El valor de les lletres- Miguel Leache Campaña

El valor de les lletres- Miguel Leache Campaña

El Miquel va arribar a casa. Saludà a la seva mare i es tancà a la seva petita habitació per a fer els deures. Ell era un noi de setze anys, era un bon paio i molt treballador, la seva assignatura preferida eren les matemàtiques, les adorava com si de una mena de religió sagrada es tractessin. Per contra, no li agradaven gens els idiomes. Català, castellà, anglès i a 4rt d’ESO, a més, havia de fer llatí. Tot i que al final aconseguia aprovar, ho odiava. No entenia res i es perdia intentant memoritzar declinacions i traduint textos que sabia que no li servirien de res a la vida perquè ell volia ser farmacèutic. Aquella tarda, després de fer en cinc minuts de rellotge els deures de mates, va contemplar horroritzat l’agenda que li ordenava escriure dues redaccions, per català i castellà i fer una traducció d’un paràgraf d’un text de llatí. Es va passar escrivint les redaccions fins a l’hora de sopar. Llavors, baixà les escales i es dirigí a la cuina. Els macarrons el van animar una mica i quan finalitzà el plat, el deixà a la pica i se’n pujà les escales a corre-cuita per a acabar quan abans els deures. El rellotge marcava les dotze de la nit quan el Miquel guardà el llibre i la llibreta de llatí a la motxilla. Estava esgotat, li feia mal fins a l’últim os del cos. Mentre enretirava la manta del llit per a introduir-se dins pensà “Tant de bo no existissin les maleïdes lletres” i apagà el llum. Al matí següent, el Miquel s’aixecà gràcies la “agradable” melodia del despertador. Eren les vuit en punt, hora de començar el ritual “pre-institut” de cada dia laboral. Baixà a esmorzar, es vestí, es preparà la motxilla i començà a córrer cap a la parada del bus que el portaria al col·legi. A la parada es trobà amb la seva amiga Sílvia, una noia; alta, prima, de cabell negre com la nit, ulls verds foscos i molt riallera. Al contrari que el Miquel, el seu fort eren els idiomes i no pas els números, així que s’ajudaven mútuament. Pujaren al bus i es varen assentar per les darreres files. El Miquel estava assentat al costat de la finestra i mirava distretament per aquesta el trànsit acumulat per la ciutat, es podia sentir el soroll dels clàxons dels vehicles i dels motors i el lent avançament que aquestos realitzaven. Llavors, el Miquel visualitzà un cartell que senyalava que a l’esquerra hi havia una escola que ho va saber per la icona i la fletxa però, el més sorprenent va ser que no va saber de quina escola es tractava perquè no hi havia lletres! S’estranyà, però no digué res. Al cap d’uns minuts tornà a veure un altre cartell, també sense lletres, llavors li digué a la Sílvia mentre el bus estava parat a causa d’un semàfor: -Escolta Sílvia, mira aquell cartell de l’obra. No hi trobes res estrany?-. La Sílvia aixecà el cap dels seus apunts de socials i observà el cartell i respongué: -No, es un cartell normal. Perquè?-. El Miquel dubtà un moment en dir-li el que passava perquè potser el son del matí li havia jugat una mala passada i s’havia muntat una paranoia mental, però al final accedí a dir-li, havia vist amb massa claredat els cartells.


-No hi veus que hi manquen les lletres?-. Li digué amb cert temor. Tal i com havia temut, la Sílvia el prengué per boig, però el va sorprendre quan li va dir:

-Au Miquel, desperta. Què no veus que hi fica “Perill, obra en construcció”?-. El Miquel assentí i per no quedar malament afirmà: -Ostres tens raó! Estic molt empanat aquest dematí -. Llavors, per dins, pensà: “Molt bé, recapitulem. No puc veure lletres escrites que els demes si veuen. Estaré malalt? O potser tinc algun dany als ulls?-. La resta del viatge restà tranquil, mirant per la finestra mentre la Sílvia estudiava els seus apunts de socials. Quan, a la fi arribaren a l’escola, el Miquel es recordà amb certa amargura que a primera hora li tocava català. Entrà amb la Sílvia per la porta principal acompanyats per la meitat de l’alumnat del institut. El Miquel contemplà horroritzat com les notícies al taulell d’anuncis eren folis en blanc per ell i, de cop, entrà per la porta de la classe i es trobà escrit a la pissarra: “La importància de les lletres”. Pensà: “Com és que puc veure aquestes paraules?”. El professor Graus demanà que deixessin les redaccions al damunt de la seva taula i anuncià que avui farien una activitat diferent. Exposarien oralment la importància de les lletres en aquest món i què podria passar si no hi existissin. Primer de tot varen començar amb els avantatges i els inconvenients de les lletres. La Maria que era molt llesta fou la primera a participar: -Sense les lletres no hi hauria cap tipus de comunicació ni relació perquè no existirien els idiomes i no ens podríem expressar -. El professor Graus somrigué amb aprovació per la valuosa aportació. Hi hagueren altres comentaris com per exemple el fet de que no hi hauria llibres ni música cantada ja que seria impossible escriure la lletra, tampoc existirien els mòbils o els videojocs ja que aquestos incorporen icones però sempre hi ha lletres, tant a la capsa com després a la pantalla de la televisió on apareixen en forma de píxels, a més cal dir, que els manuals d’instruccions són a base de lletres, així que ningú sabria com fer funcionar qualsevol cosa . El Miquel pensà en un món sense rap, llibres (li agradava molt llegir tot i odiar les classes de Llengua) o qualsevol electrodomèstic. Es tornaria boig, la vida seria ben complicada. També s’imaginà dutxar-se amb cubells d’aigua freda i no amb dutxes i aigua calenta o escalfar-se amb una foguera i no amb aire condicionat. Per fi entenia la importància de les lletres i donava gràcies als inventors del grec i el llatí ja que foren els primers mètodes que usaren lletres i paraules per inventar un idioma i comunicar-se.

De sobte, una llum el cegà i el Miquel obrí els ulls. El despertador sonava com la sirena d’una ambulància esperant a que una mà el fes callar. El Miquel parà el despertador però aquell dia s’havia aixecat feliç, havia trobat un nou sentit a la seva vida. El Miquel sabia que volia ser un bon farmacèutic en un futur però s’havia donat compte de que aprendre idiomes era igual d’important que aprendre ciències ja que els idiomes t’obren les portes al món, als demés països, a altres cultures i persones, a diferents maneres de ser i un altre hobby del Miquel era viatjar així que aprendria com més idiomes millor per a quan arribés el moment pogués escollir molts llocs als que anar a viure o a visitar i conèixer a més gent. El mateix Miquel es va imposar una regla d’or: “Mai deixis d’aprendre”.