La melodia ofegada- Clàudia Pallisé Perelló

La melodia ofegada- Clàudia Pallisé Perelló

Tothom, quan acaba d’explicar la seva història, espera poder tenir més clar qui és i cap on va. Tothom, en un cert punt de la seva minúscula i ridícula existència, confia en trobar-se a un mateix. Jo mai no ho he buscat això, ja tinc prou clar què sóc, i on aniré ja m’ho dirà el destí si mai és necessari, i sinó seguiré aquí, mirant l’horitzó i esperant alguna cosa (possiblement el seu retorn, encara que em costi admetre-ho). La meva no és una història emocionant, d’aquelles en les que l’heroi busca la seva estimada enfrontant-se a mil i un perills. De moment no sóc cap heroi i segurament no ho arribaré a ser mai, però això no em preocupa. La meva és una història senzilla.


Vaig obrir els ulls un matí plujós i gris de novembre. Era el 26è d’una sèrie de 150 exemplars únics, fets a mà. De seguida vam ser distribuïts a diferents mercats d’arreu del país. A mi em va tocar en una petita botiga en una ciutat molt gran. Les probabilitats de la meva venda eren remotament baixes tenint en compte els temps que corrien l’any 1953 a Gènova, però jo era jove i m’encantava estar en aquell aparador presumint de les meves tecles acabades d’envernissar. La il•lusió em traspassava la fusta durant aquells dies. Veia la gent passejant pel carrer amb els seus pentinats, els seus vestits i les seves històries. Sentia les seves vides a tocar de la meva, com si aquell vidre fos l’únic que em separés d’ells, com si no hi haguessin més obstacles que aquell fi cristall. Després d’un temps la bona vida es va acabar, vaig passar a la venda de segona categoria; l’amo de la botiga en veure que no trobaria cap comprador per un piano tan bo, em va portar a les paradetes, enmig d’aquella gent bruta i sense classe. Vaig passar un infern, mai ningú m’havia tractat tan malament com van fer-ho allà: la meva fusta delicada es trencava i es clivellava, les cordes es tensaven excessivament i fins i tot vaig arribar a perdre dues de les meves precioses notes. Creia que la meva insignificant vida acabaria allà, que em desfaria sense que ningú m’hagués arribat a tocar mai, quan va aparèixer ella. Com a tota història, aquí també hi ha una noia, però aquesta era diferent de totes les altres. No portava sabates de taló, no anava ben pentinada, no vestia amb roba elegant, però ella mateixa, solament la seva persona feia tremolar a qui la veia. Solia freqüentar els barris més perillosos i pudents de tota Gènova, però mai ningú li havia arribat a posar un dit a sobre. Era intimidadora. La Chiara no era una bellesa. No era comparable a l’estrella de Hollywood Marilyn Monroe, no era rossa ni sofisticada, però en certa manera s’hi assemblava, potser només amb la seva espontaneïtat. Tenia les dents del davant un pèl separades i les cuixes massa grans, tenia la mania de mossegar-se els llavis contínuament i mirava indiscretament a tothom que passava pel seu costat. No era vergonyosa, tan sols reservada i ningú la jutjava per això. Tothom sabia que la seva història no era senzilla, tothom sabia el passat tèrbol que amagava tot i que ningú no li havia arribat a preguntar mai sobre això. Havien crescut rumors sobre ella i el seu passat, i això li encantava. Els seus ulls mel li brillaven cada cop que algú n’explicava un de nou, inflava el pit i aprofitava per mirar per damunt de l’espatlla a tothom, a tothom menys a mi. El dia que em va mirar per primer cop vaig sentir allò que els humans en diuen un calfred. Es va apropar a poc a poc, com no feia mai i, suaument, va arrossegar els seus dits plens de repèls ensagnats per sobre de la meva tapa. Finalment, després d’una llarga estona d’estudiar la situació es va decidir a obrir-la. Era el primer cop que algú ho feia, el primer cop, vint anys després de la meva creació, que algú es disposava a tocar les meves tecles, a crear música a partir d’elles. Es va asseure i va agafar aire, som si s’anés a submergir sota l’aigua. Els seus dits tremolaven i amb prou feines fregaven la pintura blanca i negra, era com si tingués por per primera vegada a la vida. Finalment, com si m’hagués llegit la ment, va acariciar el fa sostingut i va tocar. No crec que pugui haver-hi suficients paraules per descriure la sensació que sentia en aquell moment. La música sortia realment dels seus dits, no hi havia cap partitura que la guiés. Era com aquell poeta que es disposa a escriure sense planificació prèvia, com la ballarina que improvisa o el pintor que deixa que el pinzell el porti. Va deixar-se anar com mai ho havia fet. Es va desfer la trena i va deixar que els seus dits es transformessin en les meves tecles, o potser va ser a l’inrevés. La melodia que en va sortir era desconeguda, era com ella mateixa. De vegades pujava i sonaven notes agudes, som si fossin records d’una nena que en algun moment havia estat dolça. D’altres, buscava les alteracions, es tornava agressiva i desafiant per recordar que de la innocència d’aquella nena en quedava ben poca. Aquella melodia era ella, era la Chiara en estat pur, sense màscares, sense falses aparences.

