi puntes per arribar-hi. Com catalanoparlant, en la varietat dialectal de la nostra terra ebrenca, hem dol la pèrdua, arraconament , del mots APRESSOS, JA DES DE PETIT, I ESCOLTAT DE LA NOSTRA GENT GRAN. I mai a donat que, molts d’aquestos mots, en mantenen amb una puresa grandíssima. Entre mots recordo els de “adesà”, “baluerna”, “birba”, “botana”, “parfat”, “xeruga”, “revoltillades”, “enradada”, “papaterra”, “náquera”, “morrandes”, “enllestir,”, “maçana”.. i molts d’altres amb els que podríem omplir un bon gruix de pagines.
I, aquests, es precisament el legat que ens han transmès els anys i les convivències amb altres cultures, en les que podríem incloure una bona part de les seves variants, com la gastronomia, l’artística, la lingüística, i la més important la del transvasament humà.
I ara, avui, el moviment migratori ens dóna aquesta afavorida oportunitat . Aprofitant-la, aquests punt de partida, el podrem convertit en un punt d’autèntic assaig d’intercanvi cultural i lingüístic.

La vida i el record - Melani Subirats Le Gac

La vida i el record - Melani Subirats Le Gac

Dia tranquil
Per la meva finestra veig la suau brisa del mar onejar sobre els velers allà llunyans de la meva vista.
En un racó, uns vells mariners conten les seves velles històries mentre uns altres juguen a cartes. En l’altre, una parella de joves es besen sobre la sorra com si aquest dia fos la fi de tot, la fi del món.
Recordo quan era petita i jugava en aquell illot al costat de la costa. Quins records! Allà va ser on em va caure la meva primera dent. Com m’ho passava...
Poc a poc m’he anat fent gran en aquest racó de món, he anat coneixent el què és la vida i l’he sabut apreciar com a meva, l’he sabut adobar, tractar, portar..almenys intentar-ho.
M’he creuat en el meu camí amb molts camins, n’hi ha hagut d’estrets, n’hi ha hagut de més amples, de més curts i de més llargs, però tots m’han ensenyat alguna cosa nova, que jo no coneixia.
He caminat per aquests camins amb temor, amb alegria, amb esperança, amb ganes de descobrir, i pel meu camí també s’hi han posat pedres, i les he hagut d’esquivar. Amb alguna he arribat, fins i tot, a entropessar-hi més d’una vegada, però, m’he sentit en l’obligació de no moure la pedra del lloc, ni tirar-la a un cantó, sinó guardar-la en el meu camí i deixar-la enrere, per girar-me, veure-la i recordar-la, per saber que, algun dia, em puc tornar a trobar amb una pedra semblant.
He intentat estimar les persones que m’han estimat, he intentat odiar el mínim les persones que m’han fet mal, i, com digué Mercè Rodoreda, he intentat cultivar allò que em pareixia nociu per a la meva ànima.
He vist alegries i desgràcies en el meu camí, però les he intentat mirar amb diferents ulls, per posar-me a l’altre cantó del món. He vist plors i tristeses, he sofert tant o més que els altres, he vist riures i llàgrimes d’alegria, he rigut tant o més que els altres. He passat de ser una nena, a veure’m com alguna cosa més, madurant pels senders de la vida, apreciant cada instant com si fos únic, dolent o bo.
Guaita! Els joves s’aixequen, els mariners se’n van. La tempesta s’aproxima. Pareix que l’únic que pot entendre’m, sigui el temps.
Cauen gotes a la teulada, llisquen per la finestra, ja no veig res. La brisa s’ha tornat vent, i la mar, fúria. Miro per la finestra, ja no veig res. És com si la tempesta volgués fer-me despertar i oblidar el que els records em fan reflexionar. Vaig a obrir la porta, truquen al timbre. Era la imaginació. M’assec vora la finestra un altre cop, l’obro. M’entra aquella olor de pluja, barrejada amb l’olor de sal de la mar.
Els meus ossos ja no són els de fa quinze anys, i, tan bon punt obro la finestra,
s’esgarrifen i em supliquen que la tanqui.
La imaginació em juga males passades, sento el meu nom. Potser aquella pedra que vais deixar en el camí, i que fa temps que no em giro a mirar-la, em crida per què la miri de nou, i recordi el record més dolorós que, fins ara, em ve a la memòria: l’engany.
Potser valdria la pena recordar-lo, amb el pas dels anys el veuré d’una altra manera. Em giro, i recordo. Em fa mal, molt de mal. Però, forma part del meu camí i, com ja he dit abans, no vull deixar-ho en l’oblit.
Vaig a tancar la finestra, fa fred.
Les pedres del camí, la gent, els sentiments, els records. Tot formarà part de mi, res ho deixaré a l’oblit, per molt que la tempesta m’espanti. És com una malaltia, una obsessió incurable, el record que ni l’amor pot curar, ni la set de cercar nous horitzons.
Simplement, recordar..
Potser he recordat massa, coses que no havia de recordar, però aquesta vida és així, entendre-la recordant el passat, i vivint-la mirant el futur.
Espero poder continuar caminant de la mateixa manera que ho he fet fins ara.

