Una nit d’amor, teatre i bufetades- Lluc Itarte Garriga

Una nit d’amor, teatre i bufetades- Lluc Itarte Garriga

El Sebastià (o Sebas per a la gent propera) havia anat a casa del seu millor amic, l’Arcadi, per passar-hi la nit del divendres de Sant Jordi fins l’endemà, com si d’una festa de pijames es tractés, tot i que no tant pomposa com les de les noies. Després d’haver sopat (i haver-se quedat tips), van dirigir-se a l’habitació de l’Arcadi, van asseure’s sobre unes cadires giratòries i es van dedicar a jugar a videojocs a l’ordinador.

Mentre l’Arcadi feia la primera partida en un videojoc d’armes, el Sebastià se’l mirava amb atenció, i va ajustar-se les ulleres al nas. De cop, unes mans van fer girar la cadira del Sebastià, ficant-lo d’espatlles al seu amic i uns llavis el van morrejar per sorpresa. No va ser desagradable, però el va agafar per sorpresa. L’Arcadi seguia al seu rotllo. Després del morreig, el Sebastià va fer-se enrere, però el van tornar a agafar i a petonejar-lo ràpidament per tota la cara.

—Naturalment que et perdono, vida meva! Saps que la meva vida està incompleta sense tu, i mai hauria deixat que marxessis del meu costat! Estarem més units que mai, i destrossaré a qualsevol que tingui pebrots a ficar-se entre nosaltres, perquè la nostra passió crema com una flama, I ÉS ETERNA!

—Iris, vés i actua a una altra banda... VEUS!? Per culpa teva ja m’han clavat un tret entre cella i cella!

De cop l’Iris va allunyar-se del Sebastià, va apropar-se al seu germà i li va donar una bona bufetada.

—Com pots tractar-me així, després de tot el que jo he fet per tu? Ets un desagraït! Mai t’hauria d’haver tret de la presó per a menors!

—Estàs interpretant a Gilda Wayne? De la novel•la El darrer bes, potser? —li va preguntar el Sebastià.

—Exacte, Sebas! He quedat amb una companya de teatre per a practicar; vine, Maddy!

L’Arcadi va obrir la boca per a protestar, però es va posar roig i va callar; una noia propera a la seva edat va aparèixer per la porta. Tenia ulls verds, una melena dorada i un gran llaç celest al cap.

—Aquesta és la Madeleine; va venir de França de petita i ens entén perfectament. I no té xicot.

—Iris! —va protestar, posant-se roja i mirant als nois de reüll —Em podeu dir Maddy —i tot seguit va fer-los tres petons a cadascun d’ells. L’Arcadi tenia les galtes enceses després dels petons —Estàvem practicant papers a l’atzar i ara anàvem a jugar a la ruleta de solters; voldríeu jugar-hi?

L’Arcadi va fer que si amb el cap molt ràpid i nerviós; la Madeleine li va fer un somriure que el va deixar una mica rígid.

—Deixem sola a la parelleta? —li va suggerir irònicament el Sebastià a l’Iris —Per cert, i el labavo?

—Em sembla bé; vaig a buscar el joc a la meva habitació, i el labavo és aquí, a mà dreta —i van sortir.

Un minut després, tots dos havien tornat a l’habitació de l’Arcadi, on se’l van trobar cara a cara amb la Madeleine; gairebé semblava que s’anessin a petonejar. El Sebastià va intentar tallar la situació.

—Ja tenim el joc! —va cridar fort, per tal que tots dos es percatessin de la seva presència, i ho va aconseguir; en sentir-lo, es van allunyar mútuament, i ambdós van fer un petit somriure de complicitat.

—La Maddy m’estava ensenyant una petita piga negra que té vora el llavi; diu que és una “marca de bellesa” —va explicar-li l’Arcadi, com si digués el primer que li passava pel cap; de fet, era el que feia.

—Si; bé... —deia el Sebastià, incrèdul —Juguem al joc aquest.

Després de gairebé una hora de joc...

—Crec que ja és hora d’anar a dormir —va suggerir el Sebastià —Per cert, Iris; això del pintallavis continuo sense tenir-ho gaire clar... —deia, mentre es fregava les marques de petons de les galtes i del llavi.

—No siguis ximple, Sebas; era part del joc, i ha estat divertit! —deia l’Iris mentre acabava de recollir el joc i netejar-se els llavis, i mirava el Sebastià fixament —M’agradaria tornar-lo a jugar algun dia...

—I a mi també —va acompanayar-la el seu germà, que també tenia pintallavis de la Madeleine per la cara, i aquesta el mirava i li somreia de forma tentadora.

—Serà millor que ens en tornem als llits, o els teus pares ens esbroncaran de valent —li va dir la Madeleine a l’Iris.

—Si; serà el millor... —i mentre feien cap a la seva habitació, l’Iris es va girar —Bona nit, Arcadi! Bona nit, Sebas! —va fer un to més dolç amb el darrer acomiadament.

Quan les noies se n’havien anat, el Sebastià i l’Arcadi van xerrar una mica:

—Què t’ha semblat, la Madeleine? —li va preguntar l’Arcadi.

—Una bona noia; ja he vist que vols pescar-la —va fer amb sorna, i el seu amic es va ficar roig —I la teva germana... Em cau bé, mira! I reconec que no està malament...

—Ai! No em diguis això, de veritat; em vols fer vomitar o què!? —el va escridassar amb conya.

Al seu torn, les noies també la feien petar sobre els nois.

—Veig que li tens l’ull posat al meu germà, eh? —li deia l’Iris a la Madeleine, que va obrir els ulls com a plats.

—No és això; solament... Vull dir que... És a dir... —tartamudejava, però es va asserenar i va dir —M’ho he passat bé amb ell, i em cau bé. Però tu no has mostrat el més mínim dissimul, eh!?

—Perdona?

—Que flirtejaves amb el Sebastià és més clar que l’aigua; quan t’hi has hagut de petonejar amb el joc dels solters, no has perdut temps.

—Només era que volia anar per feina.

—I el morreig que li has fet al principi no em sona de cap obra de teatre que representem. De quina era, doncs? De “El cel dels pecadors”, potser?

L’Iris s’ho va pensar uns deu segons, i li va respondre:

—Si... Per exemple —i va somriure com si haguès fet una malifeta.

—No canviaràs mai, noia... —va dir-li la Madeleine, sospirant.