Record d'un llibre esborrat- Rosa Juan Barrera

Record d'un llibre esborrat- Rosa Juan Barrera

Ja no hi havia res en aquell lloc, era fred, fosc, com si la tristesa se n’hagués apoderat. Mai hauria pensat que seria capaç de fer-ho, tornar era com impossible per a mi, creia que mai ho aconseguiria... Les reixes estaven tancades, els arbres secs i com ennegrits pel pas del temps. La casa estava intacta, excepte pels vidres, que la majoria estaven trencats. La pluja havia fet del jardí un oceà sense fons i les estatuetes suraven en l'aigua. Semblava com si ningú hagués passat per allí durant molt de temps. Jo només intentava evocar les meues vivències en aquell espai remot, però hi havia un punt en la meva memòria que no funcionava, es col•lapsava, era com si no volgués o no pogués recordar. El camí era ampli i estava tot cobert de fulles seques, no es veia ni un sol tros d’aquell terra tan humit. Els ocells havien fet d'aquell lloc la seva llar. Em vaig fer el cor fort i vaig decidir fer una passa més, ja que des d'allí es veia poc. Vaig baixar de la meva bicicleta i la vaig deixar al costat del mur principal. Vaig pegar un lleu cop a la reixa i aquesta es va obrir sense cap tipus d'esforç, vaig avançar lentament cap a la porta. Semblava que aquells éssers de pedra sabien que hi era, tenien uns ulls sortits i ametllats, es percebien en alguns més pronunciats que en altres, cosa que atribuïa a l'erosió de la pluja. Era com si em miressin, em sentia observat, incòmode. Vaig seguir avançant, però aquesta vegada una mica més ràpid, pel que pogués passar... No recordava que la porta fos així, era de fusta i ferro forjat negre, ja oxidat. Vaig agafar una petita branca del sòl del porxo i vaig forçar la porta, al tercer intent, es va obrir. Els records em van acudir a la ment, encara que una mica pobres i esborronats. Tot estava igual, sí, sí, ara començava a fer memòria... L'entrada era grandiosa, tenia una catifa vermella caoba que ocupava gairebé tot l'espai, s'alçaven dues escalinates de fusta des de la planta baixa, una per la dreta i l’altra per l'esquerra trobant-se a dalt de tot. La meva habitació era al passadís prolongat per l'escala dreta al fons del tot, però no tenia temps suficient com per anar a la meva antiga cambra i omplir-me de nostàlgia, ja que en una hora aproximadament es faria de nit. I jo només pensava en el llibre. Era massa petit perquè ara em pogués recordar, però aquell llibre va ser, és i serà part de la meva vida, era com oxigen per a mi. No hauria pogut sobreviure sense ell. Allà dins, vaig guardar, el meu cervell, durant anys, secrets inconfessables que ni tan sols jo recordo, era com la meva memòria, l'espai que no cabia en la meva ment. No podia estar molt lluny d'allà. Recordo que hi havia una immensa biblioteca, on el meu pare tenia tots els seus llibres de dret i pedagogia, i jo el camuflava entre els de l'últim prestatge, que eren els menys interessants i avorrits, ni tan sols sabia per què hi eren, jo directament els hagués tirat a la foguera. Sempre estaven tots plens de pols i eren els més grans, tots monocromàtics, entapissats amb pell d'un color verd ampolla. La biblioteca era l'únic lloc de la casa independent de tots els altres, passava completament desapercebuda. Recordo perfectament la seva situació, això era pràcticament inesborrable, ja que Karl i jo sempre jugàvem a fet i amagar. Un cop a dintre vaig localitzar la lleixa, el diari era justament al meu davant, estava tot com sempre. Vaig allargar la mà per acostar-m’hi a l’escaleta i ....zas !! Em vaig quedar paralitzat, no sabia si donar-m’hi la volta o quedar-me agafat en aquella escala per sempre. Tenia una estranya sensació, alguna cosa s’havia mogut al meu darrera. Minuts després d’estar