Els recuperaré - Maria Elena Rodriguez Grau

Els recuperaré - Maria Elena Rodriguez Grau

Ratllada. Més ben dit, molt ratllada. Per ell. Per aquell noi del qual em vaig enamorar bojament. Per aquell noi del qual estic bojament enamorada. El meu primer nuvi. El primer noi que estimo. El primer noi, amb el qual he compartit tant... La meva primera relació. El meu primer petó. El riure fins que ens feia mal la panxa. El plorar per les petites discussions. El passar la vergonya al conèixer la seva família, els seus amics... Però tot això ja s’ha acabat. S’ha acabat el passar estones al seu costat. El compartir. El viure una vida junts...
No entenc el perquè. No sé perquè m’ha deixat. Si estàvem tan bé. Fèiem bona parella. Ens estimàvem. Érem l’enveja de tots. Un dia sense més ni més em va dir que no podia aguantar més. Que jo estava malalta. Que m’estava fent mal jo i mal a ell. Que si no canviava això havia arribat a la fi, ell no podia fer més per mi. Portàvem vuit anys de relació, i dos fills en comú. No érem una parella de fàcil discussió, però fa dos anys que això ja no era així. Tot va iniciar-se quan ens vam traslladar al nostre poble natal, per motius de feina. Allí no em calia treballar, només em dedicava a la casa i als nens. Vaig retrobar-me amb les velles amistats. I el meu gran error va ser començar a comparar-me amb les altres senyores del poble, més primes, més altes, més provocatives... Vaig decidir apuntar-me al gimnàs, però em va influir de tal manera que em vaig obsessionar amb les talles, el pes...Va arribar a impactar-me seriosament. M’estava afectant al cap, però jo això no ho veia. Vaig deixar de menjar, més hores d’exercici... Volia ser perfecta. Ser model de moltes dones. No està malament ser perfeccionista mentre que això no es converteixi en una obsessió, en una malaltia. Sentia soledat, ansietat, por, desgana... sensacions que apareixen i que comencen a percebre des de fora. Vaig començar a enganyar el meu marit, li deia que no em trobava bé per la grip, no em despullava davant d’ell perquè no veiés el meu esquelet, vaig començar a vestir roba més ampla per a què no es notés, la regla no em venia, les meves al•lèrgies es van multiplicar... Les discussions amb ell eren més freqüents. Va començar a veure la meva malaltia, i fins i tot em va amenaçar que havia d’escollir entre les meves obsessions o ell. Però per molt que me l’estimava no podia ni menjar una peça de fruita, hi havia alguna cosa que m’ho impedia. L’anava perdent i no ho podia evitar, vaig caure al parany de l’anorèxia. Estava entrant en un estat d’angoixa emocional molt fort i a punt de sofrir una parada cardíaca. El pitjor de tot és que jo no podia evitar-ho, la veu de la consciència no m’ho permetia, i veia com la família patia. Els nens no podien mirar-me, la seva mare els feia fàstic. Van ser múltiples les llàgrimes que vam desprendre el meu amor i jo... tot per ser més perfecta? Vam decidir apuntar-me a les teràpies de l’hospital perquè de veritat que m’estava morint i deixant a molta gent enrere.
Realment, m’estaven ajudant les teràpies, però per quan em vaig arribar a curar ell ja no estava amb mi. Ni ell ni els nens. Vam quedar en que si jo no canviava allò arribava a la fi, i així va ser. Quan els vaig perdre, vaig notar el que tenia i no havia sabut apreciar. Vaig tirar la bàscula per la finestra i amb medicaments i tractaments he arribat a solucionar el problema, però la meva tristesa ara és no tenir-los a ells al meu costat. El haver-los deixat escapar. Però jo sé, que ens estimem molt i que aconseguiré recuperar-los. Perquè són la meva vida, la meva raó de vida. Tot i que he aprés molt amb aquesta malaltia, que fins que no t’hi trobes no saps per on es passa, que cada persona és com és i no ens hem de comparar a ningú. Cadascú té les qualitats que té i no som ni pitjors ni millors que els altres.
Intentaré recuperar-los

