La faldilla blanca de fil- Ainhoa Goretti Mauri Margalef

La faldilla blanca de fil- Ainhoa Goretti Mauri Margalef

“Si algun dia torno a néixer, voldria ser uns pantalons de xandall de color marró”, va pensar la faldilla blanca de fil. Estava ben tipa de la planxa roent que li refregaven una i altra vegada per damunt fins eliminar tot rastre d’arrugues. I quina mania amb les arrugues! Tan jove…tan bonica…tan delicada. I tan blanca. Cada vegada que sortia de l’armari sabia que no hi tornaria a entrar sense l’estricta sessió de bellesa: anti-taques i anti-arrugues. Un calvari. Tot i amb això, la faldilla de fil també sabia que tot plegat era necessària si volia continuar sent la més envejada, de dins i de fora del vestidor.

Un dia, mentre voleiava aquí i allà i el sol del capvespre d’estiu la feia lluïr especialment, es va topar amb uns pantalons de xandall de color gris. De seguida va veure l’esmorteïda taca a la cuixa dreta i un foradet al canal esquerre, segurament fruit del desgast o d’una simple qüestió de qualitat textil. Es van tocar suaument durant uns breus instants. Després, sense saber què dir-se, se’n van anar.

Curiosament, al cap d’uns dies es van tornar a trobar. I al cap de setmana, també. Des d’aleshores només desitjava tornar a veure els pantalons de xandall gris gastats.

I un bon dia se’ls va trobar dins de la rentadora. I van ballar fins quedar marejats. I van anar a prendre el sol junts. I oh! Després de la sessió de bellesa, faldilla i pantalons de xandall es van trobar hivernant dins del gran armari i van desitjar, enamorats, que l’hivern fos etern.

I així va ser com, en despertar del somni, es van trobar envoltats de xandallets i faldilletes amb olor de “polvos talcos”.