Petjades incertes- Vanesa Roca i Pallarés

Petjades incertes- Vanesa Roca i Pallarés

No em queda molt per marxar, fa estona que vago pel parc i de ben segur que en breus instants escoltaré a crits el meu nom. Cada dia la mateixa cançó. Sort d’aquests  moments de passeig que m’aporten una petita dosi de benestar i llibertat. Després tot es torna rutina i solitud, hores passives, estèrils i avorrides, temps aturat on només els núvols i les formigues corren.
El meu estat d’ànim va molt lligat al temps i he de dir que els dies de pluja són els pitjors. No vaig al parc, no puc sortir al carrer i gairebé ningú s’atansa a dir-me res. Les hores passen entre migdiades, entreteniments absurds i neteges corporals. L’única cosa que m’alegra els ànims és menjar, i dormir, clar, però menjar ho faig amb més consciència i passió. El tema de la neteja corporal em treu de polleguera i si per mi fos no em dutxaria mai perquè em fot molt haver de dependre d’algú. M’agafen i ajuden a entrar a la dutxa, m’ensabonen, em netegen les orelles, m’assequen... i jo ben quiet no sigui que prengui mal. Com si fos un ninot. I ja no parlo de l’hora d’evacuar...

Ja veus quina vida més limitada, dedicació absoluta i única a les necessitats més bàsiques: dormir, menjar, anar de ventre i exercitar les cames. Qualsevol pagaria per una vida així, tothom busca i vol temps lliure!, però els qui s’hi troben immersos en aquesta espiral rutinària al final es desesperen, sobretot quan ja són grans. Es senten inútils, abandonats i molestos. Aprofitant instants de lucidesa entre passeig i passeig sovint em pregunto: Quin sentit té la vida? Quin valor té un mateix? Quina és la finalitat de la pròpia existència? Tothom ha d’acabar sol i desemparat, sense al· licients ni perspectives? Quins són els plaers de la vida? Realment aconsegueixes gaudir-los?

Quan els humans rondinen aquestes qüestions acostumen a sentir que el temps passa o que la mort és propera, mediten sobre les seves vivències, rememoren velles anècdotes, ploren desitjos perduts i anhelen haver actuat diferent, canviar certes coses. Crec que tenen massa temps lliure per pensar, quin mal de cap!

Només el sol i la verdor aporten certa calma a l’esperit, el ritme tranquil i assossegat d’una bona caminada, sense interrupcions, et fa gaudir de la plenitud dels plaers senzills.

No obstant això, les sortides al parc són més divertides quan vas acompanyat, o bé si allà hi trobes bona companyia. Acostumo a anar sol però de quan en quan coincideixo amb algú altre. Normalment m’agrada apropar-m’hi a aquells que es mostren propers,actius, simpàtics, divertits o als que tenen ganes de jugar una estona. Per desgràcia hi ha molt mala puça escampat pel món i si tens la mala sort de creuar-t’hi amb un d’aquests, t’aixafa el dia de ben segur! Quan estàs sol vius les coses d’un altra manera i les valores des d’una perspectiva diferent. No és ni millor, ni pitjor, és diferent. Però quan et trobes amb els amics el temps corre amb unes altres sabates, les preocupacions s’enlairen temporalment i només tens ganes de compartir, experimentar i posar-te a prova. Per aquest motiu m’estimo tant sortir a l’aire lliure, anar al parc o passejar pel carrer, sento que pertanyo a alguna cosa o que aquesta cosa em pertany a mi. Ben bé podria afirmar que és la meva definició de llibertat: l’opció d’obrir horitzons. Intento que cada sortida sigui un nou repte, li poso empenta, ho visc amb emoció desbordant malgrat que amb mi hi conviuen certes restriccions. Mai podré gaudir d’una llibertat plena, i quan dic mai, és mai. La meva vida és dependent, sóc dependent.

