No són bons temps per a la lírica- Samuel López Rodríguez

Ningú sabia com s’havia arribat a aquell punt, però tots els habitants eren morts. Assassinats. Unes 2000 persones, amb el coll obert, policies, mossos d’esquadra i  guàrdies civils inclosos. Els agents de la població veïna es preguntaven com ningú havia pogut evitar aquella massacre, i és que les proves assenyalaven que tot era obra d’una sola persona. Un tall net a la gola, obra del mateix ganivet, que a més havien trobat al costat del que semblava ser l’últim en morir. Era el poeta del poble. L’home més vell.

Una ironia que li hagués tocat sobreviure breument a la resta dels seus veïns, la majoria dels quals havia vist néixer. En cap cas hi havia signes de lluita. Tots semblaven haver rebut la mort sense oposar la més mínima resistència. Ni tan sols els agents de seguretat semblaven haver tocat les seves armes. Podia ser que l’assassí els hagués agafat a tots dormint? Impossible tanta casualitat. Potser els havia enverinat a cadascun d’ells? Hi ha algú capaç de tal cosa?

Bé, el fet és que algú havia estat capaç d’assassinar 2087 persones netament i escapant de la justícia. Ningú havia demanat ajuda, ningú havia fugit, i el que més confonia a la policia, i a tothom amb una mica de sentit comú, ningú s’havia defensat.

Els metges forenses deien que havien mort feia tan sols unes hores. Era migdia, així que els fets havien succeït a primeres hores del matí. O abans, ja que el panorama l’havia  descobert un habitant d’un dels pobles contigus llavors. Eren les 9 del matí i es dirigia a la feina, que l’obligava a passar amb el cotxe cada matí per allí. Altres cotxes havien travessat el poble abans, però cap s’havia aturat estranyat per veure els carrers buits i els locals tancats. Aquell veí, intrigat, havia baixat del seu vehicle i trucat uns quants timbres. Mort de curiositat, i no es pot negar, una mica espantat, finalment va decidir-se a tractar d’obrir una porta, que per sort, o per desgràcia, no havia quedat tancada amb clau i un cop dins es va trobar el primer d’aquells terribles escenaris. Terribles, però com ja s’ha comentat, molt nets. Una família, tots amb un tall al coll i amb un bassal de sang al costat, però en cap cas esquitxos ni signes de violència o brutalitat. Es podia llegir en el rostre dels cadàvers un rastre d’indiferència i acceptació pel seu final.

La premsa no els havia molestat. Els principals mitjans estaven ocupats en una terrible catàstrofe a l’altra punta del món, i els pocs periodistes que s’encarregaven dels assumptes locals estaven pendents d’una reunió dels principals consellers i polítics amb diverses empreses que serien un revulsiu en el futur del país.

Quan per fi van acabar amb el recompte i identificació dels cossos, una feina gens difícil donades les circumstàncies, els agents van descobrir que hi faltava un habitant. Van tornar a repassar cada un dels racons, cases i locals del poble sense èxit. Van rastrejar els afores, els boscos i camps més propers. Va ser llavors quan un d’ells va proposar la solució.

Van trucar l’alcalde i al tercer toc s’hi va posar. En aquell moment no els podia atendre, estava reunit amb la resta de polítics i periodistes tractant assumptes importants. Estava al corrent del que havia ocorregut al seu poble i estaria encantat de parlar amb la policia per mirar de resoldre-ho tot, però un cop la trobada hagués finalitzat. Els va animar a prendre’s un descans fins la tarda, ja que era un dia calorós. Podien agafar unes cerveses d’algun dels bars de la vila i preparar-se alguna cosa per dinar.

----------------------------------

“Disculpin la tardança i que no m’hagi dirigit abans a vostès. Tinc una agenda atapeïda, i com comprendran, no sóc omnipresent i molts cops he de prioritzar. És trist el que ha succeït avui, però a vegades de les cendres de la desgràcia poden néixer boscos més forts. Fa uns instants he tingut l’honor d’anunciar a la premsa, després d’un matí d’acalorades negociacions, la construcció d’un macrocomplex turístic aquí mateix, a la zona on actualment hi ha el poble. A partir del nucli històric antic que ja tenim, envoltarem la zona amb hotels i museus que atrauran un gran nombre de persones i donaran molts diners a la, a partir d’ara, nova ciutat. Repeteixo, els fets d’aquest matí han estat tristos, però tot ocorre per alguna raó i crec que el poble ho comprendrà* i podrà seguir endavant cap aquest nou repte que encarem.

Jo mateix he alliberat de la seva càrrega a tots els habitants. Ells ho han entès perfectament, havien dipositat la seva confiança en mi i sabien que sempre he vetllat pel seu bé i que aquesta decisió havia estat ben estudiada i suposaria el millor per ells. Amb la construcció d’aquest macrocomplex, no volíem deixar cap espai sense aprofitar, i abans que veure’s abocats en la misèria o haver de marxar lluny d’on havien nascut, han conclòs que morir pel seu poble era la millor opció. Això els permetrà reposar l’eternitat aquí i amb tots els luxes possible. El pla de construccions inclou un luxós cementiri en el seu record, que recrearà les cases de cadascun dels morts que l’habitaran. Els visitants, pagant una entrada que els permetrà l’accés a tots els racons d’aquest espai, podran veure quina era la vida que portava aquesta gent abans del seu decés, així com descobrir els lligams familiars i les històries que han envoltat els habitants de la vila durant els segles. També hi haurà diverses botigues que possibilitaran als turistes endurse records del seu vilatà preferit. No es tracta d’objectes originals, per descomptat, ja que aquests estaran exposats als museus pertinents, però sí de recreacions molt perfeccionades que realitzaran els millors artesans del país.

Són temps difícils i no hi ha lloc per a individualismes. Poso el meu poble com a exemple del sacrifici a canvi del bé comú. Voldria acabar amb unes paraules que m’ha dedicat el poeta local, l’home més vell de la vila, just abans de córrer la mateixa sort que els seus veïns. Ell mateix ha arribat a les mateixes conclusions que els he relatat ara mateix i ha comprès perfectament que la meva tasca no cercava l’èxit personal, sinó que m’he entregat a cadascun d’ells. Mentre acostava el ganivet a la seva nou, els seus llavis s’han mogut per últim cop resant:

- No són bons temps per a la lírica.”
__________________________________________

*Paraules textuals.

Deixe aqui seu comentario :

0 comentaris to “ No són bons temps per a la lírica- Samuel López Rodríguez ”

Publica un comentari a l'entrada