Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats 2012 Cat B (de 16 a 22 anys). Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats 2012 Cat B (de 16 a 22 anys). Mostrar tots els missatges

Mon bressol- Carlos Oriol


Deambulà amb la mirada deixant-la abatuda, absent, en les agulles del rellotge. Ni tan sols reparava en els últims vestigis del moribund ocàs, com tampoc en el relleu riberenc.

El brunzir distant dels motors dels automòbils i les motocicletes -així com algun aeroplà extraviat- el reconfortava, el guardava en si mateix de la mossada de la solitud.

Jagué, i molt pausadament, anà perdent-se immers en la profunditat dels seus pensaments.

No era pas cap amor desventurat allò que l’inquietava, ni cap altra banalitat mundana.

L’alè nostàlgic -innat- que exhalava era tendre, dolç. Suplicava diàriament a l’existència una nova descoberta, una primera volta, un esquinç en l’harmonia quotidiana. La realitat  social de crisi global l’abocava estrepitosament al paradís -artificial, no pas perdut- de les expectatives. Malgrat tot, participava i mantenia la fe en el compromís i evolució del benestar comunal.

Una veu amiga l’havia citat per concretar alguns punts sobre un projecte en comú. Caminava segur pels carrers del poble, sempre amb el somriure als llavis, mostrant-se satisfet del seu destí, agraït d’esdevenir una eina creativa. Les llums dels fanals; blanques, groguenques i ataronjades ja despuntaven. Sovint saludava a algun amic o conegut al seu pas. De l’encontre jovial evocava efusivament nits passades de joia i disbauxa, amb capítols borrosos i esbojarrats. Llunyans eren els flirtejos en les bacanals dionisíaques... El pas del temps el feu traspassar el llindar de la mediocritat i arrabassar llurs designis contradictoris. Conscient de la seva ditxosa fortuna, havia transcendit humilment en un ésser diví, equilibrat, sense buides pretensions.

La seva virtut consistia en materialitzar i divulgar idees, doncs brollaven sinceres i pures, innocents. Les reunions que duia a terme amb el seu company per finalitzar el projecte avançaven lenta però inexorablement. Realitzava, i no envà, una important tasca conceptual i analítica per copsar la teòrica del viatge, un itinerari a través de la terra natal que el duria al rerefons de la seva ànima. Vint-i-un dies a través d’uns paratges feréstecs, en constant pugna amb l’evolució tecnològica humana. Vint-i-un dies per endevinar el següent esglaó.

Unes hores més tard va acomiadar-se i enfilà cap al centre. Mil detalls; comerços i portals, nens i nenes, nois i noies, homes i dones, avis i àvies, tots ells immigrants i veïns. L’agitació de sons atropellava les olors acaparadores, aquella atmosfera semblava proposar nous marcs, altres possibilitats estranyament remotes.

L’encanteri es trencava novament, el telèfon mòbil sonà, era ella. El simple fet d’interactuar amb l’entorn el desconcertava, l’adaptació al medi requeria sacrifici, imposava vells rols. Les paraules de la mare foren suficients, era hora de regressar, el sopar era a taula.

De retorn a casa, va romandre un instant emmudit al rebedor, capficat a obliterar les línies del desig. Tancà la porta obstinadament, de nou, un dia més.

El castell de Chesterfield- David González Caballero

Al bell mig d’Anglaterra, envoltat d’enormes planes i boscos exuberants, hi ha un petit castell que trenca la monotonia del paisatge. Aquest castell va ser construït per un antic senyor feudal del qual només es recorda el seu cognom, Chesterfield. Durant molts anys va ser ocupat per una família noble fins que, durant la rebel·lió de Cromwell l’any 1644, fou atacat per les tropes parlamentàries. Jo, pobre de mi, era el capità dels infeliços que el defensaven. Recordo que els meus homes em cridaven pel nom de Lord Hurtington. Durant el setge, una bala de canó em desfigurà la cara i al cap de poc temps vaig morir dessagnat. De llavors ençà han passat molts anys i he esdevingut un resident permanent d’aquest castell i se’m coneix per tota la regió com el fantasma de Lord Hurtington.

