Una nit mullada- Eduard Martí Parés

Una nit mullada- Eduard Martí Parés

Com que la Joana no tenia ganes de mirar aquell partit de futbol tan avorrit va fer cas a la mare i va anar a banyar-se. Tal com li ho havia dit, la mare havia carregat la banyera d’ escuma i sals de bany relaxants. La noia es va despullar, es va treure la goma dels seus cabells llargs i rossos, i va posar suaument el seu cos esvelt a l'aigua. Amb la mica d'aigua que no estava coberta d'escuma podia veure el reflex de la seva cara suau d'ulls verds i sorprenents. Va agafar aire i es capbussà dins l'aigua. Notava com les sals relaxants convidaven el seu cos a reposar, però no es va deixar seduir i va sortir de l'aigua. Tenia la pell de gallina. Deixà anar un sospir: S'acostava Nadal i al col·legi els havien carregat de deures fins al capdamunt, avui li havien pres la motxilla a la sortida de l'escola i li faltava un llibre i la mare estava enfadada amb ella per això. Res no podia sortir més malament. Va estirar-se a la banyera, sucumbint a la flaire de les sals relaxants, fins que, tot pensant en les seves cabòries la vista se li va començar a fer fosca. Va caure adormida. S'empassà un glop d'aigua que la va fer ennuegar i despertar, però es va adonar que s'havia despertat per culpa d'alguna cosa més: Una força considerable l'estirava cap a avall! Va agafar-se el turmell, on va descobrir-hi una mà petita amb una força desproporcionada amb la mida. Va sucumbir a la gran força i va posar brutalment el cap a l'aigua, pensava que es donaria un cop de cap contra el terra de la banyera, però no va haver-hi cap cop. Enlloc d'això va caure per un forat que, hauria jurat que uns moments abans no existia. Quan queia va poder observar que per el gran forat no hi queia l'aigua de la banyera. La llum es feia més minúscula a mesura que queia fins que només era un punt. Llavors la Joana es desmaià.

Quan va tornar a obrir els ulls estava a les clavegueres. Davant seu podia veure un ésser re menut que feia saltets d'alegria. Damunt d'unes orelles llargues i punxegudes hi portava un barret d'un color vermell intens. Sobre el tors hi portava una bata del mateix color que el barret. La Joana l'hi va semblar que era un follet.

- Ets un fo-fo-follet? - Va preguntar la Joana esporuguida.

- No mira, sóc un rinoceront amb ales si et sembla! És clar que sí, dona! - Contestà el follet amb una mirada reprovadora.

- D'acord, d'acord, senyor setciències! - Digué molesta la Joana.

- El meu nom és Follet Fleuma, però els amics em diuen Doble Efa.

- Jo em dic...

- Ja ho sé que et dius Joana. - La tallà ràpidament el Follet Fleuma.

- Per què m'has portat aquí? - Va preguntar Joana.

- Cada cosa al seu temps, bonica.

El follet es va posar a caminar en direcció a una font d'aigua bruta i la Joana es va afanyar a seguir-lo.

Allà hi feia una pudor horrorosa. Cada vegada que feien un pas endavant la pudor es feia més forta.

- Quina pudor! - Va ploriquejar la Joana.

- No et queixis tant i camina que fem tard! - Va respondre el Follet Fleuma.

- Fem tard? On fem tard?

- Hem d'anar a veure el Follàs Foll. - Sentencià Doble Efa.

- Tots els noms de follets comencen amb dues efes?

- Pràcticament tots.

Llavors, un individu semblant al Follet Fleuma va caure del sostre. Quan va començar a parlar la Joana va notar que era tartamut.

- Ho-ho-hola nono-nois! - Digué amb veu alegre.

- Hola Follet Fidel! - Contestà entusiasmat en Doble Efa.

- No-no em di-di-guis ai-ai-xí!

- D'acord, General Follet.

- Se-se-nyor Ca-ca-caporal m'han in-infor-for-format de q-qu-que ha po-po-portat a la ne-nena sana i...- Digué el nouvingut, però no el van deixar acabar la frase.

- Que vol dir “general” i “caporal”?- El tallà na Joana.

- Formem part de l'exèrcit del Follàs Foll xiqueta. - Contestà en Doble Efa.

- Els follets tenen exèrcit? - Preguntà Joana.

- És clar dona! I amb l'ajuda del Follàs Foll podrem finalment conquerir la superfície!

