Un viatge de somni - Montserrat Pelejà Busom

Un viatge de somni - Montserrat Pelejà Busom

Piiiiiiiiiiip! Sona el despertador, significa que m’he d’aixecar per anar a treballar. Malgrat això, avui, és un dia ben especial, és el meu aniversari. És 3 d’agost de l’any 2019. En faig 35. Estic lluny de casa.
Visc juntament amb el meu marit, l’Alvaro, el vaig conèixer en una Conferència Mundial de Voluntariat Juvenil celebrada a Panamà l’any 2008. A partir d’aleshores, vam començar a establir una relació, viatges amunt i avall entre Catalunya i Panamà; finalment, avui, ja no és així, hem format la nostra pròpia família i vivim a Ciutat de Panamà, prop del parc Omar. Vivim amb el nostre fill Jardiel de set anys i les nostres dues filles bessones l’Agda i la Melinda de quatre; tanmateix, n’hi ha un en camí, es dirà Agustí.
A l’Alvaro i a mi, ens agrada respectar les tradicions i costums de cadascú, així que, simplement, intentem complementar-les. Per això, no descartem venir algun dia a viure a Catalunya. D’altra banda, un altre exemple són els noms dels nostres fills i les nostres filles, alguns d’origen panameny i d’altres catalans. A casa, utilitzem una gran barreja de llengües, des del castellà fins al català o l’anglès; a vegades, dubtem a quin país vivim.
Avui, l’Alvaro recollirà l’Allan i les nenes amb la busita. Llavors, ens trobarem a casa i aprofitarem per anar a donar una volta pels Pueblos, un centre comercial situat a l’aire lliure.
Poso les claus al pany. Les llums estan apagades, no se sent cap soroll. L’Alvaro, l’Allan i les nenes haurien d’ésser allà, suposo arribaran més tard.
Obro el llum i sento SORPRESA!! Sí, és una bonica sorpresa. Han preparat un sopar de gala, la passejada l’haurem de deixar per un altre dia – em diu l’Alvaro-, però, això, per mi no es cap problema. La casa és plena de gent, no hi cap ni una agulla més.
De segon plat, pa amb tomàquet i embotit i, després, el típic pastís amb trenta-cinc veles, ni una més ni una menys. Déu-n’hi dó! Aquesta xifra comença a espantar. Els infants canten Anys i anys per molt anys! Se la saben d’escoltar-la al programa del Club Súper 3 a través del Canal Internacional. Després del pastís, em donen els regals, un vestit, una rosa preparada pels petits... i, finalment, un sobre. L’obro, en l’interior, hi ha un escrit: VIATGE DE SOMNI.
Tanco els ulls. Quan em desperto, sóc a Riba-roja d’Ebre, un petit poble de Catalunya, on l’Ebre es fa català. Estic a casa de la meva iaia, em demana que vagi a comprar el pa i redoltets a Ca Nicolau, els farem amb xocolata cuit.
El meu iaio està a la sort i el tiet ha anat a donar menjar a la mula i a les gallines. Ahir, va néixer un conillet nou. Ja l’hem batejat, es dirà Lixu.
Quan acabi d’esmorzar, aniré al curset de natació amb el Manolo, el monitor de natació de tota la vida. Després, aniré al Casal d’Estiu. Avui, pintarem la paret del Club Nàutic.
Ja hem acabat de pintar la paret, així que agafem un patinet i donem un tomb pel riu. A l’aigua va! Estic xopa, m’han tirat al riu, anava vestida. Per sort, fa molta calor i l’aigua està boníssima!
Després de dinar, torno a agafar la motxilla, vaig a recollir la Mariona i anem al Barri de Santo Domingo. Allà, hem quedat amb la Jéssica i la Clàudia per anar a la piscina. Després del bany, anem a jugar a cartes al pavelló mentre mirem com juguen els nois a futbol.
Demà, comença la festa major, ja tinc el vestit a punt. Aquest any sóc la Pubilla de Riba-roja d’Ebre. Em fa molta il•lusió! Durant molts anys, he somniat aquest moment.
Avui, som el dia de Sant Bartomeu, després de la missa, toca la cursa pedrestre, és una gran tradició en aquest poble. Arribem a casa amb la gallina i el conill blanc, uns amics del meu padrí, l’han guanyat i li han regalat. Hem estat l’enveja del poble. Sense córrer i amb els millors regals a casa. Fantàstic!
Els sons de la música, la gent mudada, els nens i nenes corrent amunt i avall, les coques, la plaça plena... un moment irrepetible que es repeteix any rere any en la memòria dels riba-rojans. L’hereu, els fadrins, jo mateixa com a pubilla, i les damisel•les, hem dansat la típica jota riba-rojana juntament amb la resta de riba-rojans.
Aquest any, ho tinc ben decidit, faré puenting des del pont. La meva mare no em deixa, però decideixo jo; així que un, dos, tres... i salto. Quina emoció! Ha estat una experiència fantàstica!!
Les festes d’estiu s’han acabat. Avui, tots els que ja no viuen a Riba-roja, han tornat a casa.
Bona nit iaia, bona nit iaio, bona nit tiet Juanito, me’n vaig a dormir. Fins demà al matí!
Em desperto, estic al costat de l’Alvaro, li dono gràcies pel regal i li explico que aquesta nit ha estat màgica, una de les millors de la meva vida.
He visitat els meus iaios, cosins...; en definitiva, tota la meva família a Riba-roja d’Ebre. He recordat moments inoblidables de la meva infància que havia viscut en aquest petit poble de la Ribera d’Ebre, on l’Ebre es fa català. Una vila que desprèn una màgia especial i que atreu a la seva gent.
Algun dia, en un futur, l’Alvaro i jo tenim l’esperança de viatjar a Catalunya acompanyats dels nostres fills. La meva il•lusió es mostra’ls Riba-roja, el seu riu, les seves cases, la seva gent..., les seves arrels catalanes.

