De relacions textuals sense protecció- Oriol Fuster Cabrera

De relacions textuals sense protecció- Oriol Fuster Cabrera

Era home de relacions textuals esporàdiques, i com més millor. Alguns l'acusarien de llibertí –ja se

sap, la gent té tendència a classificar molt ràpidament–, perquè tot i estar oficialment engajat amb la

literatura presentava poques manies a l'hora de deixar-se seduir per altres cames de l'expressió

artística. Tenia, això sí, la consciència molt tranquil·la. Entenia les seues aventures amb partenaires

de tota mena –la música, el cinema, fins i tot els videojocs– com una descoberta d'experiències

necessària per a adquirir un bagatge; una descoberta que, a més, el reafirmava en el seu

enamorament inicial. Era molt obert d'esperit, en este sentit, i també –cal dir-ho– viciós. Tenia una

curiositat innata per les noves experiències, per dormir entre els sens de disciplines, expressions,

realitats i idiomes. Com més, i més diverses, millor.

Cal dir que va tindre una temporada en què se sentia clarament esclau del seu, diguem-ne, Klaus

Kinski cultural interior: vivia una promiscuïtat literària sense més criteri que endur-se per davant tot

allò que caigués entres les seues mans. Fins que un dia va entendre que per molt que s'hi esforcés

mai podria tastar totes les mels, tampoc, i va començar a triar i remenar. Ara, com que la fama i el

bagatge el precedien, constantment hi havia best-sellers de corbes impossibles –i portada carregada

d'intencions– que l'intentaven seduir. No ens enganyem: més d'una vegada va caure en la temptació.

Però després, llegida l'última pàgina, superada ja l'ansiejada petita mort, es quedava amb la sensació

que allò tampoc l'havia portat a cap banda. Al matí, en despertar-se al seu costat, observava la

contradictòria relació que mantenia amb la novel·la de torn: havien passat un breu espai de temps

intens i magnífic, havien intimat ràpidament i xalat de forma matussera... però la relació tampoc no

els aportaria res més. Esmorzarien junts, en tornar l'obra al prestatge de novetats de la biblioteca

s'acomiadaria d'ella amb un somriure forçat, i al cap de tres o quatre dies no hi pensaria mai més.

Era més que res amant de la narrativa, però això no treia que li encantés trencar amb els rols de

gènere. Ni homotextualitat ni heterotextualitat absolutes: entenia que si allò que conté l'obra és bell,

poc importen els límits formals. No es limitava tampoc a assumir monolíticament els rols de passiu

o actiu: li agradava tant ser espremut per la literatura com penetrar el món de l'escriptura. És més:

en dies d'especial excitació s'atrevia, fins i tot a l'exhibicionisme. Es sabia ser poca cosa, quasi

mediocre, però això no li impedia vestir-se, de tant en tant, amb algun dels seus millors textos –amb

tota la picardia del món, ja en triava un de mínimament provocador, per a cridar l'atenció– i vinga, a

intentar seduir el jurat d'algun premi literari. I anava fent: trampejant, creixent i espentejant la vida.