Verí - Cristina Fornós Sanz

Verí - Cristina Fornós Sanz

VERÍ

"He tornat a caure-hi". Quan m'ho dius, no em sorprèn. Jo ja ho sabia. No m'ho havies dit, però ja ho sabia. Encaixo aquest nou cop i m'allunyo de tu, aquesta vegada per sempre. No has complert amb la teva paraula, no em demanis més confiança. Ja no me'n queda per a tu.

El teu somriure no és teu. Fa unes setmanes em vas enganyar. No estaves a la feina, ni amb els teus pares, ni amb ella. És tan fàcil descobrir les teves mentides... És igual que l'últim cop. Potser em creies tan ingenu? En parlar amb tu per telèfon, vaig notar aquell titubeig, aquella aparent normalitat que no era res més que un engany latent que es desbordava. Vaig passar per on em vas jurar no tornar, i el teu cotxe estava allà. L'endemà ens vam veure i vas fer com si res passés, però el teu somriure aliè va parlar per tu. El teu somriure no era el teu.

Em demanes que torni a ajudar-te però les forces m'han abandonat. Estaves tan bé... Sempre et vaig dir que no hi ha segones oportunitats i hi vas estar d'acord. Vam lluitar junts, ho tenies tot al teu favor, i t'has deixat vèncer de nou. Ja no puc fer res més per tu perquè ja ho he fet tot.

Dissabte no em vas obrir la porta. Vaig trucar unes quantes vegades, sabia que eres a casa, però no responies. Et vaig cridar notant com la meva gola s'enrogia i com les llàgrimes relliscaven. Com es pot sentir tanta impotència en tants pocs segons? I no em vas obrir. Devies estar estirat al sofà, submergit en un somni profund, artificial i fastigós, relaxat en la teva destrucció, amb aquell verí corrent per la teva sang. Solemne fill de puta. No vull ser més partícip de la teva vida. T'odio.

Tinc molta por. Penso en el moment que soni el telèfon per dir-me que ja no ets aquí. No vull viure amb aquesta angoixa. Que no et dones compte que ja no ets el meu amic? El meu amic va morir el primer cop que et vas rendir al lleu verí de la mort.

Tothom es mereix començar de nou i tu ho havies aconseguit. La feina, els amics, la família, ella. La rehabilitació va ser dura. Et vaig acompanyar en l'abstinència, veient-te tremolar, cridar, bavejar, gemegar de dolor i volent-te morir. Vam celebrar una festa pel nou tu i ara t'has llençat al pou de les causes perdudes.

Avui m'ho has confessat i jo ja ho sabia. I tu?, saps que el verí que cada matí, quan obres els ulls, anheles aconseguir, m'està matant a mi també? És la sal que cou les ferides que tu m'has infligit. T'estimo, noi, i ho saps. Et desitjo sort. Però no em demanis més confiança.

