Sobrepès i altres problemes- Alexandra Sancho Reverter

Sobrepès i altres problemes- Alexandra Sancho Reverter

No! Un altre cop no! Ja torno a fer tard. Em miro el rellotge. Són les 8:32. I reso perquè el conserge no em tanqui la porta. Ja me l’ha tancat dues vegades i ahir, justament ahir, la meva mare em va dir que si em tornava a passar em castigaria durant un mes. Per sort el conserge m’ha deixat passar. Pujo les escales com una boja i arribo a la meva aula amb la cara roja, com si acabés de córrer una marató.

- Com és que arribes tard, Mònica? - és la mestra de ciències naturals. – Va passa...

Pocs minuts després arriba l’Helena. La mestra li fa la mateixa pregunta que a mi. I el típic ignorant de la classe contesta per ella.

- Què no ho saps que a l’ “Helena balena” li costa caminar?- va dir l’ignorant, anomenat Jofre.

- Ha, ha, ha! – la resta de la classe es posa a riure, excepte les meves amigues i jo.

L’Helena se’n va amb el cap abaixat a la seva cadira sense dir res i la mestra expulsa a en Jofre de l’aula. Pobra noia, ja deu estar acostumada a que se’n riguin d’ella. L’Helena té sobrepès. És una noia molt simpàtica i educada, a més a més és bastant intel•ligent. L’únic que sé d’ella és que a casa seva no tenen molts diners i que es passa tot el dia cuidant el seu germà petit.

A l’hora del pati les meves amigues i jo comentem tot el que ha passat a classe de ciències.

- Pobra noia, em fa molta pena. – diu la Laura.

- A mi també, l’hauríem d’ajudar. – dic jo.

- D’acord – diu la Mariona – El dilluns a l’hora del pati anirem a parlar amb ella.

Totes fem que sí amb el cap, i ens girem per buscar amb la vista l’Helena. Està asseguda en un banc tota sola llegint un llibre.

Al nostre grup d’amigues no estem ni les noies més guapes del curs, ni les més intel•ligents, ni res especial; simplement som les noies més normals i corrents que et puguis tirar a la cara, per dir-ho d’alguna manera.

Ara toca educació física. Avui saltarem el poltre. Anem per ordre de llista, i ara em toca a mi. Ho he fet bé, no molt bé, però bé. Ara li toca a l’Helena. De sobte sento com tota la classe se’n riu. Em giro, i veig a l’Helena al terra, plorant perquè s’ha fet mal a la cama. Us ho podeu creure? Està plorant i els impresentables de la classe se’n burlen d’ella. Heu vist cosa més cruel en la vostra vida? Jo sí. El mestre d’educació física li acaba de dir: << A veure si fas una mica més d’esport eh! Que ja no pots ni córrer! >>. Això és molt fort. Estic indignada. Ara sí, l’Helena se n’ha anat plorant als vestidors, i jo me’n vaig corrent darrere d’ella.

- Estàs bé Helena- li pregunto.

- Sí, tranquil•la, no et preocupis per mi, no passa res, estic acostumada a què se’n riguin de mi.- em respon.

- Ho sento molt. Les meves amigues i jo hem decidit que et volem ajudar, i com hem vist que no tens molts amics et volem proposar que formis part de la nostra colla.

- Ho dius de debò?- em pregunta, eixugant-se les llàgrimes i amb els ulls brillants.

- Clar que sí dona! Mira, demà a la tarda anirem a donar una volta, si vols pots venir.

- D’acord! – Em va dir eufòrica.

Al tocar el timbre de les tres, els ho vaig comentar a les meves amigues, i em van dir totes que havia fet molt bé de dir-li a l’Helena que vingués.

Aquest matí m’he llevat, plena de satisfacció. Aquesta tarda hem quedat a les cinc davant d’un bloc de pisos molt cèntric. Quan ja estàvem totes, inclosa l’Helena, hem començat a caminar en direcció cap al parc.

Però de sobte, quan hem arribat, l’Helena s’ha posat a plorar. Totes li hem començat a preguntar què li passava, però no ens contestava. Però per fi ha dit alguna cosa.

- Veureu, fa sis mesos que el meu pare està hospitalitzat; està malalt i no tenen un diagnòstic clar i a casa estem molt preocupats.- diu entre llàgrimes.

- Ho...ho sento molt Helena.- diu la Mariona.

- Ara li han de fer unes proves molt importants i no entren a la seguretat social, i nosaltres no ho podem pagar. La meva mare es passa deu hores cada dia treballant i no arribem a final de mes. Jo em passo els dies cuidant al meu germà petit de tres anys i no tinc temps per estudiar ni per fer els deures, ja que haig de portar al meu germà petit a l’escola i anar a buscar-lo, haig de fer el dinar i el sopar...I la meva mare no té temps per preocupar-se per mi i el meu sobrepès, ni per portar-me al metge. I a sobre tota la classe es riu de mi, fins i tot el mestre d’educació física.

Ens hem quedat totes mudes. Cap de nosaltres sabia tot el que li passava a l’Helena.

- Mira Helena, tinc una idea. T’ajudarem a recaptar els suficients diners per a pagar l’operació del teu pare, així la teva mare no haurà de treballar tant i es podrà preocupar més per tu.- dic jo mentre les miro a totes.

- Faríeu això per mi? – pregunta l’Helena emocionada.

- Clar que sí! – contestem totes a cor.

Ara fa sis mesos que vam tenir la conversa amb l’Helena. Vam recaptar els diners necessaris. El seu pare va sortir de l’hospital. La mare de l’Helena la va portar al metge i ara està fent una dieta. L’Helena s’ha aprimat i està perfecta, encara té una mica de sobrepès, però cadascú és com és, s’ha d’acceptar i no ha de fer cas als que se’n riguin d’ella, perquè moltes vegades, la gent que se’n riu dels altres és perquè també tenen problemes o complexes i els volen tapar d’aquesta manera, però en realitat l’únic que aconsegueixen és fer mal a la gent i a ells mateixos.