Motiu per viure - Yhasmina Àvila Verge

Motiu per viure - Yhasmina Àvila Verge

Sempre havia pensat que la vida no era una altra cosa que respirar i tirar cap endavant. Que no tenia altre motiu que néixer per casar-te, tenir fills, jubilar-te i morir.

Vaig néixer un fred dia de febrer de fa cent dos anys, a un poble ja vuit del mig d’una vall. No recordo aquell dia, de fet crec que els meus primers records daten als cinc anys.
La meva mare, tant maca, de pel fosc i llarg, sempre recollit, va morir d’una pulmonia, crec jo, quan jo rondava els deu anys. Veure-la morir em va ensenyar molt, va ser una experiència que en aquell moment em va semblar molt dura, però que ara, mirada des de la llunyania dels anys em va ensenyar molt, em va ensenyar a assumir des de ben petita, que la gent marxa d’aquest món tan ràpidament com arriba.

Em vaig casar jove i verge, amb l’únic home que he conegut mai, amb l’únic home que ha estat en els bons i mals moments al meu costat fins que fa dotze anys va abandonar aquest món, i tot i això, ara ja sola a casa, segueixo sentint-lo al meu costat, com si m’esperes per a marxar junts, com si em guardes de mals. Segueixo sentint la seva olor, segueixo parlant-li a totes hores encara que no el veig i segueixo dormint amb ell encara que em fa por d’allargar la mà i no trobar-lo.
Junts em passat la guerra, la fam, la dictadura, la monarquia, el cop d’estat, la primera televisió que varem veure, la primera rentadora, el primer cotxe, i junts em passat per l’experiència de ser pares cinc vegades i per ser avis tretze vegades.

No vull donar la visió de compassió que es pot veure en una dona que ha vist marxar a tota la gent volguda abans que ella, a qui li queden els fills i els nets, però que ha vist marxar pares, marit, amics i un fill, un fill que un dia va marxar amb uns amics i ja no va tornar mai més al meu costat. Potser va marxar massa prompte, però va estar aquí, i això ens va fer més persones a tots aquells que varem poder conèixer-lo.
En el fons tinc una sort immensa de ser qui, la vida i potser algun esser diví, m’han donat l’oportunitat d’estar al món, de conèixer al meu marit, de veure als meus fills créixer, de veure a cadascun dels nets que tinc, de sentir-me sola i acompanyada, de poder acomiadar-me de tot aquell a qui he estimat amb tota la meva anima i de poder guardar la memòria fins a dia d’avui.
Molts cops he desitjat que la meva memòria s’esborrés com ho fa la de molta gent que molt més jove que jo, ja sol perdre-la i deixar-la anar per finalment oblidar-se de viure, però ben mirat, necessito acabar els meus dies recordant el rostre i les histories de tots aquells que m’han acompanyat en aquest viatge. Crec que no podria suportar alçar-me un mati i no saber on soc. Necessito saber de on vinc, i tenir-ho clar, com sempre ho he tingut, necessito saber qui soc per a poder explicar als meus nets de on venen.

La vida no ha esta fàcil,ni per mi ni per a ningú, suposo que tot el món te complicacions i més d’una vegada s’ha penedit d’haver neixcut, però aquest pensament no es una altra cosa que una simple equivocació. No podem decidir si venim al món o no, però si com hem de marxar, que hem de deixar i que no i amb qui ho em de fer.
Jo penso marxar com vaig venir, la meva mare em va parir un dia al terrat de casa, sense cap soroll i sola, i penso marxar sense gaire soroll, m’acomiadaré i deixaré que s’acomiadin de mi, però marxaré sola cap a un món ple de gent que també m’estima, i una volta allí, esperaré que vinguin tots els altres que han quedat.

Ara, als cent dos anys miro enrere, el meu pare sempre em deia que no ho fes, però estic completament convençuda de que ell ho va fer també algun que altre dia, miro i procuro fer un balanç de allò que ha estat la meva existència, he escrit llibres, he tingut cinc fills, he estat una bona esposa i una bona filla.
Si, tinc cinc fills. Potser algun dia em posaran el nom a un carrer, o potser em plantin un monument en mig de la plaça major, però la meva millor petjada del meu pas pel món han estat els meus fills. Ells han anat esdevenint metges, advocats, escriptors i arquitectes, però això no es l’important, allò que m’importa es saber que he deixat a bones persones a la Terra, que deixaran la meva historia amb dignitat i que la contaran algun dia als seus fills. Potser els nets dels meus rebesnéts ja no em tinguin en compte, però al menys sabran de on venen i podran caminar segurs per la vida que tants cops els donarà per a espavilar-se i tantes altres alegries els proporcionarà a mode de recompensa.