Senzillament senzill - Ester Suñe

Senzillament senzill - Ester Suñe

SENZILLAMENT SENZILL

Sonava el telèfon contínuament. La noticia s’havia escampat ràpidament, com quan s’obre un pot de perfum i les partícules gasoses que el composen comencen a escamparse i penetren fortament a totes pituïtàries properes...
Havia estat l’escollit i gairebé ningú entenia el perquè, les males llengües creien que estava una mica desmarxat, però si la meva opinió tingués algun valor podria definir-lo i qualificar-lo com un diamant en brut. Era un personatge un tant insòlit: li agradaven els acudits ximplets, les pel·lícules de Woody Allen, es vestia gairebé sempre de gris, perquè considerava que els extrems s’havien d’abolir i li encantaven les amistats humils. Cercava la manera de fer veure a la resta la importància de ser un mateix i no tenir pretensions. Molts cops en les xerrades que organitzava s’hi concentraven autèntics genis en la matèria, professionals qualificats en l’àmbit, fins i tot li van proposar d’exposar les seves teories a d’altres països europeus, però ell, amant de casa seva, fidel a les arrels, preferia predicar a casa. No era un home de lletres, de ciències tampoc, era ell i prou, un lluitador que no suportava l’ostentació ni les males maneres... Havia estat fuster, com sant Josep, li encantava treballar amb les mans, sense límit d’horaris, deia que els valors del treball dur ajudaven a ser més humà i tolerant...
La noticia del seu descobriment va tenir un ressò a nivells inconfutables. Marc Vilella, va compondre la vacuna de la senzillesa, una vacuna aplicable a tota la població, segons els seus estudis tots necessitem una dosi de simplicitat a les nostres vides, ja que tendim a tenir delirar cap a les grandeses a ser més del que som, i voler tenir més del que tenim. Aquest vacuna gaudia d’una relativitat extrema i d’un sentit figurat perfectament adaptable a cada cas concret: era com una espècie de substància miraculosa que quan era injectada a qualsevol ésser humà gaudia de les propietats de fer desaparèixer: les enveges, les l’opulència, les vacil·lacions alienes, era la solució idònia a molts problemes dels que pateix la nostra societat actual.
Per això havia estat premiat, per haver inventat una vacuna que ajudava a despertar la part més humana de cadascú, cada dosi tenia repercussió durant una setmana i estava absolta de qualsevol efecte secundari.
Durant aquella temporada el món sencer va sofrir una revolució que va permetre descobrir encara més com són les persones, es van veure escenes i reaccions de tot tipus, des de gent qui volia ser injectat constantment, fins a d’altres que consideraven que la senzillesa no és per als triomfadors.

Havent observat les reaccions de la vacuna de la senzillesa, es va arribar a la conclusió que les virtuts de la vida no poden ser injectades, cal formar-se i saber triar, la vida ja es prou artificial. Només convé saber el que es vol i lluitar per un mateix per entendre el món, afrontar-lo amb esportivitat i bons afers... No és necessari complicar-se l’existència, si volem, tot pot ser: senzillament, senzill...

Record - Jordi Andreu Corbaton

Record - Jordi Andreu Corbaton

Record

Aquest matí m’he descobert parlant-te. Et parlava a l’orella i t’acaronava els rínxols. Àngel... Com tantes altres vegades solament t’he tingut en somnis. Però ha sigut com tornar a nàixer, com sentir-se viu de nou per un instant... No puc recordar què et deia exactament. Tampoc importa, no creus? Les imatges de la teua cara, dels teus ulls petits, foscos, coberts de dolçor i d’amor, encara reboten dins el meu cap, com una bala perduda que em danya a poc a poc, per por a matar-me d’un descuit. He obert els ulls, i tenia les mans buides i brutes, com si m’haguessen robat la innocència de sobte... La claror estrident d’un dia d’estiu esquivava el porticó badat i es passejava pel meu rostre. Tot és més preciós a la llum de la lluna, sota el mantell càlid de la nit, perquè fins que el dia emergeix d’entre tenebres com un bandoler ferit, tot és possible encara, com si la màgia de la foscor deixés la porta oberta a l’esperança, als desigs que es compleixen simplement amb demanar-los. Tanca els ulls, i demana’n un! El meu és sempre el mateix.
Ha plogut, sense descans. Com a tu t’agradava. Encara ara, mentre passejo descalç buscant la teua olor en algun racó, se sent un lleuger xip-xip que prové de la teulada, i uns nuvolots negres i tossuts s’encapritxen a no abandonar el poble. Enyoren el teu cos nu al balcó, les llàgrimes d’aigua acaronant la teua pell solcada de pigues, i la tèbia carn daurada.
Sembla que face segles que m’he aixecat del llit, dominat per la sensació de no ser d’aquest món, com si enlloc d’humà fos un cadàver ple de botox, hormones i píndoles, amb una expressió al rostre comprada a un cirurgià estètic. Cara de poker en diuen. I m’he maleït, i els he maleït a tots com tantes altres vegades, i al poker, i a la botella de ginebra que rodola sota el capçal del llit com la sageta enverinada d’una ruleta. I penso com deu ser el silenci, el gran silenci. Miro els camps d’arrossars, un mantell verd fins on m’arriba la vista. Les rieres i els barrancs baixen plens de sang, pètals d’aigua que ploren, com els hómens quan ho han perdut tot. He sabut que avui seria un mal dia mentre mirava ploure, perquè també plovia dins meu.
T’he vist a cada cantonada, t’he sentit a cada conversa, t’he notat al meu costat amb cada cançó que escoltava. Avui és un mal dia, un d’aquells en que te trobo tan a faltar que sembla que m’esquincen per dins amb una navalla mal afilada. Cridaré com un dement... xisclaré fins que la ràbia i la tristesa em surtin per la boca, com coloms espantats, premeré l’accelerador amb totes les forces, amb els ulls clucs... per obrir-los al cap d’una estona, com faig sempre. Desprès de tot cal coratge per a segons quines coses... M’obligaré a recordar-te perquè la pena súrtiga més ràpid... I desprès vindrà la calma, bàlsam de malalts i desesperats, la pau infinita i efímera, i creuré que esta ha estat la darrera vegada que el teu record em torna boig. Però sé que no ho serà. Mai és la darrera.
I em torno a sorprendre parlant-te. T’estimo, saps? Jo no vull perquè fa mal, un mal insofrible que m’obre l’ànima en canal, però t’estimo. I voldria dormir, dormir per sempre, i somniar amb un món perfecte on no hi haja ordres d’allunyament, ni crits en la nit, ni cotxes conduïts per ex-marits borratxos. Voldria dormir, i somniar que la cara que veig cada matí al despertar-me torna a ser la teua.

