Als divuit ants -

Als divuit ants -

ALS DIVUIT ANYS

Vernulla, 15-1-1992

Estimada Carol:

“No sé per què els homes se’n desentenen. Es guanyen uns segons de plaer i si un espermatozou i un òvul s’ uneixen, aquesta unió s’ anomena accident – nom que anuncia un preludi de mort possible, paradoxalment- i és com si no anés amb ells.

Potser és la cultura de l’ home lliure, copulador irresponsable de les seves accions, o potser és que ells no ho senten, no ho viuen, no ho entenen com nosaltres.

De fet tenen poc a dir pel fet de ser homes. La resolució la pren la dona. Ells poden estar o no d’ acord , però aquesta decisió recau damunt d’ ella com una llosa, tant si l’ encerta com si no. La conciència és d’ ella i ha de conviure amb el que ha passat fins que mori.

És clar, la noia quan només té disset o divuit anys, com ara jo, ho veu tot amb pocs colors: el groc, el vermell i el blau. A mesura que passen els anys apareix el taronja, el verd i el lila. Més endavant veus més colors, matisos i tonalitats, que realmente abans no veies, encara que tu et pensaves que ja ho sabies tot de la vida. És l’ experiència.

Però jo no en tinc d’ experiència, visc a glops la vida gaudint-la al màxim, però els meus tres colors estan encara per intentar a combinar-se entre ells. El problema és que no hi ha temps per a decidir, és tot confús, ràpid, urgent, ofegador.

Ell ha desaparegut de la meva vida quan ho ha sabut. Diu que hi ha homes que sí que volen al futur fill o filla i que és la dona la que no el vol. Diu que ells lluiten amb urpes i dents intentant convencer-la de que el deixi nèixer, però en aquests casos la impotència els bloqueja en veure que la decisió d’ ella s’ imposa, pel fet de ser dona, com si fos l’ ama d’ un nou ésser que té un nom científic una mica lleig i potser la dona pensa que ella és soberana d’ ell. Aleshores la dona es creu amb dret a decidir, i decideix.

A mi em va passar el mateix. Primer només ho sabia jo i em va caure el món al damunt. Deia la gent del carrer, sense saber res del meu embaràs, que arruinaves la teva juventud si el deixaves néixer.

Després li ho vaig dir a n’ ell i l’ amor que deia que em tenia- per a sempre, deia- es va esvair com la boira: ell s’ allunyava cada cop més de mi com si jo fos un espectre de desgràcia. El dolor va ser molt gran en veure que el perdia, però per altra banda les seves antigues paraules d’ amor em van semblar un vent llunyà i trist, com el d’ aquelles nits d’ hivern que desitges que s’ acabin.
A la fi, aconsellada per tu Carol, que saps que ets la meva millor amiga, vaig decidir dir-ho a casa, ja que tu deies que una cosa tan important, tard o d’ hora, no es podia deixar de dir als pares. La por em paralitzava. Es suposa que els pares han de ser comprensius. Bé, de fet és que el principi va ser una explosió de crits, després un interrogatorio policial, desconcert ... Finalment el silenci. Aquell silenci tan espés en el qual tothom sap el que cada un pensa per dins i ningú parla. Va trigar més del que em pensava, i com una fulla tremolosa que cau de l’ arbre a la tardor, va arribar l’ esperada comprensió.

No volien que el pergués i això ja em va permetre alenar aire fresc, després de moltes nits sola banyant el coixí. Però en el fons tots sabien que era jo qui podia decantar la balança cap aquí o cap allà. Només jo. Mai m’ hagués esperat amb la meva juventud i amb els meus tres colors bàsics, tanta responsabilitat.

Nits amb els ulls oberts, mirant el sostre o algún estel per la finestra. El món seguia i jo em consumia interiormente. Tots esperaven espantats i jo callava. Tots esperaven il.lusionats i jo callava.

Es parava la taula com si no passés res i jo donava menjar al gat, anava a l’ institut i tornava amb l’ autobús, em preguntaven com havia anat el dia i parlavem del temps… però dintre dels ulls de tots sempre la mateixa pregunta: què faràs? què passarà?