Pal i aigua - Maria Segarra Queralt

Pal i aigua - Maria Segarra Queralt

Tres passes, o més. Tal vegada menys. Potser hauríem d’adonar-nos que no és poc, associar poc amb menyspreable és ja una costum.
Aconseguir adonar-te, ni que sigui només per un instant, del que tens, o bé, del que estàs deixant passar, costa. Costa tant com fer tres passes sobre un desert ardent.
Paral•lel als rajos de sol era el meu camí, ni els cossos més opacs impedien que, junts, els travesséssim. El delitava la solitària bellesa del desert, l’aire espès, la sorra... Em sentia tan deshidratada com si hagués corregut tres dies sencers, sense parar. Tenia poca aigua i havia d’administrar-la bé, en aquell camí jo no podia aturar-me.
I era dia rere dia. Amb poc però amb tot. A la sorra, dibuixava somriures de quilòmetres amb els peus. Sabia que el gelat fred de la nit l’empenyeria amb força fins fer-lo desaparèixer però, malgrat això, estava segura que no es desdibuixaria del tot, sabia que no.
Cada matí tot era diferent, tot estava canviat. Fins i tot jo m’aixecava pensant que tot havia estat un somni i que el dia anterior no havia existit en realitat. Semblaven al•lucinacions, com ho són, de vegades, els oasis. Impensable continuar el camí del dia anterior.
Era capaç de veure que, per molt freda que fos la nit, aquells rajos de sol continuaven tan perfectes com sempre, definits en aquell cel blau vergonyós que deixava caure granets de sorra quan et decidies a mirar-lo. El cel era simpàtic i jo no me n’havia adonat en els divuit anys que portava sota ell, sota aquella capa tan misteriosa i deliciosament infinita.
La meva pell s’anava enfosquint i es tenyia d’un to caramel tan provocatiu que em sentia preciosa, em confonia amb una deesa del desert. Em sentia suau com la seda.
Podia continuar veient la llum del sol, palpant els rajos i fer una mena de dansa ancestral al seu voltant: eren tan meravellosament atractius que m’empenyien cap a ells, m’imantaven, m’atreia la seva energia, aquella calor, sentir-me una deesa... Era una víctima, la seva víctima.