Metamorfosi - Mª del Mar Albújar Font

Metamorfosi - Mª del Mar Albújar Font

METAMORFOSI

La fredor de l’hivern deixava pas a una tímida primavera, suau i tèbia.
Caminava per a no pensar. Sola. Per a omplir el temps. Sola. Intentant imbuir-se d’aquell món càlid que començava a néixer.
Des del passeig, el mar, vell amic, li donava pau. Serenor infinita. Profunditat sense límits. Blavor eterna.
Dues ombres desconegudes, en la llunyania, gaudien de l’espectacle de la natura.
Va obrir bé els ulls, finestres predilectes dels sentits, deixant lliure la ment. Volia encabir tot el que contemplava en el seu món interior, gronxar-lo amb l’anar i venir de les onades, perfumar-lo amb la seva aroma, regar-lo amb la seva salabror...
Va respirar fondo, contemplant la magnitud de l’espectacle: la badia als seus peus, llac de la calma, amb els velers ancorats al bell mig, ballant lentament la melodia de les onades... Només les gavines ,que es perseguien en la serenor de la tarda, trencaven el dens silenci.
Necessitava pensar, ordenar el seu món interior. Ordenar el caos, per a convertir-lo novament en repòs. Necessitava poder descansar, mentalment. Descans mental. I no se’n sortia. Els seus pensaments es passejaven per un laberint. Ja feia massa temps que estaven perduts, que estava perduda, sumida en el desconcert de no saber on anar ni què fer...
Sense saber-ho, caminava per les dreceres de la por. Sola. Traspassant aquella frontera - línia fina i fràgil- que separa els somnis dels malsons. Sola.
No recordava com havia arribat fins allí... Ara tota aquella història que l’havia torturat ja formava part d’un passat tan llunyà, que estava perdut en la memòria. Però que seguia viu en el subconscient, impedint-li avançar.
De tant en tant, encara ara, la fiblada d’aquell dolor se li repetia. Com una llança que es clava al mig del cos, penetrant, fonda, esquinçant tots els teixits... I , sense voler, les llàgrimes tornaven a ompli-li els ulls, mentre les mans acaronaven el seu baix ventre. Ella volia aquella criatura! L’estimava ja des del moment en què va concebre-la. Però el seu cos l’havia repudiada des de sempre, fent-li els dies insuportables i les nits infinites, marejant-la fins a la nàusea, condemnant-la al repòs etern... Fins que un dia, aquell dolor va expulsar la nena bruscament del paradís de parets toves i càlides fins a la fredor de la vida. Era tan petita! Ni tan sols la va poder veure. No la va poder ni abraçar!
En aquell precís moment, allà, enmig del capvespre dels sentits, on es barallen la nit i el dia, on el sol es fon amb el blau cel tenyint el món de roig, ella ho recordava. En aquell record se li acabava la vida.
I, de cop, del fons de la seva ànima buida, va sorgir el crit. Un crit que va deformar les seves faccions fins a convertir-les en imatges borroses, cadavèriques, sepulcrals: la boca, volcà en erupció; els ulls sense mirada , i les mans, aguantant-se la pena...
Era el crit de l’angoixa i de la por, de la soledat, de la impotència... L’epicentre del sense sentit, que va transformar els paisatge, convertint la calma en tempesta, desfigurant l’horitzó, barrejant cel i mar amb terra, plovent gotes de sang...
I, el caos, ondulant, serpentejant, va ocupar l’univers i, tota la vida, de cop, es va paralitzar per sempre.

