Petjades incertes- Vanesa Roca i Pallarés

Petjades incertes- Vanesa Roca i Pallarés

No em queda molt per marxar, fa estona que vago pel parc i de ben segur que en breus instants escoltaré a crits el meu nom. Cada dia la mateixa cançó. Sort d’aquests  moments de passeig que m’aporten una petita dosi de benestar i llibertat. Després tot es torna rutina i solitud, hores passives, estèrils i avorrides, temps aturat on només els núvols i les formigues corren.
El meu estat d’ànim va molt lligat al temps i he de dir que els dies de pluja són els pitjors. No vaig al parc, no puc sortir al carrer i gairebé ningú s’atansa a dir-me res. Les hores passen entre migdiades, entreteniments absurds i neteges corporals. L’única cosa que m’alegra els ànims és menjar, i dormir, clar, però menjar ho faig amb més consciència i passió. El tema de la neteja corporal em treu de polleguera i si per mi fos no em dutxaria mai perquè em fot molt haver de dependre d’algú. M’agafen i ajuden a entrar a la dutxa, m’ensabonen, em netegen les orelles, m’assequen... i jo ben quiet no sigui que prengui mal. Com si fos un ninot. I ja no parlo de l’hora d’evacuar...

Ja veus quina vida més limitada, dedicació absoluta i única a les necessitats més bàsiques: dormir, menjar, anar de ventre i exercitar les cames. Qualsevol pagaria per una vida així, tothom busca i vol temps lliure!, però els qui s’hi troben immersos en aquesta espiral rutinària al final es desesperen, sobretot quan ja són grans. Es senten inútils, abandonats i molestos. Aprofitant instants de lucidesa entre passeig i passeig sovint em pregunto: Quin sentit té la vida? Quin valor té un mateix? Quina és la finalitat de la pròpia existència? Tothom ha d’acabar sol i desemparat, sense al· licients ni perspectives? Quins són els plaers de la vida? Realment aconsegueixes gaudir-los?

Quan els humans rondinen aquestes qüestions acostumen a sentir que el temps passa o que la mort és propera, mediten sobre les seves vivències, rememoren velles anècdotes, ploren desitjos perduts i anhelen haver actuat diferent, canviar certes coses. Crec que tenen massa temps lliure per pensar, quin mal de cap!

Només el sol i la verdor aporten certa calma a l’esperit, el ritme tranquil i assossegat d’una bona caminada, sense interrupcions, et fa gaudir de la plenitud dels plaers senzills.

No obstant això, les sortides al parc són més divertides quan vas acompanyat, o bé si allà hi trobes bona companyia. Acostumo a anar sol però de quan en quan coincideixo amb algú altre. Normalment m’agrada apropar-m’hi a aquells que es mostren propers,actius, simpàtics, divertits o als que tenen ganes de jugar una estona. Per desgràcia hi ha molt mala puça escampat pel món i si tens la mala sort de creuar-t’hi amb un d’aquests, t’aixafa el dia de ben segur! Quan estàs sol vius les coses d’un altra manera i les valores des d’una perspectiva diferent. No és ni millor, ni pitjor, és diferent. Però quan et trobes amb els amics el temps corre amb unes altres sabates, les preocupacions s’enlairen temporalment i només tens ganes de compartir, experimentar i posar-te a prova. Per aquest motiu m’estimo tant sortir a l’aire lliure, anar al parc o passejar pel carrer, sento que pertanyo a alguna cosa o que aquesta cosa em pertany a mi. Ben bé podria afirmar que és la meva definició de llibertat: l’opció d’obrir horitzons. Intento que cada sortida sigui un nou repte, li poso empenta, ho visc amb emoció desbordant malgrat que amb mi hi conviuen certes restriccions. Mai podré gaudir d’una llibertat plena, i quan dic mai, és mai. La meva vida és dependent, sóc dependent.

He intentat escapar més d’un cop però quan m’enxampen vagant pels carrers hem porten a un lloc esgarrifós que no vull ni recordar. Un lloc on hi ha altres com jo que estan sols, desemparats i oblidats. Un indret estèril on es respira desesperació i s’aglutinen esperances perdudes. Les habitacions són com gàbies i molts cops s’han de compartir amb un altre, et caigui bé o no, i el menjar és escàs i dolent, bé, almenys per a mi ho és. Pels passadissos ressonen udols i gemecs de dolor, i es respira malaltia i pena a l’ambient. La majoria no reben visites i es consumeixen a causa d’una solitud i tristor extrema. No és gens agradable un lloc així i no hi voldria tornar per res del món, estic molt bé a casa meva, anhelo la llibertat però m’estimo més la comoditat i la rutina del meu dia a dia que passar el temps en un forat com aquell. Crec que no hi ha res pitjor que la solitud i el sentiment de sentir-se abandonat; acabar la teva vida amb la sensació de buidor que suposa no deixar res de tu enrere, que les teves petjades s’esborraran i mai ningú les recordarà ni seguirà.

Continuo passejant pel parc, olorant cada racó i observant de reüll tot allò que es mou pel meu voltant.

− Bruc!!!!!! Vine cap aquí!!!−

Ja hi tornem a ser...feia massa estona que no em cridava. Clar, em veu tafanejant-t’ho tot i es pensa que en qualsevol moment fotré el camp. Vaig cap allà. M’assec a terra, espero que em posi la corretja i marxem caminant cap a casa.