Un instant, una vida- Amanda Ulldemolins Subirats

Un instant, una vida- Amanda Ulldemolins Subirats

Feia ja 5 mesos, 150 dies, 3600 hores que jo no era JO, que la tristesa m’havia invadit per creure’s posseïdora del meu alè, de la meua esperança, minsa, però existent. Tothom me deia que m’havia d’aixecar, que havia de ser forta, que ho podia aconseguir. Les paraules, els ànims, en el meu cas no els tinc sempre, molta gent al meu costat però poques, massa poques persones. Hi ha dies que me desperto suada, com si els pitjors malsons formessin part de la meua crua realitat, i veritablement és així. Me sento sola, desemparada, fugitiva de tot allò que me puga arrencar un somriure. Aquesta vida no està feta per a mi, per als dèbils com jo el millor és seure i contemplar els triomfs i derrotes de tots els altres, millor així- deia la meua àvia.

Decideixo sortir a passejar, per a què me toque aquell aire que no me mereixo, per a què respire alguna cosa nova i pura. M’assec a un cafè prop del mar i el contemplo, ¿Quantes coses ha vist passar davant seu?, ¿Coneix tot allò que el pertany? , ¿Se sent captiu de la seua memòria, del seu present i víctima obligada del seu futur? Me responc a mi mateixa “No, ell viu, o almenys sobreviu.”
Allà, asseguda, recordo els estius que passava a Vinaròs amb la meua família, amb uns amics nous que cada any ens retrobàvem, fent de la distància la única raó per trobar-nos, de nou, cada estiu. Recordo el sabor de mar que me quedava quan sortíem de l’aigua, la dolçor de la meua tieta Esperança (quina ironia- vaig pensar-), l’olor de les paelles de la meua àvia, i sobretot, el que més recordo, és l’alegria que desprenia, el feliç que era en aquella terra i també l’enyorança que m’envaïa cada cop que, quan els dies tornaven a ser més curts, havia de tornar aquí i resignar-me a seguir amb la rutina. ¿On queda ara la il•lusió?

Després de varis fracassos laborals i sentimentals, després de dies sense dormir treballant en una cosa que ni tan sols jo creia, després de molts amors de bar, finalment, vaig conéixer la persona esperada, aquell qui me feia descobrir i assaborir cada instant que vàrem viure, Ell va aconseguir que fos Jo, que cregués amb mi mateixa. Vam compartir els millors anys de la nostra vida, vam fer plans de futur i ens els vam creure, una família, un gos i un xalet a la platja, pot ser algú pot pensar que anhelava només el típic somni americà però per a mi, per a nosaltres, significava la més pura i digna felicitat.

Mai res no dura per sempre, un dimarts, al vespre, el vaig trucar d’allò més nerviosa a la feina, havia de venir ràpidament a casa, era el nostre quart aniversari de boda i tenia una sorpresa per a ell. Me va contestar que havia d’enllestir unes tasques però que correria per vindre, “T’estimo”- me va dir-. Aquesta fóu la seva última paraula, els últims sons que vaig sentir sortir dels seus llavis, dels meus llavis. El vaig esperar una hora, dues pot ser, o fins i tot només foren uns minuts de res. Vaig endreçar un altre cop la taula, els cuberts, les copes, tot al lloc, el gran sobre la presidia. Portava el meu millor vestit, el meu somriure més gran i sincer però ell no arribava. De sobte, va sonar el timbre i a corre-cuita vaig obrir la porta; un home alt i prim vestit amb l’uniforme de mosso amb un posat seriós me mirava.

Havia tingut un accident i l’estaven traslladant a l’hospital. Sense saber molt bé com ja estava a la sala d’espera, encara avui no recordo qui me va dur ni quina va ser la meua reacció a l’assabentar-me de tal notícia. Allà els dies foren llargs, vaig deixar de preocupar-me per mi mateixa i sols tenia atencions per ell qui, tot i que anava recuperant-se a poc a poc tenia un diagnòstic greu, tan greu que els nostres plans s’anaven dissipant a marxes forçades. La meua salut es va veure alterada per tots aquests problemes. Hi havia dies que ni tan sols recordava com era la meua vida abans de tot allò, sí, “allò” es refereix a l’accident, al patiment, a l’escepticisme dels metges, mai, ni encara avui, n’he volgut parlar de tot això, o de tot allò, no sé massa bé com dir-ho.

La matinada del 25 de maig el seu cor va deixar de bategar per sempre més, vaig arribar a pensar que llavors, amb la seva desaparició, tot hauria acabat, però en realitat no feia més que començar. Les parets me semblaven barreres però era només dintre d’elles que me sentia protegida, emparada per aquells murs blancs que ofegaven alhora que alleujaven els meus plors.

Encara avui, cinc mesos, dos dies i 12 hores després sento el seu caliu, la seua olor, la seua rialla a cada racó del nostre pis. Torno lentament, passejant i resseguint la costa cap a casa, passo per davant d’una botiga de roba per a nadons i sento dintre meu un petit cop de peu que m’empeny a entrar-hi. Me perdo entre els diferents prestatges de roba, per a nen i per a nena. Per això decideixo agarrar un jersei de color groc, un color viu que dona vida - vaig pensar-. Cada dia la panxa creix més però avegades ni recordo que estic esperant un fill, un dels nostres somnis. Mentiria si digués que no me fa il•lusió veure-li la cara, pensar un nom, decorar la seua habitació però, és tanta la por de saber que, ara sí, me toca seguir endavant.

Passaran els dies i cada cop seré més conscient que ja arriba el dia, que ara sí que tot s’acaba i que al mateix moment, tot comença. Avui m’he comprat també roba per a mi i aquesta tarde trucaré a les meues amigues i els hi comunicaré la gran notícia; seré mare, i vull, necessito, que elles estiguin al meu costat. Tot aquest temps he defugit de qualsevol ajuda exterior, creient-me capaç de superar-ho, d’enfrontar-ho tota sola però veig que és impossible. A partir d’avui, jo, empendre un nou camí per tornar a ser JO.

Nit inesperada- Jamila Moussaoui Jannati

Nit inesperada- Jamila Moussaoui Jannati

Quan tanco els ulls encara sento els plors d’aquella criatura. A vegades penso que m’estic tornant boja, intento no pensar-hi més però avui faré un esforç per contar la misteriosa història que hem va passar fa un parell de mesos.

Era dilluns, el pitjor dia de la majoria dels estudiants, llevar-se aviat, alguns encara amb ressaca de les nits anteriors, fer camí a l’escola i estar-hi més de cinc hores escoltant els professors. Era un dilluns més. Vaig arribar a casa i vaig estar mirant la tele fins l’hora de dormir, en aquell moment va començar tot. Em vaig ficar al llit i hem quedí dormida.

A mitja nit em vaig despertar d’un terrible somni i la set em va fer sortir de la meva habitació, caminava gairebé dormida pel passadís però no podia ignorar un estrany soroll que es trobava allí, amb mi.