L'amistat - Anna de la Vega Benaiges

L'amistat - Anna de la Vega Benaiges

L’AMISTAT

En un petit poble, de les Terres de l’Ebre, hi vivia la Laia, una noia que s’estimava molt a la seva gent. Li agradava estar bé amb tothom, sobretot amb la seva família i la gent que l’envoltava. Des de la infantesa, sempre va estar acompanyada pels seus amics i amigues. Però, el temps passa, ens anem fent grans, vivim diferents experiències i les persones canvien, o, almenys, ens ho sembla.
La seva millor amiga, la Maria, companya de confidències i experiències, des de ben petites, a la universitat, li va fallar. Vivien juntes durant la setmana en un pis d’estudiants i la seva convivència va ser molt bona; sempre s’ajudaven, eren companyes, amigues …, però al final dels seus estudis aquesta harmonia va canviar.
La Laia es trobava en un moment molt important de la seva vida. Com a persona adulta que ja era, autònoma, tot i que no independent – depenia dels seus pares econòmicament i molt afectivament – es trobava en una època de la seva vida en què tenien lloc canvis, decisions a prendre, inseguretat en el futur – estava a punt d’acabar els seus estudis i no sabia que faria, si trobaria feina, on aniria … Però, aquests fets, època de canvis, no només afectaven a ella, sinó també a la seva amiga. La Laia s’interessava per la Maria; com li anaven els exàmens, pel seu estat, etc., però aquest interès no era correspost. Tot i que li sabia greu rebre aquesta indiferència, la Laia s’interessava perquè se l’estimava com amiga, pensava que passaven un mal moment i es preocupava per la Maria sense esperar res a canvi. El que si li feia mal era la ignorància - la Laia pensava que la ignorància és un dels més grans desprecis que et puguin fer -. Mentre, la Laia creia que havien de parlar, tot i que potser no estarien d’acord amb alguna cosa, s’haurien de mirar als ulls, tenir alguna mena de contacte i, aleshores, sabria si valia la pena patir tant per aquella amistat.
Anaven passant els dies i tot estar juntes en el pis, cada vegada estaven més allunyades. I, des d’aleshores la Laia sempre pensà que l’allunyament entre les persones no el fan les distàncies, sinó nosaltres mateixos. Com més dies passaven, més difícil era que hi hagués una trobada, un contacte. Però, finalment, la Laia es va decidir a parlar amb la Maria.
En un principi, la Maria es va mostrar reticent i no se la volia escoltar. Però, després d’una breu reflexió, va cedir en la seva postura, però dient que ho tenia tot molt clar i no pensava canviar la seva manera de pensar i de comportar-se amb ella. La Laia es va quedar molt sorpresa de la duresa de les seves paraules, però ja havia pres la iniciativa i necessitava parlar amb ella. La Maria no donava el seu braç a tòrcer i la conversa, per part d’ella, no estava encaminada per a arribar a una bona entesa. Li va fer retrets a la Laia – en alguns casos podia tenir raó, però en molts d’altres era injustificat el seu comportament – i, aquesta, anava veient clar que no arribarien enlloc. Finalment, la Laia li va dir que així no solucionarien mai els malentesos i que havien de començar de nou, donar-se una altra oportunitat. La Maria li va respondre que no volia saber res sobre el tema, però ja que la veia preocupada, intentaria que la relació millorés. A la Laia li va semblar que era com si fes una obra de caritat, cosa que no li va semblar molt bé, però, al mateix temps, pensava que si la Maria ho volia així, ella havia d’aprofitar aquesta oportunitat per a intentar que la relació fos com abans.
Després d’aquella conversa, la relació entre la Laia i la Maria va ser més coordial, però molt allunyada de com era abans. La Laia s’interessava per la Maria o li preguntava quelcom i aquesta última li reponia educadament, però les seves petites converses no anaven més enllà. I, en arribar l’estiu, la Laia i la Maria van acabar els seus estudis. Van deixar el seu pis d’estudiants i van tornar al poble per encaminar un altre cop la seva vida. I, la relació es va anar refredant cada dia més.

