Salto al buit - Rosa Alegria Solé

Salto al buit - Rosa Alegria Solé

Salto al buit. Només núvols, els travesso, amb les extremitats obertes i estirades com l’home de Vitruvi. M’he d’asserenar. Respiració. Comencem per lo bàsic: inspiració, omplo els pulmons d’aire de núvols, d’aire-pressió que em deforma el rostre. No sé si sóc feliç o l’aire entremaliat em dibuixa una grotesca rialla, o ambdues coses, o cap. Expiració, més ràpid, inspiració un altre cop.

Baixo ràpid però els instants s’allarguen i s’amonteguen. Floto a l’aire. Jo i els meus pensaments, bossa de sensacions suspesa de l’aire. Per la topografia del meu rostre rellisquen unes llàgrimes d’aigua de mar que es desintegren ràpidament i ja són cel.

Encara tinc el sòl lluny, però s’acosta. Vaig trobant punts de referència que em fan ser cada cop present l’acció graviatòria. Vista d’ocell de l’entreteixit de camps i l’Ebre com a fil platejat de vida. Colors que s’amonteguen confusos a la meva retina. No em puc centrar. Centra’t.

Experimento una sensació de la lividesa de la existència, de perill, de llibertat.
Tinc els cabells i els pensaments embutits i comprimits en un casc de lluentor de llauna.

El cor em bateca fort, però no el sento. Intueixo el tuc-tuc, tuc-tuc, rítmic pèndol del metrònom. Dins del cervell comença a sonar un esquema de melodia, que va prenent
força. Uns càntics primitius que es mesclen amb els sons del fregament entre la meva
roba i l’aire, contacte brutal. Per primera vegada és únicament l’aire el que em sostè.

Danses aèries, giravoltes com fulla aerodinàmica que cau de l’arbre i va caient
suaument, despresa de la seva funció, com jo intento desprendre’m de la meva
personalitat. Borrar les petjades, flotar.

Uns segons es converteixen en minuts que es converteixen en hores, dilatació temporal.

Com aquells instants abans de què passi alguna cosa important, algunes persones
experimenten una sensació de què el temps queda aturat, imatges en càmera l e n t a.
Estiro la maneta i de la motxila salta un paquet, que poc a poc es va desenvolupant. I amb el fregament amb l’aire emet un xiulet per deixar constància de la seva presència.

Moments de confusió, està clar què és el què hauría de passar, i si no passa? Adrelanina.

De sobte, l’arc iris deplegat a la meva esquena em sosté. Sóc com una bombolla.
Penjada d’una acordió de lona que té tots els colors, a mercès del vent. El meu
paracaigudes ha tallat de cop la meva acceleració gravitatòria, i ha unit el meu destí al seu. Petit artefacte comprimit com llavor que ràpidament desplega tot el seu potencial si la situem en el context indicat.

Tornen els càntics, però ara ja els puc sentir millor, sense soroll. Varies veus
entrelligades quelcom a un ritme moderatto. Melodies obsessives, lligades íntimament a aquest moment, el meu present.

I vaig baixant, m’aproximo paulatinament al terra. Ja distingeixo els arbres. Podría
caminar per sobre les copes, saltar d’arbre en arbre. Aquest pensament feliç s’esvaeix proporcionalment a la velocitat en què el terra s’aproxima. Moment d’importància. Inspiro profundament, concentra’t. Estiro les cames.

Aterro. No és un cop brusc, però és contundent, com sortir d’un somni. Faig quatre o
deus passes empesa per la inèrcia què el meu cos havia agafat en el descens i l’arc iris es
desinfla a les meves esquenes. Ara sóc jo qui arrossego el meu company de fatigues.
Obro la caixà toràcica i inundo els meus pulmons d’aire. Sento una extranya decepció,
l’amarg sabor del final, la buidor que se sent quan has aconseguit alguna cosa què t’havies proposat.

Interioritzo l’arc iris, fidel guardaespatlles i amic del recorregut vertical.

Fins aquí arriba el meu viatge iniciàtic, fins al moment en què les puntes de les meves esportives acarícien el sòl. La perspectiva s’ha restaurat i ja torno a tenir un horitzó. Em sitúo geogràficament. Em sitúo mentalment. Ja no sóc qui era abans d’haver caigut. No sóc jo sinó un altra qui havia saltat. Sóc una persona nova.

Moment de començar el nou projecte.