Ara, a finals del segle XIX, he de confessar que durant gairebé tres segles i mig he espantant tots els qui han vingut a viure aquí. No sé si per la meva veu espectral o per culpa d’una cara tan esfereïdora. Ni el més valent dels inquilins ha gosat suportar més d’un parell de nits. Em sento orgullós ja que, el que no vaig poder defensar en vida, ho defenso ara que estic mort. Sóc més aviat transparent, no invisible, però se’m pot distingir pel casc antic, l’armadura abonyegada pels cops d’espasa, la roba esquinçada i un sabre força rovellat pel pas del temps. Visc plàcidament al castell i a més a més, durant les nits de lluna plena, puc sortir fora de les muralles a passejar.

Avui el portal del castell s’ha tornat a obrir per primera vegada en trenta anys. Increïble! Això vol dir que algú arriba de visita! Potser és un nou inquilí!

Amb tanta rutina i monotonia m’estic avorrint com una ostra. És hora d’espantar la gent! Encara recordo aquella nit quan vaig donar un ensurt tan gran a un marqués que va sortir del castell cames ajudeu-me mentre els guàrdies se’n fotien d’ell, però ja no van riure tant quan em vaig aparèixer davant d’ells, je, je, je.

-Al senyor Harper li encantarà aquest castell. Està amagat sí, però mereix la pena si vol gaudir de la pau d’aquestes terres –va dir un home bigotut amb barret de copa.

-El senyor Harper, el meu cap, està fart del soroll de les fàbriques, i pagaria el que fos necessari per romandre tranquil la resta de la seva vida –va respondre un jove.

-És el que té ser propietari de tantes empreses tèxtils i siderúrgiques. Al final, ho acabes odiant tot plegat.

-Totalment d’acord. Però sí que hi ha una cosa que amoïna al senyor Harper. Els camperols dels voltants diuen que en aquest castell viu un espectre, un tal Hurtington.

Quina ràbia em va fer quan aquell desconegut va pronunciar el meu nom sense el “Lord” davant. Amb el que m’havia costat aconseguir el títol!

-Això són llegendes de camperols. Jo no hi crec gens ni mica en històries de fantasmes, i vostè?

-Jo tampoc, francament –va fer un petit somriure-. Bé! Tinc els diners del castell

al carruatge. Ja podem anar cap a la ciutat a signar l’escriptura, no creu?

-D’acord, doncs. Ajudi’m a tancar el portal i marxem.

Mira que dir que sóc una llegenda! Li donaré tal ensurt a aquest brètol de senyor Harper que li agafarà un atac de cor!

Van passar els dies fins que un bon matí un luxós carruatge es va aturar al pati del castell. El cotxer i un parell d’homes van baixar l’equipatge i el van repartir per les diferents cambres del castell. Mentre, jo els espiava i de tant en tant feia sorollets, però no prestaven atenció. Això em frustrava.

Dues hores més tard els dos homes se’n van anar i va entrar un vell raquític que en prou feines caminava dret i el jove que feia uns dies s’havia encarregat de comprar el  castell. Deuria ser el seu criat. L’ancià anava tocant el que li barrava el pas. El vaig observar durant tot el dia. Un cop van haver sopat, el criat es va acomiadar amb una reverència. El vell, que estava llegint un llibre vora la llar de foc, de sobte es va aixecar.

Jo vaig fer un fort soroll amb l’espasa però no se’n va adonar. Va pujar les escales de cargol a poc a poc mentre jo colpejava la meva oxidada cuirassa però ell ni s’immutava.

Vaig deixar passar una estona mentre rumiava el que calia fer.

Era ja ben de nit. Estava roncant plàcidament al seu llit. Havia arribat l’hora de venjar-me. Vaig fer un crit tan esgarrifós que totes les bestioles del bosc van fugir, però, en canvi, el senyor Harper seguia roncant. Jo, enfurismat, vaig entrar a la seva habitació, vaig apropar-me a cau d’orella i amb veu fantasmagòrica vaig xisclar:

-Fora d’aquí!.

Va obrir els ulls, va mirar a banda i banda i es va tornar a dormir. Estava ja tan ofuscat per la ràbia que vaig pujar damunt el llit, vaig materialitzar-me per a que pogués veure el meu horripilant rostre i vaig exclamar empipat:

-Estàs sord o què?

L’home va tornar a obrir els ulls, es recolzà sobre la capçalera del llit i va dir:

-Què hi ha algú per aquí? Com una tàpia noi, estic cec i sord com una tàpia!

Bocabadat, l’espasa em va relliscar de les mans. Vaig baixar del llit i vaig sortir humiliat i cap cot d’aquella habitació, i després també del castell. Fins aleshores ningú,  ni el més valent dels nobles, havia pogut resistir la meva espectral presència i en canvi, aquell vellet m’havia deixat en ridícul davant el gremi dels fantasmes.