He intentat escapar més d’un cop però quan m’enxampen vagant pels carrers hem porten a un lloc esgarrifós que no vull ni recordar. Un lloc on hi ha altres com jo que estan sols, desemparats i oblidats. Un indret estèril on es respira desesperació i s’aglutinen esperances perdudes. Les habitacions són com gàbies i molts cops s’han de compartir amb un altre, et caigui bé o no, i el menjar és escàs i dolent, bé, almenys per a mi ho és. Pels passadissos ressonen udols i gemecs de dolor, i es respira malaltia i pena a l’ambient. La majoria no reben visites i es consumeixen a causa d’una solitud i tristor extrema. No és gens agradable un lloc així i no hi voldria tornar per res del món, estic molt bé a casa meva, anhelo la llibertat però m’estimo més la comoditat i la rutina del meu dia a dia que passar el temps en un forat com aquell. Crec que no hi ha res pitjor que la solitud i el sentiment de sentir-se abandonat; acabar la teva vida amb la sensació de buidor que suposa no deixar res de tu enrere, que les teves petjades s’esborraran i mai ningú les recordarà ni seguirà.

Continuo passejant pel parc, olorant cada racó i observant de reüll tot allò que es mou pel meu voltant.

− Bruc!!!!!! Vine cap aquí!!!−

Ja hi tornem a ser...feia massa estona que no em cridava. Clar, em veu tafanejant-t’ho tot i es pensa que en qualsevol moment fotré el camp. Vaig cap allà. M’assec a terra, espero que em posi la corretja i marxem caminant cap a casa.

No són bons temps per a la lírica- Samuel López Rodríguez

No són bons temps per a la lírica- Samuel López Rodríguez

Ningú sabia com s’havia arribat a aquell punt, però tots els habitants eren morts. Assassinats. Unes 2000 persones, amb el coll obert, policies, mossos d’esquadra i  guàrdies civils inclosos. Els agents de la població veïna es preguntaven com ningú havia pogut evitar aquella massacre, i és que les proves assenyalaven que tot era obra d’una sola persona. Un tall net a la gola, obra del mateix ganivet, que a més havien trobat al costat del que semblava ser l’últim en morir. Era el poeta del poble. L’home més vell.

Una ironia que li hagués tocat sobreviure breument a la resta dels seus veïns, la majoria dels quals havia vist néixer. En cap cas hi havia signes de lluita. Tots semblaven haver rebut la mort sense oposar la més mínima resistència. Ni tan sols els agents de seguretat semblaven haver tocat les seves armes. Podia ser que l’assassí els hagués agafat a tots dormint? Impossible tanta casualitat. Potser els havia enverinat a cadascun d’ells? Hi ha algú capaç de tal cosa?

Bé, el fet és que algú havia estat capaç d’assassinar 2087 persones netament i escapant de la justícia. Ningú havia demanat ajuda, ningú havia fugit, i el que més confonia a la policia, i a tothom amb una mica de sentit comú, ningú s’havia defensat.

Els metges forenses deien que havien mort feia tan sols unes hores. Era migdia, així que els fets havien succeït a primeres hores del matí. O abans, ja que el panorama l’havia  descobert un habitant d’un dels pobles contigus llavors. Eren les 9 del matí i es dirigia a la feina, que l’obligava a passar amb el cotxe cada matí per allí. Altres cotxes havien travessat el poble abans, però cap s’havia aturat estranyat per veure els carrers buits i els locals tancats. Aquell veí, intrigat, havia baixat del seu vehicle i trucat uns quants timbres. Mort de curiositat, i no es pot negar, una mica espantat, finalment va decidir-se a tractar d’obrir una porta, que per sort, o per desgràcia, no havia quedat tancada amb clau i un cop dins es va trobar el primer d’aquells terribles escenaris. Terribles, però com ja s’ha comentat, molt nets. Una família, tots amb un tall al coll i amb un bassal de sang al costat, però en cap cas esquitxos ni signes de violència o brutalitat. Es podia llegir en el rostre dels cadàvers un rastre d’indiferència i acceptació pel seu final.

La premsa no els havia molestat. Els principals mitjans estaven ocupats en una terrible catàstrofe a l’altra punta del món, i els pocs periodistes que s’encarregaven dels assumptes locals estaven pendents d’una reunió dels principals consellers i polítics amb diverses empreses que serien un revulsiu en el futur del país.

Quan per fi van acabar amb el recompte i identificació dels cossos, una feina gens difícil donades les circumstàncies, els agents van descobrir que hi faltava un habitant. Van tornar a repassar cada un dels racons, cases i locals del poble sense èxit. Van rastrejar els afores, els boscos i camps més propers. Va ser llavors quan un d’ells va proposar la solució.

