Els seixanta- Fèlix Rodríguez i Fandos

Els seixanta- Fèlix Rodríguez i Fandos

Agafo la motxilla plena de por i alhora d'il•lusió. Baixo a la parada i els busos encarregats de la meva llançadora cap a la capsa de sorpreses seran el seixanta-dos, el seixanta-vuit i els seixanta-nou. Aquest últim no té cap connotació més enllà del fred número, ni tan sols em podia permetre fer volar la imaginació.


Moltes esperances hi romanien a sobre meu. Pot ser, massa responsabilitat prematura tenia sobre el meu casc de joventut. Entro a la llança vital, marco la meva T10 davant d’una llauna plena d’indiferència i sense poder asseure’m segueixo el trajecte en posició bípeda. Allò més primari semblava predominar en els sacsejos d’aquell vehicle. Ni una sola mirada humana, ni una paraula per saludar. Nosaltres érem un sols ninot llençats cap a múltiples objectius dintre d’un número, el seixanta-nou. Ningú tenia allò propi dels humans. Havia arribat a deshumanitzar-me en aquest frenesí continuat de no presència lògica.

Massa responsabilitat filantròpica en una societat deshumanitzada. El pes rau en la meva consciència però em trobo indefens davant de la força egoista i freda que m’envolta.

Només puc pensar que escric amb una màquina, em moc amb un artefacte, parlo amb un giny que té tacte, m'enamoro d'una pantalla tòrrida. Em vola la imaginació, però fa cent anys, ningú hagués tingut la constatació, de ser lliure abans. Busco plomes amb desencís, ja que el ferro és massís, el meu estupor és indecís, resignació i d'enginy trist. Rodes i motors, ferros renegadors, l’interior ple de pors ens amaren els plors.