Des d’aquell malaurat dia, jo, l’espectre de Lord Hurtington, ja no visc al castell de Chesterfield. Ara visc en la tranquil·litat dels boscos i sempre que veig un home vell, m’afanyo en amagar-me entre la frondositat forestal.

L'escriptor- Xavier Lluís i Chavarria


Vaig parar el despertador, em sentia com si una màquina que aplana el quitrà m’hagués passat per damunt, no gosava obrir la llum, però era un dilluns, sí, un dilluns d’aquests que et sents com si una màquina d’aplanar quitrà t’hagués passat per damunt i vaig parar el despertador. Sentia cada os del meu cos trencat, baldat, mal col·locat i sobretot sentia la ràbia que aquella situació comportava, era un dilluns de merda com tots els dilluns de merda són i seran de per vida aquí i a l’altra punta de món.

Un dilluns de matí estirat al llit que l’únic que et ve al cap és que tens la punta del pa de l’entrepà d’ahir encara al plat i damunt la taula, i el record de la pel·lícula porno d’ahir amb una masturbació d’aquestes de quaranta-cinc minuts que no em feia des de que tenia quinze anys, i com vaig gaudir, però la putada és que era dilluns i m’havia d’aixecar.

Una dutxa d’aquestes ràpides i un jersei de punt de senzill, era dilluns així que no calien gaires formalismes, és més, això de la roba de diumenge ha canviat una mica, ara pràcticament és folla més els diumenges que cap altre dia, i això que és el dia de missa, tot ho canvien.

Un cafè de càpsules monodosi, ara que estan de moda i asseure’s davant de l’ordinador: aquest és l’ofici de l’escriptor, ja no us el puc resumir més, masturbar-se mirant una pel·li porno, posar-se jerseis de punt els dilluns i asseure’s davant l’ordinador. Ben mirat no està malament, de quan en quan un traguet de conyac i poca cosa més.

I asseure’s a l’ordinador i posar-se a pensar en aquell estímul que en teoria dóna l’escriptor les primeres línies del seu relat si fa dos mil anys eren les muses avui dia ho pot ser qualsevol cosa. Quan era petit i em preguntaven que què volia ser, solia dir que conductor de tren, no sé exactament perquè però em feia certa gràcia.

No sabia com començar el relat, l’havia de lliurar pels voltants de Sant Jordi però no tenia inspiració, ben pensat si algú té inspiració un dilluns de matí ja s’ho pot fer mirar.

Estic separat, no tinc fills i sort d’això perquè sinó trobo que m’hagués agafat un atac d’apendicitis o de ves a saber el què, tenia una noia que em portava la casa p.erò el menjar me’l feia jo. Vaig decidir anar a tirar el crostó de pa sobrant de la nit anterior i rentar el plat, ja que no m’inspirava almenys fer alguna cosa productiva no estaria malament. Va ser tornar a asseure’m davant l’ordinador i mirar l’entorn: un espai ple de coses que ben pensat no sé com he estat capaç d’anar-les acumulant al llarg de la meva  vida, una que em va cridar l’atenció va ser un plat de paret molt lleig i ple de pols que no se qui m’havia portat ’Aranjuez, no hi havia cosa més lletja al món que aquell plat, i al seu costat dret un rellotge despertador, d’aquests que projecten la llum al sostre de color roig i si et despertes a mitja nit sembla un ninot d’Star Wars observan-te, un rellotge despertador… va ser el rellotge despertador qui em va donar el coratge per posar-me a escriure al full en blanc de l’ordinador: el vaig començar a mirar amb molta força, i mentre el mirava i encara no sé el per què va començar a sonar, així doncs, vaig parar el despertador i era un dilluns de matí que vaig a començar a escriure que vaig parar el despertador i em sentia com si una màquina…

És sols un joc de pells, de sabors, de sons i d’olors- Carolina Brut Sanz

És sols un joc de pells, de sabors, de sons i d’olors.

Vaig néixer entre un munt de robes plenes de sang, enmig d’un cos calent que anava perdent l’ànima. Vaig néixer sola, nua i plorant. Tot era fosc, fred i desconegut. No la recordo a ella, no recordo com era la seva cara, tampoc recordo el batec del seu cor, però si recordo la seva olor dolça i la seva pell fina i freda.

