Relat curt d'un llunàtic - Samuel López Rodríguez

Relat curt d'un llunàtic - Samuel López Rodríguez

Ehem... hi havia una vegada... espereu, millor, tot va començar...no, temps era temps... ais...PROU! Començarem així: Res mai es el que sembla i res sembla mai el que es...

La petita Joana mai havia volgut semblar res, ni tan sols ser ningú. Mai s'havia volgut divertir, mai havia volgut tindre amics...mai, mai, mai... tan sols un simple amic, que segons ella s'amagava en una petita caixa que sempre duia amb ella i que carinyosament anomenava "el llunàtic". Bé, quan es tractava d'una nena de 7 anys tothom ho trobava divertit i graciós que pogués creure que tenia un amic dins una capsa, però quan va complir els 14 anys la cosa ja es començava a complicar. La capsa l'ocupava la major part del seu temps. Li contava un conte abans d'anar a dormir, li feia el peto de bona nit, i dormia amb ella, al mati li ficava unes galetes dins per a que esmorzés i se l'enduia al institut. Però clar, la cosa no acabava aquí. A les classes ella s'asseia sola i la taula del costat, endevineu per qui estava ocupada... la meravellosa capsa habitada pel misteriós "llunàtic". Com us podreu imaginar, això ocasionava el riure dels seus companys i fins i tot el insult per part d'alguns, però la petita Joana vivia en un mon diferent dels altres on l'únic que importava era el senyor "llunàtic". Els seus professors simplement no sabien que fer, i els seus pares ja ho havien provat tot. Van decidir que esperarien que ella mateixa es canses d'aquest joc.

Però la cosa va sortir de mare una tarda d'estiu. La petita Joana amb la seva capseta estaven passejant pel parc quan es van creuar amb en Joan, un "company" que havia intentat amargar moltes vegades a la Joana. Al veure-la passejar innocentment amb la capseta va decidir que sabia com enfurismar a la noia. Ràpidament en Joan va prendre-li la capsa a la Joana i va sortir corrents. La petita Joana es va posar a cridar i plorar fortament dient-li que li tornes la capsa o se'n penediria. En Joana no va fer cas de l’advertència, cosa de la qual, tal com Joana havia dit, se'n va penedir segons mes tard quan va sentir un cop fort en mig del seu cap. La petita Joana va agafar la capseta i se'n va anar deixant l'inconscient cos d’en Joan en mig del parc. Unes hores mes tard els pares d’en Joan es van presentar a ca la Joana dient-li que es disculpés pel que havia fet. Els seus pares també li van demanar, però ella simplement els va dir que el noi s'ho havia buscat i que a més ella no havia estat qui l'havia colpejat. Quan li van preguntar qui era el responsable va dir amb una veu suau:
- El llunàtic.
Aquell mateix dia els seus pares van decidir dur-la a un psicòleg. La teràpia no molestava a la noia, sinó que li agradava parlar amb aquell doctor, i es van passar setmanes parlant de diferents coses fins que l'home va decidir tocar el tema de la capsa. Tan llesta que havia trobat a la noia en molts aspectes i ara parlant de la capsa la veia com una nena estúpida. Ella parlava amb convicció del seu amic llunàtic i fins i tot li explicava al doctor suposades anècdotes que havia passat amb el seu suposat amic. El doctor fart de tanta estupidesa infantil va decidir que acabaria amb l'historia i li digué a la noia que obriria la capsa per veure el seu estimat amic. La petita Joana es va aferrar a la capsa dient que no, que no ho fes, que només ella el podia veure. El doctor li prengué la capsa i a pesar dels plors de la noia la va obrir. Quan la infermera va entrar per preguntar-li al doctor quan acabaria la visita el que va veure simplement era un monyó de sang que sortia del lloc on hauria d'haver estat el cap del doctor. A les seves mans hi havia una capsa oberta i al terra plorant la petita Joana. Quan la policia va vindre i li va preguntar a la noia que havia passat, ella va respondre plorosa:

- El llunàtic s'ha escapat.