Qualsevol dia pot sortir el sol- Montserrat Beltran Varea

Qualsevol dia pot sortir el sol- Montserrat Beltran Varea

Plou. Des del llit estant, sento el compàs continu de les gotes en topar amb la claraboia.

Sona el campanar del poble. Un sol toc. Marca un quart d’una hora indeterminada. Per
la llum que penetra a través de les golfes, diria que és mig matí, però els núvols de plujaem desorienten.

Decideixo romandre dins el llit. Anit vaig gitar-me tard. Ara que no he de matinar,
aprofito per ser l’animal nocturn que les obligacions ocultaven. M’agrada fer zàping i descobrir les propostes dels diferents canals de televisió: des d’un erotisme discret fins als programes per a una elit cultural que se suposa minoritària, sense oblidar els concursos i anuncis que bolquen tots els seus esforços a augmentar la factura telefònica de l’ingenu que hi cau. Quan acabo el meu recorregut visual per la selva televisiva, a vegades aturant-me en algun canal que no desvetllaré, apago l’aparell i em disposo a gaudir del bé més enyorat a la gran ciutat, el silenci. Si l’estat d’ànim ho aconsella, l’acompanyo de reflexions sobre el present o nostàlgies del passat. Darrerament, no m’ho puc permetre i, llavors, la millor opció és una bona lectura que em transporte ben lluny de la realitat.

Al matí, sols obrir els ulls, no puc impedir que el cervell es desvetlle molt més
ràpid que la resta de mi. I sense poder controlar-lo dóna més i més voltes als meus
turments. Podria aixecar-me i mantenir-me ocupada per oblidar-me’n, però no m’hi veig
amb cor. No tinc res a fer. Opto per enganyar la ment i intentar pensar en coses més
planeres. Començo per la meva habitació. Tot i la tènue foscor, me la sé de memòria. És plena de records d’infantesa i adolescència, la fotografia de la primera comunió, el pòster d’un amor platònic... Però des que em vaig traslladar, vaig voler integrar-hi algunes decoracions de l’estudi que compartia a Barcelona amb algú que intento oblidar. Objectes de disseny barat d’Ikea, reproduccions de Van Gogh... Tot plegat, confereix un toc eclèctic a l’espai.

L’esguard a l’habitació, però, resulta un recurs temporal i de seguida torno a les
meues cabòries. Tornen a sonar les campanes: ton, ton, ton, ton. En punt. Compto. Són
les onze. Començo a tenir gana. Des d’anit, sols he menjat un trist iogurt desnatat.
Mentre m’estic convencent per baixar a esmorzar, amb la motivació de tornar a encabirme al llit, sona el mòbil. És una empresa de Barcelona. Em convoquen a una entrevista en grup. És urgent i hauria d’anar-hi aquesta mateix tarda. Accepto, tot i que no sé com hi arribaré.

Surt el sol. Els núvols que espesseïen el cel han anat cedint el pas a uns rajos
tímids, però amb la força suficient per omplir-me de vitalitat. Supero el pànic a
enfrontar-me sola a la velocitat de l’autopista i el caos del trànsit barceloní. Però l’única manera d’arribar a temps a la cita és amb el cotxe. Per sort, la seu de l’empresa inclou places de pàrquing per a visitants. Aparco i entro neguitosa. Mai m’han agradat les entrevistes en grup; em recorden massa als càstings televisius. Saludo, però ningú contesta. De nou, la competitivitat d’altres entrevistes, que mai he entès per què tan sovint passa per sobre l’educació i la companyonia. Ens fan seure en rotllana i ens plantegen diversos supòsits perquè debatem entorn les nostres hipotètiques reaccions.

Tot i que semble paradoxal, no suporto parlar en públic i encara menys davant gent
desconeguda. Si vull la feina, però, he de superar-ho, almenys durant un instant.
Aconsegueixo fer sentir la meua veu. Per les expressions dels responsables, crec que els he convençut.

En surto satisfeta. Em regalo una passejada pels racons preferits de Ciutat Vella.
Entro al món aïllat de Sant Felip Neri. L’ambient pareix retre homenatge a les històries cruentes que revelen les seues parets atapeïdes d’impactes de bala. Aquí el temps s’atura. Des que em van descobrir la plaça, sempre m’ha fascinat el contrast entre el seu interior de silenci i quietud i l’espai que l’envolta, ple de turistes i músics, que mai entenc perquè encara ningú ha descobert i els ha donat una empenta cap a l’èxit.

Pujo al cotxe per emprendre el camí de tornada a un món dispar. Deixo el mòbil a
mà. Si sóc l’escollida, em trucaran en menys d’una hora. Engego el motor. Sona Els
temps estan canviant de Dylan, versionada per Gerard Quintana. De cop, les notes d’un
acord. És el to que avisa d’un sms rebut. Falta poc per a la següent àrea de servei.
Intento calmar el neguit concentrant-me en la carretera. Paro.

És negra nit. Ningú m’espera. Tothom dorm ja. Des del llit estant, sento el compàs
continu de les gotes en topar amb la claraboia. Plou i llampega.