Una segona oportunitat- Mar Pascual Tàrrega

Una segona oportunitat- Mar Pascual Tàrrega

Mar era una xiqueta gairebé major d’edat. Dic gairebé perquè aquest desembre complirà els 18 anys. Marona, com era coneguda per la família, sempre havia desitjat un regal molt especial per celebrar aquesta data tant important per a ella.

La seva mare ja sabia quin havia de ser el regal per a la seva filla, ja que des de feia anys tenia una gran il•lusió. Anar a visitar Eros.

I qui era aquest personatge amb nom de Déu grec? Fa anys, quan la Mar només tenia 10 anys va perdre el seu germà gran a causa d’un accident de trànsit. Els seus pares no sabien com sortir d’aquell pou on havien caigut després d’aquest fet tan desgraciat. Els anys anaven passant i van decidir apadrinar un nen del Perú. D’aquesta manera van anar tenint més il•lusió per la vida i els va ajudar esvair el dolor per la pèrdua del fill.

La situació econòmica de la família de Mar cada vegada era més dolenta. El pare havia caigut en una depressió i va deixar la feina. La mare anava a netejar cases per poder treure endavant la seva família. Però això no impedia que cada mes abonessin els seus diners per a Eros, el nen del Perú.

Feia anys que volien anar a visitar-lo però el viatge valia molts diners, però ara, els pares de Marona farien un esforç i li pagarien el viatge per anar a veure Eros, que havia esdevingut un segon germà per a ella.

Va arribar el dia de l’aniversari i a l’hora dels regals Mar va tindre una gran alegria: un bitllet d’avió a Perú per anar a visitar Eros! I a més, no anirà sola sinó amb les tres seves millors amigues, Berta, Júlia i Gemma.

El viatge amb avió era molt llarg però Mar no podia pensar res més que no fos el seu germà de Perú. Tants d’anys i ara per fi el podrà conèixer!

Un cop a l’aeroport van agafar un autobús molt antic que els va traslladar al poblat on vivia Eros. Corbes, bots, forats terra,pols i més pols però finalment van començar a veure un grup de cases mal fetes on segurament malvivien famílies però que tenien moltes històries importants per descobrir.

Abans de baixar de l’autobús Mar va veure un xiquet molt morè que els saludava, un gran somriure va omplir el rostre de la noia, ja que era el mateix que havia vist créixer gràcies a les fotos que li arribaven a casa.

Evidentment era Eros. Un cop ens vam saludar ens va convidar a visitar la casa, si es podia dir així a aquella cova, i conèixer la seva família. De fet, aquella gent tenia tot el necessari per poder sobreviure el dia a dia. Menjar no els en faltava, ja que tenien un hortet i criaven animals de granja. Tot natural, molta gent del món industrialitzat voldria gaudir d’aquest bé de Déu.

Però hi havia una altra cara, com la fosca de la lluna, ell i els seus amics, tots menors d’edat, havien de treballar de sol a sol respirant vapors i pols tòxiques de la mina on treballaven a canvi de gairebé res. Però això els servia per no haver d’abandonar la cova. Més tard vaig saber que aquell habitatge improvisat havia sigut una part de l’antiga mina.

Van dormir al caliu de la llar de foc que desprenia un flaire característic de fusta humida.

A l’endemà, a primera hora, o millor dit, al primer raig de sol, ja estàvem llevats i sort, d’això perquè en qüestió de minuts en Hide es va rebolcar pels nostres llençols. Hide era una truja que estava a punt de parir i que era com un més de la família.

Avui, i a canvi de treballar el doble i sense sou, l’Eros no aniria a treballar, sinó que passaria el dia amb la seva família de fora i els ensenyaria la muntanya i els paisatges típics d’aquella zona.

Mar i les seves amigues es van quedar bocabadades, en veure tota aquella natura lliure, però aviat van haver de tancar les boques perquè se’ls omplien de mosquits, uns mosquits més grossos que els tigre. L’Eros tenia un nom per a cada planta, depenent de l’edat tenia un nom diferent. Era emocionant escoltar la sabiduria d’aquell noi que no té més temps que no sigui per treballar.

Tan animats estaven que van decidir anar a explorar un territori nou. Així que van abandonar aquella sendera de cabres i van tirar pel dret. A mesura que s’allunyaven del poblat el sol s’anava amagant per les muntanyes. De cop, se sent com un tro molt agut però el temps no amenaçava pluja. Al cap de res vam sentir uns crits que ens van esfereir. Era l’Eros! On havia anat a parar? El sentíem sota nostre. Com vam poder i aprofitant els últims rajos de sol, vam veure que s’havia colat per un forat acabat de fer. Per sort estava viu, ja que es queixava del mal, del molt mal que li feia la cama. Mar estava molt nerviosa. No podia arribar al poblat sense Eros. O… potser estava nerviosa perquè sense l’Eros no sabrien tornar al poblat! En un intent desesperat d’allargar la ma al seu company, va caure al mateix forat que el noi, però no es va fer tant de mal, ja que li va caure damunt l’esquena. Ara només quedaven a la superfície la Berta, la Gemma i la Júlia. Sense pensar-s’ho i ràpid ajudades per la por que els feia pensar que estaven soles al mig del no res, van agafar-se les tres de les mans i es van llençar al forat. Aquesta vegada, només es va fer mal la Berta, ja que les altres companyes van caure sobre tou. Aquella nit es va fer eterna, pensant com sortirien d’allí. Però com que no es podia fer res de nit, es van apretar per no patir fred i es van adormir, o almenys ho van intentar.

Es van despertar tots cinc gairebé a la mateixa hora, però es van estranyar de no veure claror. On estava el sol? Estaven tan enfonsats que no hi arribava la llum del sol, sense llum estaven desorientats i no van tindre d’altre remei que quedar-se quiets i cridar.

Estaven ja esgotats de tant de forçar les cordes vocals, desesperats feien sorolls amb les pedres que hi trobaven i començaven a tindre gana i molta set.

Quan ja havien perdut fins i tot la noció del temps, van sentir uns crits d’algú molt avesat a patir fred, un home dur. I efectivament, era un pastor que buscava una ovella que se li havia perdut. Aquest feia les funcions del cap del poblat, una espècie d’alcalde després de la mort del vertader cap. Duia una gran llanterna, un gran invent que havia arribat a la zona feia dos anys per primer cop. Aquest va arribar fins son eren els nostres protagonistes. Però no es va fixar gaire en ells, no, no. Quina va ser la seva sorpresa quan va que totes les parets tenien ulls. No és que estesin vives, sinó que estaven plenes de brillants. Obrirem una altra mina per portar riquesa al poble! Això és el que va dir el pastor, però l’Eros i la seva colla van capgirar les idees del pastor , que no eren dolentes però es podrien millorar.

Van sortir de la cova i es van reunir amb la resta de veïns. Arribaren a la conclusió que el millor seria millor no explotar les mines com en el passat, ja que d’aquesta manera arribaria un dia que s’esgotarien els brillants i tornaria la pobresa. Caldria obrir les mines al públic, endreçar els accessos i fer que vinguin turistes. D’aquesta manera no s’esgotarien els recursos i el poblat podria aconseguir la riquesa dels temps passats però sense fer malbé la salut dels seus veïns ni la de la natura.

I així va ser com Mar i les seves amigues van poder observar de primera mà com la vida havia donat una segona oportunitat a Eros i els seus. I això la va fer molt feliç.