Em vaig passar la meva joventut pensant en allò que realment volia fer, volia viatjar, volia anar per tot el món i conèixer gent i llengües noves, gent que no es comportés com jo, que tingues altres costums, però una guerra em va parar els peus. Potser aquell no era el meu destí, potser sols havia de ser la mare de cinc nens, però aquells nens em van proporcionar tants disgustos com felicitats.

Ara, ja amb la pell arrugada pels anys i les experiències, que res te a veure amb la dels meus vint anys, miro a la meva única filla i em veig reflexada, i per fi he compres que la única missió en la vida es buscar la felicitat, i ja puc abandonar aquest món convençuda de que l’he trobat.
Per res del món tinc el desig en ment de morir, però ja tinc ganes de veure el meu marit i aquell fill que tan prompte va marxar del meu costat.

L’únic que no m’ha agradat d’aquesta vida es que ha passat massa rapit.

Platònics- Sandra Flores Galve

Platònics- Sandra Flores Galve

Podria, poques hores abans d'enfrontar-me a aquestes línies que subtilment ara intenten dedicar-se't, mentre resseguia abúlicament l'asfalt gèlid i impassible de tornada al meu destí, compartit per centenars d'ànimes que mai no es pararien a escoltar-les, sentir-me trista i enfonsada; podria, però diré feliç per haver-te trobat de nou, i alhora un xic malenconiosa per regalar-te, amb el cor encongit, un segon adéu.


Et confesso, com ben bé tu ja saps, i no pas sense vergonya, que no tinc el cor de granit ni els sentiments de marbre, i que a aquest enyor que ja presagio m’hi regalo com es fon el petó estival amb el llavi tebi, o com l'escuma del mar es dóna en total submissió a les seves ones.


Hagués pogut escriure sobre dos amants desfent-se en la més incandescent de les fogueres, delectats per l’excitació extrema, per l'al•lucinació dels cossos, per la més folla crema; delerosos per descloure els sexes a l'orgasme més descomunal, més àlgid, més rabent, més animal... eludint límits, obstacles i barreres, regalimant suors orbitals i emulsionant fluids desendreçats adés per cada porus, posseint-se, gaudint-se i fruint-se vehement fins fer-se esclatar la sang efervescent dins de cada artèria - No t’imagines, enmig de sotracs imparables, apetits platònics i il•lusoris, descalços i viscerals, agombolant-se sobre la nostra pell, tremolosa i nua, pura i neta? -; àdhuc la història més romàntica en temps de guerra, però essent jo vestal i tu esquena fugissera, la irrefutable i verídica realitat ho hagués acabat convertint tot en sutge, com absurd desig o banal quimera.


Platònics, és el que som l'un per l'altre, com ho és per una gitaneta paupèrrima, un famós actor de teatre.

Ficció - Gemma Pellisa Prades

Ficció - Gemma Pellisa Prades

Des que es va estrenar la pel•lícula que no ha tornat a ser la mateixa, pensa Clara mentre torna caminant cap a casa. Es troba en aquell estat de lucidesa que ens permet observar-nos des de fora, com si fóssim un altre. Clara s’observa com camina i no s’hi reconeix. Les passetes són més curtes i ràpides del que havien estat mesos enrere, balanceja el cos com si la bressés el vent i manté la mirada fixa en algun punt de l’horitzó, sense desviar-la ni un moment per esbrinar què passa al seu voltant. Aleshores l’envaeix la certesa de ser una altra.
Intenta asserenar-se, assaja anar més a poc a poc, fins i tot prova de distraure’s amb els aparadors de les xocolateries com hauria fet nou setmanes enrere però no se’n surt. S’afanya. S’afanya per arribar a casa i sentir-se a recer, tanmateix la sensació de no poder controlar el propi cos no l’abandona.
No gosa formular en veu alta allò que tant tem, com si, dient-ho, la màgia que la té empresonada ja no pogués trencar-se mai. Es dirigeix cap a la cuina molt exaltada, té els dits freds i la mirada extraviada. De camí a la cuina passa per davant de l’espill del passadís, que la reflecteix sense compassió. Veu aquells ulls esglaiats que se la miren i, un cop més, no pot evitar recordar l’escena de la pel•lícula en què la protagonista se sent atrapada per Arnau, el guionista que havia conegut en una festa.
Sap que no se’n podrà desfer, així que aquest cop ja no ho intenta, es limita a fer exactament allò que hauria fet la noia del film. Telefona al guionista, només ell la pot ajudar.
Penja molt més calmada. Ell li ha promès que aquella mateixa nit posaria el punt i final d’aquella història que la corca per dins. Mentrestant, decideix no fer res, ni tan sols es pren la molèstia de gitar-se al llit. Es queda al sofà, immòbil, esperant que es faci de dia mentre enfila els records dels darrers mesos.
Gairebé no recorda els detalls del dia que son germà li presentà Albert com un guionista de l’última promoció de l’Escola Superior de Cinema i Arts Visuals de Catalunya. L’havia trobat graciós, però si no hagués estat pel projecte del curtmetratge que li havia tramès a través del germà ara ni tan sols se’n recordaria. En aquell moment, Clara ho va interpretar com un joc de provocació innocent. Albert la convertia en protagonista d’un curt del qual era la directora. L’acció se situava en el moment en què l’Albert personatge frisava per descobrir un tret de la pròpia personalitat en algun dels personatges de l’últim film dirigit per Clara. Potser el seu breu encontre li hauria servit d’inspiració. I no s’equivocava, de fet, havia fet molt més del que l’Albert personatge s’hauria pogut imaginar. L’havia convertit en l’antagonista.
Atreta més pel repte que per la complexitat de l’argument, Clara no només acabà dirigint un curt on un actor interpretava el paper d’Albert com a antagonista, sinó que ella mateixa en fou l’actriu principal. Un cop ho hagué enllestit, el cità per donar-li el curtmetratge. Se sentia satisfeta de la feina realitzada, feia temps que no treballava per plaer i prou. La setmana següent se sentí renéixer, plena d’energia, com quan havia començat a dedicar-se a aquella professió. Poc es pensava que Albert havia esperat ansiós aquell curtmetratge, sense ni tan sols haver sospitat que Clara hagués pogut llençar el guió sense llegir-lo. S’havia limitat a respondre com ell esperava que ho fes. Havia atrapat l’ànima d’aquella dona entre els mots del guió que havia captat la seua atenció i, de retruc, havia aconseguit sortir a la gran pantalla.
Per fi, Clara ho havia vist clar. Aquells guions que li havien paregut un estímul per a la seua feina no eren més que una pauta que Albert havia utilitzat per manipular-la i fer-se un nom en aquell món. Les escenes de l’última pel•lícula que havia dirigit les havia acabat vivint, per curiositat o per necessitat, empesa per una força que li era desconeguda.
Aquesta nit li pareix prendre consciència de la situació, està segura que l’endemà s’haurà alliberat del seu espectre. Però no s’adona que, quan ha agafat el telèfon per trucar a Albert, s’ha limitat a fer exactament allò que hauria fet la noia del film