En aquell moment em vaig adonar que era una nit diferent a les altres, el vent pareixia colar-se entre les reixes de la finestra.

A cada pas que donava, el soroll era més intens, no estava segura de si era el soroll turmentant del mateix silenci o eren les veus que deien en la meva ment que alguna cosa no anava bé.

Quan vaig arribar a la cuina em vaig beure un got d’aigua però no podia obrir els ulls per aquell desagradable soroll, tot i que això no m’impedia arribar a la meva habitació. Podia veure el camí, podia veure on anava, com em ficava i em perdia en la foscor; per les meves cames començava a córrer un calfred que arribava directe al meu estómac, passant per la meva esquena. Vaig arribar a la meva habitació i, quan obrí els ulls, vaig poder veure com havia una
gegantesca taca de sang al terra. La situació no m’impressionava, no sé per què; de sobte, es va sentir el crit d’un nadó, era com si estés a prop meu, em vaig ficar a buscar-lo com una boja per baix del llit, dins l’armari, fins i tot dins de les escombraries. Després d’una llarga cerca em vaig girar cap a la porta per on acabava
d’entrar i allí es trobava: una cosa petita embolicada amb una tela vella, tacada de sang. Vaig apropar-me i sense pensar-m’ho vaig agafar-la del terra; de sobte, es va moure, va ser un moviment brusc i això va fer que m’espantés i la deixés caure. Vaig poder veure que era una mena de criatura envoltada d’una capa de sang. Al principi,
pensava que era un nadó però, en tancar els ulls i tornar-los a obrir, vaig poder veure que era una espècie diferent, amb els ulls fora de les seves òrbites i cobert de pèl.

Mentre assimilava el que estava passant, aquella cosa es va alçar del terra i va fer un salt. Vaig notar com les seves afilades ungles m’esgarrapaven la cara; vaig caure al terra i l’ultima cosa que recordo va ser que m’estava quedant sense respiració. Quan em despertí, el primer que vaig poder veure va ser el rostre
d’aquella esgarrifosa criatura observant-me. Cada vegada s’apropava més com si hem volgués mossegar. En aquell moment vaig recordar que guardava un afilat ganivnet dins la caixa que es trobava sota el llit; ràpidament, vaig estirar el braç per intentar apoderar-me d’ell. La criatura es va aturar per uns segons, com si sabés que necessitava temps per obrir la caixa i agafar el ganivet. Quan ja el tenia entre les meves mans, vaig espentejar aquella criatura i va caure al terra. Em vaig alçar i, sense pensar-m’ho li vaig clavar el ganivnet. Després vaig sentir un lleuger cop al cap que em va fer caure al terra. Quan em giré vaig poder veure que era la
mateixa criatura , però gegantesca, que portava a les seves mans un basto de beisbol. No em podia creure el que estava veient, l’única explicació que li trobava era que aquell monstre era el pare de la criatura que havia assassinat minuts abans, per això venia a per mi.

Vaig tenir temps de sortir de la meva habitació i anar en direcció a la dels meus pares, però no hi eren. Em vaig desesperar i hem fiqué dins l’armari, almenys allí no em podia trobar, o això pensava. La porta es va obrir de bat a bat, jo no podia retenir les meves llàgrimes. Llavors vaig sentir pronunciar el meu nom, vaig
reconèixer la veu de la meva mare, sense adonar-me’n, un somriure es va apoderar de la meva tristesa. Vaig sortir xisclant de l’armari com una noieta que rep el seu regal desitjat.

Donava voltes per tota l’habitació però no hi havia rastre d’ella, em
vaig tornar a deprimir, però la meva estimada mare va entrar per la porta. Vaig tornar a somriure i vaig sospirar profundament. Quan vaig estar més tranquil·la li vaig explicar tot el que m’havia passat, però com era d’esperar no s’ho va creure. Em va acompanyar fins a la meva habitació i em va tranquil·lizar dient-me que tot havia sigut un malson, jo m’ho vaig arribar a creure perquè el que em va passar
no era normal.

Em quedí dormida fàcilment, quan em despertí vaig poder comprovar que tot el que havia viscut la nit anterior era cert, ja que seguien estant les taques de sang al terra. No vaig voler explicar-li a la meva mare, perquè per molt que ho
argumentés no em creuria. Avui, és el primera vegada que ho faig públic.

Estereotip: Opinió o concepció d’alguna cosa molt simplificada o comú- David Gonzalez Caballero

Estereotip: Opinió o concepció d’alguna cosa molt simplificada o comú- David Gonzalez Caballero

Estereotip: Opinió o concepció d’alguna cosa molt simplificada o comú.

En un Institut d’Ensenyament Secundari podem trobar dos grups ben estereotipats: Els docents i el alumnes. Tot i això només us donaré a conèixer un: els professors, aquests éssers tan ben vistos d’una banda (gairebé tothom pensa o ha pensat algun cop dedicar-se a la docència perquè pensa o ha pensat que és un xollo) i tan mal vistos per l’altra (t’amarguen la vida, et malden, etc.)

Tipus de docents:
- El dur: Típic professor que inspira molt de respecte només entrar a classe. Es caracteritza pels seus exàmens difícils i per la seva tendència a posar partes per qualsevol xorrada.
- El terrorífic: Variant estranya de professor dur que és famosa no ja pel respecte, sinó pel terror que causa veure’l. És una mena de docent que només entrar, els alumnes ja tenen el cul pitjat. Les seves classes són les úniques on ni les mosques gosen fer soroll.
- L’enrotllat o guai: Docent que vesteix a l’última i que parla en argot juvenil. Cau molt bé tant als alumnes com al professorat. Ignoren que els estudiants que el tenen de tutor li foten el pèl com volen.
- L’intel•ligent: Professor molt llest a qui li agrada el seu treball. Pots preguntar-li qualsevol cosa relacionada amb l’assignatura que t’ho respondrà segur. Els seus exàmens solen ser prou complicats.
- El superdotat: Docent (normalment matemàtic o físic) que sap tant de la seva assignatura que en explicar a classe, ningú se n’assabenta gens ni mica. Sembla que parli en xinés. Per regla general a les notes de final de trimestre, al costat del nom de la seva matèria hi ha una “I” d’Insuficient o un NMM de “Necessita Millorar Molt”.
- El totxo: Professor que dóna una matèria insulsa i poc interessant. Ningú li fa cas i normalment explica per a les parets. És freqüent que aquesta gent siguin refugiats d’altres sectors, és a dir, persones que treballaven en una empresa i que li hagin donat una puntada de peu. Llavors el que han fet ha estat treure’s les oposicions i incorporar-se al “meravellós món de l’ensenyament públic”.
- La mòmia: Professora de més de seixanta anys que sembla que hagi estat tota la vida dins de l’Institut. És freqüent que hagi donat classes al teu pare o fins i tot, a l’avi. Criden molt i tenen força ganes de jubilar-se. De vegades van pintades com una mona.
- El bona persona o felpudo: Típic docent que l’alumne sempre el tindrà en compte. El saludarà pel carrer, el recordarà... És un mestre que es fa amic dels alumnes, deixa que s’aprofitin d’ell, unfla les notes a més no poder, gairebé mai no s’enfada, etc. Cada cop n’hi ha menys.
- L’ignorant: Es el típic mestre que respon a la màxima: “li han donat el carnet de profe a una tómbola”. Fa moltes cantades, sobretot si és de lletres i a una determinada classe li toca fer alguna operació matemàtica. És motiu de burla o mofa durant l’esbarjo dels alumnes.
- El substitut/a: Professor/a que es caracteritza per veure’l només una vegada pel centre. Ningú sap com es diu ni quina matèria dóna. Solen ser joves. Depèn de com van vestits, poden ser confosos per personal de manteniment o electricistes.
- El dropo: Aquest tipus de professor dóna gairebé sempre la matèria Educació Física. S’asseuen a un banc i miren com els seus alumnes corren, fan flexions o passen fred mentre ell xerra pel mòbil o mira les musaranyes.