A partir d’aquell dia jo em vaig convertir en el seu millor amic i ella en la meva única amiga. Em parlava a través de la música, ens fèiem un de sol. La gent passava i la mirava impressionada. Ningú esperava que una noia com la Chiara pogués tocar el piano d’aquella manera, ningú no s’havia imaginat mai que tingués un talent com aquell. Suposo que allà, en aquella plaça on celebraven mercat els dijous al matí, vaig passar els millors moments de la meva vida. Suposo que vaig sofrir el que els humans anomenen amor, però encara no sé si em vaig arribar a enamorar d’ella o de la seva música, o potser, tan sols em vaig enamorar de la seva companyia. Els dies feliços però, es van acabar, com a totes les històries. Ella es va enamorar de veritat, d’algú que era un esperit tant lliure com ella. Jo em vaig quedar altre cop sol en aquella plaça que em va tornar a sembla tan bruta i desagradable com sempre. Ningú no es fixava en mi, era com invisible per a la gent i allà em vaig anar desgastant fins el dia del trasllat.

Ara, arribem al tràgic desenllaç d’aquest amor impossible, al que jo considero el final de la meva història encara que segueixi viu. Com en gairebé totes les històries, és trist i nostàlgic. Semblava un dia normal, amb un cel normal i el fred que acostuma a fer a Gènova durant el mes de febrer, que tampoc es gaire. El que passava és que era dijous i no hi havia mercat, només hi havia homes vestits amb roba bruta voltant per la plaça. De seguida vaig entendre que no es tractava d’un dia normal. Van lligar-me unes cordes per tot el voltant del meu cos i em van aixecar. No entenia que estava passant quan vaig sentir que traslladaven el mercat a Livorno i que el piano era indispensable. A mi m’era igual quedar-me que marxar, odiava aquell mercat i aquella plaça, però llavors un cop jo ja era al port a punt per a que em posessin dins del vaixell vaig veure-la. Estava més bonica que mai fins i tot el seu espai entre les dents li quedava bé. Somreia com mai l’havia vist fer-ho i llavors em va veure. Va ser la primera vegada que vaig entendre que no volia viure sense tindre-la a prop. No podria aguantar sense la Chiara i la seva música, però el vaixell estava sortint del port i ella no reaccionava. Va començar a córrer, feia passes llargues i els seus ulls mel brillaven plorosos. Se li havia desfet la trena castanya i corria tan com les seves cuixes gruixudes li permetien però, com li va passar a la Ventafocs, va arribar tard. El vaixell va desembarcar i jo estava allà, a coberta, mirant com la Chiara més bonica que havia conegut plorava desconsoladament mentre uns mariners borratxos em colpejaven i m’esquitxaven amb aigua salada.

Mai no vaig arribar a Livorno, el vaixell va equivocar-se de ruta i em van abandonar en una platja des de la qual estic esperant ara. Sé que em podriré aquí, que m’aniré desgastant i les meves cordes s’aniran trencant lentament. Sé que patiré i la meva fusta s’anirà desfent a causa de la humitat de l’aigua del mar, però tampoc estic tan malament. El paisatge és bonic, em recorda a ella, les onades me la recorden. I la trobo a faltar. Però potser no tant a la Chiara, sinó a la melodia, una melodia que el mar es va emportar, que va ofegar per sempre.