A mort - Joaquim Gasulla Ferré

A mort - Joaquim Gasulla Ferré

El Sol comença a desaparèixer entre els cims de les muntanyes. Els taronges pujats de la vesprada projecten les ombres dels arbres de tal manera que tot sembla un quadre de carbonet. Quan la bola roja del sol s’amaga i solament queden tons violats, la terra deixa de ser camps o erms, parcel•les fictícies tallades amb regle humà per repartir el botí que dóna la Mare Terra. La nit difumina el termes, els límits, les fronteres... crea un sol espai, un únic camp de batalla on esclata la lluita per la supervivència...

El llop ensuma l’aire, està seguint una olor que l’hi ha vingut amb les primeres bufades de vent nocturn. L’ambient comença a refredar-se després de la calor del dia i del seu musell comencen a sortir les primeres bafarades quan veu la presa: un conill que menja unes herbes a pocs metres d’allà. El llop para en sec, s’amaga darrere unes mates i es dedica a observar.
El conill menja herba tranquil•lament. La nit sembla calmada, hi ha abundor de plantes, així que està tranquil. De vegades, es planteja si ell amb les plantes és igual que els llops assassins que se’l volen menjar. Una vegada, un matí molt fred d’inicis d’hivern, ell i el seu germà es van topar amb un llop. Ell gairebé mor i el seu germà va ser mossegat en una pota. Van escapar però el seu germà anava molt lent i perdia molta sang, ell intentava dur-lo a un cau en busca de seguretat, però el seu germà es va quedar pel camí; de sobte no caminava al seu costat. Ell es va girar i el va veure desplomar-se a terra. Encara era viu, però va haver de deixar-lo allà; passant a ser un més a la interminable llista de víctimes de la guerra d’extermini que és la vida salvatge. I si les plantes fossin com el seu germà, que no puguin córrer per escapar-se de la boca del depredador? Tot i pensar això, segueix estripant les fulles d’un arbust...
El llop espera impacient a que el conill estigui ple per a que sigui més fàcil de caçar. La gana li està esgotant els nervis, fa molts dies que no menja res, i la visió del conill és com quan nosaltres veiem cuinar el menjar del diumenge i ens diuen que encara no és hora. Al llop se li fa la boca aigua, i això li fa perdre la concentració: trepitja una branca seca, que al trencar-se sona com l’explosió d’una bomba. El conill es gira i veu sortir dels arbustos una ombra gegant, uns ulls desorbitats, unes pupil•les dilatades una boca oberta traient bromera i mostrant una fila d’ullals blancs i un udol eixordador. El cor del conill es dispara i ell arranca a la carrera. No sap a on anar, però té ben clar que no ha de mirar enrere. El llop, després de saltar dels arbustos corre a perseguir el conill, amb grans passos que mostren el poder de les seves potes. Els dos animals corren en ziga-zaga a través d’un camp de ceps, el conill no para de recordar la imatge del seu germà caient a terra i no vol acabar així, per això està donant tota la seva energia; tot i sentir rere seu l’alè del llop, que està fóra de si, embogit, sol el veu a ell. Ara mateix, per al llop sol existeix el conill.

La persecució ha arribat a un erm i el conill està esgotat, veu com la mort s’aproxima vestida de llop. No pot fer més que seguir corrent, cada cop més a poc a poc i acceptar el que li ve damunt, ja ve... nota un contacte al coll, ara unes punyalades, ara ja res.

El llop l’ha agafat, li ha clavat les dents al coll, l’ha sacsejat , desnucant-lo i l’ha llançat volant. El recent estrenat cadàver de conill toca a terra aixecant un núvol de pols. El llop s’aproxima al cos i el mira: el cos tendre, a punt per ser devorat, 4 forats al coll d’on la sang surt lentament però sense parar; i els ulls de la víctima oberts, inexpressius, reflexant la seva imatge igual que els d’aquell conill que va trobar mort d’un mos a la pota... Els ulls no desperten cap sentiment al llop perquè el lema d’aquesta lluita que va esclatar quan va començar la vida és:
No és res personal, sol és una qüestió de supervivència.