Mon bressol- Carlos Oriol
Deambulà amb la mirada deixant-la abatuda, absent, en les agulles del rellotge. Ni tan sols reparava en els últims vestigis del moribund ocàs, com tampoc en el relleu riberenc.
El brunzir distant dels motors dels automòbils i les motocicletes -així com algun aeroplà extraviat- el reconfortava, el guardava en si mateix de la mossada de la solitud.
Jagué, i molt pausadament, anà perdent-se immers en la profunditat dels seus pensaments.
No era pas cap amor desventurat allò que l’inquietava, ni cap altra banalitat mundana.
L’alè nostàlgic -innat- que exhalava era tendre, dolç. Suplicava diàriament a l’existència una nova descoberta, una primera volta, un esquinç en l’harmonia quotidiana. La realitat social de crisi global l’abocava estrepitosament al paradís -artificial, no pas perdut- de les expectatives. Malgrat tot, participava i mantenia la fe en el compromís i evolució del benestar comunal.
Una veu amiga l’havia citat per concretar alguns punts sobre un projecte en comú. Caminava segur pels carrers del poble, sempre amb el somriure als llavis, mostrant-se satisfet del seu destí, agraït d’esdevenir una eina creativa. Les llums dels fanals; blanques, groguenques i ataronjades ja despuntaven. Sovint saludava a algun amic o conegut al seu pas. De l’encontre jovial evocava efusivament nits passades de joia i disbauxa, amb capítols borrosos i esbojarrats. Llunyans eren els flirtejos en les bacanals dionisíaques... El pas del temps el feu traspassar el llindar de la mediocritat i arrabassar llurs designis contradictoris. Conscient de la seva ditxosa fortuna, havia transcendit humilment en un ésser diví, equilibrat, sense buides pretensions.
La seva virtut consistia en materialitzar i divulgar idees, doncs brollaven sinceres i pures, innocents. Les reunions que duia a terme amb el seu company per finalitzar el projecte avançaven lenta però inexorablement. Realitzava, i no envà, una important tasca conceptual i analítica per copsar la teòrica del viatge, un itinerari a través de la terra natal que el duria al rerefons de la seva ànima. Vint-i-un dies a través d’uns paratges feréstecs, en constant pugna amb l’evolució tecnològica humana. Vint-i-un dies per endevinar el següent esglaó.
Unes hores més tard va acomiadar-se i enfilà cap al centre. Mil detalls; comerços i portals, nens i nenes, nois i noies, homes i dones, avis i àvies, tots ells immigrants i veïns. L’agitació de sons atropellava les olors acaparadores, aquella atmosfera semblava proposar nous marcs, altres possibilitats estranyament remotes.
L’encanteri es trencava novament, el telèfon mòbil sonà, era ella. El simple fet d’interactuar amb l’entorn el desconcertava, l’adaptació al medi requeria sacrifici, imposava vells rols. Les paraules de la mare foren suficients, era hora de regressar, el sopar era a taula.
De retorn a casa, va romandre un instant emmudit al rebedor, capficat a obliterar les línies del desig. Tancà la porta obstinadament, de nou, un dia més. Etiquetes de comentaris: Relats 2012 Cat B (de 16 a 22 anys)
