Seré fort- Eva Martínez Nicolas

Seré fort- Eva Martínez Nicolas

En Marcel un nen de 13 anys, vivia a les afores d’un poble amb el seu pare i quatre germans més, dos eren noies. Tenia una vida gaire complicada, ja que la seva mare havia mort anys enrere per càncer de pit, el seu pare anava cada dia al treball des de dos quarts de vuit del matí fins tres quarts de nou de la nit, per aconseguir un petit sou que ajudava a mantenir una mica més a aquella pobra família. En Marcel era el qui tenia que cuidar dels seus germans cada dia, ja que ell era el més gran de tots i per als petits era com un segon pare. Ell era qui s’aixecava cada dia de bon matí per a despertar els seus germans, per preparar-los l’esmorzar i per a acompanyar-los fins a l’escola a uns 8 km de la seva casa. Era ell qui cada dia s’encarregava de la casa excepte les hores que anava al col•legi, i també el qui ajudava a fer els deures als seus germans. Ell era molt aplicat, tant els estudis com la família ho eren tot per a ell, de gran volia tenir un bon futur i sobretot somiava en treballar per a poder aconseguir una mica més de diners per ajudar la seva família.

Un matí com qualsevol altre, el seu pare va anar a treballar i anant per camins muntanyosos li va sortir una llebre pel davant i al frenar va sortir-se’n del camí anant a parar al camp del costat, el conductor que venia pel darrera va veure com el cotxe va bolcar i va trucar a la policia. Més tard, va acudir la policia i acte seguit l’ambulància, els doctors van treure’l del cotxe i el van intentar reanimar, ells sabien que ja no podien fer molt i que la cosa no anava gaire bé. El van ficar a la llitera i se’l van endur cap a l’hospital més proper. La policia va estar investigant més sobre el cas i també intentant esbrinar qui era aquell home que havia patit l’accident. Van entrar dins del cotxe, que pel que es veia era un cotxe de treball, ni mes ni menys, l’home era mecànic, al costat de les ferramentes hi van trobar la seva cartera, dins portava el moneder, i al moneder hi van trobar el seu carnet d’identitat. Al saber més d’ell van buscar més pistes i van contactar amb el seu cap del treball. El seu cap es va posar molt trist al saber-ho ,fins i tot perquè no es podria imaginar la situació de casa, ja que tenia 4 fills i casi bé no els podia mantenir ni cuidar, els seus fills eren petits i no tenien cap familiar més que el seu pare. Li va explicar tota la situació als policies i ells es van ocupar.

Els agents de policia van anar a casa d’en Marcel i els hi van explicar el que havia ocorregut, els nens es van ficar a plorar, encara que eren petits per a entendre-ho. En Marcel estava , no sabia que fer, que faria sense el seu pare? Com menjarien i viurien? Ell li va demanar una cosa als policies , que els portés amb el seu pare al hospital.

Així va ser, al arribar van anar corrent a la sala on es trobava el seu pare, al entrar tota la tristor es va apoderar d’en Marcel i es va ficar a plorar com un boig, era un nen, un nen de tan sols 13 anys, que no sabia com continuar la seva vida, no sabia com donar-li carinyo a tots els seus germans, no sabia d’on trauria els diners per comprar tan sols ni el pa.

Al veure al seu pare allí, estirat amb els ulls tancats, ple de cables, sabia que la cosa no podia tirar enrere .Però, que havia fet ell per a que la vida el tractés així? Aquesta era la pregunta que cada segon el seu cap no podia parar de repetir. L’últim que va fer va ser agafar-li la mà al seu pare i dir-li unes quantes coses.

“Pare, no sé perquè la vida és tan injusta, però aquesta vegada m’ha tocat a mi junt amb tots els meus germans dir-te adéu, un adéu per mala sort, etern, però encara que hi siguis lluny de nosaltres sempre estaràs prop. Et prometo que cuidaré d’ells com si fossin els meus fills, també que sortiré endavant amb tot el que la vida em fiqui al davant, i sobretot seré un bon exemple per als meus germans. Passi el que passi, seré fort”

Tot seguit li va donar un petó a la galta i el va abraçar ben fort, i li va dir: “t’estimem”.

Els seus germans van entrar a la sala i tristos el van abraçar tots a la vegada donant-li petons.

Els policies es van encarregar de portar-los a un orfenat, en Marcel els hi va dir:

- Graciés per tot, malauradament hem d’estar aquí a partir d’ara en endavant, però si hi ha una sola cosa que us demano és que no necessitem que ningú ens adopti, no vull que els meus germans es separin de mi mai de la vida, i això m’encantaria que fos possible, m’ho prometeu? Només necessito això per ser feliç.

Els policies van fer possible el desig del Marcel, així van quedar amb el director de l’orfenat.

A partir d’aquell dia en Marcel i els seus germans, van començar una nova vida, però aquesta vegada sense el seu pare.