Iogurts caucàsics - Daniel Monfort Climent GUANYADOR CATEGORIA C 2009

Iogurts caucàsics - Daniel Monfort Climent GUANYADOR CATEGORIA C 2009

Vladimir McCullogh fumava amb passió un cigar assegut al sofà del loft que tenia a Montevideo, amb unes vistes sobre el Rio de la Plata que ben pocs podien tindre al seu abast. Jeff Casanova, el seu company sentimental, escurava la vaixella dins de la cuina. Intentaven repartir-se les tasques domèstiques de manera relativament igualitària, però a Vladimir li feia sempre plaer fumar un bon cigar després de menjar sushi. Només era fumant cigars que tenia la impressió de viure en un època passada, amb eixa adrenalina que dóna consumir productes al marge de la llei, sentint-se en la pell de quan sons pares es van conèixer a Vladivostok. Els cigars del Carib, després de la dissolució de certes repúbliques sud-americanes, eren un producte estrictament prohibit al bloc i obligaven a recórrer al mercat negre. Pel que fa la resta de vicis de la parella no tenien massa problemes per trobar-los a Montevideo, d'ençà de la revolució de la dissolució les drogues de disseny es trobaven a les grans superfícies, el vodka al barri rus i el camembert els l'enviava Mark des d'Adelaida, un amic seu que obligat a exiliar-se de França intentava fer formatge a Austràlia.

La parella es dedicava a l'exportació de teixits d'alta qualitat que servien per a confeccionar la roba d'una tribu urbana en boga, els proots, apassionats en vestir com els italians que arribaven a les velles repúbliques d'Argentina i Uruguai al segle XX i en escoltar tecno-tango. Jeff militava a fons en el moviment proots, participava en les assemblees locals i gràcies al seu site personal coneixia proots de tot el món, si bé les connexions a internet entre blocs estaven relativament bloquejades. En canvi Vladimir formava part de la subtribu déchois, que a part de les característiques dels proots eren seguidors fins a l'extrem de la persona d'Adam Smith i la seua obra. Esta diferència no els posava pas massa problemes en el quotidià, només saltaven espurnes entre ells quan tractaven alguns detalls de la decoració de les cambres o quan en Jeff tenia dubtes en l'aplicació del capitalisme. Vivien una relació normal, l'homosexualitat era plenament acceptada pels governs dels estats del seu bloc i el tindre fills no se'ls havia passat pel cap malgrat les clares avantatges fiscals que tenia fer-ho. Tots dos creien que la seua llavor al planeta no seria un descendent sinó l'obra, el llegat que deixarien en el moviment proots, sense ser-ne massa conscients tant Jeff com Vladimir basaven la seua existència en aquell moviment que no se sap quin objectiu tenia entre els humans, només el voler créixer, ser-ne cada dia més al carrer i acceptar i defensar aferrissadament les variacions que venien creades pels grups d'opinió de Barranquilla, ciutat que havia pres el relleu de Dubai com ciutat marca-tendències.