Van trucar l’alcalde i al tercer toc s’hi va posar. En aquell moment no els podia atendre, estava reunit amb la resta de polítics i periodistes tractant assumptes importants. Estava al corrent del que havia ocorregut al seu poble i estaria encantat de parlar amb la policia per mirar de resoldre-ho tot, però un cop la trobada hagués finalitzat. Els va animar a prendre’s un descans fins la tarda, ja que era un dia calorós. Podien agafar unes cerveses d’algun dels bars de la vila i preparar-se alguna cosa per dinar.

----------------------------------

“Disculpin la tardança i que no m’hagi dirigit abans a vostès. Tinc una agenda atapeïda, i com comprendran, no sóc omnipresent i molts cops he de prioritzar. És trist el que ha succeït avui, però a vegades de les cendres de la desgràcia poden néixer boscos més forts. Fa uns instants he tingut l’honor d’anunciar a la premsa, després d’un matí d’acalorades negociacions, la construcció d’un macrocomplex turístic aquí mateix, a la zona on actualment hi ha el poble. A partir del nucli històric antic que ja tenim, envoltarem la zona amb hotels i museus que atrauran un gran nombre de persones i donaran molts diners a la, a partir d’ara, nova ciutat. Repeteixo, els fets d’aquest matí han estat tristos, però tot ocorre per alguna raó i crec que el poble ho comprendrà* i podrà seguir endavant cap aquest nou repte que encarem.

Jo mateix he alliberat de la seva càrrega a tots els habitants. Ells ho han entès perfectament, havien dipositat la seva confiança en mi i sabien que sempre he vetllat pel seu bé i que aquesta decisió havia estat ben estudiada i suposaria el millor per ells. Amb la construcció d’aquest macrocomplex, no volíem deixar cap espai sense aprofitar, i abans que veure’s abocats en la misèria o haver de marxar lluny d’on havien nascut, han conclòs que morir pel seu poble era la millor opció. Això els permetrà reposar l’eternitat aquí i amb tots els luxes possible. El pla de construccions inclou un luxós cementiri en el seu record, que recrearà les cases de cadascun dels morts que l’habitaran. Els visitants, pagant una entrada que els permetrà l’accés a tots els racons d’aquest espai, podran veure quina era la vida que portava aquesta gent abans del seu decés, així com descobrir els lligams familiars i les històries que han envoltat els habitants de la vila durant els segles. També hi haurà diverses botigues que possibilitaran als turistes endurse records del seu vilatà preferit. No es tracta d’objectes originals, per descomptat, ja que aquests estaran exposats als museus pertinents, però sí de recreacions molt perfeccionades que realitzaran els millors artesans del país.

Són temps difícils i no hi ha lloc per a individualismes. Poso el meu poble com a exemple del sacrifici a canvi del bé comú. Voldria acabar amb unes paraules que m’ha dedicat el poeta local, l’home més vell de la vila, just abans de córrer la mateixa sort que els seus veïns. Ell mateix ha arribat a les mateixes conclusions que els he relatat ara mateix i ha comprès perfectament que la meva tasca no cercava l’èxit personal, sinó que m’he entregat a cadascun d’ells. Mentre acostava el ganivet a la seva nou, els seus llavis s’han mogut per últim cop resant:

- No són bons temps per a la lírica.”
__________________________________________

*Paraules textuals.

