Marxar Volant - Sandra Gas Martí

Marxar Volant - Sandra Gas Martí

Ara mateix faria parar el temps. Que només jo podés estar en moviment, i comptar els segons que no arriben. Faria que el cel es destapés i deixaria els núvols acumulats, de manera que semblessin muntanyes nevades al cel, com m’agraden a mi. Faria que el cel fos blau, però un blau potent, i que bufés un aire suau que anés en totes direccions. Faria que el món sencer callés. Per primera vegada. Aniria al delta. A les platges del delta. Aquelles que són tan llargues i planes, que no es veu el final. Faria que el mar es revolucionés. Que les onades fossin grans i enfadades, per no sentir-me sola. Correria. Correria com mai he corregut. Descalça i sense cap rumb. Em faria sentir voladora. Faria que els peus m’anessin sols. La meva ment separada del cos. Trauria les ales. I aniria a volar on sempre he somiat. Al costat dels núvols. Passant prop d’ells a tota velocitat. Deixant-me l’anima al darrera, intentant-me seguir. Cauria en picat. En direcció a l’aigua. I tancaria els ulls. Tot en aquell moment desapareixeria. TOT. Fos el que fos. Això no importaria en aquell moment. Estaria a punt de caure a l’aigua quan tornaria a desplegar-les. I seguint la línia horitzontal del mar, perseguiria a l’horitzó fins que no podés més. Fins que em faltés l’aire. Sense parar de volar. Sense parar de tenir el pensament buit. Sense parar de ser lliure. Sense parar de sentir el vent a la cara. Xocant. I quedant-se al mateix lloc.
Poc a poc, notaria que les ales desapareixerien, i jo cauria a l’aigua, i em mullaria. El cel tornaria a posar-se tot tapat. Sense deixar veure el sol. El vent pararia de bufar i l’aigua tornaria a caure dels núvols. Tornaria a sentir la música de fons, i veuria una finestra que m’ensenya el cel tapat. Fins que me n’adonaria que el temps no havia parat, i que jo estic escrivint.


I suposo que aquesta necessitat desesperada de sortir volant ve donada per algun motiu. I no ho negaré, segurament no serà per un sol motiu. I no em vull mostrar com una víctima, perquè he sobreviscut sola fins ara amb els problemes de cara. I n’he sortit de molts sense saber que estaven allí, sense saber com actuar, però me’n vaig sortir. I d’altres que inconscientment els vaig deixar a banda esperant a que estés preparada per afrontar-los sola de nou.
I ara, és quan més sola em sento, perquè és quan veig que el que tinc són problemes, i que els tinc des de sempre. Sense que ningú ho sabés, camuflant allò que no era habitual de veure entre la gent. I aconseguint semblar “normal”.
Però ja estic cansada d’aparentar el que no sóc, i de portar un maquillatge des de que tinc consciència. Ara vull, més que mai, mostrar el que sóc, i els problemes que tinc, grans o petits, perquè gota a gota fa forat, i patir en silenci no és sa.
Potser estic exagerant, però m’atreviria a dir que una de les situacions que més odio de la vida és quan es comunica una mala notícia. Posem el més extremats dels casos: la mort. Ja sigui d’un familiar o conegut, això no importa. I què seria el més normal per a tothom? Plorar. O almenys expressar la tristesa que suposa perdre a un ésser estimat. I quina seria la meva reacció? Cap de les dues. Ni tampoc les derivades.
No he sabut , ni sé expressar a les persones que m’envolten el dol que sap expressar tota persona. I això em fa sentir inútil. No em fa sentir persona amb sentiments, perquè no els sé demostrar. I la imatge des de fora és aquesta: una persona freda.
Sempre m’he vist obligada a marxar el més ràpid possible de la situació, per no fer pensar a la gent que jo aquestes coses les emprenc així. Perquè a dintre meu, és tot el contrari. Al meu interior estic plorant, i per fora, em surt una rialla que no sé controlar, i que em surt quan em poso nerviosa per moments.



Per això m’agradaria marxar volant, perquè estic segura, que amb el sentiment que se’m quedaria després de deixar a algú plorant, seria capaç de plorar jo sola, però sola, i amb el sentiment de culpabilitat.