Anaïs- Andreu Prunera García

Anaïs- Andreu Prunera García

No m'agrada dibuixar. I és que mai se m'ha donat bé, però no hi ha gaire cosa més a fer en un diumenge plujós com avui. Els cel està tapat per uns núvols gruixuts i foscos, que alliberen una espessa cortina d'aigua. El carrer fa olor a terra humida i no s'hi sent res a part de la suau melodia de l'aigua quan es fon amb la natura.

Primer intento dibuixar una casa, després un gos, res que no acabi en quatre gargots que envio en poc temps a la paperera. Potser tot és massa normal. Vaixells, taules, gerros... coses que tothom a la meua classe podria dibuixar, i fer-ho mil vegades millor que jo... Potser necessito alguna cosa nova. Algo que pugui cridar l'atenció i que els demés no pensin.

I si... No, és igual. Bueno, no ho sé. Uhmmm... i si dibuixés això de la mort? Deu ser difícil? Ningú m'ha dit mai com és la mort, tot i que de vegades sento que a la tele en parlen. Crec que és una cosa així com deixar-ho tot per anar a un altre lloc... suposo. I també diuen que és la gent més gran qui mor primer. Mmmmm... Llavors, els meus pares hauran de marxar abans que jo, com també els meus oncles, els meus iaios i la meua senyoreta... Però Quan? Maleït dibuix...

Alço la vista. Sembla que ja no plou. L'Anaïs, la meua germana descansa asseguda sota l'olivera del nostre jardí mentre acaricia la Cèlia, la seua nina preferida. Al seu costat hi ha el meu paraigües. Crec que li queda massa gran. Les fulles, encara molles, deixen caure algunes llàgrimes que es trenquen amb el seu abric groc. De vegades, noto com la mirada de l'Anaïs brilla, però els seus ulls es queden quiets, com els de la Cèlia, i per molt que li parlis, no respon. Deu ser que l'Anaïs mor? No ho sé, sempre ho he pres com una bona oportunitat per a prendre-li una cullerada dels seus postres, tot i que els papes em renyen. Crec que l'estimo, encara que mai hem anat a la mateixa escola.

Badallo... i penso que potser és hora d'anar a fer un vol... si puc. La mama no em deixa sortir fins que no fa una estona que ha deixat de ploure. Enfilo el passadís direcció a les escales. El meu pare reposa a la seua butaca, mentre llegeix un llibre negre amb un cinturó daurat a la portada. Pot ser un bon moment per preguntar-li sobre això tan estrany de la mort. O potser no. El Lluís i l'Eric ja deuen ser camí de la plaça amb la pilota de futbol. He dubtat, i en poc temps el meu pare ha alçat la vista de la seua novel·la i ara m'interroga amb la mirada.

- Passa res? -diu estranyat.

- No, no... i ara... -titubejo, mentre el pare alça les celles i em clava els seus ulls foscos. Noto una suor freda sota el serrell. M'ha empaitat, com sempre.- Bé, volia preguntar-te, quan tens pensat morir?

Els ulls del pare es desvien de sobte, primer cap al sostre i després cap a terra. Esbufega. Nega amb el cap i fa espetegar la llengua. Em torna a mirar, sembla decebut... o trist.

- M'és igual quan sigui, i com. Només vull que sigui un minut, o un segon, després que l'Anaïs... per a que mai, mai, li pugui faltar de res.