Primer la por, la solitud, el fred d’una nit fosca. Presa pel pànic i la innocència, m’omplia de curiositat per seguir viva. Tantes sensacions juntes en un cos tant petit...

Després la fressa dels passos, evolucionant i fent-se més segurs a cada moment. L’olor suau i distant dels llençols, la calor dels llavis. Puc sentir com tota una vida, construïda amb petits detalls, cuidant cada moment, passa davant meu, fregant la meva pell que ara es va tornant freda. Freda com el cos d’aquella dona que va tenir-me entre els seus braços, el dia que va decidir donar-me la vida per perdre la seva.

I sóc aquí, explicant la meva bogeria. Sóc esclava de fets, moments que, ni jo ni el meu subconscient, som capaços d’oblidar. He forjat la meva història, la meva vida, la meva realitat.

Asseguda on sóc, no importa on, ni quan. Asseguda mirant el no res, el buit, mirant la foscor, puc tornar a sentir tot el que vaig i vàrem viure i és que una pell com la que vaig sentir aquella nit, no la tornaré a descobrir mai. Carregada de passió, de ganes, de desig. La seva pell, d’olor a canyella, d’olor fina i suau. Vaig poder sentir com es ruboritzava, vaig poder sentir com em mirava. Oh, si jo l’hagués pogut veure...

Des d’aquell instant vaig saber que la meva vida només seria trobar-lo, i des d’aquell instant vaig saber que se m’enduria a la follia.

Sabia que els dos perfums cars que m’havien estat cuidant, no eren els meus pares. Si més no, tenia algú amb qui caminar. Però només l’olor d’ella, l’olor que em va deixar enmig d’un carrer, només aquella podia ser la d’una mare.

La meva infància va estar envoltada de milers d’olors cares, de margarides, de fusta i d’herba verda, de passos àgils que es passejaven al meu voltant. M’agradava seguir el seu ritme, a trot de cavall, fent tota una cançó. Galetes dolces i te, sempre a la mateixa hora, asseguda a la falda del perfum de roses, escoltant com llegia en veu alta el meu llibre. I les llargues tardes que m’hi quedava, somniant que jo n’era la protagonista.

De nit, solia sortir amb l’olor de pipa, la veu greu i el caminar coix, a imaginar les estrelles. Ens estiràvem sobre l’herba, jo li agafava la mà i escoltava la història sobre l’estrella brillant que em vigilava des del cel.

Cada nit, quan queia una estrella, em deia, demana un desig. I jo sempre demanava el mateix, poder veure caure l’àngel del cel. I seguíem hores i hores, fins que jo confonia l’olor a prat i a margarides amb la del batec dels nostres cors i el petó.

Cada matí em despertaven les notes del piano que s’obrien pas per tota la casa. Començava el dia ballant aquella música, conduïda per una mà càlida que sempre m’acompanyava. Baixava per les escales de fusta de roure i marbre fred fins la sala d’olor dolç. Petonejava a tots els respirars d’alè de xocolata i m’asseia curiosa per trobar-me, cada dia, amb noves sensacions.

I aquesta era la meva il·lusió, descobrir i crear el meu món de sentits.

Recordo, també, que m’agradava jugar a conèixer olors i tactes. L’olor a fusta recent tallada del taller del meu avi, el cuir i l’olor a tabac enganxada de la sala del pare, els sospirs al passar les fines pàgines d’una història plena d’amor de la sala de la mare. Els crits i l’olor a llibres plens de tinta que corrien pel carrer, el flaire del pa acabat de fer i les galetes que sempre comprava la mare, els perfums delicats, el trot de seda i pell amb riures com els de la mare quan era amb les amigues. El so de la pluja quan em queia a la

cara i no em feia mal, o el so dels grills les nits d’estiu o el gust de la neu freda a lallengua.

I ben segur que puc conèixer totes les olors, sons, gustos i palps.

Es necessiten tots els sentits per lluitar, però jo podia veure a través de tots els altres.

D’acord amb els dos batecs que sempre m’havien acompanyat, sempre havia tingut els cabells del color de la mel amb l’olor de la camamilla. Els meus ulls cegaven amb el seu

gris clar i sempre brillaven, mai havien deixat de fer-ho. La meva pell, fina i freda, enganyava amb el seu color rosat.

Els anys seguien passant i amb ells el que començava a ser una obsessió.

