Dins la boira - Laura Mur Cervelló

Dins la boira - Laura Mur Cervelló

Aquella blancor que va embolcallar tot el meu camp visual de bon matí, tan bon punt vaig pujar les persianes de casa, no em va sorprendre gens. Aquell dia tampoc veuria el sol i no em va agradar. Abans la boia m’agradava, però aquell dia només la vaig rebre amb resignació i segura que aquell seria el color de les hores que m’esperaven. Un altre dia com els que havíem tingut darrerament. Un dia blanc sense massa matisos que evolucionaria d’un blanc més lluminós al migdia a un de més esmorteït cap al tard. Eren cinc, o potser ja eren sis dies els que havíem passat sense veure el sol? Només que me’n pogués tornar al llit seria tot un altra cosa, vaig pensar amb nostàlgia al recordar un dia de vacances que vaig passar-me’l al llit mirant la boira i llegint, però no, aquell dia no me’n podia tornar al llit. Hi havia una reunió a l’ajuntament per protestar per d’imminent transvasament que volia fer el govern i no hi volia faltar, tot i que estava segura que ja estava tot lligat i que no hi havia res a fer.

Mentre mirava, el vidre es va embafar i em va posar un tel nou davant els ulls. Vaig fer un cercle al vidre amb la màniga del pijama. No estava disposada a renunciar a tot. El riu, el meu riu, havia estat engolit per aquella criatura lletosa que me l’amagava sovint cada hivern i semblava deixar anar humors tenebrosos. Els aubens i xops que sabia a l’altra banda de riu semblaven formar part d’un altre món...però encara era el meu món i el que m’inquietava no era la boira.

Em vaig acostar al vidre tant com vaig poder. Era difícil, però m’havia semblat veure alguna cosa que es bellugava darrere la boira, entre els arbres. Vaig concentrar tots els meus sentits fins que els ulls es van anar acomodant a aquella llum. Cada cop hi podia veure millor i vaig poder distingir unes criatures que es movien entre els arbres sense parar. Ara els podia veure millor, com si anés canviant de lent. Eren unes criatures petites i primes; duien els cabells llargs i n’hi havia moltes. Costava de fixar-se en els detalls perquè es movien sense parar, però em va semblar que no duien roba, com si només els cobrís una pell d’aparença fina i lliscosa i que semblava tota d‘un mateix color. Però cadascuna tenia el seu color, era el que les distingia les unes de les altres i anava del verd al marró passant per una gran gama que des d’aquella distància es feia difícil de concretar.

Costava concentrar-se en els detalls perquè pujaven i baixaven dels arbres sense descans i a una velocitat impressionant. Fins i tot em va semblar que algunes entraven dins les soques dels arbres aprofitant les petites escletxes mentre moltes altres no paraven d’entrar i sortir del riu amb una bossa petita a la mà i sense haver-se mullat un sol cabell.

Me les mirava sense gosar tancar els ulls per por que desapareguessin, però tot i no haver-les vist mai abans, sabia perfectament que aquelles criatures fantàstiques que es movien sense parar eren gambosins. N’havia sentit parlar moltes vegades i no em va costar reconeixe’ls. Els follets del riu eren els protagonistes de moltes de les llegendes que havia sentit explicar de petita i tot i que no esperava veure’ls mai, em satisfeia comprovar que eren exactament iguals que els havia imaginat.

Fins aquell moment no havia pogut distingir bé què estaven fent, però m’adonava que cada cop veia amb més claredat una gran taula al mig del bosc, sobre una catifa de fulles seques i entre les despullades soques dels aubes, xops i gatells. Hi havia una colla de gambosins que estaven treballant sense parar al voltant de la taula i s’afanyaven a parar-la amb tota mena d’ornaments mentre uns altres treballaven vora les barbacoes del recinte. No em va costar veure que a la vora hi tenien un bon foc encès i que hi havia una olla que bullia.

No hi havia dubte, tot indicava que estaven preparant un banquet, però per què, em vaig preguntar. Els follets que sortien de les soques dels arbres posaven petites branques al foc que espetegava i els que sortien del riu abocaven el contingut de les seues bossetes a l’olla. Quan per fi van estar tots asseguts al voltant de la taula, vaig poder veure que el seu menú consistia en una sopa de Tortuga Americana i Percasols i que al mig de la taula, per picar, hi havia safates curulles de Musclos Zebra al vapor.

Aleshores em vaig adonar que Marina, la meua filla, s’havia quedat dreta al meu costat i em mirava:”Encara vas amb pijama? No havies d’anar a la reunió de l’ajuntament, mama?” em va dir. “Ara hi corro. Els gambosins estan fent el que poden pel riu, filla” – vaig dir-li assenyalant la finestra -,” Ara ens toca defensar-lo a nosaltres”.

La meva filla va acostar-se molt a la finestra i em vaig adonar que ella només podia veure la boira espessa, però en aquell moment la silueta del sol va aparèixer màgica dins la boira i vaig somriure..