El problema - Sergi Rocamora Ardèvol

El problema - Sergi Rocamora Ardèvol

No era una estança gaire gran, suficient per a un consultori psiquiàtric privat.
En les parets, pintades de color ocre, hi havia, elegantment emmarcats, varis diplomes i material gràfic que atorgaven al lloc un aspecte molt professional. Un raig de sol travessava les cortines blanques i il•luminava les butaques folrades de pell.
Ajagut en la seva còmoda cadira ergonòmica, l’experimentat Dr. Sebastià
López jugava alegrement amb la mà esquerra amb una ploma estilogràfica banyada en or, el seu petit tresor, mentre fullejava, amb l’altra, un atapeït bloc de notes de tapa gruixuda. Enfront seu, amb un posat indiferent, hi seia un adolescent de catorze anys, alt i escarransit, la mirada del qual restava clavada, amb to àcid, sobre l’elegant escriptori.
- Molt bé, Quim –digué el psiquiatra amb el més cordial dels seus somriures–, de manera que has deixat de patir aquells molestos atacs de violència, segons m’acabes d’explicar. Sembla que durant els dos mesos que no ens hem vist has fet grans progressos, no és així? –la veu del psiquiatra ara adquiria un caràcter simpàtic i paternal– Espero una gran millora en el teu caràcter a mig termini, i per això necessito que t’entreguis al cent per cent, d’acord, campió? Suposo que valores l’esforç que està fent la teva família per a tractar el teu “problema”.
- Sí... – Contestà el jove, impassible.
- Mira, el que et proposo fer, si a tu et sembla bé, perquè al cap i a la fi aquí
ets tu qui decideix, és el següent: continuar amb el mateix tractament i, si
continues dins d’aquesta línia de progrés, et puc garantir que tindràs l’oportunitat de tornar al teu vell ritme de vida d’abans. D’acord?
- Abans... –Féu el noi després d’un instant de silenci, mirant el doctor amb
recança, però abaixà la vista i prosseguí– ...solia treure més bones notes,
però pel que fa a això dubto que es pugui solucionar gran cosa – El seu
rostre va dibuixar un somriure amarg –. Si més no, acostumava a tenir
amics, vaja.
–Els seus ulls es tornaren a clavar en els del seu oient–.
- T’asseguro que, amb l’esforç, farem grans progressos, de debò. Ah!, vaja,
ara que me’n recordo, no és cert que em vas dir al juny que aquest estiu te
n’anaves de vacances? Encara no me n’has explicat res, em sembla, oi?
Havent anat a la platja, no et veig gaire morè. Potser és que no vas prendre
prou el sol; però tranquil, prendre’l en excés et pot dur més maldecaps que
beneficis. Jo mateix, per exemple, vaig passar tres dies sense poder
repenjar l’esquena a la cadira – Conclogué el discurs amb una rialla
superficial, davant la indiferència d’en Quim.
- Doctor, si no li importa, voldria marxar, ja– Va dir l’adolescent, amb veu
ronca.
- Com vulguis, tu mateix. Ens veiem el mes que ve. I no et descuidis de
prendre regularment la medicació que t’he donat! –Mantingué una
expressió amable, fins que el jove hagué tancat la porta davant seu. El Dr.
Sebastià va fer girar hàbilment l’estilogràfica entre els seus dits amb un
gest experimentat i, tot seguit, premé el botó d’un petit intèrfon instal•lat a
l’escriptori d’estil retro.– Magda, posa’m amb el laboratori. Bé, espero...
Escolta, Robert, el fàrmac experimental que em vas subministrar no
produeix dependència en el cent per cent dels casos. Tinc un adolescent
que en cosa de dos mesos estarà d’alta, i no és per a perdre clients que t’he
pagat, m’has entès? Tingues en compte que t’hi va el mateix a tu que a mi,
o sigui que no intentis enganyar-me...
Sortint de la consulta, en Quim es retrobà amb els seus pares, que el reberen
amb un trist somriure condescendent, a desgrat de l’adolescent. Mentre la família es dirigia a la sortida, ell fingí una urgència i es dirigí als lavabos de la consulta.
Després de tancar el pestell de la porta, es repenjà sobre la paret i extragué, de
la butxaca de la jaqueta, un pot ple a vessar de píndoles. Parsimoniosament, el
destapà. Atentament, observà com el contingut es vessava a la tassa, per a, tot seguit, deixar anar l’aigua fent desaparèixer la medicació. D’una altra butxaca, en tragué una bossa de llaminadures, de forma i color similars a la de les pastilles, i reomplí el recipient acuradament.
S’acomodà sobre la paret i degustà una de les llaminadures que li sobraren.
Poc importa el què pensi d’ell la resta del món. Aquests dos últims anys han estat els més tranquils i feliços de la seva vida. El “problema”, com en diuen, amb tacte, tots els seus familiars i coneguts, no ha estat més que una excusa per a escaquejar-se de les seves responsabilitats i obligacions. Les malalties són un avantatge, però només per a la gent sana. Pensà, àcidament, que caldria repetir l’episodi dels plats trencats al restaurant abans de que l’incompetent del Dr. Sebastià López acabi donant-li l’alta...