És sols un joc de pells, de sabors, de sons i d’olors.
Vaig néixer entre un munt de robes plenes de sang, enmig d’un cos calent que anava perdent l’ànima. Vaig néixer sola, nua i plorant. Tot era fosc, fred i desconegut. No la recordo a ella, no recordo com era la seva cara, tampoc recordo el batec del seu cor, però si recordo la seva olor dolça i la seva pell fina i freda.
Primer la por, la solitud, el fred d’una nit fosca. Presa pel pànic i la innocència, m’omplia de curiositat per seguir viva. Tantes sensacions juntes en un cos tant petit...
Després la fressa dels passos, evolucionant i fent-se més segurs a cada moment. L’olor suau i distant dels llençols, la calor dels llavis. Puc sentir com tota una vida, construïda amb petits detalls, cuidant cada moment, passa davant meu, fregant la meva pell que ara es va tornant freda. Freda com el cos d’aquella dona que va tenir-me entre els seus braços, el dia que va decidir donar-me la vida per perdre la seva.
I sóc aquí, explicant la meva bogeria. Sóc esclava de fets, moments que, ni jo ni el meu subconscient, som capaços d’oblidar. He forjat la meva història, la meva vida, la meva realitat.
Asseguda on sóc, no importa on, ni quan. Asseguda mirant el no res, el buit, mirant la foscor, puc tornar a sentir tot el que vaig i vàrem viure i és que una pell com la que vaig sentir aquella nit, no la tornaré a descobrir mai. Carregada de passió, de ganes, de desig. La seva pell, d’olor a canyella, d’olor fina i suau. Vaig poder sentir com es ruboritzava, vaig poder sentir com em mirava. Oh, si jo l’hagués pogut veure...
Des d’aquell instant vaig saber que la meva vida només seria trobar-lo, i des d’aquell instant vaig saber que se m’enduria a la follia.
Sabia que els dos perfums cars que m’havien estat cuidant, no eren els meus pares. Si més no, tenia algú amb qui caminar. Però només l’olor d’ella, l’olor que em va deixar enmig d’un carrer, només aquella podia ser la d’una mare.
La meva infància va estar envoltada de milers d’olors cares, de margarides, de fusta i d’herba verda, de passos àgils que es passejaven al meu voltant. M’agradava seguir el seu ritme, a trot de cavall, fent tota una cançó. Galetes dolces i te, sempre a la mateixa hora, asseguda a la falda del perfum de roses, escoltant com llegia en veu alta el meu llibre. I les llargues tardes que m’hi quedava, somniant que jo n’era la protagonista.
De nit, solia sortir amb l’olor de pipa, la veu greu i el caminar coix, a imaginar les estrelles. Ens estiràvem sobre l’herba, jo li agafava la mà i escoltava la història sobre l’estrella brillant que em vigilava des del cel.
Cada nit, quan queia una estrella, em deia, demana un desig. I jo sempre demanava el mateix, poder veure caure l’àngel del cel. I seguíem hores i hores, fins que jo confonia l’olor a prat i a margarides amb la del batec dels nostres cors i el petó.
Cada matí em despertaven les notes del piano que s’obrien pas per tota la casa. Començava el dia ballant aquella música, conduïda per una mà càlida que sempre m’acompanyava. Baixava per les escales de fusta de roure i marbre fred fins la sala d’olor dolç. Petonejava a tots els respirars d’alè de xocolata i m’asseia curiosa per trobar-me, cada dia, amb noves sensacions.
I aquesta era la meva il·lusió, descobrir i crear el meu món de sentits.
Recordo, també, que m’agradava jugar a conèixer olors i tactes. L’olor a fusta recent tallada del taller del meu avi, el cuir i l’olor a tabac enganxada de la sala del pare, els sospirs al passar les fines pàgines d’una història plena d’amor de la sala de la mare. Els crits i l’olor a llibres plens de tinta que corrien pel carrer, el flaire del pa acabat de fer i les galetes que sempre comprava la mare, els perfums delicats, el trot de seda i pell amb riures com els de la mare quan era amb les amigues. El so de la pluja quan em queia a la
cara i no em feia mal, o el so dels grills les nits d’estiu o el gust de la neu freda a lallengua.