Balbina- Adriana Monclús Montaña

Balbina- Adriana Monclús Montaña

El dia es despertava i el sol tenia ganes de fer notar la seva presència dins l’habitació. A poc a poc es va començar a endinsar en forma de petits raigs a l’interior de la cambra, com si fos un intrús. Una intrusió que va ser benvinguda per la jove que encara jeia al seu llit, gaudint dels últims minuts entre els llençols. Al mateix ritme acompassat en el que els fins rajos de sol entraven a la cambra sentia com l’escalfor del gran astre l’anava acariciant, poc a poc. El primer objectiu del sol va ser la boca, la noia va somriure, “ja comença a ser hora” – va pensar demanant uns minuts més - “ només uns minuts més”. Però el sol no estava disposat a aturar-se i va seguir ferm el seu camí, l’escalfor va arribar fins al nas, provocant-li unes ganes irrefrenables d’esternudar, però va aguantar, “una mica més”- seguia pensant- “només una mica més”. El sol va seguir imparable, sense aturar l’ascens de la seva llum, que finalment va topar directament en els ulls verds de la noia. La jove no va poder aguantar la incisió dels fins raigs en la seua mirada. Ja no s’hi podia resistir més, havia arribat el moment d’aixecar-se. Va respirar fons, agafant aire pel nas, consumint la primera alenada del dia, i just en aquell precís moment va poder comprovar com a la cuina el dia ja havia començat feia una estona, ho sabia per l’olor de coc que de ben segur acabava de sortir del foc, a l’espera que algú li pegues la primera queixalada. Es va plantar introduint-se dins les espardenyes i va córrer directe a la cuina. “Bon dia!”,- la seva mare estava dreta a la cuina, tallant en porcions perfectament quadriculades el coc que, efectivament, acabava de retirar del foc. “Ja estàs desperta reina?, em pensava que se t’havien tornat a enganxar els llençols. Vinga, dóna’t pressa i desperta els teus germans que fareu tard a l’escola”. El pare era fora, encara tardaria un dia més en arribar. En Joan era maquinista i només estava per casa dos o tres dies a la setmana. Així doncs, era la seva responsabilitat com a filla gran ajudar a la mare en tot el que fes falta, i cuidar per sobre de tot els seus tres germans petits, la Teresina, la Maria i en Juanito, el més petit de tots. Els va despertar i es va endinsar de nou a la seua cambra on damunt d’aquella petita cadira de fusta, que ella mateixa havia pintada de color blau, s’hi trobava el seu uniforme. Li encantava aquell vestit, blanc, amb aquelles solapes al coll. Les seves germanes el duien idèntic, de fet la Maria encara podia aprofitar el que ella es posava anys enrere. Aquest l’havia cosit ella mateixa feia dos estius, quan la seva mare l’havia enviat, com cada any, a ajudar la seva tia al poble dels avis, a Flix. Cada tarda anava a ca la costurera, la Matilde, que mai va trobar cap home que pogués estar al seu nivell, als seus seixanta-tres anys continuava soltera i sense marit a qui vestir amb aquells meravellosos tratges que tallava. A ella li encantava passar els estius a Flix, no només per gaudir de llargues estones amb la família, sinó per anar a ajudar la Matilde. El món de la roba i els patrons la va fascinar des del primer dia que la va conèixer quan va visitar el petit taller que tenia instal·lat a seva casa. Hi havia anat acompanyant la seva àvia materna, la iaia Maria. Se’n recordava perfectament, era una tarda d’agost i la iaia Maria necessitava l’ajuda de la Matilde per tallar la roba, que ella mateixa cosiria per al seu home, en Ramon. Al setembre es casava la filla petita, la darrera dels nous germans, i al iaio Ramon ja no li quedava bé cap de les jaquetes que tenia. De ben segur que la seva afició pels dolços de l’àvia havia ajudat al fet que cap de les dos jaquetes que tenia li anés bé. La iaia Maria va dur la roba que havia comprat el dimarts al mercat a la Matilde perquè li talles, i ella va quedar anestesiada per l’art de la costurera amb la tisora, el fil i l’agulla. En tornar cap a casa, de bracet de l’àvia li va dir: “Iaia, jo algun dia seré com la Matilde i no farà