«Yo hago como que explico, tu haces como que atiendes, y luego me rellenas un folio con lo que has aprendido como un papagayo. Después te pongo la nota que me sale de allí. Ah, y cobro por ello.»
-Professor definint el seu treball a un alumne.

Somnis de generacions- Cristina Vidiella Amposta

Somnis de generacions- Cristina Vidiella Amposta

Sóc una noia jove, amb les meves preocupacions, inquietuds i somnis, en un entorn en el que tot ho hem tingut amb safata de plata, i així, tot somni és molt fàcil d’aconseguir, però no sempre ha estat igual.

La meva història comença fa molts anys, a principis del segle XX, quan l’any 1918 va néixer una nena, aquí a les Terres de l’Ebre. Aquells anys les dones no ho tenien gens fàcil, no tenien sortides per escollir el seu futur, per tant, quan aquesta nena ja era una noia de divuit anys no se sap molt bé quins eren els seus somnis, si en tenia o els tenien els altres per ella, si tenia dret a decidir sobre el seu futur o simplement tenia que viure sobre les circumstàncies d’una època molt complicada, en que la dona, no podia decidir per ella mateixa. De sobte, es va veure casada als divuit anys per unes necessitats familiars, i es va despertar a una casa nova amb un marit, dos cunyats i un sogre per cuidar, i molt aviat amb una nena de pocs mesos en braços, al mig d’una guerra pel davant. En breu, la mare i la filla es van trobar caminant cap a l’Aragó per fugir d’unes terres amb una forta batalla, on les bombes ja pertanyien al dia a dia.

Així van passar els anys, i quan la seva filla va créixer potser tenia una vida una mica millor que la seva mare, però patint una forta dictadura, on sobretot la dona no estava considerada. Aquells anys la dona estava limitada a cuidar de la casa, la família i d’ajudar al camp. Eren uns temps on no tenien gaires sortides més.
Al 1965 va néixer la tercera nena del meu relat. Era una època de calma, on no hi havia ni pobresa ni riquesa, però si existien moltes mancances. Aquesta nena va tenir somnis i molts els va aconseguir, tard, però els va aconseguir, i d’altres es quedaren pel camí.

Finalitzats els estudis obligatoris, als catorze anys, potser desitjava un futur millor que el que li esperava, però ella sabia que era d’una família pobra on prou feina tenien per passar de collita a collita, i de prompte, estava assentada al davant d’una màquina d’un taller de confecció, era el que feien la majoria de les noies, perquè molt poques podien aspirar a un futur millor.

Des d’aquell moment, es va proposar que quan ella tindria fills faria tots els possibles per aconseguir, per a ells, tot allò que ella no havia pogut gaudir.
Al 1990 va néixer el segon dels seus fills, era una nena, aquesta sóc jo, vaig néixer a les Terres de l’Ebre, on els meus avantpassats havien viscut moltes penúries, en canvi, jo he nascut a la mateixa terra, però tot de color de rosa perquè aquestes terres són el paradís fetes amb lluita i amb sang, la sang d’una guerra, una postguerra i una dictadura que van patir les meves generacions passades, per mi els somnis no eren somnis perquè abans de somiar moltes de les coses ja les tenia al meu abast, una infantesa sense mancances, jo ja hem vaig trobar la bicicleta, la televisió, les excursions i les colònies que la meva mare no va poder posseir.

Quan vaig acabar el batxillerat tenia llavors divuit anys, els mateixos que la meva besàvia tenia quan li van dir que s’havia de casar per necessitat, en canvi, a mi hem van preguntar, i tu filla què vols fer ara? Quin vols que sigui el teu futur?
Per tant, aquí estic esforçant-me i treballant per aconseguir el somni que a la meva mare no li van poder oferir, que la meva àvia ni se’l va imaginar i que la meva besàvia potser ni tant sols el va somiar.

Per elles ho aconseguiré i a elles els hi dedicaré.

Les malifetes d'en Peret- Rut Ramal Sancho

Les malifetes d'en Peret- Rut Ramal Sancho

Hi havia una vegada, un pagès que vivia en un petit poble de muntanya. El poble era petit, i per tant, tothom es coneixia. Es coneixien tant els uns als altres que es consideraven una gran família.

La poca gent que habitava al poble vivia de la seva pròpia collita, ja que tots tenien el seu hort on cultivaven fruites, verdures i hortalisses de tota mena i el petit ramat d’ovelles i vaques.

Pel costat de la vila hi passava un riu, on si es posaven a pescar, sempre hi treien crancs o algun peix. Per tant, tots els habitants podien menjar una dieta sana i ben equilibrada. Però clar, per obtenir tots els fruits per dur a terme aquesta bona vida s’havia de treballar. I el pastor era molt gandul i no trobava mai el moment per posar-s’hi.

Els veïns sempre li deien: -Que et passa Peret que avui no has anat a l’hort? I ell contestava: -Demà hi aniré, que avui no em trobava bé.

L’endemà, l’altra veïna se’l trobava pel carrer i li deia: -Què fas per aquí Peret, i la collita? I ell li deia: -Ja hi aniré demà que avui em feia mal l’esquena.
I així repetidament, un dia rere l’altre amb tots els vilatans.
Els veïns pensaven: pobre Peret, no està bé de salut i se li farà malbé la collita si no la pot seguir cultivant.

Llavors, els veïns van parlar amb en Peret i es van oferir a fer-se càrrec de la seva finca. En Peret va acceptar sense tenir en compte l’esforç que suposava per als companys, ja que haurien de fer la seva jornada més la de’n Peret. Ell només va pensar que a partir de llavors podria viure molt bé, sense fer cap esforç. Però havia de fer creure a la resta que ell realment estava malalt i per això es quedava dins de casa seva fent veure que dormia quan els veïns passaven per anar al camp.
Però va arribar un dia que en Peret es va quedar sense provisions i clar, no podia anar a la seva finca perquè hi havia gent treballant i els hauria d’ajudar. L’endemà següent, un cop havien passat tots els veïns, se’n va anar corrent cap a casa d’un d´ells i li va robar una bossa plena de fruites i verdures. Uns dies més tard, va fer el mateix a casa d’un altre i així successivament. El poble va començar a parlar de la greu notícia, que algú robava les collites del veïnat. Es van reunir tots a la plaça per trobar una solució al problema.

