Nits d'estiu - Elisabet Martí Solé

Nits d'estiu - Elisabet Martí Solé

Baixa les escales amb cura, ara un peu, ara l’altre, recolzant el braç dret a la barana humida del serení i amb l’esquerre agafa la cadira de platja que li colpeja la “refotuda pròtesi de genoll, que en mal hora vaig decidir posar-me”. La lluna és a punt de fer el ple, i se senten les rialles dels turistes que exprimeixen els darrers dies de vacances fent cerveses a la vora de la mar. En Tomàs és a punt d’arribar a la platja, esbufega d’esma i sent com l’arena se li escola dins les sandàlies. Recorda quan aquella cala n’eren dues, dues cales de pedra, còdols moldejats per l’aigua que es clavaven a la planta dels peus, però que mai t’enduies a casa, no com la “ditxosa” sorra exportada que arrossegues fins que et fiques al llit. “Collins Tomàs, per a què estan les dutxes?” “Per a matar-te mentre fas equilibris sobre una cama i intentes eliminar les restes entre les ungles...”. Obre la cadira de l’Antònia a uns vint metres de l’aigua. Té un estampat florejat i és una mica més ampla que la d’ell, per això des que ella va morir li agrada emportar-se-la. La recorda asseguda al seu costat, en silenci, fent ganxet, o sargint calcetins, escoltant al vell transistor els partits del Barça, o les històries per no dormir dels insomnes de la nit. La recorda sempre, a tot hora, però sobretot quan és allí, davant del mar, la recorda recosint les xarxes davant de la barca, fent bullir el peix de roca, portant els xiquets a l’escola i fent-los-hi acabar la verdura, cantussejant mentre frega les olles, i endormiscada damunt la butaca de flors, esperant el dringar de la canya.
En Tomàs enfila l’ham amb un trosset de cuc que li havia quedat d’ahir, i amb un cop sec, el fil talla l’aire i es capbussa dins l’aigua. Una parella d’adolescents es coneixen sota les estrelles, i un grup més enllà decideix fer un bany de lluna. Treu un paquet de tabac de la butxaca, encén la petita ràdio, i amb un pols tremolós lliga la primera cigarreta de la nit. Des que l’Antònia havia mort, havia recuperat aquell vici, no fumava de quan s’havia jubilat, de quan havia deixat la barca. Les nits de pesca eren feixugues i fosques, la llum de les cigarretes eren espurnes ballant amb les onades, i la fum escalfava l’alè dels homes de la mar. Homes callats i ferms, compartint llargs silencis i l’anhel d’una pesca generosa que els compensés el fred que calava als ossos i l’enyorança d’un cos voluptuós escalfant-los-hi els llençols. Ara en Tomàs es conformava observant els braus des de la barrera, de vegades es banyava els peus per a sentir les carícies de les ones, li havien dit que allò anava bé per a la circulació, però a ell sobretot, li servia per matar el temps.
-Bona nit.
-Bona nit.- En Ramon i la Josefa munten el campament un tros enllà d’on és ell. Són una parella un xic més joves i ja fa ben bé vint anys que estiuegen al poble. Un poble que ha anat canviant a cop de ciment i plans urbanístics, que ha convertit el mar i el fang dels arrossars en terra ferma, i la terra ferma en un món nou per descobrir. Un poble que ha vist créixer en Tomàs, que l’ha vist ballar a les festes del Carme, enamorar-se agafat a les natges de l’Antònia, plorar quan vam perdre l’enèsima Champions, riure al cafè de la plaça i que ara l’observa allí, assegut, cremant la darrera cigarreta, apurant els últims minuts de la nit més llarga d’aquell estiu. En Tomàs sent el dringueig de la canya i un pes somort al pit, una escalfor tèbia darrera les orelles, veu a l’Antònia cridar-lo dins l’aigua, com un bell cant de sirena. No és a temps de recollir el fruit de l’espera, i mentre la vida se li esmuny entre els dits, s’enfila pel fil de la canya i sent com fuig a cavall d’aquell peix platejat que l’atzar li regala.
És una calorosa nit d’estiu, la mar està en calma, els joves alemanys inicien la cinquena ronda, la brisa acarona els cabells dels inexperts adolescents, el banyistes tremolen sota les tovalloles, i la canya d’en Ramon dringueja amb impaciència, l’estira... un peix daurat balla a l’aire.