falta que ningú us tallí la roba, jo mateixa me n’encarregaré de que tots anem ben guapos!”. La iaia Maria va mirar la seva neta, amb aquella mirada tant dolça que desperten els nets vers els avis, i va somriure. La setmana següent ja era una més dins el taller de la modista. Es va cordar el cinturó vermell de l’uniforme escolar a la cintura partint en dos peces aquell vestit blanc. Després va realitzar una llaçada al coll amb el llaç ben doble. La veritat és que no li va quedar del tot bé, li agradava que les coses quedessin tal i com havien de quedar, ben fetes. Així que va desfer el llaç i va haver de repetir dos cops més el joc de mans fins que la llaçada, també d’un roig intens, li va quedar perfecta. Aquesta era la manera de diferenciar-se amb les alumnes de l’escola de la vila del costat, on hi estudiava la seva amiga Magda, ella duia el mateix uniforme però la llaçada era blau marí. D’una de les dos butxaques perfectament disposades i brodades a l’alçada dels malucs en va treure un passador, negre. Amb ell va poder posar al seu lloc aquell floc de cabells, castany mel, que des que s’havia despertat es negava a ocupar el seu lloc habitual en la mitja melena ondulada de la noia. Com sempre, el costat dret no quedava tant bé com l’esquerra. La seva mare, que ja havia acabat de tallar el coc a la cuina, l’observava en silenci des de la porta de l’habitació. “La meva petita s’està fent gran”, pensava mentre mirava com la seva filla gran s’intentava arreglar els cabells sense massa èxit. Se’n sentia molt orgullosa, amb ella finalment havia arribat l’alegria a casa, una filla molt desitjada i protegida. Fins que no va complir el primer any de vida, no havia dormit ni una sola nit sencera, mai li treia l’ull de sobre, mai. Es pensava que d’aquesta manera no li podria passar res. I aquesta cop ho havia aconseguit, ningú li va arravatar la seva nena. No podia dir el mateix dels dos altres nadons que havia parit, els dos barons. El primer no va sobreviure la primera nit, va ser un cop molt dur per la jove parella que s’acabava de casar. Però encara ho va ser més quan el fred de l’hivern següent es va endur en Ramonet, amb tant sols un mes de vida. La foscor va envair les seues vides, no entenien perquè algú els castigava d’aquella manera, fos un déu o no ho fos. A partir d’aquell moment va començar a trontollar la seva fe catòlica. El fet que en Joan, el seu marit, trobés feina com a ferroviari i el destinessin a l’estació de Móra la Nova va ser l’excusa perfecta per canviar d’aires i començar de nou en busca d’una millor sort. I la sort no va tardar gaire en arribar, concretament ho va fer un 26 de febrer del 1923, quan la filla gran de la parella va arribar a aquest món, una nena. Ella sempre havia desitjat tenir una filla, i en Joan va decidir que es diria com la mare. Quanta felicitat els havia aportat a aquella casa, on hi va tornar a entrar la llum. Ho va fer obrint de bat a bat, una a una, totes les finestres i portes de la llar. L’alegria havia tardat en arribar però en fer-ho no estava disposada a desaparèixer. I és que darrera d’aquella filla van arribar la resta, convertint-se en tota una família. “I ara, mira-la, dotze anys, dotze anys!”, va pensar mentre se li apropava sense deixar de contemplar com la seva filla gran no se’n sortia de posar els cabells a lloc. S’hi va apropar i amb un gest dolç li va agafar la mà per ajudar-la amb el pentinat. “Deixa’m a mi petita”, li va dir mentre li dedicava un somriure amb tendresa i a la vegada amb melangia. Ho havia d’acceptar, la seua petita ja no era tant petita, s’havia fet gran.“Com has crescut, ja ets tota una doneta, Balbina”.

Anaïs- Andreu Prunera García

Anaïs- Andreu Prunera García

No m'agrada dibuixar. I és que mai se m'ha donat bé, però no hi ha gaire cosa més a fer en un diumenge plujós com avui. Els cel està tapat per uns núvols gruixuts i foscos, que alliberen una espessa cortina d'aigua. El carrer fa olor a terra humida i no s'hi sent res a part de la suau melodia de l'aigua quan es fon amb la natura.

Primer intento dibuixar una casa, després un gos, res que no acabi en quatre gargots que envio en poc temps a la paperera. Potser tot és massa normal. Vaixells, taules, gerros... coses que tothom a la meua classe podria dibuixar, i fer-ho mil vegades millor que jo... Potser necessito alguna cosa nova. Algo que pugui cridar l'atenció i que els demés no pensin.

I si... No, és igual. Bueno, no ho sé. Uhmmm... i si dibuixés això de la mort? Deu ser difícil? Ningú m'ha dit mai com és la mort, tot i que de vegades sento que a la tele en parlen. Crec que és una cosa així com deixar-ho tot per anar a un altre lloc... suposo. I també diuen que és la gent més gran qui mor primer. Mmmmm... Llavors, els meus pares hauran de marxar abans que jo, com també els meus oncles, els meus iaios i la meua senyoreta... Però Quan? Maleït dibuix...