No sé ben bé quan, crec que la mateixa nit dels meus setze, vaig poder sentir per primer cop la canyella, la pell que em donava escalfor, la música que podia despertar-me i  dormir-me i els llavis més tous que em deixarien descansar.

Quasi podria imaginar el vestit que duia. La veu cantant del meu perfum de roses reia de mi, i podia sentir com deixava anar una llàgrima. Reia pel color, que era rosat com la  meva pell i em deixava casi nua. Tot olorava a camamilla i a pastís de maduixa. De fons s’escoltava el piano, que es deixava tocar per les mans rugoses i cansades del meu avi.

Sentia rumors a baix a la sala; rialles, xarol picant la fusta de roure,...tot el contrari que havia sentit feia setze anys.

Vaig ballar amb totes les mans, vaig distingir totes les olors, vaig reconèixer tots els batecs. Però tot i això seguia sent una nit trista per a mi.

Aquella nit vaig voler sortir sola a escoltar les estrelles, sense cap mà que em seguís.

Estirada sobre l’herba, una mica més freda, vaig inspirar l’olor de les margarides, del camp, fins i tot la de les estrelles, vaig endevinar la meva enmig de totes i en vaig trobar  una de nova. Sabia que no estava sola, podia sentir com una mà agafava la meva. I segons després, una música preciosa sonava... Ets especial, tot el que tu toques amb la   mirada ho converteixes. I segons després sentia l’olor de la seva pell, canyella. Implorar ja no em servia de res, ja era presa del sentiment. No sé quants segons més van passar,

però vaig poder sentir com el temps s’aturava, com queien els àngels del cel, com la camamilla i la canyella es barrejaven tot fent una sola olor. I la nit se’ns endugué...

Com explicar quan es van fregar les nostres pells? O com ell va deixar impregnada l’olor al meu cos? Com dir que els seus llavis van acariciar tot el meu cos? Dos cossos  units com aquells, dos cossos que es buscaven en la foscor. El remor del meu cor s’accelerava, el seu s’acompassava amb el meu. El delit de l’un per l’altre, ens vàrem tornar bojos. I com vaig poder-lo estimar...

I continuo notant la seva mà, acariciant-me el ventre. Continuo notant, encara, el seu batec en el meu pit. I sento la seva música, acompanyada pel pols del meu cor. Els  nostres llavis es besaven per fer que el món s’acabés allí.

Tot va ser tant intens, tot va ser com un amor d’estiu, una estrella fugaç, un espectacular moment de llum celestial, una efímera llum de la eternitat que en un instant se’n va  anar. Com tota una nit de bogeria, de sensacions, s’esvania i em deixava nua enmig de la nit, sola, plorant. Els meus ulls explicaven dolor per segon cop, però jo sabia que allò era la meva vida, que aquell olor m’havia deixat, però per sempre quedaria en el meu record. Podria viure del record.

Sé que aquella sensació no l’havia sentit mai. Aquella olor a canyella, com era? Sí, la torno a sentir, és la seva mà, és ell, és aquí...

Digues que m'estimes- Míriam Ferré Alanyà


Les llàgrimes no feien res més que lliscar cara avall, amb pressa, com aquell qui vol arribar d’una vegada al seu destí, a la seva meta. Els ulls envidrats no em deixaven veure res, cap fotografia, cap record que em permetés viatjar enrere, que em permetés girar les agulles del rellotge per fer que el temps retrocedís.

Però de què serviria? Estava quieta. El temps s’havia aturat. Les llàgrimes no paraven de córrer i el meu pit pujava i baixava contínuament, sense parar.

Al meu costat, la meva germana, que m’agafava i m’abraçava amb molta força, cridava el nom dels pares sense parar. Tenia molta por i jo no sabia què fer per a calmar-la.

No és fins quan et passa una cosa així, que et dónes compte del molt que els estimaves. De les mil vegades que volies però, per vergonya, mai deies res. Dels mil cops que t’hagués agradat dir “t’estimo” i no ho vas fer. Dels mil petons que es van quedar a la punta dels llavis. De tot el que haguessis pogut fer i que no vas fer.

El temps passa lent, cada segon és un infern perquè, ara més que mai, em sento sola. Molt sola. Sense que ningú em pugui ajudar. Les persones que passegen preocupades per l’hospital no em fan cas i ni tan sols es dignen a preguntar què ens passa. Els metges ens han abandonat i no tenim a ningú.