Les nits entre setmana eren monòtones, Jeff i Vladimir les passaven connectats a la xarxa des dels seus respectius ordinadors portàtils comunicant amb algun dels seus dotze mil amics. A en Vladimir li agradava posar-se un vell pijama fabricat a Sicilia que havia recuperat en un rastre abans d'anar a dormir i restar ajagut pel sofà amb l'ordinador per amunt i per avall. Era el seu moment més intim de la jornada, s'enregistrava a ell mateix en video i ho penjava directament a la xarxa. Cercava noves persones, pel moviment, és clar, però també per noves relacions sexuals. Eren liberals, com tots els proots. Mentrestant a través del gran projector del menjador del loft va rebre un missatge instantani del AVO de Rússia. L'Acadèmia de Voluntariat Obligatori sol•licitava Vladimir, com cada tres semestres, per a un nou voluntariat de tres setmanes. No ho suportava, de totes les polítiques que havia mamprès el bloc, esta era la més molesta i penible, haver d'abandonar els teus afers durant tres setmanes per anar a salvar una llengua en perill d'extinció, un jaciment geològic o com esta vegada, la recepta d'un iogurt caucàsic. S'alçà en mala gana, es va dirigir a la cambra i va comunicar-li a Jeff que se'n anava al Caucas. Va treure la gran maleta de l'armari, va posar-hi vint-i-un calçotets, vint-i-un mitjons i vint-i-una camises més jerseis, vambes, dos americanes, un barret napolità i un abric. Es va acomiadar de Jeff al replà de l'escala amb un petó llarg i salivós, i a sota el taxi ja l'esperava. El taxista era d'aquella espècie que encara en quedaven a Montevideo, a desgrat de Vladimir, amb els seus amulets indígenes penjats del espill retrovisor i amb una emissora de ràdio de música nostàlgica. Un cop facturada la maleta al aeroport va dirigir-se al supermercat i es comprà un somnífer fort, que es va prendre amb un suc de mango. L'avió deixava el sòl de Montevideo i Vladimir ja dormia bavejant sobre la seua camisa florentina. Es va despertar en un aeroport de color gris gràcies a un calbot d'un membre de l'AVO, sempre identificables pel seu anorac blau cel.

S'havia tornat a adormir i de nou el van despertar violentament, ara en una caserna de l'AVO en plena serralada del Caucas. Un cap va dirigir el grup arribat cap a una sala d'exposicions, on se'ls va presentar la seua missió en aquell inhòspit lloc: salvar la recepta d'un iogurt que només sabien dos velles, l'una sorda com una tàpia i l'altra completament senil. L'objectiu era arribar a extreure'n d'estes dos dones la recepta que s'havia transmès de boca a orella durant segles i que la quasi extinció dels pobles caucàsics portaria a la pèrdua d'una recepta que en el seu dia feia salivar els paladars del Kremlin. A en Vladimir totes aquelles històries que s'inventaven al bloc per fer-los perdre el temps li feien molta ràbia, pensar que hauria de passar tres setmanes amb connexió escassa, sense actualització de la seua plana web i el que era pitjor, en aquell campament de l'AVO ell era el sol proot.

Després del primer contacte amb les velles caucàsiques, amb tots els mitjans tècnics possibles van poder extreure els ingredients i la raça de cabra que donava la llet, les cabres Bezoar. A les set de vesprada els esperava el ranxo a la cantina, que res tenia a veure amb el sushi que en Vladimir podia trobar a Montevideo. Les converses a la taula eren insípides, ni una sola persona interessant, depreciava tota aquella gent, els repugnava. Ja a la seua habitació, es va rentar les dents i va encendre el transistor, únic electrodomèstic que hi havia a la cambra. Tot i que havia après el rus amb els seus pares, aquell accent caucàsic del periodista era massa fort per a unes orelles desacostumades. No obstant, passat un quart d'hora d'emissió, va notar una acceleració en el to de veu, el programa esdevenia caòtic i llavors Vladimir va fer un esforç: un grup vegetarià radical havia entrat al Kremlin i havia segrestat el president demanant l'alliberació animal total. No obstant, després va escoltar que la cosa encara era més greu, possiblement hi hauria una redistribució dels estats dels blocs. Sabut era que per exemple el moviment vegetarià no simpatitzava amb tot el que venia de Barranquilla i això posava a en Vladimir en un compromís, i el que era pitjor, en ple Caucas lluny d'Amèrica llatina.

Hola Jeff,

Aprofitant un bri de wifi dels rebels vegetarians t'envio este correu electrònic per comunicar-te que ací la cosa està molt fotuda. Ahir ens vam acabar l'última llauna de sardines que tenia un company, la resta de menjades les passem entre pasta de cigrons i complements vitamínics importats de Tailàndia. Eixir al carrer s'ha tornat molt perillós perquè han alliberat tots els animals de les granges i zoològics. De totes formes ens estem organitzant, gràcies al que hem aprés de les velletes ara sabem fer iogurts amb llet de cabra i el que és millor, hem descobert que una d'elles coneix vells ritus de guerrilles, de resistència i de tractar els animals (existeix una paraula en el nostre llenguatge per definir això?). En quinze dies a Tbilisi es prepara la gran marxa del nou bloc, nosaltres hi anirem en carrossa, com a esclaus sotmesos, desfilarem amb les cabretes dels iogurts, i entre elles posarem algun boc un tant asocial que no s'ho pensa a l'hora de pegar cops. Un cop estarem a la plaça de les Lleguminoses (abans plaça dels Poetes sense rima) soltarem els bocs que començaran a repartir entre la multitud. Si tot va bé pujarem dalt del cadafal, foragitarem els actuals dirigents i proclamarem l'era dels proots i els fermentats.
Desitja'm sort, proots ara i sempre

Vladi

Una història a mida - Isaac Ramos Miró

Una història a mida - Isaac Ramos Miró

“Un vol d’ocells
dins el meu cap;
No sé d’on venen, ni sé
si amb ells tot se’n va.”
(Vitruvi)

Estic davant de la pantalla de l’ordinador i no sé ni què puc escriure. Va, començaré parlant de l’operació. Fa tres setmanes em van operar el genoll. Em van arribar a fer bogeries a la cama: el múscul cap aquí, el tendó rotular -o alguna cosa així, es diu- cap allà, un trosset d’os fora i un parell de “tornillos” que em devien faltar... al genoll! I ara assegut a l’habitació quasi immòbil, que m’estic adormint! I a sobre, fa dos dies que he agafat un constipat... Bé, estic escoltant a Bryan Adams, m’ajuda a relaxar-me. Estic escrivint amb la mà dreta, l’altra m’aguanta el cap per la galta per seguir despert. M’adormo, quina tafarra, en tants dies sense fer res... I el pitjor que estic passant és que m’he deixat de fumar, en mal moment... quina ràbia, espero que em passi tot ràpid.