Illes d'Idealista - Jordi Aymà Garcia

Illes d'Idealista - Jordi Aymà Garcia

ILLES D’IDEALISTA

27 de juliol de 2007.

Un avió em transporta a un llunyà aeroport, aterrem i em desplaço a la ciutat. L’estrés, la confussió, i la violència sembla ser igual a tots els llocs, potser amb un polsim d’ironia canvien. M’atanso al port en busca d’un bot que em traslladi fins el meu últim destí. Un vell pescador accepta els meus diners. Les oles piquen l’embarcació, el sol comença a posar-se darrera una linea blavenca, creuem la primera barrera natural de corall, la costa de l’illa està prop, li demano que pari, em llenço a l’aigua i arribo nedant.
L’arena s’enganxa amb diversió al meu cos. Em giro per despedir-me del meu barquer, però l’últim raig de llum m’enlluerna, però aquest cop per la seva bellesa. A la fi, el Sol s’afona a les profunditats d’un immens oceà apagant-se, la superfície s’il·lumina amb un suau dorat que descriu un camí fins als meus peus, com convidantme a seguir-lo.
Poc a poc, les estrelles van aparèixent com si fossin petites llums que va encenent algú, potser un vigilant que fa segles que realitza la mateixa tasca. Un impactant cel obscur ho envolta tot. Albiro la lluna en ell, il·luminant amb una llum tènue el que em rodeja. La vida sembla haver-se apagat per donar pas a la tranquil·litat. El silenci de la nit es veu perturbat per les oles que bressolen les costes i em salpiquen.
Una fina brisa amb aroma salat acarícia la meva pell, i m’estremeix, però no pel fred, sinó per la capacitat de poder sentir tant en tant poc temps. Estrelles, arena, oles, brisa marina... tanco els ulls per poder capturar millor aquesta sensació, la sensació de formar part d’alguna cosa bella e immensa a la vegada.
Els crits d’ocells sobrevolant les aigües poc profundes em desperten. El sol ja s’alça en el lloc que la nit anterior vaig deixar la lluna contant-me dolces històries d’amor. Noto com la vida flueix dins de mi, les venes estan plenes d’energia i el cor batega com el dia que vaig néixer, amb força i ganes de viure, de descobrir que ofereix la vida.
L’equip de música deixa d’emitir so, reposo la fotografia d’una magnífica costa d’alguna platja d’una illa abandonada sobre l’estanteria, i amb un suspir arribo a olorar la seva brisa marina. Amb una fotografia i una música d’acompanyament vaig idelitzar una realitat, un sentiment, una sensació. Fou dolç e intens mentre va durar a l’illa, en aquella illa plena d’ideals, de somnis, de tantes sensacions complaents que només d’imaginar-la m’omple d’energia, i penso... algun dia... algun dia deixaré d’idealitzar-la per convertir-la en realitat.