Els avis. Els avis no tardaran en arribar. I també ploraran i cridaran els seus noms. Però ens abraçaran i cuidaran de nosaltres, es faran els forts i tiraran endavant per a que no ens passi res. Per a que tot torni a la normalitat l’abans possible. Però qui torna a la normalitat després d’això? Algú ho aconsegueix?

Els seus braços em van transmetre amor. Tot l’amor del món que m’escalfava i em feia sentir una mica més segura. Però la meva germana encara cridava i els meus ulls ja estaven vermells. I les llàgrimes ara lliscaven també pels rostres dels meus avis i anaven a parar al final de la seva cara, on des d’allí es precipitaven cap a terra, caient com petites gotes d’aigua.

La casa era buida. Sense res. Tan sols fotografies que encara no es podien veure clares, fotografies amb rostres somrients dibuixats. Tot era tal i com ho havien deixat. La tassa del cafè encara damunt de la taula, i el plat de la torrada amb melmelada encara era allí, brut. El tros de paper que havien fet servir per avisar que farien una mica tard es trobava al seu lloc, amb el bolígraf a la vora. La partitura era a sobre del piano, tal com jo

l’havia deixada la nit anterior abans d’anar a dormir. I, a l’aire, hi flotaven somriures, somriures alegres, somriures que ara ja no tornaríem a sentir.

Roba damunt de la cadira, sabates desendreçades i els llits per fer.

La meva germana s’havia quedat dormida al cotxe, així que vaig procurar no fer molt de soroll a l’hora de portar-la a l’habitació. La vaig gitar al llit i la vaig tapar amb molt de compte de no despertar-la. Ara em tocava a mi fer de mare.

Vaig sortir de la seva habitació i em vaig dirigir a la cuina. Mentre s’escalfava l’aigua vaig mirar aquella tassa buida. Les llàgrimes tornaren i les cames em van fallar. Vaig assentar-me a terra, cansada. El dia havia estat molt dur. Però jo no em podia deixar vèncer, havia de continuar tenint força per a donar-li tot l’amor possible a la petita de la casa, per ajudar-la a seguir endavant. Intentar que el que jo sentia per dintre no es notés per fora.

L’aigua ja estava al punt, així que em vaig aixecar amb poques ganes i vaig agafar un sobre de té per posar-lo al got. La infusió em va servir per a tranquil·litzar-me una mica i per pensar amb altres coses. Però l’intent va ser fallit. Al meu cap no hi havia res més que records, records que no volia oblidar mai. Imatges que sempre volia tenir presents. Fotografies que ara es veien clares i que mai canviarien. I a la meva ment hi havia riures, baralles, sons, veus i paraules que sabia perfectament que, ara no però, més endavant, m’ajudarien a ser més forta i a enfrontar-me amb el que fes falta.

Una mica d’aigua amb una pastilla em va servir per fer-me adormir. El coixí, banyat per llàgrimes inacabables, feia olor a la colònia que ells, els meus pares, em van regalar pel meu aniversari. La colònia que em van regalar ahir. No vaig somiar, o potser sí, però no recordo res. Res. Això és el que em queda. Ara restava el dia de l’enterrament. Tots els familiars i tots els amics i coneguts vindrien a donar-me el que fes falta i a dir-me que estarien sempre al meu costat. Però jo estava sola.

Se’m va posar la pell de gallina. Tal i com passa quan tens un malson que no et deixa dormir tranquil. Vaig obrir els ulls desesperadament i, amb els dits tremolant, vaig obrir la petita llum de la calaixera. De sobte, els roncs del meu pare es van convertir amb el so més bonic i agradable del planeta. Un malson. Vaig respirar profundament i vaig intentar tornar a agafar el son amb l’intent desesperat de somiar alguna cosa diferent, amb alguna cosa alegre.