pensant vaig reflexionar. Quan era petit els meus pares tenien una clau; bé, millor dit, dos. Una, a cadascun dels seus clauers, era una clau diferent a totes les altres convencionals. Mai vaig arribar a entendre per a què servia o què obria, només sabia que cada vegada que en Karl i jo volíem jugar a la biblioteca hi entrava primer el pare o la mare amb aquella clau en forma de creu llatina per obrir o tancar alguna cosa que no volia que obríssim o tanquéssim, suposo... però mai li vaig donar massa importància, mai... fins ara. Els meus ulls seguien fixats a l’escaleta, escala, sí, ara ja era una escala perquè ja no calia cridar Karl per agafar el meu diari, jo hi arribava perfectament, però mai m’hi havia fixat en allò, hi havia justament el mateix relleu de la creu darrere d’un esglaó de l’escala i suposava que aquell “zas” havia obert allò que no volia que sabéssim que existís. El meu cor estava a punt de sortir-se’n del lloc, em vaig donar la volta. A primer cop d’ull no vaig veure res estrany, vaig soltar l’escala amb compte de no apretar un altre cop la creu i vaig donar un tomb per la biblioteca, però va ser al cap d’uns minuts quan una cosa pràcticament desapercebuda em va cridar l’atenció, la tapa del bagul, hi era oberta, per primer cop a la meva vida, aquell bagul de decoració que li havia regalat el meu pare a la meva mare pel seu aniversari de bodes, resultava que de decoració tenia poc. Vaig fer puntetes des d’una distància considerable per a comprovar si s’observava alguna cosa, però res, havia d’avançar més. Quan hi era just al davant vaig poder veure un dels molts llibres verd botella del meu pare, en aquell precís instant també vaig entendre una altra cosa, devia ser el famós “cas” que duia el meu pare a tribunals en aquella època, els pares sempre el nombraven, en veu baixa, del greu que devia ser... No li vaig donar massa importància però em picava la curiositat, en obrir-lo, el cor que em bombejava lentament després d’haver bombejat al cent per hora, ara, estava completament aturat. Aquell “cas” no era res més que una còpia del meu estimat diari, però amb estranyes hipòtesis baix de cada dia, hipòtesis i fotos. Estava boig? No m’ho podia creuer. Després d’haver-lo llegit molt minuciosament per fi les peces encaixaven... No recordava res per la malaltia, i ningú no em deia res per por a que tornés a embogir. Es veu que al meu pare sempre li havia fascinat el bosc, tant li agradava, que un bon dia, fart del seu despatx enmig de la capital, ens vam traslladar aquí. Aquell era el lloc perfecte per treballar i fer brillar la seva carrera. Per a ell, tot anava sobre rodes, però només per a ell. En girar pàgina vaig veure Ted, mentre una llàgrima freda relliscava pel meu rostre pàl•lid. No he estat mai una persona sociable, em costa obrir-me a la societat i de petit es veu que vaig tenir una infància difícil, els meus pares ja no sabien què fer, li parlava a l’osset de peluix, el tractava com si fos un amic, de fet era l’únic amic que tenia, i la cosa, poc a poc, va anar a pitjor, fins que la mestra particular em va recomanar una feina que m’agradaria molt, escriure un diari. Em va dir que ho havia de fer d’amagat i me n’havia d’oblidar de Ted. El diari seria el meu nou amic. La idea del diari em va encantar, però Ted seguia lligat a mi. Els meus pares van utilitzar durant anys una còpia del meu diari per analitzar i reaccionar envers els meus pensaments, com que a en Ted no el vaig abandonar, van decidir tornar a la ciutat, i jo, gràcies a déu, vaig refer la meva vida. Només em sap greu una cosa: que continuïn tan egoistes i distants com sempre. Mentres tant, jo em busco la vida i sóc feliç. Ara, però, dormiré tranquil sabent que els únics bojos allí, eren ells.