Divendres a la tarda - Daniel Gil Solés

Divendres a la tarda - Daniel Gil Solés

DIVENDRES A LA TARDA

A tres quarts de cinc, a la classe ja no s’hi podia estar; s’hi respirava un ambient de tensió, d’emoció; tothom volia marxar corrents, volant. En Joan ja duia posada, des de bon matí, tota l’equipació de la selecció catalana, que el seu pare li havia aconseguit amb un col·leccionable del diari Sport. En Carles, que sempre duia la bimba, anava fent passades curtes i nervioses per sota de la seua taula. En Pep, s’estava mossegant les ungles amb avidesa, com si s'acabés el món... portava esperant tota la setmana que arribés el divendres a la tarda. Darrera meu, en Santi no parava de donar-me copets per a què em girés; m’explicava tot el que faria aquesta tarda, que havia estat entrenant tota la setmana amb un cosí seu que jugava a les categories inferiors del Tortosa. En Ximo... semblava que la cosa no anava amb ell, de tan tranquil que era, i es dedicava a tirar boletes de paper a tort i a dret amb un boli BIC sense mina... Mentrestant, jo assajava mentalment totes les jugades que faria, i les anava reproduïnt en miniatura a sota de la taula amb moviments nerviosos de les dues cames. Ja duia la samarreta d’en Messi, i frisava per treure-me-la i emular els frenètics i ràpids moviments del meu ídol esportiu, mentre “trencava” la cintura als meus rivals.

L’Albert, el professor de Mates intentava controlar-ho tot plegat de la millor manera possible. Hi abundaven expressions com “Vinga xiquets, pareu atenció...”. O “Va, que això és fàcil...”. O la gens efectiva “Aquest tema sortirà a l’exàmen de la setmana vinent!!”... Res no servia. El divendres a la tarda, res del què pogués dir servia. Estavem massa nerviosos com per a fer-li cas. Ho sabia, i tot i que intentava infructuosament que estiguessim atents a les seues explicacions, per sota del seu nas somreia sorneguerament, amb tota la condescendència del món fruit dels quasi 50 anys d’experiència en el món de l’ensenyament, d’estar a les portes de la jubilació i d’haber-ne vist de tots colors. Quan ell ara alumne també visqué aquestes sensacions, i les entenia perfectament.

I arribaren les cinc de la tarda en punt. Sonà la sirena, i saltarem tots de la cadira d’un bot; semblava que teniem una motlla al cul. Vam córrer tots cap a la sortida amb impaciència, veloçment, sense mirar res ni ningú. Només sentirem, darrera nostre, llunyana, la veu de l’Albert “Poc a poc!!...”. De seguida vam arribar al pati, i en un obrir i tancar d’ulls, ja erem al carrer. En Joan encapçalava el nostre petit exèrcit. En un instant férem cap a la botiga de llaminadures que hi havia a l’altra banda del carrer: vam entrar fent un rebombori immens, embadalits pel món de sucre que se’ns obria davant dels nostres ulls, i al qual hi teniem accés gràcies a la paga dels nostres pares (i que, òbviament, ens la gastàvem quasi tota amb núvols de colors, ossets, xupaxups, piruletes,...). Sortirem de la botiga carregats amb una dolça i enorme bossa multicolor, cofois i feliços, amb un somriure ben ample d'orella a orella: això era vida, xeics!!...

I apretàrem tots a córrer, se’ns feia tard, no podiem perdre ni un minut més. Avui era el dia més importants de les nostres vides; durant mesos l’haviem esperat amb il·lusió, i haviem lluitat molt per arribar-hi, amb lesions de turmell incloses. L’altre equip ja ens esperava al Parc de la Fira, a Remolins... avui era la final del noste particular campionat de futbol de carrer, que haviem organitzat entre tots els xiquets del barri. Sabiem que guanyariem. Ens endinsarem per la gespa del nostre estadi. En Carles xutà la bimba ben amunt. Avui era el nostre dia, segur.

Com una... - Cristòfol Pons Ripollés

Com una... - Cristòfol Pons Ripollés

COM UNA...

Com una nit sota la immensa estelada, així s’embeu el meu cor. I el somni d’aquesta vesprada m’embriaga l’ànima en un son dolç i profund fins a l’albada.

Recordes l’oració? Sí, dona, aquella que vas haver d’anar a cercar al diccionari de llatí i que et vas emportar apuntada en un clínex, per manca de paper. L’epitafi de les lloses montserratines, aquella frase lapidària que et canvià la vida: “Només els batejats que han nascut de l’aigua com els peixos, comprendran què vol dir menjar del peix eucarístic.”

No sé que et va portar en arribar a casa, delerosa d’esbrinar aquell misteri, sense mirar l’Assumpta que ens esperava amb el sopar calent a taula després d’aquella excursió amb els amics de muntanya.