Avui pot ser un ahir o un demà- Dora Masot Bargalló

Aquell dia em vaig despertar sabent que em passaria alguna cosa bona. Vaig llevar-me, vaig esmorzar bé, em vaig posar els auriculars i vaig sortir a fer un volt. Al meu iPod sonava “Pàtria menuda”. Feia un dia esplèndid de primavera: el camp era rosat, no feia gens de vent i un sol tímid em saludava a cada pas que feia. Vaig veure el iaio assegut amb els seus amics a la plaça de l ‘Arenal i el vaig anar a saludar. Ell sempre em diu el mateix : “Que cara que ets de veure! No et recordes mai de mi... però cada dia et fas més guapa” i jo sempre li contesto: “Clar que em recordo de tu, iaio! Jo t’estimo molt! I tu també estàs molt guapo!” i és així com li canvia el rostre i se li dibuixa un somriure. Em va donar deu euros i, després d’una estoneta, ens vam acomiadar. Me’n vaig tornar a casa amb la mateixa il·lusió d’abans: tenia el pressentiment que alguna cosa extraordinària em passaria. Vaig posar la ràdio, em vaig estirar al llit i em vaig posar a llegir. Quan em vaig cansar, vaig anar a veure el pare al garatge, que havia arribat del tros amb el seu amic, l’ Antonio, i vam decidir anar al bar a fer el vermut. Les seves conversacions solien ser avorrides: que si hem de plantar un ametller aquí, que si demà anirem a caçar… però jo ho aguantava si a mi em pagaven una Fanta! Cap a les dues vam tornar a casa per dinar. La mare havia fet l’arròs més bo del món! Vam dinar i després em vaig connectar al facebook a veure què deien les amigues, o a veure si em passava alguna cosa interessant per la web! Cap de totes estava connectada, i tampoc el noi que m ‘agrada, o sigui que vaig decidir tancar i vaig anar a mirar la tele. Sentint parlar l’home de les notícies em vaig adormir. Sempre em passa igual… No vaig despertar-me fins les sis, i quan ho vaig fer, vaig adonar-me que el dia quasi havia passat i la meva predicció no s’havia complit… Moixa, em vaig posar les bambes i vaig agafar la bicicleta, amb ganes de pedalar i no pensar en res. No entenc per què però estava realment trista. La mare diu que és l’edat però jo no ho crec. Aquell dia que havia de ser el millor de tots, acabaria sent el més normal dels que he viscut! No podia ser…

Quan em vaig cansar de pedalar, vaig tornar a casa i em vaig posar a tocar el piano. Tocar el piano és la meva forma d’evasió i aquell dia la cançó que més em venia de gust tocar era el Cànon en Re M del gran Pachelbel. És una composició que em fa pensar molt. Em transporta en el temps i em fa recordar temps en que tot era perfecte. Em fa pensar en la iaia, la més bella persona en aquest món, que tret dels 7 anys que fa que ja no hi és, la recordo com si encara hi fos. Em fa pensar en les persones, llocs i fets que ja són un record, i em fa sentir feliç d’haver pogut tenir el passat que he tingut. Mentre pel meu cap passava, com una cinta de casset, el petit gran recorregut de la meva vida, la mare feia passar una parella al menjador. Em vaig estranyar molt, però com que no els coneixia, vaig seguir tocant. La mare va cridar-me al cap d’uns cinc minuts. Jo hi vaig acudir, pensant-me que em diria que anés a comprar alguna cosa. Per educació, vaig saludar aquella parella de gent desconeguda i vaig preguntar a la mare per què em cridava. Llavors, l’home es va aixecar del sofà i em va dir:

- Ets tu qui tocava?

- Sí, sóc jo – vaig respondre.

- M’ha agradat molt, et faria res tocar-nos alguna peça?

- És clar que no, passin. – Li vaig dir molt estranyada.

Què volia ara aquest sonat? Si no el conec de res, per què li he de tocar el piano? La gent està

molt boja. Vaig fer-lo seure en aquella sala, on el sol ja daurava els mobles i, amb les finestres de bat a bat, la garbinada ja ens ajudava a respirar en aquella calorosa tarda d’estiu. Mentre jo tocava el “Para Elisa” de Beethoven, ell em mirava com si li apassionés la música, com si no hi hagués res més dins del seu cap en aquell moment. Jo intentava tocar el millor possible, perquè m’agrada molt que m’escoltin i ben poques vegades ho fan, però també comprenc que els pares tenen feina. Mentre les notes fluïen en aquell ambient d’estiu, jo sentia com la parella xiuxiuejava a cau d’orella i l’home posava el braç sobre l’espatlla de la dona. Quan vaig acabar, l’únic que em van dir va ser: “Molt bé, noia, segueix així”. Van aixecar-se i van marxar. Com que la seva visita em va descol·locar, de seguida vaig córrer a la cuina a preguntar-li a la mare qui era aquella gent. Ella em va explicar que mentre era al jardí regant