*****
Es feia de dia més tard i ja no em despertaven aquelles llargues gotes de llum. Sentia fred i no era capaç de deslligar-me d’aquell blanc fred que feia l’olor del gel. Tenia ferides. El sol. Dèbil.
Mentiria si digués que no m’adonava del que m’estava passant. M’encongia i sentia que era injust.
Aquella calor i aquella llum llavors em tenyien la pell de dolor i sofriment: jo canviava. Jo no, el meu cos i el seu aspecte. En aquell moment, necessitava molta més aigua de la que disposava. Les coses ja no valien tant ni significaven el mateix. Terminal. Crònic. L’impronunciable.
Cridava i aquella meravellosa i inacabable dimensió del desert em resultava tan desagradable i inhòspita que l’odiava, odiava tot el que abans m’havia seduït. Les coses ja no significaven el que van significar abans. Aquell erotisme ja no era més que un plec de sorra. Tot es perdia tan ràpid.
El desert era més semblant a l’infern que mai. Era ardent, cremant, assassí... em destruïa. Anhelava tornar a sentir aquell aire espès, encara que fos molest quan el respirava durant molt de temps.
Abans era capaç de trobar-lo, fins i tot, agradable. M’agradava sentir com m’acariciava la pell.
*****
Pals. Pals n’hi ha per tot arreu. Però pal és sinònim d’inutilitat. No té sentit parlar de pals.
Per nosaltres, l’aigua és vital. Ells no necessiten més que un simple pal pulit i agut. Són capaços d’observar i interpretar les senyals de la natura. Aquella arrel indica el lloc exacte. Nosaltres necessitaríem tecnologies i avenços incalculables, no només per extreure l’aigua, sinó per deduir
que podria haver-hi líquid en una simple massa de fusta que sembla que està humida. La pèrdua de temps d’escoltar la natura, de ser pacients.
Ens pesa més la por al canvi, la por a la mort, el desgast, l’envelliment... caminem sobre sorra i ens enfonsem tan avall que quan ens adonem ja no queda gairebé rastre del camí que vam recórrer.
Mentre ens enfonsàvem, no ens vam fixar en res, només sabíem que ens estàvem consumint i no buscàvem solucions. Des del primer moment, sabíem que era massa tard. Sabem que si les coses no han passat ja, és perquè ja no passaran.
I aquí ens trobem, tapant-nos les ulleres amb correctors que fan més evidència de la seva presència, veient només allò que volem veure, sentint-nos desgraciats cada cop que les coses ens van malament, lluitant només quan hi ha moltes possibilitats de guanyar, rendint-nos en qualsevol dels casos... Incapaços de fer tres passes cap amunt per por a cremar-nos.
Tres passes àrdues que t’esquitxarien de pols del desert, d’aquella pols que roman sempre.

Teresa de can Benet - Joana Ibañez Sole

Teresa de can Benet - Joana Ibañez Sole

La rosada mullava els carrers quan Teresa va obrir la finestra. Alguns raigs del sol ja arribaven al carrer del Turonet i els ocells cantaven encara una mica desorientats per la foscor de la nit. Aquell era un gran dia per a la Teresa. Tot i que era molt de matí encara, ja sentia com la seva mare i la seva germana remenaven per l'habitació del costat. Devien estar nervioses igual que ella. De pensar el que l'estava esperant al cap d'unes hores, a la Teresa se li posava la pell de gallina. Va decidir començar a arreglar la seva cambra. Aquell dia tenien festa, no haurien d'anar al camp d'arròs a treballar. Ni elles ni ningú de la seva família, de fet. I és que aquell no era només un dia important per a la Teresa, era un dia important per a tothom. Al cap d'unes hores, la filla gran de can Benet es casava.

Va deixar de sentir soroll per la casa. Segur que la seva mare i la seva germana havien anat a collir flors fresques per a posar-les al seu vestit . I el seu pare, treballador com sempre, segur que estava donant menjar als animals, perquè encara que fos un dia de festa per a la família, les bèsties igual havien de menjar.
La nit abans el seu pare estava molt nerviós. Ella era la primogènita, i com que no tenia cap germà, el seu marit seria qui heretaria les terres que treballava el seu pare i l'encarregat de mantenir la família quan ell faltés. Estava segur que en Jaume de ca els Forners seria un bon marit per a la seva filla i la persona adient per cuidar de la seva família. En Jaume, tot i que era molt jove, ja era vidu. La seva muller havia mort feia uns mesos a causa de la malura i, com que havien estat casats poques setmanes, no li havia deixat cap fill.

El sol ja cremava per la finestra de la Teresa, que va córrer les cortines abans de començar a despullar-se. Hauria d'esperar la seva mare per rentar-se i posar-se la roba interior aquell dia, però no ho va fer. La Teresa tenia ganes d'estar sola amb ella mateixa aquell matí. Va mirar-se el cos nu al mirall. Tenia ganes d'estar a soles amb aquell cos, aquell cos que fins avui havia estat només d'ella. Aquell cos que a partir d'aquella mateixa nit hauria de compartir amb una altra persona. Estava tant blanca com sempre. Tot i treballar dia rere dia sota el sol, la seva pell no es feia de color marró clar com la de la seva germana i la de la seva mare. Alguns cops a l'estiu, si feia molta calor i es treia la camisa, la pell de la Teresa li agafava un color vermellós que li feia molta picor. Però en realitat, la pell de la Teresa era ben blanca tot l'any. Es va mirar els braços. Se li veien les venes de color blau darrera del plec dels colzes. Aquell era un detall que mai li havia agradat, la feia parèixer dèbil. I el mateix li passava als plecs dels engonals. No volia que en Jaume de ca els Forners aquella nit li veiés les venes, perquè ella no era feble, la seva mare li ho havia dit el dia abans.