No puc comprendre què et va empènyer a llevar-te a mitja nit, tot i que durant l’àpat, absenta, als teus ulls d’un verd fosc brillant, constatava com s’esclarien i en veia uns fils d’algues i de mar que els travessaven...

Et vam trobar a la barceloneta, de matinada, recoberta de mar, d’escates, de ventoses de gelatinosa substància, com si un polp s’hagués recreat passejant per sobre la teua pell durant tota la nit... La teua mirada mai fou la mateixa... Què passà aquell vespre, Agnés? Nou mesos després, el nostre fill nasqué amb olor de sirena, d’onada que esclata contra els penyals, i amb aquells ulls escarlata que havia contemplat dins de l’aigua, el dia que vam trobar-te a la platja.

Com una immensa estelada sobre un cel nocturn...

Carme, no desesperis - Salomé Duran Cabrera

Carme, no desesperis - Salomé Duran Cabrera

CARME, NO DESESPERIS

Com tots els dies des de fa ja massa temps sona el despertador a les sis en punt. Carme aixeca el cap i el para d’una manotada; pensa que pot apurar cinc minuts més al llit, total, pel que li espera fora...
L’aigua de la dutxa tarda en escalfar-se i la deixa córrer una estona. Mentre la força del raig li copeja el cap no pot fer més que fixar-se en el forat del desguàs; sempre l’ha hipnotitzada el moviment circular de l’aigua en escolar-se cap a vés a saber on. S’atipa del braf que l’ajuda a respirar i tanca els ulls. És dilluns i tot comença, o continua, és igual.
S’ha proposat esmorzar diferent, avui, però no ha tingut sort. El dissabte li va venir la regla i no va anar a comprar (el típic baixó, ja sabeu); a la nevera l’únic menjable que hi troba és un potet d’anxoves de l’Escala i un mango, rara combinació.
Marxa cap a la feina sense esmorzar; treballa a una cafeteria i a mig matí es pot fer un tallat. Passen les hores i s’encavalquen converses de tota mena; no les escolta, només les sent.

- Noia, el meu home està que ni el conec! Em sorprèn cada dia més!
- Ah sí? Conta, conta...
- ...
- Ja t’ho deia jo que no podia ser...
- Vols dir que té alguna cosa a veure amb...
- Et dic que sí!

Quan es va estrenar en aquesta feina pensava que li resultaria distreta, que coneixeria gent nova, tal volta algú interessant de debò... Però passats els primers mesos de descoberta s’adonà que és tan monòtona com totes les altres. Sempre les mateixes cares, els mateixos gestos: a les nou les mares que han deixat els nens a l’escola, a mig matí de dos en dos els de la Caixa del davant, el paleta que sempre tira el canvi a la màquina i mira al voltant per si l’ha vist algú, aquell iaio de l’escuradents perpetu (perpetu l’escuradents i perpetu el iaio).
Només un dia (beneït dia) va entrar un comercial que valia la pena de mirar; preguntava per una tal Natàlia, la suposada propietària. S’havia equivocat de cafeteria, llàstima no dir-se Natàlia.
De totes formes la Carme té un marit que l’espera a casa, el Martí. Es podria dir Jaume o Jordi o Josep, no? Podria ser alt o baix, prim o gras, calb o amb grenyes... però no, és només el seu Martí.
Compte! No us penseu que la Carme no se l’estima, no... El Martí... uf, el Martí... el Martí és un bon marit. Beu molta cervesa, per això. I de paraules dolces no li’n surt ni una, però és un bon marit. Bon pare no sap si ho seria, no tenen fills.
Ai Carme... Carme... Et veig moixa, què tens?
Et pesen els ulls i l’ànima, oi? El desencís t’ha enfosquit el somriure i les canes ja no et molesten; te les tintaves al principi, recordes? Ara et dóna igual, ningú notarà la diferència.
Carme sap que res li pot fer tornar a sentir res. No es planteja el futur, arribarà i l’acceptarà tal i com caigui. Potser deixarà la feina, això sí; està farta del maleït despertador i del soroll d’aquella cafetera atrotinada que l’amo no vol substituir. Si es quedés a casa faria content al Martí, ell sempre havia volgut una autèntica ama de casa de les d’abans, com sa mare (Santa Sogra de la Comparació!). A la una li posaria el dinar a taula i no el sentiria rondinar per haver de passar el plat pel microones (diuen que produeix impotència, el microones, potser per això no havien tingut fills?).

