lluny de tot- Albert Muñoz Vendrell

lluny de tot- Albert Muñoz Vendrell

Tenia només 17 anys quan va marxar. Una barreja de nervis, curiositat, esperança i por. No estava molt segur d’estar fent el correcte, però sabia que alguna cosa havia de decidir, i aquesta semblava una bona opció.
El viatge es va fer molt curt. Eren més de tres hores, però com qui no vol la cosa, en un moment es va trobar sol, plantat davant una casa vella, freda i solitària, només envoltada d’interminables prats i boscams. La pesada balda va retronar contundent, ben contrària a la seva temorosa expectació. Darrere la porta, un vell que no s’havia dutxat en una setmana el va fer entrar i va tancar descuidadament.

Al veure l’habitació es va espantar. Un llit minúscul amb 4 mantes que feien de matalàs, una única bombeta penjant del sostre i una finestra sense persianes ni cortines que no tancava bé. Certament, no era el que s’esperava. Li agradava la naturalesa, l’aventura i l’esport, però en aquell moment va bacil· lar sobre si havia escollit bé.

Divuit mesos de classes van passar exageradament lents. Molt temps mort, massa temps mort. En certa manera, va acostumar-se a veure les coses d’un altra forma. Gaudir de la pluja enlloc de maleir-la, escoltar a l’aire enlloc d’evitar-lo... aquella simbiosi amb la naturalesa va esdevenir alguna cosa, una cosa bona.

I va ser llavors, dins d’aquest període de reflexió i sensibilitat, quan ho va sentir. Mentre jeia tranquil al costat d’un roure, dos genets van creuar l’horitzó que es desplegava davant seu. Aquella majestuositat, aquella elegància, aquella explosió de vida i llibertat plasmada en l’elegant i harmoniosa marxa coordinada entre home i cavall... no tenia adjectius per descriure-ho. Simplement, era màgic.

No va tardar en començar a aprofitar totes les oportunitats que va tenir de gaudir d’aquests animals. Sense deixar passar massa temps, es va veure amb el curs acabat, traslladat a una casa, encara més vella i encara més solitària, i amb les mans calloses de recollir excrements de l’estable on l’havien a agafat a pensió complerta. Allà no hi tenia amics, no tenia professors... ni tan sols tenia jornal. El mantenien a canvi d’ajudar a la cuina i netejar la hisenda, però també cuidava els cavalls.

A poc a poc, des del silenci i l’observació, va anar aprenent cada vegada més dels seus senyors. Ells eren genets, i a banda de doma i competició, també oferien cursos a nens capritxosos i opulents que volien passar dos dies amb cavalls. Cada cap de setmana es dedicava a observar als nouvinguts, i quan n’identificava els més humils, de seguida intentava apropar-s’hi i explicar-los els secrets més meravellosos, secrets que ell mateix havia anat descobrint en aquella petita parcel· la del món.

Van passar molts mesos fins que va començar a guanyar-se la confiança dels propietaris. Sorpresos pel seu extraordinari interès, el van anar ensenyant a muntar, a tractar als cavalls com calia i a defensar-se dins aquest món. Va arribar a trobar-se molt a gust en aquella casa, però els trens començaven a arribar i no podia deixar-ne passar cap. Havien arribat a agafar-li estima a aquell jove, però sabien que tenia molta vida per davant, i havien d’ajudar-lo a desplegar les ales.

Gràcies a l’ajuda que va tenir, tan dels seus ja no desconeguts padrins com dels seus pares, que des de la distància, sempre van donar una empenta quan va caler, va començar a entrar a cursos setmanals i a jornades intensives. Finalment, va arribar el dia d’abandonar aquella finca i traslladar-se a un complex amb certa reputació, on va començar a treballar semiprofessionalment.

Tampoc hi tenia jornal, però la munta i les classes que donava li eren recompensades amb la manutenció en uns barracons prefabricats. Va ser una època de molt esforç i fred, tan fred com mai n’havia passat en sa vida. Per sort, amb la primavera va arribar el calor i la màgia.

Un dia corrent, tornant d’una de les seves habituals cavalcades matutines, van presentar-li les noves estudiants, que s’allotjarien amb ells durant un temps. I allà estava ella. No s’imaginava pas que acabava de conèixer a la persona amb la que passaria la resta de la seva vida, però amb el temps i les experiències va entendre que la força amb que aquella relació estava brotant la faria perdurar per sempre.

Ja no estava sol. Amb més ganes que mai i sense res a témer, el destí el va portar a Alemanya, on el van convertir en el més merescut dels professional. Sense rebre encara cap recompensa econòmica, li havia tocat una vida plena d’emocions, de noves experiències i de mil mons que descobrir. I tot just acabava d’emprendre el viatge.

Un any després va tornar al país. Ara li tocava començar els seus propis projectes, i uns contactes familiars el van empènyer a formar part d’unes estàncies eqüestres. Però la crisi només beneficia als rics, i no li va permetre guanyar-se la vida d’aquesta forma. Deprimit i amb poca esperança, ho veia com un final de l’esforç de tants anys. Però només tenia dos opcions: ensorrar-se o plantar cara a aquella situació, i ho tenia molt clar. No estava disposat a renunciar al que li agradava, al que ell volia fer.

I no va renunciar. Davant dels impediments, va veure una sortida i la va agafar. S’havia d’aferrar a allò que l’enamorava, a la passió que sentia per aquella professió, per la seva professió. Així que, igual com havia començat l’aventura de la seva vida, va marxar, va marxar lluny, lluny de tot.

Avui fa tres anys que el meu cosí va marxar a Estats Units. Li diuen la terra de les oportunitats, oportunitats que ell va aprofitar. Amb la seva parella, han lluitat per ser on són, vivint la vida i podent fer una feina que els hi encanta. Ara guanya campionats nacionals, internacionals i entrena als millors cavalls que existeixen, però sempre amb la mateixa passió, alegria i humilitat de sempre.

El meu cosí es un exemple de superació. Una persona que ha lluitat pels seus somnis. Un noi que ha superat els obstacles del camí, sense tenir mai por del que vindria després. Un home que sap que la vida s’ha de viure, i amb un únic objectiu: ser feliç.