Motiu per viure - Yhasmina Àvila Verge

Motiu per viure - Yhasmina Àvila Verge

Sempre havia pensat que la vida no era una altra cosa que respirar i tirar cap endavant. Que no tenia altre motiu que néixer per casar-te, tenir fills, jubilar-te i morir.

Vaig néixer un fred dia de febrer de fa cent dos anys, a un poble ja vuit del mig d’una vall. No recordo aquell dia, de fet crec que els meus primers records daten als cinc anys.
La meva mare, tant maca, de pel fosc i llarg, sempre recollit, va morir d’una pulmonia, crec jo, quan jo rondava els deu anys. Veure-la morir em va ensenyar molt, va ser una experiència que en aquell moment em va semblar molt dura, però que ara, mirada des de la llunyania dels anys em va ensenyar molt, em va ensenyar a assumir des de ben petita, que la gent marxa d’aquest món tan ràpidament com arriba.

Em vaig casar jove i verge, amb l’únic home que he conegut mai, amb l’únic home que ha estat en els bons i mals moments al meu costat fins que fa dotze anys va abandonar aquest món, i tot i això, ara ja sola a casa, segueixo sentint-lo al meu costat, com si m’esperes per a marxar junts, com si em guardes de mals. Segueixo sentint la seva olor, segueixo parlant-li a totes hores encara que no el veig i segueixo dormint amb ell encara que em fa por d’allargar la mà i no trobar-lo.
Junts em passat la guerra, la fam, la dictadura, la monarquia, el cop d’estat, la primera televisió que varem veure, la primera rentadora, el primer cotxe, i junts em passat per l’experiència de ser pares cinc vegades i per ser avis tretze vegades.

No vull donar la visió de compassió que es pot veure en una dona que ha vist marxar a tota la gent volguda abans que ella, a qui li queden els fills i els nets, però que ha vist marxar pares, marit, amics i un fill, un fill que un dia va marxar amb uns amics i ja no va tornar mai més al meu costat. Potser va marxar massa prompte, però va estar aquí, i això ens va fer més persones a tots aquells que varem poder conèixer-lo.
En el fons tinc una sort immensa de ser qui, la vida i potser algun esser diví, m’han donat l’oportunitat d’estar al món, de conèixer al meu marit, de veure als meus fills créixer, de veure a cadascun dels nets que tinc, de sentir-me sola i acompanyada, de poder acomiadar-me de tot aquell a qui he estimat amb tota la meva anima i de poder guardar la memòria fins a dia d’avui.
Molts cops he desitjat que la meva memòria s’esborrés com ho fa la de molta gent que molt més jove que jo, ja sol perdre-la i deixar-la anar per finalment oblidar-se de viure, però ben mirat, necessito acabar els meus dies recordant el rostre i les histories de tots aquells que m’han acompanyat en aquest viatge. Crec que no podria suportar alçar-me un mati i no saber on soc. Necessito saber de on vinc, i tenir-ho clar, com sempre ho he tingut, necessito saber qui soc per a poder explicar als meus nets de on venen.

La vida no ha esta fàcil,ni per mi ni per a ningú, suposo que tot el món te complicacions i més d’una vegada s’ha penedit d’haver neixcut, però aquest pensament no es una altra cosa que una simple equivocació. No podem decidir si venim al món o no, però si com hem de marxar, que hem de deixar i que no i amb qui ho em de fer.
Jo penso marxar com vaig venir, la meva mare em va parir un dia al terrat de casa, sense cap soroll i sola, i penso marxar sense gaire soroll, m’acomiadaré i deixaré que s’acomiadin de mi, però marxaré sola cap a un món ple de gent que també m’estima, i una volta allí, esperaré que vinguin tots els altres que han quedat.

Ara, als cent dos anys miro enrere, el meu pare sempre em deia que no ho fes, però estic completament convençuda de que ell ho va fer també algun que altre dia, miro i procuro fer un balanç de allò que ha estat la meva existència, he escrit llibres, he tingut cinc fills, he estat una bona esposa i una bona filla.
Si, tinc cinc fills. Potser algun dia em posaran el nom a un carrer, o potser em plantin un monument en mig de la plaça major, però la meva millor petjada del meu pas pel món han estat els meus fills. Ells han anat esdevenint metges, advocats, escriptors i arquitectes, però això no es l’important, allò que m’importa es saber que he deixat a bones persones a la Terra, que deixaran la meva historia amb dignitat i que la contaran algun dia als seus fills. Potser els nets dels meus rebesnéts ja no em tinguin en compte, però al menys sabran de on venen i podran caminar segurs per la vida que tants cops els donarà per a espavilar-se i tantes altres alegries els proporcionarà a mode de recompensa.

Em vaig passar la meva joventut pensant en allò que realment volia fer, volia viatjar, volia anar per tot el món i conèixer gent i llengües noves, gent que no es comportés com jo, que tingues altres costums, però una guerra em va parar els peus. Potser aquell no era el meu destí, potser sols havia de ser la mare de cinc nens, però aquells nens em van proporcionar tants disgustos com felicitats.

Ara, ja amb la pell arrugada pels anys i les experiències, que res te a veure amb la dels meus vint anys, miro a la meva única filla i em veig reflexada, i per fi he compres que la única missió en la vida es buscar la felicitat, i ja puc abandonar aquest món convençuda de que l’he trobat.
Per res del món tinc el desig en ment de morir, però ja tinc ganes de veure el meu marit i aquell fill que tan prompte va marxar del meu costat.

L’únic que no m’ha agradat d’aquesta vida es que ha passat massa rapit.