La majoria de gent creia que el millor seria fer torns de guàrdia per controlar la gent que entrava i sortia del poble. En Peret es va oferir a ser el guardià, així als altres no els caldria deixar la feina. Tothom hi va estar d’acord, perquè confiaven en ell.

Aquella nit Peret no podia dormir del preocupat que estava: -I ara què els diré jo? No puc dir que he sigut jo davant de tot el poble!

Hauria de buscar una solució i només ell tenia la clau per inventar-se-la. Per això va pensar: -ja ho tinc! Diré que per la comarca ronda una serp molt i molt gran que s’alimenta de les collites dels habitants. Però per a que s’ho creguin hauran de veure proves, va pensar. L’endemà va agafar un sac i el va omplir de pedres. Amb el sac, es va dedicar a dibuixar “esses” pels carrers i als portals de les cases, imitant el rastre d’una gran serp.

Quan el veïnat es va tornar a reunir, Peret va explicar que ja havia trobat el culpable. Era una serp, que cada dia baixava de la muntanya i s’alimentava gràcies a la gent del poble. Al principi, ningú s’ho acabava de creure i en Peret els va dir que si no n’estaven convençuts, podien fixar-se en el rastre que deixava la serp, és a dir, que la seva empremta delatava que havia passat pels carrers del poble.
Els vilatans es van fixar i efectivament el pas de la serp conduïa fins a les cases on s’havia robat l’aliment.

Els habitants van pensar que una bestiola com aquella només podia aportar malestar al poble, com ja ho estava fent, i si no la mataven cada vegada causaria més perill.
Per acabar amb aquesta història, van acordar que un dia farien descans al treball i anirien en busca de la gran serp.

El dia que es va arribar a aquest acord, Peret s’havia adormit i no va acudir. Per tant, no en sabia res. Va arribar el dia i tots es van quedar dins les cases esperant que arribés la serp. Mentrestant, en Peret va fer com cada dia, va agafar el sac amb les pedres i va seguir el camí fins arribar a la primera casa. I a l’obrir la porta de la primera casa, es va trobar amb l’amo. Es van quedar tots bocabadats i sorpresos perquè ningú s’esperava que Peret fos capaç de fer una cosa així. Els veïns del poble van lligar caps i van acabar sabent que hi havia gat amagat, que Peret sí que podia treballar com tots, però no en tenia ganes, i estava vivint la mar de bé mentre tots ells treballaven de sol a sol.

Els veïns es van reunir, van decidir de perdonar-lo i com podeu imaginar, Peret va marxar a viure a un altre poble, ben lluny ja que no podia suportar la vergonya que suposava la història que havia protagonitzat.

El viu record d'un decaigut present- Laura Fabregat Aguiló

El viu record d'un decaigut present- Laura Fabregat Aguiló

- La vida dóna moltes voltes filla, a vegades et fa mal, altres cops, en canvi, t’ensenya la seva cara amable i divertida. Són molts els records, els bons i els dolents, però en arribar a aquesta edat, quan no deixes d’olorar el final, sols els millors inunden la teva existència. És inesgotable el perfum d’estiu, d’innocència, de vida plena. Quan el despertador interrompia el meu son, les gotes de calor es bellugaven pel meu cos, em demanaven a crits un bany plàcid. Jo, és clar, atenia les seves peticions encantada. El Sol m’impedia veure clar, però era el meu guia. Tot el món rebia llum del meu Sol, em semblava miraculosa la grandesa d’aquell astre. Abans d’entrar en contacte amb el meu mar, em quedava observant-lo. Tot un món blau per descobrir, sí, aquesta és la definició perfecta. El meu cos bullia, era com estar enmig del desert però amb una gran diferència, davant tenia el meu mar protector. L’aigua no solia estar revolta, tot i que m’agradava jugar amb les onades; com més grans, més diversió. Una immensa piscina m’estava esperant, el meu pas era cada cop més insistent. Les pedres cruixien sota els meus peus, i cremaven de valent. Eren de totes les mides i de tots els colors, encara ara guardo les que més em van impressionar, és el tresor dels meus estius, és l’or de la meva vida. La gent descansava sobre les seves tovalloles desafiant la cremor del Sol, que deixava un clar reflex sobre els seus rostres. Les persones més blanques s’omplien de crema solar, doncs no volien temptar el més gran dels astres. Jo podia presumir de la meva pell morena, era la senya de ser d’un poble costaner, del meu poble, de Les Cases d’Alcanar. La majoria de nens estaven ja dintre de l’aigua, jo volia ser una d’ells, sentia gelosia. Jugaven amb les seves pilotes, s’ofegaven entre ells (de broma és clar), es tiraven aigua o s’omplien de l’arena que s’amagava al terra del mar. Jo seguia caminant. Les gotes de suor dansaven desesperadament sobre la meva pell. A una passa endavant tenia el començament del paradís blau, em moria de ganes de penetrar-hi. Lentament vaig aproximar la punta del dit gran del peu al mar. Em vaig esgarrifar, tot el cos em tremolava, l’aigua estava tan freda com el gel. Un hivern nua, aquesta era la sensació. Nua enmig de la muntanya, envoltada de neu. Tots els pèls del meu cos em demanaven protecció mentre s’erigien de valent. Però no els escoltava, el meu desig era massa gran. Encara ara puc recordar aquella confosa sensació: el fred del gel m’espantava i em feia retrocedir, però la calor del foc era dominant i em feia avançar. L’aigua engolia el meu peu i la seva silueta es veia clara i desfigurada sota la minúscula proporció d’oceà que em pertanyia. La resta de la gent ignorava el meu suplici, doncs cadascú gaudia amb independència de la incerta glòria que proporcionava l’estiu. L’aigua empresonava poc a poc les meves cames i deixava al descobert la fragilitat del meu ser. Unes cames de gel, així les notava. La debilitat de la panxa sortia a la llum i em veia obligada a estrènyer fort els músculs fins que les meves costelles es dibuixaven en el meu cos. Deixava caure els braços per acariciar el mar. La fredor seguia sent evident, però la meva força interior era superior. Els pits, potser la part més sensible, es van afonar sota l’aigua per trobar-se amb la companyia del meu cos encobert. Els mugrons se’m van fer durs i forts, i la seva figura es va plasmar externament en la meva roba de bany. Les mirades masculines buscaven la meva calor, però jo em sentia sola dintre d’aquell univers infinit. Només em quedava el cap, l’última lluita. Amb la boca vaig tastar el mar, amb el nas vaig olorar l’estiu i amb els ulls vaig apreciar la vida. Un desconegut estat d’embriaguesa m’imperava. El fred minvava i les gotes de suor es van perdre pel mar. No calia contemplar res, ja ho tenia tot sobre les meves mans. Posseïa l’oceà, la vida em pertanyia, el món era meu. Un somni ben real i viu. Podia escollir el meu camí, doncs mai no trobaria un final; un joc ben distint al de la vida. Jo, filla meva, sabia el que comentaven els telediaris, però feia oïts sords. Ho veus tot tan llunyà fins que t’ho trobes a sobre... Ara desitjaria poder tornar al passat i intentar canviar la situació, tot i que això no és cosa d’una sola persona, sinó de tot el món, unit i lluitant.
- Òndia àvia, aquest és un gran record. Jo també vull provar totes aquestes sensacions! Què deien els telediaris?
- El que tu vius filla meva. Digues, on està la platja? L’has vista mai? Ara el mar forma part de la nostra vida, vivim en el mar. Quan fa temps ens parlaven sobre el canvi climàtic potser ens ho crèiem, però ho vèiem tan remot que no ens en preocupàvem. Ara, en canvi, tremolem pensant en el futur i enyorem el bell passat. Esperem un miracle que sabem que no arribarà. Tots en som culpables.
- Àvia saps que aquest és el meu somni. Vull reviure el teu passat, vull conèixer de primera mà els teus records. Tinc esperances en que les coses es solucionen.
- Nena, el mal ja està fet. És bo tenir somnis sempre i quan es puguin fer realitat. Oblida-ho maca, viu dels meus records.