Alço la vista. Sembla que ja no plou. L'Anaïs, la meua germana descansa asseguda sota l'olivera del nostre jardí mentre acaricia la Cèlia, la seua nina preferida. Al seu costat hi ha el meu paraigües. Crec que li queda massa gran. Les fulles, encara molles, deixen caure algunes llàgrimes que es trenquen amb el seu abric groc. De vegades, noto com la mirada de l'Anaïs brilla, però els seus ulls es queden quiets, com els de la Cèlia, i per molt que li parlis, no respon. Deu ser que l'Anaïs mor? No ho sé, sempre ho he pres com una bona oportunitat per a prendre-li una cullerada dels seus postres, tot i que els papes em renyen. Crec que l'estimo, encara que mai hem anat a la mateixa escola.

Badallo... i penso que potser és hora d'anar a fer un vol... si puc. La mama no em deixa sortir fins que no fa una estona que ha deixat de ploure. Enfilo el passadís direcció a les escales. El meu pare reposa a la seua butaca, mentre llegeix un llibre negre amb un cinturó daurat a la portada. Pot ser un bon moment per preguntar-li sobre això tan estrany de la mort. O potser no. El Lluís i l'Eric ja deuen ser camí de la plaça amb la pilota de futbol. He dubtat, i en poc temps el meu pare ha alçat la vista de la seua novel·la i ara m'interroga amb la mirada.

- Passa res? -diu estranyat.

- No, no... i ara... -titubejo, mentre el pare alça les celles i em clava els seus ulls foscos. Noto una suor freda sota el serrell. M'ha empaitat, com sempre.- Bé, volia preguntar-te, quan tens pensat morir?

Els ulls del pare es desvien de sobte, primer cap al sostre i després cap a terra. Esbufega. Nega amb el cap i fa espetegar la llengua. Em torna a mirar, sembla decebut... o trist.

- M'és igual quan sigui, i com. Només vull que sigui un minut, o un segon, després que l'Anaïs... per a que mai, mai, li pugui faltar de res.

Et donaré la terra- Roman Aixendri Cugat

Et donaré la terra- Roman Aixendri Cugat

Vaig arribar amb les ulleres “estil Unamuno” glaçades i amb un dels vidres mig trencat. De la boca em sortia baf i jo premia els punys ben fort contra la boca per poder caldejar-los. Vaig arribar a Campredònia amb una fotografia del grup d’amics de la Facultat de Filosofia i Lletres, 357 pessetes a la butxaca i una maleta amb una mica de roba i un llibre del Quixot. Suficient per fer de professor en un poble tan petit.

La família Cugat, tal com estava previst, em va acollir. El pater familias, de nom Juan (o Juanito, com el cridava la dona), tenia un semblant rude, totalment contraposat a la cadència dels moviments d’Enrica, la mare dels seus fills. Feia molt de fred, tant que fins i tot hi havia un vagabund al porxo de casa seva. L’herbolari, li deien. Un personatge ple de brillantor i de bogeria. Tranquil com un Epicuri i imaginatiu com un “xiquet”. Bonica paraula emprada per la gent de l’Ebre. Juanito l’havia convidat a passar allí la nit.

Arribada la tarda vaig conèixer Joan o Juanitet, de 13 anys, Enriqueta de 12 anys i Dorita, 9 anys acabats de complir. Les noietes feien costura i Juanitet es dedicava a llegir. Els tres m’esperaven amb impaciència. Volien saber com era “l’home de la gran ciutat”. Jo no era pas un Buster Keaton, ni tampoc un Chaplin. Però em van rebre amb sorpresa i admiració. El plat de farinetes ens esperava a taula. Aquella nit el llumener desprenia una llum especialment càlida. Era estrany, però em sentia com a casa.

Al matí següent, l’esmorzar. Llet acabada de munyir i dos quadrets de xocolata negra. Els nens ja havien marxat a l’escola, havien d’aprofitar. Un dia que podien anar-hi... Juanito, tot ajustant-se el cinturó, em va preguntar per quin motiu jo, un home que se suposava que ho tenia tot a la gran ciutat, decidia marxar a un poble tan inhòspit com Campredònia.

El motiu era evident. Li vaig mostrar El Quijote. Una edició antiga, potser de feia 50 anys. Vaig obrir un pàgina qualsevol i li’n vaig llegir un fragment. Acte seguit, carregat de solemnitat, em vaig posar a explicar que allò que més apreciava era poder fer arribar aquestes lletres a la gent de tot arreu. “La literatura o la vida!”, vaig exclamar, i vaig decidir que una no podia anar deslligada de l’altra.

