Calze d'or- Oriol Vernet Pardell

Calze d'or- Oriol Vernet Pardell

Era un matí d’octubre, fred i humit. Una lleugera boirina cobria el barranc de la Vall Major. El sol començava a sortir, com cada dia, des del Montsant i els seus rajos tebis tenyien la boira d’un roig intens que semblava un mar de sang sota els mateixos peus del poble.

Tot estava en silenci, no es sentia res. El sol començava a sortir il•luminant les teulades de les cases mes altes, el campanar i la Senyera del castell. Tot estava molt tranquil. De sobte, una sardana va trencar el silenci. Era un pregó que anunciava, com cada dimecres, que vindria a la plaça la parada de la Cinta, una noia d’Amposta que venia fruita i verdura pels pobles de la zona, així com la parada de l’Espluga que tenia tota mena de roba.

Totes les persianes es van anar aixecant ràpidament i el poble es va anar despertant. La boira anava retrocedint barranc avall fins arribar a l’Ebre, on solia quedar-s’hi fins ben arribat el migdia. Les àvies, anaven sortint de les cases amb el cistell per anar al forn, per escoltar unes quantes xafarderies i per comprar quatre coses; els homes, obrien les portes dels garatges i engegaven els tractors per anar a treballar al tros.

Amb tant rebombori, em vaig despertar, vaig baixar a la cuina i en vaig preparar un cafè amb unes pastes que la meva dona havia comprat al forn feia una estona. No tenia pressa. Només vivíem tots dos, jubilats, en una casa molt estreta al carrer de Dins. El nostre fill estava casat amb una dona de Móra i vivien en un xalet als afores del poble amb els dos fills.

Havent esmorzat, vaig posar-me la jaqueta tot baixant les escales i em vaig dirigir cap al carrer del Racó, on uns paletes feien obres a casa dels meus pares, Cal Quimet, una casa abandonada des de feia quasi trenta anys que amenaçava de caure i els veïns d’aquell carrer s’havien queixat que tenien humitats i qualsevol dia podia caure i provocar alguna desgràcia.

En arribar-hi, els paletes ja feia una estona que treballaven. Vaig pujar les escales de la casa, que estava apuntalada de dalt a baix, i vaig començar a passejar-me pel passadís, la cuina, el menjador, el dormitori dels meues pares... Quants records! Quants bons moments vaig passar en aquesta casa, no em puc imaginar que aquesta tarda l’enderroquin.

Mentre pujava les escales de les golfes, m’eixugava les llàgrimes amb un mocador que duia a la butxaca. Estaven pràcticament derruïdes i el sostre mig caigut.

Meditant una estona, assegut en una cadira de vímet, contemplava aquell espai on recordava que de petit penjàvem els tomatins i esteníem les ametlles amb el pare.

De sobte, vaig veure una cosa molt estranya. En un petit espai que havia quedat entre una biga de fusta caiguda i la paret semblava que hi hagués alguna cosa amagada. M’hi va apropar poc a poc per evitar que el terra cedís. Es tractava d’una caixeta de fusta. La vaig agafar tot traient-li la pols d’una bufada.

Al migdia, en arribar a casa, la meva dona estava preparant el dinar, jo vaig seure a la taula del menjador, vaig deixar la caixeta a sobre i la vaig obrir cuidadosament.

Hi havia dos papers: un mapa i una nota. Vaig observar que el mapa era del terme del poble i hi havia una senyalització, com una mena de creu marcada com si es tractés d’un tresor amagat. La nota explicava que en aquest lloc estava amagat el famós calze d’or, amagat durant la Guerra Civil i desaparegut per sempre. Segons deia mon pare, durant la Guerra, tres persones del poble, una nit, van agafar la custòdia i el calze d’or de l’església i se les van endur en carro per la carretera de Flix per amagar-les i salvar-les dels estralls del combat. Deia que les van amagar al paller del mas del Turmell i després sota un femer del mas del Pipa. Acabada la guerra, la custòdia va ser recuperada, però no se’n va saber mai res del calze. Aquell mapa, indicava exactament on estava amagat i en l’altre paper hi havia les instruccions que s’havien de seguir per trobar-lo. Segons el mapa, es trobava a la serra dels Gorraptes.

