Vaixells de roc- Júlia Aguiló i sànchez

Vaixells de roc- Júlia Aguiló i sànchez        

Estic sola, passejo vorejant el camí que tant conec. Silenci profund com mai, m’envolta i tant sols desperta l’oïda les meves passes. Pensativa, en mi, en tot, en no res.....busco una conversa muda amb mi mateixa, buscant un espai que crec que he perdut. Finals d’un hivern ventós; de pluges llunyanes fins fa poc ens feien preveure una sequera feixuga durant l’estiu. Però la climatologia, independent dels desitjos humans, (per sort), es comporta amb llibertat, i mostra els seus canvis a voluntat de un criteri desconegut, misteriós i molts cops insensible. Aquesta juguesca costant que ens desorienta i ens pertorba els ànims, el caràcter i la vida, s’alia amb la transformació de cúmuls immensos de textura flonja de cotó i amb formes diverses, plens del be més preuat de tota essència necessària per subsistir, deixant caure constant i intensament l’aiguada. I el riu creix. Lentament engoleix, amb el control del home, bores, arbres, i camins.
Segueixo distretament observant sense mirar res en concret i respiro, omplin els pulmons tant com puc per engrandir-los d’aquesta atmosfera tant propera i tant diferent  d’olors, sorolls i colors que avui em mostra.

La gent, malgrat ser coneixedora de tantes crescudes, de tantes histories contades per avantpassats, avis, i grans , no es resisteix a sortir i contemplar la crescuda del més gran carrer del poble. Passen en grups, a peu, en cotxe o bicicleta, alguns amb criatures amb el propòsit de que recordin per un futur llunyà les imatges que aquets dies veuran. Rialles, converses, salutacions, comentaris de vila, i explicacions.

Fotografies de tots els angles, alçades i espais amb materials d’última tecnologia plasmen per la posteritat el fang superficial que arrosseguen les aigües que ho enaiguaran tot.

Segueixo pausadament , no m’aturo, si cal tant sols una salutació de cortesia amb algun veí o conegut que possiblement en un altre moment faria petar la xerrada. Però avui, no, no vull, em molesta.

No m’importa la seva estranyesa vers el meu comportament d’avui. Parlaran encuriosits per saber el que la meva veu no els dirà, fins i tot es giraran per observar-me de lluny intentant descobrir el què i el com en el meu caminar. Comentaran en veu baixa amb el proper vilatà que es creuaran, per saber si saben algun petit detall. Somric i avanço.

Recorreguts uns metres, m’aturo, la zona d’esbarjo submergida en líquid de plata renta les pedres de tots els seients, i els pedruscalls que fan de taula guaiten com si estiguessin surant, “vaixells de roc, al ben mig del mar”, si fos un mar. Un mar d’aigua dolça, sí, avui, el riu es un mar.......

Els arbres quiets, de rames seques, estoicament amerats i exasperats pel beuratge que humiteja l’escorça abastament, m’entres els seus braços subterranis i ben arrelats xuclaran dia i nit durant setmanes, emmagatzema’n les reserves que algun dia aprofitaran.

El sol que amb els seus rajos el cotó a desfet, il·lumina la blavor d’un cel net de tot, ple de la mes variada riquesa de colors. Em meravello tàcitament, i m’estremeixo.
Prenc rumb de nou, amb direcció al caminet que m’endinsa al pontet de fusta, desitjant trobar la pau que necessito malgrat ser conscient que avui és una tasca realment impossible. Olor a humitat barrejada amb els verds lluents de l’herba m’envolta, no duc el calçat adient i sento com els peus comencen a estar molls. A pocs metres la fusta de la barana em dona la benvinguda, i l’ombra de algú que sens dubte a tingut el mateix desig que jo per apropar-se el més possible a les aigües, em fa posar en alerta, desitjant que no sigui pas conegut.

-“Bona tarda”-, l’educació per damunt de tot. Em tranquil·litzo al creuar-me amb ell abans de arribar al meu destí, m’apropo fins l’extrem de l’escala on comprovo la gosadia rebel d’un riu que sols ha deixat al descobert els dos últims esglaons. M’assec al extrem tant proper possible per no mullar-me les sabates. I es quan imagino que la fusta cedeix i el meu cos s’arrossega aigües avall, i sense posar impediments em deixo portar fins on la força del corrent em volgués dur. Podria ser a distancies diverses, lluny, fins arribar a la desembocadura i assaborir la barreja de les aigües dolses i salades que entren del mar, i on resultaria ser algú insignificant, una intrusa en un lloc on no pertanyo; com també podria quedar aturada al mig de les herbes i branques que s’amunteguen a les vores i que em travarien el pas, i on amb tota probabilitat essent
conscient de la gent que avui passeja, qualcú em veuria i m’ajudaria a sortir, donant pas amb el seu acte valent a la fi de la meva aventura tot just començar.

Començo a tenir fred però resisteixo a marxar perquè la serenor del espai m’envaeix, el neguit que s’havia apoderat del meu cos sembla que fuig riu avall, i fantasiegiho que aquest braç d’aigua que passa sota el pont i que excepcionalment és avui ple a vesar m’acarona suaument, i em xiuxiueja càlides melodies. ¿Quan temps fa que algú no m’acarona així?, massa temps, molt de temps. El nus de la gola em punxa persistentment, no vull, no, no , no..............però sí, esclato i ploro, per fi, les llàgrimes que ja no cal amagar, que ningú no percebrà, son lliures com el riu, amb el riu, amb les aigües.

No sé quanta estona a passat, arraulida amb el cap amagat dins les cames i amb els braços envoltades, han fet d’aquest interval un lapsus en el temps. Obro els ulls, comença a ser fosc, eixugo amb les mans el rastre dels sentiments, m’incorporo lentament per que els ossos estan entumits i em fan mal, respiro sonorament i guaito tot el meu voltant.

I com qui encén un llum, em recordo de sobte que es pot ser petit al ben mig d’un mar, d’un riu o d’un espai, però que dels petits objectes es formen les coses mes grans, que no sempre el riu arrossega aigua amb tanta força, i no per això deixa de ser riu.

Vet aquí la importància de ser jo, amb mi, amb la meva força, amb la capacitat de triar el camí que em faci feliç, malgrat les adversitats, les branques, les herbes i les riuades, i si el riu passats uns dies tornarà a la calma, que em pot impedir a mi sortir aplomada d’aquest camí.

Inicio el pas de tornada, malgrat la humitat i el fred em sento millor, veig una dona amb un gos, ens creuarem aviat.

- Hola Mercè

- Hola Sra. Paquita, a passejar el gos?

- Si filla, aquets, no perdonen, faci fred o calor sempre han de sortir.

- Doncs si, te raó; però son molt agraïts

- Oi, i tant, millor que les persones....

- Però no s’entretingui gaire, que comença a fer fred.

- I humitat, filla, molta humitat.

- Bona nit, Sra. Paquita

- Bona nit, maca.

M’adono, en aquest instant parlant amb la veïna que en un moment o altre tots som en aquesta vida, vaixells de roc, al ben mig del mar.