Alguns moments del dia m’ oblidava de tot i em posava la música a tot drap com una noieta de catorze anys i en altres estava absent i concentrada com una jove de vint.

No em decidia. Moments de calma i serenitat em deien que tindria una filla o un fill preciós, que seríem feliços junts, que tot aniria endavant a la vida i no es trencaria res en mil trossos, que quan jo tingúes trenta cinc anys, ell o ella en tindrien divuit, que aniriem a prendre un café junts els dos amb texans vells i una samarreta de molts de colors…

En moments d’ obscuritat em veia sense dormir per la nit, cansada, cuidant-lo o cuidant-la, preparant “papilles”, estudiant a estones i sense surtir massa amb les amigues, amb el pircing amagat per tenir una panxa fofa, amb més problemes per trobar un noi que m’ estimés, ja que jo portaria amb mi un fill o una filla…

Finalment vaig prendre la decisió.Van anar passant els dies i a casa meva tots semblaven més contents, amb una alegria controlada, de veure que jo no marxava enlloc ni parlava de prerdre res. Era com si cada dia fos una lluita del nom tan lleig dels llibres d’ un òvul i un espermatozou recient units, contra el nom que tindria quan nasqués: es diria Pau si era un xiquet i Rosa si era una xiqueta.
Tot el que sento ho he tret i m’ has ajudat molt escoltant-me.
Fins aviat, estimada Carol. Sempre teva. “
Sara
Avui dissabte és un dia molt especial per a mi per moltes coses. Complir divuit anys no passa tots els dies, feia tan de temps que volia que arribés…Al matí he anat a entrenar, a hora de dinar m’ han donat els regals: una bici de muntantya els de casa i la padrina Carol un mini ordenador portátil. Per donar-me’ l ha seguit un estrany ritual: m’ ha fet anar al jardí i m’ ha deixat sol allí amb el regal. L’ he obert amb recel i m’ ha agradat molt, però a dintre hi havia una carta datada el 15-1-92, firmada per una tal Sara.

Avui he llegit per primera vegada a la meva vida aquesta carta que la Carol m’ ha entregat pel motiu de la meva majoria d’ edat. És difícil poder entendre exactamente què sentia la Sara dintre seu quan va saber que esperava un fill, perquè les experiències dels altres no les podem viure mai nosaltres de la mateixa manera. A mi em costa més pel fet de ser noi, encara que el mite de l’ home insensible i no responsable, penso que no és cert. Cada persona és responsable dels seus actes, tan home com dona, encara que s’ ha de reconèixer que elles sovint s’ enduen la pitjor part.
Per la tarda he estat amb els amics i després hem quedat amb la colla d’ elles per sopar a una pizzeria. Sort que la xicota que m’ agrada també ha vingut i hem xerrat prou estona. Li he dit que m’ agrada viatjar i que podriem anar tots amb tren a l’ estiu a veure món…Com ara ja tinc divuit anys! El problema són els calers, però en plan motxilla ja ens apanyarem… M’ ha dit que de moment els seus pares encara no la deixarien, però que més endavant…Tornava a casa cap a la una de la matinada, m’ ho he passat genial!

A la nit m’ he tornat a llegir la misteriosa carta, intentant entendre perquè en un dia tan especial me l’ han donat a mi. I m’ he adormit cap a les dues de la matinada escoltant música amb els auriculars, mentre pensava que ja era gran.

A l’ endemà la claror del dia m’ ha despertat. I de cop ho he entés tot. He baixat a dinar i m’ he posat uns texans vells i una samarreta de molts de colors.

- T’ invito a un café mare, li he dit.

He agafat diners meus i me l’ he endut sense donar-li temps a canviar-se els texans vells.

- Noia Sara, ha dit el cambrer que ens coneix, quin goig que feu tu i el teu fill! Aquell noiet entremaliat s’ ha fet un home fet i dret, oi Sara?

-Sí, ha respòs ella, ja té divuit anys i amb aquesta samarreta de colors …

La meva mare no ha pogut acabar la frase emocionada, però jo ja l’ he entés.