Ep, què passa ara? Ma mare cridant-me, he d’anar baix, què li passa? La noto nerviosa.
Agafo les muletes i començo a donar saltets per tirar avant, no sé si pareixo un jove lesionat o un vell en muletes, amb la pinta que faig aquests dies...
Arribo baix, veig a ma mare mirant per la finestra, amb les mans apretant-se el cap. Seguidament va cap a fora al pati sense dir-me res, miro per la finestra i em costa entendre el que veig. Estan fent una carretera al voltant del poble, però el que impacta és veure els treballadors com no paren d’espantar un grup d’àguiles que se’ls tiren a sobre. Em costa de creure el que veig. Són unes àguiles totalment negres, les seves mides pareixen més grans que les dels treballadors de la carretera, així doncs són certes les mides que diuen els reporters dels documentals de la migdiada.
Surto fora, la impressió es multiplica, ara a més a més de veure-ho estic sentint els crits dels treballadors, el soroll de les màquines i els rugits de les àguiles: dos, quatre, set, vuit àguiles lluitant enmig del vapor que llença l’alquitrà, es deuen estar defensant. Defensant l’aire que respiren i l’aire en què viuen volant.
Passen cinc minuts observant com cada vegada menys treballadors estan de peu. Quan surt la veïna ma mare li comenta el que està passant, ella li talla l’explicació dient-nos que fiquem la televisió. Anem cap dins a casa, l’encenem i a tots els canals parlen del mateix, es veuen imatges d’atacs d’animals a grans fabriques, a Barcelona, Tarragona... es poden veure tota classe d’animals morts, però també persones. Pareix que estem en una manifestació de la fauna.

Ens quedem en la boca oberta, pensant tot el mal que ens està fent la fauna, però ens està fent mal? Si està fent tot el que molts de nosaltres voldríem fer i no ens hem atrevit mai, quan veiem una notícia que ens informa... per exemple: “En una escola de Tarragona s’han detectat un alt nombre de nens en tumors, els científics informen que és culpa de trobar-se al costat de les antenes i repetidors de telefonia” o “ En la central d’Ascó és detectada una fuga” que al cap de dos dies va sortir una notícia que no varen donar per la televisió dient que la fuga era 700 vegades més del que ens havien dit. Normalment, al cap de dos dies parlen d’una altra cosa més tranquil•la o que no està passant per aquí, ens ho fan oblidar. Avui en dia encara vivim per la pesseta.
Acabo de sentir com es trenca un vidre del pis de dalt, ma mare em diu que no hi vagi, que ens quedem tancats al menjador i anem sentint la informació per la televisió. No m’aguanto i vaig cap a dalt. Pujant amb les muletes, més de dos vegades em veig al terra, noto com la corrent d’aire em fa sentir més constipat, arribo a dalt; veig que el vidre trencat és el de la meva habitació, entro i se’m talla la respiració: tinc una gran àguila a l’habitació, està al fons, d’esquena a mi, observant tots els CDs de música, els pòsters d’animals, les quatre parets i el sostre pintats d’un verd intens. Es dóna la volta i em mira, em quedo encara aguantant la respiració. El cor em torna a bategar en veure un ocell tan gran, la meva vista canvia, em sento quasi enamorat d’ella. Vull que em vegi tranquil, m’assento a l’escriptori, s’acosta a mi, li veig la cara trista, crec que sap que jo entenc el perquè de tot això, estic del seu costat.
Se m’apropa i refrega un parell de vegades el seu cap per la meva galta esquerra, em torna a mirar i comença a caminar cap a la finestra, caminant d’esquena sense trencar la mirada dels seus ulls cap als meus. Surt fora al terrat, es dóna la volta i pren el vol, em quedo parat, mort de fred, amb la tos seca de la gola constipada, però amb la galta esquerra calenta, encara em noto com l’àguila em dóna la seva confiança.

Encara enamorat del que m’havia passat començo a sentir el meu nom a crits: Isaac! Isaaaaac!! Vénen de baix, són de ma mare.
Començo a sentir mal d’esquena, estic en una mala postura, els ulls em tremolen i els crits estridents em ressonen per tot el cap.
Obro els ulls, estic a la taula de l’habitació, aguantant-me el cap amb la mà esquerra, m’ha quedat tota la galta roja i calenta. Ma mare segueix cridant, li contesto un “què?” ressacós, m’informa que el dinar ja és a taula.
Em centro en tot el què està passant: estic a l’habitació, escoltant musiqueta tranquil•la, Bryan Adams, i davant l’ordinador, pensant què escriuré.