Acte seguit, vaig trucar al meu fill perquè volia que m’acompanyés a buscar-lo, li vaig explicar tot. No em creia.

–Estàs boig! –va dir-me.

Llavors va posar-s’hi la meva dona i li va explicar tot. No va tenir més remei que creure-s’ho. Vam quedar que hi aniríem el dissabte pel matí.

Van passar tres dies llarguíssims, tenia moltes ganes d’anar-hi, no dormia ni menjava, només pensava en el calze, i es que encara no em creia que m’estigués passant allò. Finalment, va arribar dissabte. Vaig llevar-me ben d’hora i, mentre esmorzava, entre mos i mos, em preparava la motxilla amb una brúixola, el mapa, aigua, uns entrepans i una llanterna per si fes falta.

En baixar al garatge, el meu fill ja hi era, vam entrar els dos a la furgoneta i varem dirigir-nos cap a la carretera de Vinebre.

Vam passar per un seguit de camins que semblaven inacabables, corbes i més corbes, pujades i baixades... no sé quantes valls vam travessar, fins que finalment, ja teníem Gorraptes davant nostre.

Vam baixar de la furgoneta. Quin fred feia. La vall estava gebrada, la primera gelada de l’any. El cel estava ras i el sol brillava amb força, semblava que faria un bon dia. Ens varem quedar una bona estona plantats, els dos, contemplant aquella immensa serra, aquells pins tant alts que intentaven tocar el sol, aquelles roqueres humides, aquell aroma de sotabosc... Era preciós!

Tinc setanta anys, i mai en la meva vida havia estat allà. No m’hauria imaginat mai, que en el terme del nostre poble hi hagués una meravella com aquella. Estava acostumat a veure bancals i més bancals d’olivers de secà penjats de les muntanyes resseques i cremades pel sol, però allò era completament diferent: era verd, humit, abrupte, semblava que mai cap home hagués estat allà, era tot un bosc immens que cobria tota la muntanya. Fantàstic!

Després d’uns minuts de contemplació, vam començar l’expedició. Ens varem passejar hores i més hores per aquells boscos. Semblava que no s’havia d’acabar mai, era migdia i encara no havíem trobat el misteriós calze. I si tot plegat era una mentida? Vaig començar a perdre l’esperança de trobar-lo…

A l’hora de dinar, asseguts en una roca, vam a menjar-nos l’entrepà. Allà mateix teníem un pou i al costat una pileta de pedra picada, possiblement per abeurar els animals. També hi havia marges caiguts enmig d’aquell bosc immens, estàvem en un tros erm, abandonat, i entremig dels olivers secs creixien uns pins altíssims. Si en feia d’anys que allò estava abandonat!

Havent dinat, varem reprendre la ruta. Almenys, caminarem tres hores més!

Havia perdut l’esperança, era tot una farsa, ja ens en podíem tornar, aquell bosc era inacabable. De sobte mon fill, va cridar-me.

Jo vaig anar-hi corrents, havia trobat una cabaneta de pedra, mig amagada entre uns esbarzers, era una mena de cova, excavada sota una immensa roca, sens dubte, havia de ser allò. Tenia una porta de fusta, corcada i humida, coberta de molsa i de fongs. Vam entrar-hi, hi havia molta humitat i estava tot molt fosc, així que vaig haver de treure la llanterna. Un petit passadís s’anava fent cada vegada més estret, i al final de tot hi havia una cambra molt petita, al fons hi havia un altaret de pedra, i a sobre un petit cofre. Podia ser, llavors, que ens trobéssim davant del famós calze d’or, amagat durant la Guerra i desaparegut per sempre, almenys fins aleshores...