La Joana va retrocedir unes passes.

- I la dona s'ho creu! - Digué en Doble Efa al tartamut.

La Joana es tranquil·litzà.

- M'has espantat!

Continuaren caminant fins que un terrabastall enorme va fer sacsejar les clavegueres.

- Un altre cop no! - Va dir el Follet Fleuma amb cara de "mira que arriba a ser pesat".

Tot i que contínuament anaven succeint aquells terrabastalls. Contínuament, els dos follets caminaven tranquil·lament seguits per una Joana atemorida. Llavors la pudor es va acabar i la Joana va poder observar una porta de bronze decorada amb or. Els follets van trucar tres cops a la porta i van dir:

- Follàs

I així tres cops. En l'instant en què va acabar de trucar, la porta es va obrir de bat a bat. L'escena que s'hi reproduïa era ben estranya: Un home molt gros i gras, vestit de vermell, estava lligat en una cadira molt incòmoda envoltats d'éssers semblants als follets però que duien una vestimenta gris i negra sense cap tipus d’alegria. En un tron majestuós hi restava assegut un individu prim i altíssim vestit igual que els seus servents, però més adornat.

- Bon dia nois, us esperava impacientment – Digué el personatge.

- Gnom Gorjal!!!- S’exclamà el Follet Fleuma.

- Ai amic meu, qui t’hauria de dir, que just el dia que aconseguiu trobar la Follet Reina, s’hagués d’acabar el vostre regnat. A la garjola!!! - Va dir amb picardia el Gnom Gorjal.

Uns guàrdies van agafar la Joana i se la van endur en un lloc fosc, però abans, en Doble Efa li va donar una capsa de mistos i un escaire. El lloc on van dur la Joana era vigilat per un guàrdia exclusivament baixet. Dins d’aquella garjola la Joana va obrir la capsa de mistos i i va trobar un missatge: Aquesta capsa és per a un cas especial. Sabràs com utilitzar-la en el moment oportú.

Llavors va veure que de l’escaire en sortí un vapor verd, i el guàrdia de la garjola es va adormir.

Les claus del calabós van quedar a l’abast de la Joana que, ràpidament, va obrir la reixa. Començà a córrer amb la capsa de mistos aferrada a la mà. Curiosament, no es va trobar cap guàrdia. Va fixar- se en una porta decorada excepcionalment. Li va fer un salt el cor i va obrir la porta. Efectivament, allí es trobava el Gnom. Els guàrdies Van aixecar les armes, però el Gnom Gorjal va fer un gest perquè les abaixessin.

- Què penses fer Reina Follet? Com pots ni tan sols somiar en derrotar-me? – Va fer amb sarcasme el Gnom.

- Gnom Gorjal, no has comptat que jo tinc amics, a diferència de tu que no has confiat mai en ningú, per la qual cosa no tens cap arma poderosa de veritat. Confies en la força bruta, i menysprees el poder de l’amistat i de l’amor. Això ho pagaràs car. – Va dir la Joana en plena confiança.

El Gnom deixà anar una riallada exagerada, però la Joana, sense que ningú li hagués dit ja sabia que fer. Va obrir la capsa de mistos i en va encendre un. La llum del misto era blavosa i estranya. En veure-la, al Gnom Gorjal se li va esborrar el somriure de la boca i se li dibuixà una cara poruga. La Joana apuntà el llumí cap al Gnom, que immediatament va començar a retorce's cridant. Una flama del mateix color que la del llumí va cremar-lo fins a convertir-lo en cendra. Tots els seus servents van deformar-se fins a tornar-se follets normals i corrents, i un esclat de joia i emoció va ocupar la sala. Havia vençut. Els seus amics junt amb el Follet Follàs van aparèixer per la porta amb una medalla d’or, que, a la vegada que una munió de follets corejava el seu nom, li van penjar al coll. Llavors va veure com en Doble Efa treia l’escaire de la butxaca i desprenia aquell vapor estrany. A poc a poc va cloure els ulls.

- Joana!!! Surt de la banyera!!! – Era la veu de la seva mare.

- Ja va mare!!! – Va dir com a resposta.

Potser ho havia somiat, tot allò. Però es va desprendre d’aquesta idea, quan va trobar aquella medalla a l’interior de la butxaca del seu abric amb aquesta inscripció.

Per a la reina dels follets Joana III, en honor a la seva valentia.