Preludi silent- Rebeca de Juan Griñó

Preludi silent- Rebeca de Juan Griñó

Aquell home l’aterrava, cada vegada més. Ell no volia que anés a casa seva però sempre ho feia. Es posava a dir-li estranyeses, que li torbaven l’enteniment i el feien estremir de mala manera. Abans era el seu fill qui el visitava, i el rebia joiós. Consumien les tardes amb llargues i agradables converses, però un dia tot es va acabar i mai tornà a veure entrar la seva figura per la porta. A partir de llavors anà creixent al seu interior un incessant udol d’enyorança. El seu nen s’havia fet gran i tenia els seus problemes i la seva vida, i ja no devia trobar temps per a ell. S’havia adherit a la frenesia del món actual. Però l’avi igualment se l’estimava infinitament el seu fill, era l’única cosa que li quedava en aquesta vida. Ho hagués donat tot per tornar-lo a veure abans que la mort se l’endugués. I ja no li quedava pas gaire temps.


Aquell dia, quan l’avi es va despertar, ja estava allí. Li feia bona cara però no li inspirava confiança. No sabia exactament què volia. Pot ser aprofitar-se d’una persona indefensa i treure-li els diners. L’home li preguntà què volia fer, i com l’ancià es limità a mirar-lo amb recel, l’acompanyà al parc més proper. Només de tenir-lo al costat l’esgarrifava. Es va asseure dificultosament a un banc i va perdre de vista a aquell individu. Omplí els seus pulmons cansats de tot l’aire que li fou possible i abans d’alliberar-lo, l’empresonà uns pocs segons, gairebé res, el temps suficient per donar-li un ensurt al que acostuma a ser un viatger lliure i fugisser. Finalment, li havia arribat la tranquil•litat desitjada. L’escalfor del sol sobre la pell seca el reconfortava i el feia sentir més viu. Es va entretenir veient passar amb presses les persones. Era l’hora d’entrar a la feina, o a l’escola. Qualsevol que el veiés pensaria que era el típic avi que s’asseia a un banc a llençar molles de pa als coloms però s’equivocaria. De totes formes, gairebé ningú girava el cap, només algun somiador amb ganes d’escapar de la pròpia rutina.

La tarda també la passà al parc. Potser algun dia, l’ancià posaria arrels a aquell banc i ningú el podria treure. El temps s’escorregué i es va submergir en un mar de records incomplets. La isolació i la manca d’amor semblaven ser les característiques més fàcilment atribuïbles a l’avi. Estava vivint el malson del que tots intenten escapar. Ningú vol acabar els seus dies així. De sobte se li plantà al seu davant una nena. El mirava als ulls com si hi busqués alguna cosa a dintre. Li digué que li semblava una bona persona i li féu un somriure. Tenia la malaltia dels nens, la innocència. La petita mà de la nena va agafar lentament la seva, aspra, solcada per una vida de treballs forçats, de guerra i de misèria. Amb prou feines podia notar el contacte amb la seva pell fina i suau. Preguntà a l’ancià si volia que l’acompanyés a casa i on vivia. Ell però, no va saber-li contestar. Sentia una coïssor als ulls. La produïen una munió de llàgrimes unides, que feien força per sortir. L’edat era la seva barrera. A hores d’ara tot anava lent, físicament, tot era feblesa, però l’interior el tenia folrat d’escorça de roure, que s’havia format poc a poc, amb el pas dels anys, de les experiències viscudes. D’aquesta manera, semblava que ja res podia colpir-li la quietud, el seu recent iniciat preludi de la mort. La dolçor de la nena havia fet aflorar en ell sensacions que creia perdudes. Es va treure el medalló que anys enrere havia pertanyut a la seva dona i li va posar a ella, que es meravellà. Era el seu tresor més gran i volia que fes cap a bones mans, i no a les d’aquell home feréstec. La nena li estava prometent que en tindria cura quan la seva mare la cridà. La dona el mirà amb desconfiança i envoltà la seva filla amb un braç protector. La nena s’endugué la llum del sol que havia romàs uns pocs segons fugissers a l’horitzó. Llavors va aparèixer aquell home i li va dir de marxar. L’avi no volia anar amb ell. Tenia por. El portà a una casa que no havia vist mai i el féu asseure a un sofà. L’ancià mirava per tot arreu amb ulls desorbitats i li tremolava el pols. L’home, veient el seu estat, se li acostà. A l’instant li pujà una escalfor i es va sufocar. Què volia? No sabia què fer. Els seus sentits es van bloquejar, s’angoixà i començà a tremolar. Volia cridar i li va dir que agafés tots els seus diners però que no li fes mal. L’home es va parar en sec, amb els ulls clavats en ell. Va vacil•lar, la seva mirada es transformà i va tirar-se a sobre de l’avi.

L’estava abraçant i plorava a llàgrima viva. L’ancià no entenia res però relaxà els músculs en veure que no suposava una amenaça. El desconsol de l’home era commovedor i li va posar les mans a l’esquena per completar l’abraçada. Ja ho tornava a fer, ja tornava a ofuscar el seu enteniment. L’avi no entenia per què no parava de dir-li pare i parlar-li d’una malaltia que els havia destrossat la vida. El fill l’abraçava amb tota la seva ànima però l’ancià no li corresponia, no sentia res envers aquell estrany. Va tancar els ulls molt lentament. Si la comprensió no l’hagués abandonat, hauria desitjat no tornar-los a obrir. Els instants posteriors tingueren gust a buit.