Enrica va somriure. Ella havia ensenyat a escriure i a llegir al seu marit. Juanito només entenia la lletra d’Enrica i només escrivia per a ella. No era tan rude. Ella se sabia un tou d’oracions de memòria, del Quixot no en tenia ni idea. Finida la conversa vaig marxar a escola per conèixer-la pam a pam. Tenia una setmana per conèixer tota la gent i els racons del poble més menut de les Terres de l’Ebre ans no comencés a impartir classe.

A la tarda vaig anar al camp per mirar d’ajudar Juanito a collir unes quantes endívies i dues coliflors. Encara feia fred, massa per ser març. Però el senyor Cugat no semblava tenir-ne. Ell era com part de l’atmosfera, com si el fred llisqués per la seva pell o l’esquivés. Les seves mans semblaven estar llegint el terra i les plantes. Ell potser no en sabia, de Quixots, però em va sorprendre la manera com llegia el camp.

Amb la seva veu aspra em va cridar perquè m’hi aproximés. Va agafar una mica de terra i la va deixar escapar lentament. “Demà plourà, ho noto perquè la terra s’ha enfosquit”. L’endemà plogué. No només ho va notar per la terra, crec que també ho va notar pel lleuger olor a sofre que ens regalaven els núvols.

La meva imaginació va començar a volar de sobte. Jo era més de Goethe que de Kant i això m’ajudava a entendre la poètica de la raó. “Literatura submergida”, vaig pensar tot somrient. Sobtadament, ja no pensava a ensenyar als alumnes, sinó a aprendre a llegir els nervis interns que deuen haver sota terra, les venes carregades d’aigua que circulen clandestinament i que nodreixen el camp.

Els núvols em van començar a semblar dansarines que em regalaven un espectacle mai abans vist. Els estels i les seves constel•lacions van començar a significar mapes conceptuals amb els quals guiar els meus passos. I el terra, el terra la matriu de moltes plantes i cau de molts animals.

Aquella nit vaig patir febre. Quasi no en recordo res, només els nens portant-me algun drap xop per posar-me’l al front. Però el matí següent fou encara més lluminós. Vaig marxar al mont tot sol. Vaig olorar totes les herbes, vaig rescatar bocins de terra de diferents indrets. Vaig recollir pedres. El meu alfabet començava a ser d’allò més natural. Els meus llibres, els camps cultivant fruits; la meva ploma, l’aixada.

La nit, més llarga. Els dies, intensos. Unes hores ensenyant i la resta del dia llegint la naturalesa tot fascinat pel desplegament de tots els seus significats. Llaurant la terra, tornant a ella una i altra vegada com un enamorat. Els pensaments em desbordaven a cada instant i m’omplien de felicitat. Contradiccions càlides.

El secret. A Campredònia vaig descobrir el gran secret. Tot allò que conté la terra després ens ho regala. Tot allò que som ens ho dicta ella i si errem és per no saber llegir-la prou bé. Un secret que voldria endur-me amb mi a la tomba perquè la gent aprengués a llegir-me, a buscar-me entre els grans d’arena, entre la “sang” de les oliveres i entre les llàgrimes de la rosada. La terra és un llibre i nosaltres en som les seves paraules. Això se’m va revelar. Tornar a la terra és complaure l’eternitat de l’alfabet orgànic del qual nosaltres en seríem una petita part. Viure en un llibre ens faria ser recordats; alimentar la terra ens farà ser eterns i, si algun dia algú llegeix aquesta troballa, serà perquè ha descobert el significat de la terra. Serà perquè m’haurà desenterrat.

Enrica i Juanito, si em moro a Campredònia enterreu-me al vostre hort, si us plau. Amb aquest text a dintre perquè alimenti el significat del paratge tan meravellós que m’heu permès conèixer. Vosaltres ja en sabeu el secret, jo només sóc un aprenent. Vosaltres acaricieu la terra quan la llaureu honorant els avantpassats. Jo a penes ho he sabut escriure.

PD: Si llegiu això és que ja no hi sóc, entre vosaltres. Per tant, gràcies per omplir-me de màgia i d’alegria, de bondat i de paciència, de fortalesa i de ganes de llegir i d’escriure. Dorita, Enriqueta, Juanitet. Quan veieu un estel tremolar seré jo que us saluda i us dóna les gràcies per existir.