M’aixeco com puc, fent palanca amb les muletes, quan de sobte em sento un cop de vent fred a l’esquena. No li faig cas. Avanço dos passes i m’ho torno a sentir. Em giro. Ve de la finestra, però està tancada. M’acosto a la finestra, aparto les cortines i no em crec el que estic veient: és una àguila, està damunt d’un dels grans pins que veig des de casa. M’està mirant. Aixeco la mà i agafa el vol. S’està allunyant, cada vegada a més altura. Torno a passar la cortina i sento el soroll d’una serra mecànica. A través de la cortina verda veig, borrosament, com aquell gran pi es comença a decantar cap un costat. Passen cinc segons i ja no el veig, ja no el veuré. Estan tallant els pins per fer més construccions.

El cor em va a cent, vaig cap baix a dinar, tot ha sigut un somni. Dolent? Crec que no.
Com diu una frase de Mägo de Oz: “El hombre es el único animal que bebe sin tener sed, come sin tener hambre y habla sin tener nada que decir...”

Tempus Fugit - Regina Blade Usach

Tempus Fugit - Regina Blade Usach

M’assec un instant i un cruiximent em recorre l’espinada, no sé si podré aguantar aquest ritme gaire temps més. M’apropo un tamboret i hi descanso les cames, tenyides per les varius i que amb prou feines m’aguanten dempeus. Tota la cambra roman en silenci i una sensació ja familiar envaeix mes entranyes, naix del cor i s’instal•la en el més profund de la meva ànima. No ho puc evitar i les llàgrimes comencen a brollar suaus i insistents. No me les eixugo, deixo que acaronin les meves arrugues i quan arriben als llavis les llepo i el seu gust salat em tranquil•litza. Deixo caure el cap enrere i tanco els ulls, i entre silenci i llàgrimes trobo un minut que només és meu i m’adormo.

Uns crit m’arrenca dels somnis de llibertat i em desperto espantada, no sé quanta estona he dormit però crec que ha estat massa i em sento culpable. Hauria de parar més atenció, no puc anar endormiscant-me pels racons, tinc unes responsabilitats ineludibles però que estan acabant amb mi. M’aixeco feixugament i entro a l’habitació de la dreta.

Una llum tènue entra per la persiana i il•lumina un tros de la barana del llit d’hospital que ocupa gran part de l’estança. Sota els llençols, la figura amagrida de la meva mare sembla evaporar-se lentament i la seva pell flonja em recorda que res no dura per sempre. Agafo aire profundament i intento que un somriure aflori entre les llàgrimes seques.

─Digui mare, que no es troba bé? No ha pogut dormir?

La seva mirada cristal•lina ressegueix el meu rostre, el meu cos. Sé que m’ha oblidat però de vegades tinc la sensació que en un punt recòndit de la seva ment encara em recorda i que els seus ulls m’escorcollen buscant una resposta que sap que té. Tan de bo algun dia em somrigués i pronunciés el meu nom.

Torna a cridar, balbuceja paraules que em costen d’entendre i em sento impotent per no poder ajudar-la com mereix. Li aparto els cabells de la cara i deixa caure les parpelles dolçament, crec que sap que l’estimo i no paro de repetir-li-ho. Li arreglo el llençol i una forta bafarada em dona la resposta als seus crits.

─Tranquil•la mare, ara la canvio, no pateixi, només serà un moment.

Si almenys tingués algú que em pogués ajudar tot em seria molt més fàcil, és cert que el Josep Maria fa tot el que pot, però clar, treballa deu hores al dia i quan arriba no té esma ni per respirar. I a mi, entre fer les feines de la casa, cuidar dels nens, del marit i de la mare, no em queda una miserable estona ni per pentinar-me. En canvi, quan van diagnosticar la malaltia a la mare, jo era professora i cap d’estudis de l’escola del poble i sempre trobava temps per a tot. Però el dia en què el Dr. Claramunt ens va donar la notícia, el meu món va canviar per complet. Tot es va ensorrar al meu voltant i a mesura que l’estat de la mare empitjorava, jo notava com la vida m’estrenyia cada vegada més.

La mare ja feia anys que era vídua i s’havia instal•lat a una habitació que havíem condicionat al seu gust. Sempre m’havia ajudat en tot però va arribar un moment en què la malaltia la va prostrar i el llit es va convertir en el seu jaç, menjador i vàter.

─Veu? Ja està! Vol que li llegeixi aquest llibre de poemes que tant li agrada?

Intento per tots mitjans que no se senti sola ni abandonada, vull que sàpiga que faré tot el possible per garantir el seu benestar. Tenir cura d’una persona no és només donar-li el menjar i procurar la seva higiene, també és estimar-la, comprendre-la i no deixar-la sola en el seu sofriment.

Abans que la malaltia arribés a l’etapa més dura, la mare va demanar que quan ja no es pogués valdre per si mateixa la duguéssim a una residència. “No vull destorbar” deia, i jo sempre la feia callar fins que em va obligar a prometre-li que ho faria. Ja fa un any que vam demanar plaça al geriàtric del poble, va ser una decisió que va fer molt mal a tots, però era el que la mare volia i ho havíem de respectar. La llarga llista d’espera ha impedit que la mare ingressés al centre i m’ha obligat a demanar una excedència a la feina per tal de poder cuidar-la.

M’estimo la mare, però de vegades no puc més. Hi ha dies que el cansament psicològic em passa factura i les hores em veuen plorar sense pausa. La ràbia m’ofega i sento que tot s’esvaeix i que no tinc on agafar-me. Necessito ajuda, però no la rebo. Tothom està massa enfeinat com per preocupar-se per mi. Em sento sola, la meva única companyia són els crits de la mare, els meus plors i la nostra por.

