tutua tutua tutuauauau- Núria Borja i Marco

tutua tutua tutuauauau- Núria Borja i Marco

Vaig treure’m les sabates. No podia més! Els peus em feien més mal si caminava
amb les sabates posades que no pas descalça pel camí empedrat. Ja ho tenen
això les bodes: mal de peus, avui, i ressaca, l’endemà. L’hotel no era lluny del
lloc on s’havia celebrat la boda però el camí, tot i fer drecera, semblava no haver de tenir cap final. Al cap d’una estona, eterns minuts quan sembla que no hagis d’arribar mai, vaig arribar a l’hotel. Vaig pujar les escales el més ràpid que vaig poder, tenia ganes d’arribar a l’habitació i no, no vaig agafar l’ascensor perquè mai m’han agradat els espais petits i tancats. Vaig obrir la porta, vaig tirar les sabates al primer racó que em va venir i sense ni tan sols canviar-me, em vaig deixar anar sobre el llit.

No feia ni dos hores que m’havia estirat – o tirat – sobre el llit, quan em va despertar una trucada poc oportuna per al meu descans. Era el comissari, calia que m’afanyés a arribar – el més aviat possible – a Móra d’Ebre: a la riba del riu, un pescador hi havia trobat allò que semblava ser, ja força descompost, un cadàver. “Cal discreció!”, m’havia dit el meu cap. Eren les festes majors de la capital de la Ribera d’Ebre i l’alcalde no volia que hi hagués cap escàndol, sobretot tenint en compte que s’aproximaven les eleccions municipals.

Sense ni tan sols treure’m el vestit tipus paraula d’honor i tul que havia lluït la nit anterior i que aquelles poques hores de son m’havia servit de pijama improvisat – no perquè no en portés cap a la maleta, sinó per les poques ganes de treure’m el vestit i haver-me’l de posar – vaig calçar-me les vambes de color vermell que solien
acompanyar-me en totes les meves missions. No em vull ni imaginar la pinta que deuria
fer amb aquell vestit i les meves vambes però és que tenia la convicció que aquell calçat vell i descolorit em portava bona sort a l’hora d’intentar resoldre – i aconseguir-ho, val sigui dit – els meus casos. Sempre les havia portades amb mi i sempre havia assolit els meus objectius. Només un dia no me les vaig posar i, el cas que em va tocar desenllaçar aquella jornada – el d’un gos aparegut penjat en un arbre a l’ermita de Sant Gregori, a Falset – no vaig poder concloure d’esbrinar-lo. Des de llavors, les meves vambes sempre m’han acompanyat. El cas és que vaig pujar al meu Seta Panda de color blau clar de l’any 85 – heretat d’un oncle que, per l’edat, ja no podia conduir – i vaig dirigirme a tot gas (el gas que pot permetre donar un cotxe de més de 25 anys) cap a Móra d’Ebre.

Vaig arribar a Móra, on m’esperava el comissari: “Lo Romanones”, que així li dèiem al
nostre jefe perquè tenia una mula – sí, una mula al segle XXI – a la que li va posar per nom Romanona i, tant parlava de la mula, que se li va quedar el nom de la mula a ell.

Doncs això, “lo Romanones” va portar-me a l’indret on havien trobat el mort i clar, me’l va ensenyar. Jo no sé si va ser per la calor que pot arribar a fer a Móra durant el mes d’agost, que es pot comparar a una cosa semblant a com posar-te dins una olla bullent i coure’t com un fesol, o si va ser pel fet que no havia menjar res – i havia begut molt la nit anterior – o per la fortor d’aquell pobre home descompost... la qüestió és que vaig caure plomada a terra com un drap. Quan vaig reaccionar, “lo Romanones” m’estava fent vent amb aquell mocador brut, vell i arrugat que sempre portava a la butxaca, amb el qual sempre s’eixugava la suor i que, pel gran i antic que era, semblava les estovalles de ca la padrina. Crec que el fet que m’aixequés de cop no va ser pas pel vent que m’estava fent sinó per la funció de reactiu que va tindre només el fet de veure que m’estava ventant amb aquell llençol de mocs i suor barrejats.