Records- Mireia Curto Perelló

Records- Mireia Curto Perelló

Aquell so ja l’havia sentit abans. L’anada i vinguda de les onades del mar banyant la sorra i el cant dels ocells dels pins que hi havien en front de la platja, només hi mancava la gatzara de la mainada jugant a aquells jocs de tota la vida que ens havien ensenyat els nostres avis perquè estiguéssim entretinguts durant la tarda. Ja feia 42 anys d’aquells records, però els tenia tan presents com si haguessin succeït aquell mateix vespre.

Eren inoblidables aquelles tardes, quan ens reuníem tots els nens i nenes que vivíem a la ciutat durant l’hivern i que anàvem a passar l’estiu al poble on havien nascut els nostres pares i vivien els nostres avis. Jugàvem a futbol a la platja, els partits improvisats eren els millors; ens banyaven al mar fins que sortia la lluna; jugàvem amagar pel petit bosquet de pins que hi havia en front de la platja; anàvem a pescar... El grup d’amics d’estiu no era molt gran, estava format per quatre noies i cinc nois. La Carme no destacava pel seu físic, però era la més extravertida de totes; la Montse només passava dues setmanes a casa dels seus avis, perquè la resta de vacances marxava a una casa que tenien els seus pares a la ciutat de Maó; la Sofia normalment era molt tímida, però quan agafava confiança era molt simpàtica i amable amb tot el grup; i finalment la Maria, de qui estàvem tots bojament enamorats. Era alta, esvelta, de cabells rossos com l’or i els ulls blaus o verds depenen de la llum que percebien, era la noia perfecta. En Ramon, en Jaume, en Francesc, en Gerard i jo érem molt bons amics, però en l’únic punt on teníem disputes era quan havíem de decidir alguna cosa sobre la Maria. La Maria era molt maca, però tot el que tenia de maca tenia de creguda. A ella li agradava veure que els nois es discutissin per ella, i perquè les disputes augmentessin el seu grau, flirtejava amb tots nosaltres, donant-mos esperances. A mi sempre em deia que era el més atractiu de tots i que volia que els seus fills es semblessin a mi. Jo, quan em deia això, em pensava que m’estimava, però no era veritat, perquè feia el mateix amb tots.

Un dia vam decidir anar d’acampada a un llac que hi havia darrere de la muntanya del poble. Només havia estat una vegada, ja feia uns quants anys. Havíem anat tota la família, però no me’n recordava molt bé del camí. Però en Ramon i solia anar molt sovint amb el seu germà gran i ens va fer de guia. Quan vam arribar allà vam buscar un lloc que estès ben pla i allí vam plantar les tendes. Feia un dia meravellós, el sol brillava radiant i no es veia cap núvol. El paisatge era preciós, un llac enorme, d’aigües cristal•lines estava rodejat de quietud i ombres, i al nord d’aquest, es veia la muntanya que tapava el mar i el nostre poble. La tarda ens va passar molt ràpid, quan vam veure que el sol ja començava amagar-se vam decidir anar a buscar llenya per fer foc i rostir la carn que havíem portat per sopar. Quan vam acabar de sopar vam decidir anar a caminar fins una ermita que hi havia allà a la vora, a la falda de la muntanya.

Aquella ermita es deia Ermita de Santa Maria. Segons deien les males llengües del poble, allí havia viscut, ja feia molts anys, un ermità que havia estat exiliat del poble per mala conducta. Aquest ermità tenia divuit anys, dos menys que nosaltres, i estava enamorat d’una noia que era rossa i amb ulls blaus, però aquest amor no era correspost. L’ermità només va viure durant tres setmanes a l’ermita, perquè un dia, la seva mare, que li anava a portar queviures sovintment, el va trobar mort a la porta de l’ermita. A l’endemà de la troballa, la noia de qui estava enamorat l’ermità va desaparèixer i no la van trobar mai més. També es deia que l’ànima de l’ermità corria pels voltants de l’ermita en busca de noies semblants a la seva estimada.

La Montse, la Carme i la Sofia no van voler venir amb nosaltres, perquè els hi va fer por la història. Així només vam marxar-hi els cinc nois i la Maria. Vam caminar una mica més d’una hora, ja que anàvem a un pas més aviat lent, però al final vam arribar al nostre destí. L’ermita estava a fosques, només estava il•luminada per la lluna minvant que hi havia al mig del cel. Vam voltar-la i vam decidir tornar a les tendes, ja que la visió no era molt bona. Vam tornar pel camí que havíem vingut, els sis anàvem callats, ja se’ns havien acabat tots els temes de conversa, quan de sobte em vaig girar i la Maria, que anava tancant el grup, no estava. Vaig fer un xiscle, i els vaig dir als meus amics, amb moltes dificultats, el que passava. Vam tornar a l’ermita, vam caminar pel seu voltant cridant el nom de la Maria, vam tornar a les tendes, però la Maria havia desaparegut. No havia deixat rastre. Quan de sobte vam sentir la seva veu llunyana, més o menys, a l’altura d’on estava l’ermita, que deia “fins sempre”. Vam anar fins allí,però no estava.

Aquell va ser últim estiu que vam passar tots junts al poble dels nostres avis, mai més ens hem tornat a reunir els vuit. Ni tampoc mantenim el contacte. I és la primera vegada, des de fa 42 anys, que he tornat a visitar aquest poble.