Cacauets - Mireia Gual Llimós

Cacauets - Mireia Gual Llimós

CACAUETS (O CACAUS)

Sona el despertador amb el mateix rebombori de cada matí, però a en Màrius li sembla més estrident que de costum. Trau maquinalment la mà d’entre els llençols i el para. S’asseu damunt lo llit i es posa de peu. Però tot d’una el cap li dóna voltes i sent com un mareig que li puja per la gola. Li arriba un regust amarg a la boca. Sembla ben bé com si aquest fos un matí de ressaca, quan en realitat ell ahir va arribar d’hora a casa i va estar davant al televisor fins a les onze de la nit, que fou quan se n’anà a dormir. Mentre es mirava Polònia, recorda haver menjat una bossa plena de cacauets. “Ecs, cacauets!”, - pensa i el gust amarg li sembla més intens, i una sensació de fàstic li recòrre el cos. Com pot, es dirigeix cap al bany i al mirar-se al espilll pot veure com el seu rostre pàlid va agafant la forma allargada d’un cacauet. O potser s’ho imagina. Ara nomès en pensar amb aquest fruit sec innombrable, li augmenten tots els mals.

Però el cas és que avui té una reunió important a l’empresa i no hi pot faltar. Ell mai no falta a la feina, gairabé mai no està dolent, però avui és diferent. És quant et trobes malament quant ets conscient de la importancia de trobar-se bé. I és que de fet en Màrius té una dolencia passatgera, si bé que en aquests moments a ell li sembla patir el mal més terrible. El cas és que es vesteix com pot, després de dutxar-se, es pentina, però s’adona que és incapaç d’agafar el cotxe avui. Així que es decideix a anar amb taxi. Abans de sortir de casa es torna a mirar a l’espill, adonant-se que el malestar intern se li nota completament a la cara, al igual que quan s’ha mirat just despertar-se. Pensa en què si fos una noia es podria posar una mica de coloret per tal de dissimular a la feina. Així doncs, surt, es fica a l’ascensor i es dirigeix cap al carrer. Veu un taxi que se li apropa, li fa un gest mecànic perque es pari, i en un moment es fica dins el vehicle. Just entrar-hi pot sentir una música estrident que augmenta el seu malestar. El taxista no para de parlar i parlar, i ell sols pot assentir amb el cap. Afortunadament, en deu minuts arriben al destí, i ell li paga al trajecte i accedeix cap a l’edifici on treballa. Nomès d’entrar-hi pot veure la noia de recepció que el saluda, però davant la sorpresa d’en Màrius, la noia té per a n’ell un aspecte de caca…uet, “uf, nomès de dir el nom li vènen tots els mals”, -pensa ell. És un caca…uet menut, com la mateixa noia, amb unes petites extremitats i una caballera rossa. La saluda, i es fica a l’ascensor. Al arribat al pis on ell treballa, s’adona que tots tenen l’aspecte de caca…uet. Al despatx on es fa la reunió és tot plè d’aquest fruit sec representat en cada pesona, essent caca…uets més grans o més petits depenent de la constitució física de cada persona. El cap, un senyor corpulent, representa un fruit sec inmens amb corbata. En Roman, un company de feina que sempre que pot el deixa en evidència i li fa li vida impossible, és un caca…uet, petit i rodó, i pelut, molt pelut. En Màrius no pot evitar esboçar un lleu somriure, a pesar de la difícil situació en què es troba. El matí passa lentament i ell fa tant bon paper com pot, a pesar de trobar-se fatal. Al final acaba la reunió, i ell surt després de despedir-se de tothom per a agafar de nou un taxi. Almenys en aquesta ocasió el taxista no porta la música a tot drap. Arriba a casa, es prepara un vas de llet ben calent i es fica al llit. Sens dubte havia de recordar durant molt de temps aquell ampatx de caca..uets en què tota la gent de l’oficina, i fins i tot ell mateix, s’havien convertit als seus ulls, per un dia, en aquest fruit se