Després de prendre’m un cafè ben carregat i menjar-me un parell de magdalenes que
van donar una mica de consistència als líquids gàstrics que es barrejaven en el meu
estómac, vaig decidir anar a interrogar al pescador que havia descobert el cadàver i que encara es trobava prop de l’escenari de la troballa. L’home, una mica atabalat però amb l’emoció d’haver fet un gran descobriment i amb la certesa que l’endemà – si el senyor alcalde permetia que es fessin córrer els fets, cosa relativament poc probable – seria el nou heroi comarcal, va contar-me com havia succeït tot plegat:

- Collons, collons! jo he tirat la canya i s’ha enganxat a no sé on i em pensava que era un siluro, perquè costava de treure, i jo vinga a estirar i estirar i mira tu, quins collons!, en comptes d’un peix m’ha sortit un home mort! M’hi puc fer una foto? Amb el mort, vull dir. És per ensenyar-li a la dona, que sinó no s’ho creurà que me l’he trobat jo!

Vist l’èxit de la interrogació i imaginant no treure’n gaire més de profit, vaig tornar al lloc on encara jeia el mort. Tothom ja hi havia fet la seva feina, allà: agafar proves, fer fotos, revisar l’indret, especular sobre la identitat de la víctima, imaginar com hauria pogut morir... per tant, poca cosa em quedava fer a mi. Vaig mirar-me aquell manyoc desfigurat de carn podrida que havia estat un ésser humà i me’n vaig anar a dinar a cal Secundino: carretera de l’Hospitalet de l’Infant, quilòmetre 33, terme municipal de Móra la Nova. Entre l’amanida i els canelons – per festa major, encara que no sigui la del teu poble, és imprescindible menjar canelons – un parell de iaies van disposar-se a dinar a la taula del costat. Com que jo estava sola i les iaies tendeixen a cridar quan parlen, vaig poder enterar-me de la totalitat de la conversa que van dur a terme durant l’àpat. A tall de resum: el fill de la Paqui, la que fa la neteja a cal Penjat, no ha aparegut per casa des de fa més de deu dies. Diuen les iaies que diuen – visca l’embolic! – que és un noi conflictiu, que ni estudia ni treballa ni fa res de res, només es dedica a dormir de
dia i a anar a ves a saber a on, amb ves a saber qui, i a ves tu què fer de nit i que això és cada dia així, sigui quin sigui el dia de la setmana. També diuen que diuen que si fa uns dies van veure com es barallava amb son germà, que no és son germà sinó només de mare, que no se sap qui és el progenitor però que tot el poble suposa que és el senyor de la casa on sa mare fa la neteja.

- Acabo de dinar i decideixo anar a esbrinar què ha passat amb aquest noi. Faig cap a casa el noi, m’identifico i li pregunto a la seva mare si sabia què era allò que el seu fill feia cada nit al sortir de casa:

I tant que ho sé! Treballa de vigilant nocturn a la central nuclear d’Ascó. Pobret, acaba tan cansat que durant el dia només fa que dormir! Ai... fillet meu! On
t’hauràs posat?

“A la panxa del bou!”, li vaig estar a punt de respondre. Però, tenint en compte les
circumstàncies, no era moment de fer la conyeta fàcil a aquella pobra dona que feia més de deu dies que no sabia res del seu fill. Així doncs: primer misteri resolt, sempre i quan la mare hagués dit la veritat... que confio en què sí. Segona parada a cal Penjat, vivenda del suposat pare del desaparegut. Vaig preguntar pel fill – el pressumpre germanastre – i van dir-me que estava fent la migdiada. Aquí se’m van presentar tres opcions entre les quals escollir: esperar que es despertés, demanar que el despertessin o anar-lo a despertar jo mateixa. Vaig optar per a aquesta última. Vaig demanar un got d’aigua, vaig entrar sense fer soroll a l’habitació del noi i li vaig tirar el líquid per sobre al mateix temps que cridava: “Punys endintre! Dits enfora! Peus de pingüí! Genolls junts! Cul enfora! Cap amunt! Llengua enfora!” i llavors vaig començar a cantar “tutua tutua tutuauauau tutua tutua tutuauauau”. Al mateix temps que jo cridava i cantava això, el noi es va aixecar del llit i va començar a posar-se en les posicions que jo li anava dient i passejant-se per l’habitació. Tot un espectacle! I, sorprenentment, va començar a dir: jo
només volia l’herència tota per mi, jo no volia matar-lo, jo només pretenia espantar-lo, jo no volia, jo no volia, jo no volia ...