Futur pretèrit- Aitor Ruano Miralles

Futur pretèrit- Aitor Ruano Miralles

Em vaig llevar un dilluns de matí, content, impacient i amb ganes de viure. Estava convençut que un dia o altre, havia de rebre la notícia, segurament la més important de la meva vida. Com tots els matins, ja des de feia incomptables anys, sense haver tingut temps per fer-me el llit ni vestir-me decentment, inclòs per esmorzar, vaig obrir la tapa del meu portàtil i vaig iniciar el sistema operatiu. Els primers dos clics foren per obrir el correu electrònic. “Per fi! Ja ha arribat!” - vaig pensar.

Directament des de Ginebra, amb assumpte “RE: Sol·licitud de treball al LHC”, el contingut del missatge era:

Apreciat Sr. Josep Roig Santamaria,

A l'equip d'investigació en física de partícules del CERN ens complau informar-lo
de què ha estat admès com a supervisor tècnic del Gran Col·lisionador d'Hadrons.

Atentament,
Administració del CERN.

Em vaig quedar embadalit rellegint el correu una i altra vegada, fins que al final, en un acte de valentia, com si es pogués esborrar tot el seu contingut, vaig tancar la finestreta del client de missatgeria, tot seguit em vaig donar compte de què el llum verd intermitent que indica la rebuda de missatges de veu del telèfon fixe s'havia activat. Em dirigí cap al telèfon per escoltar-los, tan sols n'hi havia un.

“No acceptis el lloc de treball al CERN! Ens conduirà a la mort! T'ho dic jo!!”
- Em va semblar un missatge realment estrany, el to era de desesperació, combinat amb crits realment terrorífics de fons, però el que més em va sorprendre va ser la familiaritat de la veu... molt coneguda, tot i que no acabava d'endevinar a qui pertanyia. Òbviament no estava disposat a abandonar aquella oportunitat,
i més si aquell missatge es tractava d'una broma pesada, així que vaig acceptar el lloc de treball sense cap objecció, el dia 1 del més següent era el meu primer dia.

Nerviós i exaltat, després de conèixer tots els detalls tècnics de l'accelerador, ja estava preparat per contemplar en funcionament, amb els ulls ben oberts, una de les meravelles més grans creades per l'home i per la ciència. La meva feina era comprovar que tot anava bé durant l'experiment, i en cas de què no fos així, assegurar que es produïen els mínims danys possibles, tant materials com
humans.

Després d'un compte endarrere de 10 segons, els primers electroimants es van posar en
funcionament, obtenint cada cop més energia en forma de camp magnètic, amb els 14 giga electró volts, el col·lisionador ja estava preparat per accelerar els primers feixos de protons a una velocitat molt pròxima a la de la llum, per posteriorment, fer-los xocar entre ells i fer aparèixer, com formigues sota la soca d'un arbre, noves partícules desconegudes fins ara. Desgraciadament, el resultat no va ser, ni de molt lluny, el que els científics havien imaginat... Ni quarks, ni bosó de Higgs... una cosa milions de vegades més gran es va fer lloc entre el caos...

El que semblava un forat negre, s'anava estenent devorant tot allò que trobava al seu pas. Em vaig paralitzar, no tenia res al cap, com podia aturar aquell monstre? “Consumirà el planeta sencer!!” -vaig pensar. Cada cop era més gros i més ferotge, ni desactivant els electroimants vaig poder posar fi a aquella espiral de foscor. De sobte però, vaig poder veure a través d'aquesta, era jo! Davant la pantalla, tal i com solia passar els dies. Vaig cridar-me, però el meu altre jo no va reaccionar, llavors vaig veure el telèfon, just al costat de l'ordinador, vaig passar la mà a través del forat, sabent que podia ser l'última vegada que la veia, pensant que potser, podria comunicar-m'hi a través del telèfon, i com en un reflex involuntari vaig enregistrar un missatge de veu desesperat: “No acceptis el lloc de treball al CERN! Ens conduirà a la mort! T'ho dic jo!!”, just, just en aquell moment, em
vaig adonar de l'error que havia comés un més abans: No vaig ser capaç d'escoltar-me a mi mateix.Dos segons després d'haver penjat el telèfon tot esdevenia foscor.

Ara em trobo a la meva habitació, sí, la de sempre, amb el meu ordinador i el telèfon, però, amb una petita gran diferència, en un altre temps, i pel que sembla, dimensió. Al meu altre jo ja li queda poc per entrar a treballar al LHC, com jo farà un més, ha ignorat el missatge de veu i ja s'està preparant per marxar a Ginebra. Per molt que ho intento, me n'és impossible la comunicació, puc agafar l'objecte que vulgui, fins i tot manipular-lo, però els efectes sembla que no són reflexats en la
dimensió de l'altre jo. Escric això, per difondre-ho arreu del Web, en un intent desesperat per evitar la fi del planeta. Pel que sembla però, el destí de la humanitat està escrit.

Alguns ara, altres després- Miriam Ferre Alaña

Alguns ara, altres després- Miriam Ferre Alaña

Encara tinc dubtes sobre com me n'he sortit. Ho recordo tot perfectament, com si fos ara, allí, davant meu. Quan vaig despertar no sabia el què havia passat, però de quan en quan un xoc d'imatges rellampegants creuaven per la meva ment i jo posava els ulls com a plats. De primer un cotxe, dos cotxes, crits, blasfèmies...després tot es va tornar fosc. Quan vaig obrir els ulls el primer que vaig veure va ser un rostre demacrat i amb falta de son, pàl•lid i cansat. Era en Marc.

– S'ha despertat! S'ha despertat! –va murmurar amb un to ansiós a la veu.
De cop i volta van aparèixer tres cares més. L'una d'elles m'era molt familiar, les altres dues no les podia reconèixer. Vaig intentar obrir una mica més els ulls, però se’m feia difícil a causa de la llum groga situada just sobre meu; el color verd de les parets m'era inquietant i m'esperava el pitjor. On era? Amb les mans em vaig tocar la cara amb un intent de parar aquell molest mal de cap que tan m'amoïnava, però l'esforç va ser inútil ja que tenia alguna estranya cosa a la cara que em prohibia fer quelcom i tot de coses lligades pels braços.

– Sònia! Em sents, Sònia? Em sents? –un senyor, el qual jo no coneixia ni m'era familiar, se m'aproximà i amb una extrema delicadesa em va obrir les parpelles amb els dits i m'il•luminà amb una petita llanterna. Les meves parpelles pesaven massa i les vaig deixar caure, estava massa cansada per a poder pensar, però havia de fer un esforç, necessitava saber què passava i on estava. Crec que mai havia patit tant a l'hora obrir els ulls de bon matí i reconèixer els rostres de les persones sense treure'm la son del damunt.

– Està estable, ara ens intenta reconèixer. Només ens queda esperar –va anunciar una veu desconeguda –Me'n vaig. Si necessiteu alguna cosa aviseu-me, seré per aquí.
– D'acord doctor, gràcies.
– No es mereixen.
El doctor se'n va anar junt amb una altra persona. Ara ja els coneixia a tots.
– Ma...rc.
– Oh Déu meu, Sònia. Digues alguna cosa.
La meva veu era espessa; necessitava beure una mica d'aigua si volia parlar bé i que jo mateixa m'entengués.
– Mare... –el màxim que podia fer era susurrar les coses. No em sentia capaç de pronunciar res més i millor.
– Sóc aquí, tranquil•la, no et preocupis, tot va bé.

