A un pas de perdre-ho tot- Cristina Rocamora Ardèvol

A un pas de perdre-ho tot- Cristina Rocamora Ardèvol

Probablement, un dels majors errors que he arribat a cometre, fou als meus quinze anys, el dia que vaig decidir allunyar-me de les meves millors amigues.


Era un matí d'hivern i hi havia una boira espessa que impedia veure-hi a més de pocs metres. Feia la impressió que el temps estigués trist. Les façanes de les cases semblaven més antigues que mai, i els carrers més deixats. Jo estava molt nerviosa. Mentre arribava al parc a les vuit en punt del matí, vaig veure les siluetes de l'Eva i de la Carla. Estaven totes dues somrient i em van saludar alegrement, però quan es disposaven a anar cap a l'institut amb mi jo vaig anunciar-los que havíem de parlar.

-Em costa moltíssim dir això... -vaig deixar anar amb el cap acotxat i amb un fil de veu- La qüestió és que penso que no acabo d’encaixar amb vosaltres... Ho sé, som amigues des de petites i sempre hem estat juntes, però tot això ha canviat. Jo mateixa he canviat. Vull estar amb gent que s’assembli més a mi...

-Alba, això que dius és horrible –va dir l’Eva, sense dissimular la seva tristesa-. Segur que l’Imma t’ha inflat el cap amb les seves ximpleries!

Era cert. Uns dies abans, havia estat parlant amb l’Imma i m’havia proposat anar amb ella i la seva colleta. Jo, naturalment, vaig acceptar i vam començar a xerrar com si ens coneguéssim de tota la vida. Una de les coses que em va dir va ser que jo valia més que l’Eva i la Carla i que elles segurament estarien igual de bé sense mi. Aquella frase em va fer pensar i, al final, innocentment, la vaig acabar creient. Uns dies després em veia així: dient adéu a les meves millors amigues.

Elles no s’hi van oposar, simplement em van mirar amb tristesa i van dir que si mai les necessitava, ja sabia on eren, tot improvisant un somriure que més aviat semblava una ganyota. A l’institut em vaig trobar amb una colleta, els amics de l’Imma. No eren la classe de grup que un pare o mare hauria volgut mai per la seva filla, precisament, però s’ho passaven bé i això era el que m’importava.

A poc a poc, vaig anar integrant-me al seu grup: parlava com ells, vestia com ells, imitava els seus gustos... I, és clar, també tenia més amics, la gent em respectava i fins i tot hi havia noies que volien ser com jo! Em sentia com si fos el centre del Món. L’única cosa que realment m’entristia era veure a l’Eva i a la Carla i haver d’ignorar-les, ja que si les saludava els del grup em miraven malament i em deien despectivament:

-Sí que sou amigues, no?

I llavors havia de negar-ho per a quedar bé, i això em feia sentir com una traïdora.

Per altra banda, estava molt preocupada per una altra cosa: la festa d’aniversari de l’Imma. Estava molt nerviosa, seria el primer cop que anés de festa amb l’Imma i la seva colla!

Al final el dia tan esperat va arribar i vaig anar a casa de l’Imma. Vivia en un bloc de pisos modern però no gaire alt. Quan vaig ser a casa seva, ella m’esperava a la porta amb la colleta, tots a punt per marxar. La festa era a una caseta que tenien als afores de la ciutat, a poc més de cinc minuts amb cotxe. La caseta no era gaire gran, més aviat era una espècie de garatge o traster amb una gran porta i un parell de finestres i l’espai just com per a fer-hi cabre un cotxe. El lloc era decorat amb globus, llumets i pancartes on hi posava “Imma” amb lletres de colors i tipografies diferents. Hi havia un jardí enorme amb una piscina que semblava estar en perfectes condicions, especialment per a l’ocasió. El “garatge” tenia la porta completament oberta i a dins hi havia una gran taula amb menjar i begudes de tots els gustos. Es podia veure, també, situat en una altra taula, un pastís enorme de color rosa pàl•lid amb una foto de l’Imma al centre. Tot era perfecte, era la classe de festa que jo sempre havia somiat.

La gent anava arribant amb cotxes i la festa s’anava animant. Va ser llavors, que, mentre mirava la gent que arribava, vaig veure a l’Eva i la Carla. Podia ser que també les hagués convidades? Quan volia anar cap a elles per a parlar-hi, una mà va estirar-me el braç i, en girar-me, vaig veure l’Imma i la colla mirant-me somrients mentre m’ensenyaven una bossa blanca de plàstic. Vaig apropar-m’hi per a veure què era i vaig fer un pas enrere. Portaven, potser, mitja dotzena d’ampolles de begudes alcohòliques!

-En tenim més –va dir un del grup-.

Llavors van anar deixant les ampolles sobre la taula mentre que la gent s’anava servint. Jo, fins aquell moment, no havia provat mai cap beguda alcohòlica, però l’Imma ho devia notar, perquè, en un moment, va omplir el meu got amb alguna de les begudes que portaven i em va dir que la tastés. Per no quedar malament, vaig assentir i em vaig beure el contingut que m’havia servit d’un glop. Tenia un gust estrany, però no em va desagradar. L’Imma me’n va posar una mica més al got i em va demanar que la seguís. Va travessar el jardí amb mi al darrera, passant entre la gent fins arribar a un racó bastant apartat de la multitud. Els de la colla eren allà, asseguts a terra en rotllana, esperant-nos. Quan em vaig asseure, vaig veure que estaven manipulant alguna cosa. Eren cigarrets. Em vaig espantar bastant, i no perquè no hagués vist mai cap cigarret, sinó perquè em vaig adonar que aquella situació es podia arribar a complicar força. A més, entre les substàncies que manejaven, no només hi havia tabac.

-Si realment vols formar part de la nostra colla –va dir l’Imma seriosament-, ho hauràs de tastar. Ara has de triar, ho tastes o et fas enrere?

Em vaig començar a marejar força i em trobava malament, tenia moltes ganes de vomitar i de tornar a casa.

-Em trobo malament... Crec que he begut massa... –vaig dir, sense força.

Vaig deixar anar un “ara torno” mentre m’aixecava i vaig tornar cap a la caseta buscant algun lloc on poder-me mullar la cara. Em vaig adonar que a mesura que m’havia allunyat del grupet m’havia tornat a trobar millor. Llavors l’Eva i la Carla se’m van apropar i em van dir que feia mala cara i que seria millor trucar a casa meva perquè em vinguessin a buscar. Com que hi estava d’acord vaig obeir i el cotxe va arribar de seguida. Ja no recordava ni al grupet ni a l’Imma, no en volia saber res. Quan vaig pujar a l’auto, les meves amigues em van seguir i es van asseure al meu costat.

-Vosaltres també voleu marxar? –vaig dir.

-És clar, dona! –va riure la Carla- Si ni tan sols estem convidades!

-Només hem vingut per tu! No ens refiàvem de l’Imma ni un pèl... Però sembla que hem arribat a temps, no? –va dir l’Eva.

Llavors les vaig abraçar amb força i els vaig demanar perdó per haver estat tan egoista i mala amiga, però elles van somriure i em van dir que no passava res, que la nostra amistat no podia perdre’s tan fàcilment.

A partir d’aquell dia ni l’Imma ni la seva colla em van dirigir la paraula mai més. En l’actualitat, les meves amigues i jo estem estudiant a la universitat totes juntes i, després de l’institut, no vam saber mai més res d’elles.

Potser vaig cometre un error, sí, però em va servir per adonar-me del que tenia, ja que vaig estar a un pas de perdre-ho tot.