Dilluns- Dora Masot Bargalló

Dilluns- Dora Masot Bargalló

Els dilluns solen ser avorrits, però aquell dia d’abril jo em trobava bé, feia sol, i això és el que més de bon humor em posa. L’insti no se’m va fer tan pesat com altres dies i la gent no em va jugar cap mala passada. Eren les tres de la tarda, vaig agafar el bus com de costum i vaig anar cap a casa. Quina gana que tenim tots en aquesta hora! Jo, que sóc tan previsora, em vaig deixar les claus de casa. Com diria la meva iaia, “Juventud, ¡divino tesoro!”. “Què faré ara?!” vaig pensar. Al meu poble des que no hi viu la iaia, no hi tinc família. També hagués pogut anar a casa d’algun conegut o amic dels meus pares però em va saber greu, així que vaig saltar la tanca de casa i em vaig asseure al jardí a cavil•lar una solució. Primer se’m va acudir construir una escala amb caixes per poder arribar a la terrassa, però vaig pensar que era més segur arribar a l’hospital que dalt. També vaig intentar entrar per la finestra que tenim al garatge però hi havia el pestell de seguretat posat. Pensant i repensant la solució, i amb la gana que tenia en aquella hora, vaig decidir anar al bar, que com que visc en un poble petit, hi ha confiança i ja els pagaria quan arribessin els meus pares. “Torno d’aquí a mitja hora”. Era el cartell que més desitjava trobar jo en aquells moments a l’únic bar que hi ha al meu poble. Bé, què hi farem, m’hauré d’esperar fins que arribi la mare... i em vaig asseure en un banc de la plaça. Com que portava la motxilla, vaig proposar-me llegir un llibre, per aprofitar una mica el temps, i així ho vaig fer. Vaig escollir història, que és una assignatura que em costa bastant, i vaig començar a llegir.

L’estudi, però, no va durar gaire perquè un home gran va asseure’s al meu costat. Jo vaig voler seguir com si res, però em va resultar impossible ja que em va semblar un personatge molt peculiar. Desprenia una ferum de caliquenyo molt forta, portava uns pantalons de quadres i unes sabates grogues, camisa rosa i una americana força tronada. Tenia un aire simpàtic però misteriós. D’ulls blaus, bigoti abundant, somriure fàcil i, tot i la seva edat, portava una cua i un barret borsalino. Ens vam saludar però vam estar en silenci fins que la seva veu el va trencar per preguntar-me què estava fent.

- Estudio una mica – vaig respondre.

- I què estudies, nena?

- Doncs miri, història, força avorrit...– vaig notar que no m’havia entès i li ho vaig aclarir – Sí, home! Com per exemple la guerra civil...

- Ah! La guerra civil! – em va interrompre- Si en va fer de mal! Quins temps…

- Vostè és d’aquí? Va viure-hi durant la guerra?

- Sí, i tant! Jo vivia aquí però em van destinar a Cantàbria i, en aquells temps, filla, Cantàbria era com anar al Canadà o fins i tot més lluny!

- Vaja... Escolti, vostè em podria explicar una mica en què va consistir exactament la guerra?

- Ja ho crec! Mira, tot va començar quan...

Aquell home m’ho estava explicant molt bé i jo trobava aquella manera d’estudiar una mica més entretinguda. De sobte, em va sonar el budell, però jo ja ni em recordava que no havia menjat res.

- Apa nena, que tens gana?

- Ho sento, la veritat és que sí... Avui encara no he dinat...

- Com que no? A veure si et plegaràs com un sac! Va, anem al bar que abans he vist que l’amo ja ha tornat...

Vam anar-hi i vam seure a les taules del carrer, ja que a part de que feia un sol encantador, aquell bon senyor era fumador. Jo no entenia per què vaig seguir-lo, però em va semblar simpàtic i a més m’explicava el temari de manera que la història no se’m feia tan espessa. Vaig demanar un entrepà de truita i una coca cola i aquell home un carajillo de conyac. Ell va treure un puro que amagava en una capseta de metall i el va encendre mentre reprenia la història. Vam estar una bona estona: ell explicant-se, acompanyant-se de gestos i abaixant la mirada de quan en quan, fent calades al puro, i demanant al cambrer un xorret més, i jo afamada, gaudint de cada mossegada i alhora captivada, imaginant-me que aquelles històries, que semblaven d’un passat molt llunyà (i en realitat, no ho eren tant) succeïen en aquells indrets del meu poble.