Em recullo el cabell en una cua i el mirall m’ensenya unes canes cada vegada més prominents que sobresurten entre la cabellera vermella de què tant presumia un temps enrere. Sembla que s’hagi tranquil•litzat, ja descansa i aprofitaré per començar a fer el sopar. I sense poder treure’m del nas l’olor que feia uns instants netejava, m’ajupo per a treure la paella de l’armariet i noto un fort pinçament al cor.

Sona el telèfon i el soroll que desprèn em provoca una segona fiblada. Despenjo i un malestar que no comprenc no em deixa articular paraula. Són de la residència: per fi tenen una plaça lliure. Amb grans esforços per parlar aconsegueixo concertar una cita amb el director del geriàtric per a demà.

Penjo i resto muda. Feia molt temps que esperava aquesta trucada i un sentiment d’angoixa i tristesa em trenca en llàgrimes. Em repeteixo que això és el que la mare volia i m’aixeco per a donar-li la notícia.

Entro sense fer gaire soroll i contemplo una fragilitat que ha anat usurpant el lloc a un cos fort i ferm. Em ve la imatge de quan em portava al mercat a comprar fruita, i la sensació de seguretat que tenia cada vegada que em donava la mà, aquella mà que m’espantava els monstres i m’aportava el caliu que necessitava.

─Mare?

No em sent, no m’escolta, no obre els ulls. Ja descansa.

L'estrella - Neus Masip Vilalta

L'estrella - Neus Masip Vilalta

Tot va començar quan en Himmel, es va despertar d’un ensurt. Havia tingut un somni
que ni ell s’esperava. Feia un munt de temps que no somiava res, i quina cosa més
estranya, al primer dia que en Himmel s’instal•la a Catalunya i té un estrany somni. El primer que va pensar va ser si havia fet bé d’anar-se’n del seu país. De fet, el Himmel era un home més aviat desafortunat.

Quan es va despertar, ràpidament se’n va anar cap al bany de la caseta on s’havia
instal•lat. A mig camí, com que encara no havia desfet totes les maletes, va ensopegar amb la més petita de totes. Va entrar al bany, es va rentar la cara amb una aigua més aviat marró, i es va mirar al mirall, tenia una cara que ni ell mateix es reconeixia.

Alguna cosa en ell havia canviat, ho intuïa, però no sabia quin era aquest canvi.

Prenent-s’ho com una simple anècdota, es va acabar de despertar, es va arreglar i va
sortir a fer un volt pels afores d’Estern, la població on s’havia instal•lat. Un poble situat
al peu d’un turó, i era un poble amb molt d’encant, tot i que en Himmel l’havia escollit simplement perquè Estern en alemany significa estrella.

Com que tenia tot el dia per davant va pujar fins a dalt de tot del turó, on podia veure el seu nou poble, i fins i tot, es podia veure la desembocadura del riu que passava pel poble. Es va quedar tan meravellat d’aquell turó, que cada dia pujava fins a dalt de tot per observar aquella bellesa.

Quasi cada dia, per no dir cada dia, que en Himmel pujava al turó li passava alguna cosa estranya, per sort, mai va arribar a ser del tot greu. Des de petites caigudes, d’altres no tan petites, trobar-se algun animal no gaire agradable i haver de sortir corrent, fins i tot, arribar al cim del turó i adonar-se que s’ha descuidat el seu mític quadernet.

Un dels dies que va pujar al turó, quan estava assegut a la seva roca, que ja començava a agafar la seva forma, va sentir com si alguna cosa estigués passant al seu voltant.

Desconfiat per la seva eterna mala sort, va mirar a tots els costats i no va veure res, per tant, va seguir fent les seves anotacions al seu quadernet; un quadernet d’aquells antics que qualsevol dia se li podien desfer les pàgines a les mans. Durant tota la tarda aquella sensació recorria insistentment tot el seu cos. Va ser tan intensa que va decidir quedarse fins que el Sol deixés de fer presència.

El Sol, tímidament, va començar a baixar i a deixar de fer acte de presència. A mesura que menys es notava la llum del Sol, més s’il.luminaven les estrelles. En Himmel, que quasi mai havia observat aquell fenomen, estava tan meravellat que quan el Sol ja no es veia es va quedar parat uns deu minuts observant les estrelles. Entre totes elles, ni ell sap perquè, en va trobar una d’especial, de fet ell va decidir que era especial, perquè no era ni la més gran, ni la que més brillava, ni la més propera, ni la que tenia una llum especial.

A partir d’aquell dia a en Himmel se li va acabar la mala sort, ell es creia que per una dolça casualitat, però no va ser per casualitat, sinó perquè ell creia que aquella estrella li portava bona sort.

Tot i així, un dia dels que es quedavar a mirar les estrelles, es va adonar que la seva estrella ja no brillava, tot trist va pensar que tornaria la seva mala sort. Però a la tornada a casa, va ensopegar amb una pedra i al terra va veure el reflex d’una noia molt bonica.

La noia li va dir que havia baixat des d’aquella estrella per dir-li que ella també elmirava cada dia. Li va preguntar a en Himmel si volia anar-se’n a viure amb ella a
aquella estrella.

No s’ho podia creure.!!!