I ben segur que puc conèixer totes les olors, sons, gustos i palps.
Es necessiten tots els sentits per lluitar, però jo podia veure a través de tots els altres.
D’acord amb els dos batecs que sempre m’havien acompanyat, sempre havia tingut els cabells del color de la mel amb l’olor de la camamilla. Els meus ulls cegaven amb el seu
gris clar i sempre brillaven, mai havien deixat de fer-ho. La meva pell, fina i freda, enganyava amb el seu color rosat.
Els anys seguien passant i amb ells el que començava a ser una obsessió.
No sé ben bé quan, crec que la mateixa nit dels meus setze, vaig poder sentir per primer cop la canyella, la pell que em donava escalfor, la música que podia despertar-me i dormir-me i els llavis més tous que em deixarien descansar.
Quasi podria imaginar el vestit que duia. La veu cantant del meu perfum de roses reia de mi, i podia sentir com deixava anar una llàgrima. Reia pel color, que era rosat com la meva pell i em deixava casi nua. Tot olorava a camamilla i a pastís de maduixa. De fons s’escoltava el piano, que es deixava tocar per les mans rugoses i cansades del meu avi.
Sentia rumors a baix a la sala; rialles, xarol picant la fusta de roure,...tot el contrari que havia sentit feia setze anys.
Vaig ballar amb totes les mans, vaig distingir totes les olors, vaig reconèixer tots els batecs. Però tot i això seguia sent una nit trista per a mi.
Aquella nit vaig voler sortir sola a escoltar les estrelles, sense cap mà que em seguís.
Estirada sobre l’herba, una mica més freda, vaig inspirar l’olor de les margarides, del camp, fins i tot la de les estrelles, vaig endevinar la meva enmig de totes i en vaig trobar una de nova. Sabia que no estava sola, podia sentir com una mà agafava la meva. I segons després, una música preciosa sonava... Ets especial, tot el que tu toques amb la mirada ho converteixes. I segons després sentia l’olor de la seva pell, canyella. Implorar ja no em servia de res, ja era presa del sentiment. No sé quants segons més van passar,
però vaig poder sentir com el temps s’aturava, com queien els àngels del cel, com la camamilla i la canyella es barrejaven tot fent una sola olor. I la nit se’ns endugué...
Com explicar quan es van fregar les nostres pells? O com ell va deixar impregnada l’olor al meu cos? Com dir que els seus llavis van acariciar tot el meu cos? Dos cossos units com aquells, dos cossos que es buscaven en la foscor. El remor del meu cor s’accelerava, el seu s’acompassava amb el meu. El delit de l’un per l’altre, ens vàrem tornar bojos. I com vaig poder-lo estimar...
I continuo notant la seva mà, acariciant-me el ventre. Continuo notant, encara, el seu batec en el meu pit. I sento la seva música, acompanyada pel pols del meu cor. Els nostres llavis es besaven per fer que el món s’acabés allí.
Tot va ser tant intens, tot va ser com un amor d’estiu, una estrella fugaç, un espectacular moment de llum celestial, una efímera llum de la eternitat que en un instant se’n va anar. Com tota una nit de bogeria, de sensacions, s’esvania i em deixava nua enmig de la nit, sola, plorant. Els meus ulls explicaven dolor per segon cop, però jo sabia que allò era la meva vida, que aquell olor m’havia deixat, però per sempre quedaria en el meu record. Podria viure del record.
Sé que aquella sensació no l’havia sentit mai. Aquella olor a canyella, com era? Sí, la torno a sentir, és la seva mà, és ell, és aquí...
Etiquetes de comentaris:
Relats 2012 Cat B (de 16 a 22 anys)