- T’ha canviat la cara, nena! – em va dir l’home quan vaig haver acabat de menjar.

- Vinga, no serà per tant, senyor! – vam riure tots dos. – Doncs sap què? La meva iaia també vivia aquí, però ara és a ca la tieta, que viu al poble del costat perquè li fa mal la cama ja fa dos mesos. Ella també m’explica moltes coses de la guerra, que jo moltes vegades trobo avorrides perquè sempre són les mateixes, però a mi m’agrada que m’ho expliqui perquè me l’estimo molt. Quan vivia aquí, ens assèiem al balcó i mentre ella feia ganxet, jo la dibuixava i ens explicàvem milers d’acudits i d’històries. Sempre em deia que el meu avi va morir a la guerra i que ella sola va haver de criar el meu pare i els seus germans, i que li va resultar molt difícil però que ho va aconseguir. Del iaio sé molt poques coses, per exemple, que fumava Quintero, i que tot i que a la iaia no li agradava l’olor de fum, la que feia ell l’enamorava. Últimament no ens veiem gaire, només un o dos cops a la setmana...

- A mi també m’agradava molt passar tardes amb la meva iaia. Sempre feia cócs i nosaltres xalàvem! A més, com que la mare no ens deixava beure gaire conyac, ella sempre ens en donava una copeta abans d’anar a fer la migdiada. Era genial! – va fer l’últim glop i es va aixecar de la cadira- Bé, nena, se m’està fent tard i jo tinc feina! Ja et pago jo l’entrepà, de gràcies d’aguantar un vell boig com jo i per fer-me passar una bona estona. – va entrar per pagar, va sortir de seguida i ens vam acomiadar-. Apa! A veure si ens tornem a veure! Ha estat un plaer!

- I tant que sí, senyor! Passi-ho bé!

I mentre ell se n’anava, vaig distreure’m uns segons i de sobte vaig adonar-me que s’havia deixat la capseta de metall. Senyor, senyor! – vaig cridar- que s’ha deixat això!

Vaig córrer a donar-li però vaig ensopegar i vam caure la capseta i jo. Em vaig aixecar, vaig espolsar-me i vaig plegar aquell munt de puros que s’havien escampat. En recol•locar el primer a la capseta, vaig veure una inscripció per la part de dins, a la tapa, i com que sóc tan curiosa, la vaig llegir. “Perquè sempre hi guardis l’olor que més m’agrada. Maria”.

- Apa, senyor! Quina casualitat! Aquesta capsa és de Quinteros! I a la firma hi diu Maria! La meva iaia també es diu Maria!

- Ah, sí? Vaja, doncs sí que és casualitat! I quins són els seus cognoms?

- Gómez Gargallo, senyor.

I es va fer un silenci una mica estrany. Els ulls d’aquell home es van envitrallar. Va mirar-me i va treure’s una foto de la butxaca. Em va abraçar, plorant, dient “Ja sóc aquí! Ja era hora!” Jo no sabia què fer. Quan aquell senyor es va calmar i va aconseguir parlar, va explicar-me que durant la seva estada a la guerra, una bomba li havia fet perdre la memòria i que feia pocs dies que li havien explicat que ell tenia una família en un poble d’aquesta província, i que va ser llavors quan va entendre per què guardava una foto d’una dona que ell mateix no havia reconegut mai després de l’accident. Així que va posar-se a buscar-la i em va trobar a mi. Es va alegrar tant! Va demanar-me si podia veure la iaia i jo, és clar, després d’aquella gran notícia, li vaig dir que sí, que ara mateix hi anàvem amb el seu cotxe si ho desitjava. L’avi va emocionar-se tant en veure la tieta, la seva filla, i després en veure la iaia! Va ser preciós! Us prometo que aquell dilluns va ser el millor de la meva vida, i aquella escena en que els meus avis i els seus fills es van retrobar, la millor història que mai m’hagin pogut explicar. Els iaios tornen a viure al meu poble i els vaig a veure molt sovint. La iaia no ho sap, però jo la veig des de la cuina com cada dia olora la capseta.