Vaig tornar a tancar els ulls per descansar una mica més i fins que no em vaig sentir amb forces, no els vaig tornar a obrir.

Realment no se ben bé quan de temps havia estat dormint, però ja em sentia capaç de moure els llavis per parlar amb claredat i obrir els ulls per a saber on estava, què em passava i per què.

L'habitació era d'un verd repel•lent, il•luminada amb la llum del Sol que entrava per la gran finestra a la meva dreta, el llit estava desfet, amb els llençols per terra i jo estava envoltada d'agulles.

Vaig girar el cap i vaig veure al meu pare llegint un llibre que feia poc es va comprar perquè li vaig recomanar, La montaña mágica de Thomas Mann, en una negra butaca que feia la pinta de no ser gens còmode.

– Pare.
Es va girar de cop i volta, va llençar el llibre a terra i va venir a la meva vora.
– Sònia, estàs bé? Com et sents? Et fa mal res?
– No, no, estic bé. On sóc? Què m'ha passat? –era estrany que pogués recordar petits detalls insignificants, com aquest del llibre de fa més de dos anys, i no pogués recordar el que va passar feia cosa de pocs dies.
– Eh...d'això...serà millor que en parlem una mica més tard, d'acord? Mira, estàs a l'hospital perquè vas tenir un accident.
– Un accident? Quan? –el meu pare va anar a buscar la meva mare i van venir tots dos acompanyats d'un senyor amb bata; el mateix de l'altre dia. La meva mare se'm va llençar a sobre i em va fer molt petons amb les llàgrimes als ulls.
– Bon dia Sònia. Com estàs?
– Bé.
– D'acord, escolta, has estat inconscient duran quatre dies seguits –el metge va mirar als pares va continuar –Vas tenir un accident prop de Lleida, quan sortíeu d'una festa.
– Lleida?
– Sí, hi vas anar amb en Marc, en David i l'Helena. –va dir la meva mare.
– I on són? Per què estic aquí? Què va passar?
– En Marc i l'Helena arribaran aquesta tarda, a tots dos els hi van donar l'alta al mateix temps, l'endemà de l'accident. Es veu que...bé, ells no es van fer res, però el conductor, en David...
– Què li ha passat?
– Està en.... està en coma. –tot esperaven impacients la meva reacció, però encara ho havia d'assimilar. – Va agafar el cotxe i anava massa begut, a més a més, s'havía pres droga i no estava amb condicions de conduir, per aquesta raó vareu tenir l'accident.
– Es posarà bé?
– Encara no sabem res, progressa i empitjora...

Dos dies després em van donar l'alta i men vaig anar cap a casa. Les setmanes passaven molt a poc a poc, qui ho havia de dir que estàvem a l'estiu? En David encara era a l'hospital i no s'havia recuperat, encara era amb coma. Els meus pares no acabaven d'entendre que nosaltres volguéssim anar a veure'l a l'hospital després de l'accident, però ens hi deixaven anar resignats.

En Marc és qui em va ajudar més. Era un gran suport; el suport que tothom desitja tenir per a no sentir-se sol mai a la vida i per tenir algú a qui contar els coses.
Ja han passat dos anys de la pèssima noticia que ens van donar una de les mil tardes que vam anar a veure a en David i les coses han canviat molt. L'Helena se'n va anar a viure fora perquè no es veia capaç de mirar-nos a la cara.

– Si us haguéssiu preocupat més per ell, no hagués passat res! Si anava begut no li haguéssiu deixat portar el cotxe i tots contents! –Se l'estimava molt...i ara l'havia perdut.
Els meus pares es van solidaritzar molt amb la família den David i els van ajudar moltíssim. En Marc, continuava sent la meva ombra.
– Creus que se'n sortirà? –li vaig preguntar mentre m'asseia a la seva falda.
– N'estic segur, dóna-li temps –em va dir mentre em feia un petó a l'espatlla.
– Sí, però ja fa dos anys que ens va deixar, i ella continua igual.
– A alguns els hi costa més que a altres Sònia, no et preocupis.
Em vaig girar i el vaig mirar als ulls. Uns ulls verds preciosos que anaven en harmonia amb el seu morè.
– Gràcies, Marc –li vaig dir mentre li acariciava els cabells castanys.
– Gràcies?
– Sí, per estar sempre al meu costat, per ajudar-me durant tot aquest temps, per aguantar-me i per ser el meu millor amic.
De cop i volta ho vaig veure tot clar, com havia dit ell, a alguns els hi costa més que a altres. Vaig agafar el rostre de'n Marc i li vaig fer un petó.
– Sònia jo... –intentava trobar les paraules. Em va mirar als ulls i va dir, finalment –T’estimo.

En aquell moment, tots dos en en varem sortir.

Per què plores vora el mar?- Diego Santamaria Chordà

Per què plores vora el mar?- Diego Santamaria Chordà

A la vora de la mar, on les ones perden la seva sinuosa forma, reposaven els peus de la Rosalia, asseguda sobre una cadira de vímet, amb el cap ple de records.

Envoltats per les arrugues, els seus ulls no podien evitar reflexar la seva vida, amb les seves penes i alegries, amb les seves experiències, passions i desenganys... mentre mirava com la immensitat d’aigua salada, s’obria al seu davant, fent-la sentir petita, quasi insignificant.

Encara recorda la seva infància, quan no era més que una nineta fràgil de pell de porcellana que no feia més que córrer i riure; ja li deien que donava vida allà on anava. I era cert, es passava el dia explorant, jugant entre les roques, construint castells de sorra a la vora de l’aigua, saludant els vaixells dels pescadors amb els braços ben oberts, o simplement romania estirada sobre la sorra contemplant la silueta del far al caure el Sol, tenyint el paisatge de colors càlids, fins que es feia fosc i aquest s’il•luminava per alertar als vaixells de les roques, i a ella que era hora de tornar a casa.

Els seu pare n’estava orgullós, d’ella. Se l’estimava més que res en aquest món, li recordava la seva dona. Els mateixos rinxols assolellats, el mateix nas fi i arrodonit, la mateixa llum en la mirada... Amb ella passava grans estones caminant per les dunes càlides de la bahía, fent curses des de la casa fins a la barca, comentant com havia anat el dia, explicant-se històries... histories que mai oblidaria. La seva preferida tractava d’un mariner que va perdre la seva dona, i suplicava cada nit entre llàgrimes recuperar-la. L’estimava com ningú havia arribat a estimar mai, sentia que ho havia perdut tot... fins que un dia, una de les seves llàgrimes va caure al mar, i fou llavors que entre els reflexos de l’aigua, va poder veure els ulls de la seva dona. Entre plors, li digué que l’estimava, que sense ell, la vida no era vida, que la volia al seu costat fins la resta dels seus dies... li preguntà on podia tornar-la a veure. El reflex assenyalà l’horitzó. Fou així com, traient forces d’on fos, remà i remà camí on el cel s’uneix amb el mar, per reunir-se amb la seva estimada...
La Rosalia no podia evitar pensar que el seu pare s’encarnava a ell mateix en la història. Sentia admiració, llàstima, inquietud al veure la llàgrima sortint tímidament dels seus lacrimals. Cada cop que l’escoltava dels seus llavis, pensava com hauria estat la seva vida si hagués pogut conèixer la seva mare... que d’alguna forma o d’altra, podia sentir prop seu quan fixava la mirada cap a l’infinit.
.
El seu pare morí treballant a alta mar, no li digueren mai del cert com succeí. Ella ho preferia d’aquesta manera.
Sola amb el seu avi, emprengué la seva vida des de zero. Encara era jove, n’era conscient. Així que buscà treball, conegué un home amb qui més tard es casaria i formaria una família... era llei de vida.

