No em despertis- Cristina Vives

No em despertis- Cristina Vives

“Tot va començar aquella nit, no m’ho hauria imaginat mai que una cosa així em passaria. Tan estrany, tan bonic, tan perfecte. No m’ho hagués pogut imaginar que m’importaries tant sense saber res del tacte de la teva pell, el color dels teus ulls, el teu somriure... Només les teves paraules i el teu cos, és l’únic que puc veure i l’únic que puc sentir. Et busco però no et trobo, per què no m’ensenyes la cara una de les vegades que em vinguis a veure? Ho necessito. Et necessito.”

-Què és per tu l’amor? Un sentiment?- Vaig dir.

-No, jo crec que és molt mes que això... Penso que es un vincle que tenim amb una persona des de que naixem, no podem saber res l’un de l’altre fins que se’ns creuin els camins.-Em contestà la Ruth.

-No diguis tonteries, el vincle neix quan la coneixes, si l’arribes a trobar esclar...-

-¿No em creus? Escolta la història dels meus avis i després torna-m’ho a dir!-

-T’escolto.-

-La meva àvia treballava al servei de neteja d’una multinacional i estava bojament enamorada del director. Ella sempre pensava que mai es fixaria amb ella, una noia sense carrera, una simple dona de la neteja. El director era un home alt i molt guapo, amb els ulls verds i el cabell ros, simpàtic i amable amb tothom, en resum, una persona amb qui tothom volia estar. Sempre que la saludava al veure-la netejar el passadís de davant del seu despatx la meva àvia es posava molt nerviosa i al mirar-li als ulls, molt vermella. Somiava amb ell dia i nit, amb poder estar junts, però quan pensava que ella no era d’aquelles noies de casa rica se li queia tot a sobre. La meva àvia tenia un molt bon amic a qui li explicava tot, ell treballava de camioner de l’empresa. Sempre li donava consells de com poder cridar-li la atenció al director o poder impressionar-lo. Un dia aquest amic li va dir a la meva avia que saludés al director cada dia durant un mes amb un somriure ben gran a la cara, perquè segons ell era una obra mestra, que li preguntés com està o com li va el dia. Dit i fet, la meva àvia va estar un mes saludant-lo amb el seu somriure i donant-li conversa, fins que un dia el director la va convidar a sopar. Ella va anar ràpidament a dir-li al seu amic, eufòrica i molt il·lusionada. Després de explicar-li tot el que li havia dit el director, el seu amic la va contestar amb un somriure fals, se’l veia preocupat i trist. La meva àvia li va preguntar què li passava, quan ell li va contestar “Tu ets el motiu de tots els meus somriures, veure’t cada dia és el que em fa més feliç. Quan em desperto penso amb tu i quan me’n vaig a dormir reso per poder veure’t el dia següent. Sense tu jo no sóc res, si estàs trista jo estic trist, si tu plores jo ploraré amb tu, si somrius jo somriuré. Només vull veure’t feliç sigui amb qui sigui, amb el director o amb mi... Només vull veure brillar el teu somriure cada dia”. La meva àvia es va quedar molt sorpresa, després de sentir això va anul·lar la cita amb el director i aquella nit se’n va anar amb el seu amic, o mes ben dit, el meu avi.

Aquella nit vaig conèixer un noi, em va agradar des del principi. La seva forma de parlar, d’agafar-me la mà, la seva mirada encara que no li pogués veure els ulls... Tot va començar quan vaig posar el cap al coixí, vaig tancar els ulls i vaig caure en un son del que no em volia despertar mai.

Primer vaig veure una llum enlluernadora i poc després, un noi. Era més alt que jo, amb la pell clara i amb aparença d’esportista. Portava una samarreta blanca de màniga curta amb ralles blaves i uns pantalons texans fins al genoll. Em va agafar de la mà i em va dir, “Preparada?” no vaig estar atenta a la pregunta, només em vaig quedar escoltant la seva veu. Em va enamorar, era dolça i profunda al mateix temps, notava el seu somriure en el seu to de veu i també, la seva mirada.

Ens vam posar a córrer, agafats de la mà, no sabia on em portava però confiava amb ell. S’anava girant i em preguntava, “Vas bé?”, i jo li contestava que si. No entenia com no em podia cansar quan ja portàvem molta estona corrent, potser perquè no era conscient del que realment estava passant. Per fi vam arribar al lloc on ell em portava, era una platja de sorra blanca, no hi havia ningú, semblava verge... Va treure una tovallola amb un estampat de la bandera de Regne Unit, un lloc on sempre havia volgut anar. Tot després, va treure menjar i el va posar per sobre d’aquesta. Mentrestant, jo li vaig preguntar on estàvem, quan ell em contestà, “És el meu lloc preferit, t’agrada?”. Aquesta no era la resposta que esperava, però vaig assentir amb un somriure. Quan vam acabar de menjar, vam anar a donar un tomb per la bora del mar, “Fa temps que t’espero”, jo li vaig contestar que per què m’esperava, no ho podia entendre. “Tenim un vincle, ets la meva altra meitat. He pensat amb portar-te aquí avui perquè vaig sentir que no creies gaire amb l’amor, ¿o no és així? Només et volia dir que aquesta no serà la última vegada que ens trobem, n’hi haurà una altra que serà millor i després d’aquesta moltes més. Només creu amb trobar-me i em trobaràs.”

Després d’aquestes paraules vaig sentir un despertador de fons, vaig obrir els ulls i em vaig trobar a l’habitació, estirada al llit. No vaig poder preguntar-li qui era i on el podia trobar, tenia la sensació que no era només un somni, que ell existia. Volia sortir al carrer i buscar-lo fins veure’l per poder-lo abraçar. No li havia vist la cara i tampoc sabia on el trobaria, on i quan, però tenia aquella esperança de que aquell dia arribaria.