Nit de lluna plena - Mireia Curto Perelló

Nit de lluna plena - Mireia Curto Perelló

- Seu aquí Jaume- va indicar l’avi Pere tot senyalant-li al seu nét una roca que hi havia baix d’un pi.
- Vinga avi, torna’m a explicar el conte del drac de quatre caps, si us plau!- va exclamar en Jaume amb un to molt alegre.
L’avi va agafar l’antiga cadira de fusta de roure on sempre s’asseia quan prenia el fresc a l’estiu. La va posar davant la roca on estava assegut el seu nét i es va asseure. Tot seguit va deixar el bastó al terra i es va treure la boina del cap, aquesta la va posar al barró de la cadira. Durant un moment es va fer un silenci entre l’avi i el nét, però estava interromput pel cant dels ocells que anaven i venien dels arbres portant menjar a les seves cries. Llavors l’avi va interrompre el silenci, dirigint-se al seu nét:
- Jaume, avui canviaré de conte, avui t’explicaré la història de la masia que hi ha prop d’aquí.
- De la masia què té la façana groga i què no hi ha mai ningú?
- Sí, d’aquesta- va respondre l’avi amb un to sec tot fregant-se la barba blanca -. Fa uns 60 o 70 anys en aquesta masia habitava una família, el pare es deia Josep, la mare Encarna i aquesta parella tenia dos fills; una nena que es deia Rosa i un nen que es deia Guillem. Crec que la Rosa era un any més gran que en Guillem, però tots dos anaven a la mateixa escola. Per això cada matí anaven junts fins al poble i a la tarda, quan s’acabava l’escola, tornaven a casa també els dos conjuntament.
Però un dia la Rosa es va posar malalta i com a conseqüència no va poder assistir a l’escola, per això en Guillem va haver d’anar-se’n sol cap al poble. L’hora que s’acabaven les classes era les 5 de la tarda i de l’escola a la masia hi havia una mitja hora de camí. Van anar passant els minuts, es van fer les 6 i en Guillem no va aparèixer a casa. Dues hores més tard en Josep i l’Encarna van decidir anar fins al poble per veure si trobaven en Guillem, però no el van trobar. Van anar a cada casa on vivien els seus companys de classe per veure si s’havia quedat a jugar amb algun d’ells, però no estava a cap casa. Els dies van anar passant i els pares d’en Guillem van buscar-lo desesperadament dia i nit sense descans, però el nen no va aparèixer. Un mes després de la desaparició d’en Guillem la seva mare es va posar molt malalta i pocs dies després de diagnosticar-li la malaltia es va morir. Després de la mort de la seva esposa, en Josep i la seva filla la Rosa van marxar de la masia, on havien viscut durant tota la seva vida, sense dir res a ningú d’on anaven. Des d’aquell dia ja no han tornat mai més a aquest poble.
Des de llavors, les “males llengües” diuen que cada nit de lluna plena, l’esperit de l’Encarna dóna voltes pels voltants de la masia on vivien buscant el seu fill desaparegut i cridant el seu nom. També es diu que si un nen o nena s’atreveix anar una nit de lluna plena, a partir de mitja nit, sol pels voltants de la masia, l’esperit de l’Encarna l’agafarà pensant-se que és el seu fill i desapareixerà per a sempre.
Quan l’avi va acabar de pronunciar aquestes últimes paraules es van sentir uns crits llunyans que deien:
- Guillem, Guillem, on estàs???!!!
En Jaume va mirar cap al lloc d’on provenien aquests crits, pensant-se que serien la seva germana i els seus cosins que s’havien posat d’acord amb el seu avi per gastar-li una broma, però no va veure ningú, només una resplendor de llum blanca que emetia una figura esfèrica dibuixada en el cel negre entre les branques d’un pi, era la lluna plena.