Gerros trencats- Eva Boix Vilaplana

Gerros trencats- Eva Boix Vilaplana

En el seu cap, ella deia que l'amor era com un gerro. I així, li va regalar el seu gerro amb tot el que aixo comportava. Hi havia el risc de que es trenqués, de que el perdés, de que l'oblidés. Després de 10 anys, el gerro, esmicolat en mil trossos, la noia del primer segona encara el continuava enganxant amb aquella esperanya de que el temps esborrés les ferides, pero des del meu pis, el segon segona, sentia que hi havia dies en que desitjava tirar el gerro al fons del mar i que alla, amb la quietud de les aigües, tot tornés a una certa normalitat.

No sé perque, quina estranya connexió hi havia entre els nostres dos pisos, pero per algun motiu, podia sentir tot el que ella sentia.

Ella no sabia que aixo passava. Els dies que ens trobavem per l'escala, ens saludavem tímidament. Ella em mirava com demanant disculpes, pels crits i pel silenci dels riures. I jo la mirava intentant que no descobrís el meu estrany secret. Jo em moria per abrayar-la, per dir-li que em tenia alla dalt, que jo la protegiria, que jo mai li faria mal. Així, anaven passant els dies, i cada vegada més, notava com s'apagava. No sabia que fer. Parlar-li? Després de tant de temps? Que i com li havia de dir? Ei, hola vols anar a fer un cafe? O anem a fer un cafe....

En realitat, a mi, m'agradava estar sol. Passava els dies anant i tornant de la feina, de tant en tant alguna cervesa amb els companys, pero gaudia de l'estar sol a casa, sense masses companyies que em trenquessin aquella rutina segura i silenciosa. M'entretenia deixant que allo passés. Quan arribava el sentiment d'alegria, era espectacular, quan li tocava a la tristor, les llagrimes tardaven poc en sortir, tot i així, pero, tot canviava quan la veia a ella, el meu cap comenyava a imaginar mil moments no viscuts amb ella. Semblava tant docil pero alhora tant apassionada, o potser era jo, el que deixava que m'envaís tota aquella invenció. En realitat, també em feia por desmuntar-me aquella vida imaginada que vivia amb ella, per si no era veritat, per si els somnis es convertien en una vida igual o pitjor com totes les que jo coneixia.

Dia rera dia, mirades furtives es perdien pel forat de l'escala. Pero tot va canviar un dia. No la sentia. Vaig intentar veure si havia sortit de viatge, pero no. Era a casa, hi havia roba estesa, sentia sorolls, pero perque no sentia dintre el meu pit tot el que no podia deixar de sentir?, el que feia mesos que sentia, moments d'alegria, de tristor, de resignació, tot allo que fa temps vaig entendre que no provenia de mi, sinó d'ella.

No entenia perque ja no ho sentia, era com un buit, un buit que no podia omplir sinó eren amb els seus sentiments? Vaig comenyar a intentar esbrinar que passava?, ella ho havia descobert? Ella havia deixat de sentir? Jo havia perdut aquella connexió? Que passava?

Aquella tarda ens vam creuar per l'escala i em va mirar fixament, sense dir res. Jo no sabia que fer, li parlava? De sobte va venir cap a mi, em va agafar de la ma. Jo creia que el cor em sortiria del pit. Em va portar fora de l'escala, sense dir res, li vaig apretar la ma dolyament, per a que ella notés, que jo em deixava portar. Recordo aquell moment com el més apassionant que mai havia viscut....no sé si feia calor o fred, si hi havien cotxes, si vam creuar carrers, només recordo la suavitat de la seva ma. No volia que em deixés anar. Pensava que si ho feia, em moriria. Després, mentre el cor em permetia deixar-me portar per aquelles sensacions, va apareixer el cap, aquest terrible enemic que tantes vegades no m'havia deixat viure tranquil. Vaig parar-me, ella em va mirar i jo, la vaig abrayar, no volia permetre un cop més que aquell enemic interior m'arruYnés un altre cop la vida. Li vaig donar un petó, quedaria malament si digués que va ser el millor de la meva vida, perque no volia que fos l'últim, així que, diré que va ser el primer de la resta de la meva vida.

En aquell moment, vaig entendre perque l'havia deixat de sentir, perque ella, havia decidit que volia ficar flors en aquell gerro, encara que estes esmicolat en mil trossos, el volia omplir, perque per molt que bonic que fos el gerro, sabia que l'havia d'omplir i no solament entregar-lo a algú altre. I per algun estrany motiu que ni ella ni jo sabem, ella va sentir una nit el que jo sentia per ella. I per alguna estranya raó, aquella mateixa nit el seu home la va abandonar. En tenia una altra, així de facil va sorgir tot. Així de facil és la magia d'un gerro trencat.

Així de facil hauria d'haver estat, si jo, imbecil de mi, aquella nit de fa un any, no hagués begut tant i no m'hagués matat en aquell corba.