Poc a poc, va agafar la palangana, la va omplir amb aigua de roses i va començar a fregar-se la pell amb una esponja natural que el seu tiet li havia anat a buscar expressament feia uns dies, i que li havia ofert com a regal de noces. El seu tiet Joan vivia amb elles i el pare, el seu germà, a la casa del carrer del Turonet. Tot i que era més gran que el seu pare, mai s'havia casat. Deia que la única dona que mai l'havia entès havia estat la Teresa. Al tiet Joan li agradava molt jugar amb la Teresa i l'Anna. Quan eren més petites els va ensenyar molts jocs: de pilota, de córrer, d'amagatalls... Què ve que s'ho passava la Teresa aquells dies que no havien d'anar al camp d'arròs i es podia passar el dia jugant amb la seva germana i el tiet Joan! Però encara que aquell dia no anirien a treballar, tampoc no podria jugar. Aquell dia la Teresa passava a ser una dona. I les dones, a diferència de les noies, no jugaven.

Li agradava molt l'olor que feia l'aigua de roses. Estava freda, per això quan li tocava la pell, la Teresa feia un petit somriure. Quan va acabar de netejar-se, va començar a vestir-se. El seu vestit de núvia era preciós. La mare, la iaia i les seves cosines s'havien passat prop de mig any brodant-lo. I la veritat és que el resultat es mereixia la feinada que els havia donat. De fet, aquell vestit era l'únic de la boda que li feia il•lusió a la Teresa. Tampoc no li desagradava la idea de viure amb en Jaume a partir d'aquell dia. En Jaume de ca els Forners era un xicot agradable i sempre l'havia tractat amb delicadesa. A més, la Teresa estava segura que el seu pare no l'obligaria a casar-se amb algú que li pogués causar algun mal. Però d'haver pogut triar, ella hauria preferit quedar-se a casa amb els seus pares, la seva germana Anna i el tiet Joan. A més, a partir de l'endemà, hauria de treballar al camp com sempre i, a sobre, treballar a la casa nova que tindrien el Jaume i ella. La casa nova, no era nova, era de la iaia. Però ella no hi vivia des que s'havia mort el iaio i havia anat a viure a casa la germana de la mare. Com que la Teresa era la primera néta que es casava, la iaia Dolors li va regalar la casa a ella.

Quan ja s'havia posat el vestit, va començar a raspallar-se els cabells. Els tenia una mica aspres i se'ls va mullar amb aigua de roses. No sabia si recollir-se'ls amb una trena i un llaç o deixar-los solts. Va decidir lligar-los per si de cas feia vent, així segur que no es veuria despentinada. Segur que totes les veïnes sortirien al carrer, a veure-la, quan sortís de casa. Aquest pensament la va fer sentir joiosa. Al final no estaria tant malament allò de casar-se! De fet, no ho estaria gens si a la nit pogués tornar a dormir a casa seva, a la seva habitació. Va tornar a imaginar-se en Jaume de ca els Forners mirant-li les venes blaves dels engonals i ella sentint-se dèbil estirada al llit. No volia que arribés aquell moment.

La Teresa va donar un vot enrere quan la seva mare i l'Anna van entrar d'una revolada a l'habitació dient-li que es despertés. Quan la van veure vestida davant el mirall, la mare de la Teresa es va posar a plorar i l'Anna, plorant també, li va dir que era la núvia més maca que havia vist mai. La mare s'havia sorprès molt havent-se-la trobat amb el vestit posat i li va demanar perquè no l'havia esperat. Quan la Teresa li va explicar els seus motius, la mare va deixar de plorar i va començar a fer-li petons.

No va trigar gaire a entrar el tiet Joan, que havia sentit el xivarri i els va dir a l'Anna i a la mare que ja era hora que elles també anessin a vestir-se, que encara haurien de fer esperat el pobre Jaume. Després va quedar-se mirant la Teresa, li va fer un petó a la galta i amb els ulls plens de llàgrimes va sortir de l'habitació tancant la porta suaument.