Estrenyent la seva falda amb les dues mans, mirant al cel somrient, intentava contenir les llàgrimes. Se la veia emocionada. A la vegada orgullosa. Aquesta historia d’una vida, junt a la caseta, és l’únic que se’n conservava com a record de la seva família. Abaixant la vista, estenent les seves mans com si volgués palpar el Sol, mirava les seves arrugues, sentia que aquella energia, aquella vitalitat, s’esvaïa. Era inevitable aturar el pas del temps... a ella també li arribaria el dia d’acomiadar-se tard o d’hora... i deixar als que estima enrere, com li passà a ella.


Va ser llavors que vaig posar els meus dits entre la separació dels seus, i la vaig mirar somrient. Llavors va entendre que no estava sola. –T’estimo molt àvia- li vaig dir; i els seus ulls començaren a brillar com mai ho havia vist, i m’estrenyé entre els seus braços –jo també t’estimo fill meu, n’estic segura que seràs un gran home quan creixis- i tampoc me’n vaig estar de plorar. I va ser en aquest mateix lloc, tal i com estem tu i jo ara, Paula... després d’haver-li fet la mateixa pregunta que m’has fet tu.

M’hauria agradat que coneguessis la teva rebesàvia, però ja se sap que no es possible estar tants anys en aquest món, si no, on cabríeu vosaltres?
El fet és que aquest far, cada granet de sorra, el mar... ja formen part de tots nosaltres... és més; coneixen tan bé les nostres històries, que es podria dir que formen part de la nostra família. I és cert que, quan creixis, cada cop que miris l’horitzó, serà una excusa per pensar amb tot el que s’ha viscut en aquesta platja amb malenconia...
No oblidis mai on són les teves arrels.

Fèlix- Xavier Lluís i Chavarria GUANYADOR DEL PREMI CATEGORIA B

Fèlix- Xavier Lluís i Chavarria GUANYADOR DEL PREMI CATEGORIA B

Fèlix havia abandonat la seua llar, s’havia fet gran i havia d’anar a estudiar a la ciutat comtal, com tots els nois del seu poble. Fèlix no tenia bona relació amb la seua família, tampoc tenia amics i l’únic dubte existencial que tenia era quin era el sentit de la vida. Tots els diumenges marxava en l’autobús que el portava a la ciutat, portava poc equipatge: quatre llibres, un parell de pantalons, tres samarretes i uns calçotets, per si algun dia s’havia de canviar, tampoc necessitava res més. Vivia del poc que li pagaven netejant plats fins a altes hores de la matinada, no gastava molt, anava a peu a tot arreu, de casa a la universitat, de la universitat al treball i del treball a casa, i així tots els dies. No tenia cap mena de problema. Fèlix estudiava quan arribava a casa, estava cansat però ho havia de fer, no tenia cap aspiració a la vida, mai havia votat, mai havia estat a l’estranger, mai havia fet l’amor, mai havia mantingut una conversa amb ningú, tampoc havia provat el cafè, ben bé, li era igual, res de tot això condicionava la seua vida.

Estudiava enginyeria aeronàutica, però no tenia aspiracions de fer cap avió de paper durant el seu temps lliure, Fèlix no tenia temps lliure, estudiava o treballava, i si mai no sabia que fer en aquell precís moment, ell vivia.

Observava el món des de darrere les ulleres de sol, comprades a l’òptica del seu poble, de cent noranta-nou amb noranta-nou euros, un caprici.

Veia, com el poble tancava a les vuit de la tarda, i aquella immensa ciutat on s’havia posat a viure no descansava mai, això el desconcertava bastant.

Un matí, a les cinc hores i cinquanta-nou minuts, com tots els dies que transcorren del dilluns al divendres, anava de camí a la universitat, a peu, com sempre, tenia una hora i cinquanta minuts de camí, però mirava com aquell sud-americà ja obria la botiga de la benzinera, com aquella prostituta encara cercava el seu últim client com una desesperada per poder pagar els seus deutes, així que hi va passar per davant, li va donar un bitllet, ella li va agrair dient-li les gràcies amb un accent rus, ja havia fet la bona obra del dia. Un home de color i bastant corpulent va passar pel seu costat amb una maleta, ja havia acabat de vigilar la porta de la discoteca, aquell local on mai Fèlix s’havia atansat. Tot just davant seu, tenia l’home de parcs i jardins recollint les fulles que anunciaven el final de la tardor… Tots aquests personatges que de dia no es veuen el van deixar estàtic, va sentir un soroll, era l’encarregat de TMB, obria l’accés al metro, aquell lloc subterrani, lúgubre, fúnebre i tètric, on el seu pare li havia dit que mai hi anés, que era molt perillós, i que mai sabria si en podria sortir viu d’aquells túnels que es connecten entre sí per llargs passadissos. Fèlix va començar a baixar les escales, havia sentit atracció per allò que li era prohibit, va arribar al vestíbul, i va veure que podia anar a molts llocs diferents, possiblement massa llocs concentrats en un punt, va fixar-se amb els anuncis: provocatius models anunciant roba interior, una companyia telefònica per a gent d’Àfrica i un plafó amb un llit de fusta per tres-cents noranta-nou amb noranta-nou euros, d’una empresa de mobles sueca. Fèlix va fer allò que feia a la guixeta del seu poble, això sí, aquí ho feia a una màquina, va comprar un bitllet senzill, havia d’anar, però no havia de tornar. Va passar tota aquella mena de cursa d’obstacles, el més semblant que havia vist, era el que feia a educació física. Fèlix va arribar a l’andana: una màquina de refrescos i llaminadures a la seua esquerra, a la seua dreta una via estreta. Va veure una pantalla que deia que faltaven 23 segons per al proper comboi, va espantar-se, va veure una dona que segurament havia passat tota la nit a l’andana, va tornar a mirar, i a la pantalla posava: “Entra” i, en efecte, unes llums és veien des del fons, quan la màquina entrava a l’andana, Fèlix ja havia fet el pas endavant, amb pocs i intensos segons, va preguntar-se quin era el sentit de la v…

Els seus pares se’n van adonar per les notícies.