les flors, aquells dos estrangers passejaven pel meu carrer i van estar una bona estona plantats davant de casa, i que quan la van veure, van començar a dialogar sobre temes musicals. Li van dir que tenien una filla que tocava el piano, però desgraciadament, morí de malaltia, i és per això que quan sentien un piano, el matrimoni el sentia al punt més endinsat del seu cor i ambdós deixaven volar la seva ànima per retrobar-se amb ella. Em va semblar una història realment trista i si ho hagués sabut abans, hagués entès la llàgrima que queia a aquell senyor mentre jo tocava. Desanimada, me’n vaig anar a estudiar una estona. Quan vaig cansar-me, vaig seure a la terrassa, una mica avorrida perquè no tenia cap tasca a fer, i fins l’hora de sopar, em vaig quedar pensativa en aquell preciós indret, des d’ on puc observar un bonic paisatge. Després de menjar alguna cosa per sopar, vaig decidir anar a córrer una mica, doncs és una hora molt tranquil·la i cansar-me una mica abans d’anar al llit, m’ajuda a dormir. M’acabava de calçar quan va sonar el telèfon. Eren quasi les deu de la nit i en aquestes hores només pot ser la iaia o algú que hagi tingut un accident, o sigui que com que era més probable que fos la iaia, li vaig concedir el plaer de despenjar a la meva germana, i jo vaig marxar. Just havia tancat la porta, va sortir i em va cridar, però jo no la sentia perquè escoltava música, així que va córrer cap a mi i va fer-me senyals que em tragués els auriculars. “Què vols ara!?” Vaig respondre. Ella només em va dir que havia de contestar la trucada perquè era molt important. Jo vaig pensar que seria altre cop el iaio, preguntant-me com s’enviava un e-mail, o com s’agregava un amic al facebook... i vaig tornar cap a casa per contestar aquella trucada “tan important”.

- Sí, digui’m? – vaig dir amb un to apagat.

- Laura? Ets tu?

- Walter?????! Com estàs! Feia molt temps que no et sentia! Com et va la vida? – Em vaig alegrar molt quan vaig sentir aquella veu tan important per mi anys enrere. Era el meu ex professor de piano, que fa dos anys, quan es va jubilar, va marxar cap a la seva ciutat natal, Viena. Walter era un home tranquil, que amava la vida i la música. Mai oblidaré la sensació que em transmetia en les seves classes. Realment, l’admirava, perquè ho tenia tot: salut, diners, talent i una gran muller que estimava moltíssim. Els primers mesos que va haver marxat, ens escrivíem per correu electrònic i ell, pel meu aniversari o en una ocasió especial, m’enviava alguna partitura per felicitar-me.

- Jo estic molt bé! Et truco perquè avui mateix m’han telefonat uns familiars que són de vacances a Catalunya. M’han dit que han estat per un poblet petit i que una noia els ha tocat el piano d’una manera que els ha encantat i que a més, aquesta noia semblava bona persona, igual que la seva mare. Jo de seguida he pensat en tu i és per això que t’he trucat, perquè després de la descripció que me n’han fet, n’estava segur. Resulta que aquesta parella, són la meva germana i el seu marit i són uns dels que dirigeixen l’Òpera de Viena quan hi vénen les celebritats més importants. Ells m’han demanat que et truqués i m’han afirmat que el dia 20 et volen a Viena amb la teva família. Tens totes les despeses pagades. O sigui que ens veurem allà.

Dit això, va penjar i jo no sabia si pensar si era una broma o no ho era. Durant uns segons, vaig quedar-me muda però després vaig córrer a explicar-li a la mare i no ens ho podíem creure! Sabia que alguna cosa bona em passaria! Ho sabia! Al cap d’una setmana, vam fer les maletes, vam contactar amb en Walter i ens vam allotjar en un hotel fantàstic! Viena és increïble... El dia 20 havia de tocar una partitura especial que m’havia ajudat a composar Walter enmig d’aquella multitud de la gran Òpera de Viena. Estava molt nerviosa! Mai abans m’havia passat això... que fort! L’actuació va anar de perles i en Walter i els seus dos familiars em van felicitar! Estava molt emocionada i el dia següent el vídeo que havia penjat un aficionat que era allà quan jo tocava, ja tenia 32.000 visites! Era un somni fet realitat. I aquí va acabar la meva vida normal! Vaig dedicar-me a la música més que mai i vaig arribar molt lluny en la meva carrera. Aquesta història no és real, però espero que us hagi agradat. Ara us he de deixar, el telèfon està sonant...