Somriu a la vida- Cristina Rocamora Ardèvol

Somriu a la vida- Cristina Rocamora Ardèvol

Durant aquelles primeres setmanes d’abril la vida no em va somriure gaire, precisament. Un succés que podria qualificar com a important en la meva vida m’havia fet sentir molt malament, fins al punt que disminuís el meu rendiment escolar. Per cert, el meu nom és Magí i vaig a segon d’ESO a l’institut Pere Serer. Jo no era el típic alumne excel·lent, però m’esforçava i m’aplicava força. Tot i així, durant aquell temps vaig baixar en picat. No volia parlar amb ningú i durant les classes estava distret jugant amb els llapis o fent soroll amb els bolígrafs, fins i tot vaig deixar de jugar a futbol a l’hora del pati.

Tot va canviar quan, un dia, la professora va entrar a classe somrient i ens va anunciar que una noia nova vindria la setmana següent al nostre institut per estar-s’hi durant quinze dies. Al principi no em vaig il·lusionar gaire, vaig pensar que, segurament, voldria anar amb les noies de classe i que m’ignoraria. Quan es va acabar l’hora, però, la professora em va demanar que em reunís amb ella. Jo suposava que m’esbroncaria per la baixada de notes tan bestial que tenia aquell trimestre, però no anava d’això. Bé, sí, en part sí, però l’assumpte principal era un altre.

- Magí, m’agradaria poder parlar amb tu sobre la noia nova que ha de venir -va dir per iniciar la conversa amb un somriure murri - no és una nena qualsevol, ella és una mica diferent. –en pronunciar la paraula “diferent” em va picar l’ullet.

- A què es refereix, professora? –vaig preguntar jo, quan encara no havia captat a què es referia.

- Doncs que... – va allargar una mica la “e” per fer augmentar la intriga - aquesta noia és cega.

Es va fer un llarg silenci. Em vaig quedar de pedra. Quan m’havia dit que era diferent havia pensat que es referia que procedia d’un reformatori o alguna cosa així. La mestra ja es devia haver adonat que per mi allò era una sorpresa i va decidir seguir amb l’explicació:

-Ara ve quan entres tu. – es va posar més seriosa - Suposo que t’hauràs adonat que les teves notes han fet una baixada important, però m’han comunicat en quina mena de situació et trobes a casa teva i ho comprenc, no és fàcil – va fer una pausa - . Bé, doncs la idea que hem tingut els professors és que tu ajudis a aquesta noieta a relacionar-se i...

- Jo? Ajudar-la a relacionar-se? Oh, professora, per això ja podria haver escollit a qualsevol altre alumne, però a mi? –vaig protestar.

- Magí, saps de sobres que ets un bon alumne, potser no ets el noi més popular de classe, però ets bon company. A més, ella també t’ajudarà a tu, ja ho veuràs.

- Com em pot ajudar a mi, una noia cega? – Vaig preguntar. Però en aquell instant, va sonar la campana indicant que s’havia de tornar a classe i ja no va caldre dir res més. Va passar la setmana molt lentament, suposo que estava impacient per conèixer aquella nova companya. El dilluns següent, tal i com la tutora havia anunciat, la noia nova va entrar a la classe acompanyada per dues professores. Es guiava amb un bastó i movia el cap en direcció cap a nosaltres.

-Ostres –vaig dir-me– segur que deu ser molt difícil viure així...

Em preguntava com s’ho devia fer per afrontar aquella situació i no deprimir-se, hauria de tenir molta cura a l’hora de parlar amb ella. Es deia Gisela i tenia la nostra edat. Els seus cabells eren d’un color marró molt clar, i era força maca, amb unes faccions delicades i un somriure que li ocupava quasi la meitat de la cara. Es va presentar i va dir que tenia moltes ganes de fer molts amics. Tothom estava molt sorprès i sentia un lleu xiuxiueig al final de la classe. Va durar una bona estona, la presentació formal, però al final van posar un pupitre ben endavant de la classe amb una cadira i la van guiar fins allà, el seu lloc nou. A l’hora del pati, la professora em va cridar i em va dir que em presentaria la Gisela d’una manera més “personal”. Ens van dur a una aula petita que hi havia al costat de la sala dels professors i ens van dir que si necessitàvem alguna cosa que els cridéssim. Al principi estava molt nerviós i no sabia

què dir-li, però ella va trencar el gel explicant-me que era cega des que havia nascut però havia anat a una escola especial. Em va demanar que em descrigués a mi mateix, però, de cop, em vaig adonar que no ho havia fet mai a la vida, això. Quan li vaig dir es va quedar astorada, però va riure suaument, com si li fes gràcia però ho dissimulés per no ofendre’m. Va allargar una mà i em va palpar la cara amb suavitat.

- Tens el nas molt gros –em va dir amb una rialleta.

- Oh, gràcies –li vaig contestar sarcàsticament- M’estàs dient que sóc lleig?

La Gisela es va posar a riure.

- Jo opino que el que importa és l’interior! A més, penso que tothom s’hauria de prendre la vida mirant la part positiva, així tots seríem més feliços, no creus? –va respondre’m.

- Sí, però actualment la meva vida està plena de problemes, però en el meu cas, crec que no n’hi ha cap de part positiva –vaig dir jo, acotxant el cap.- però és igual, segueixes descrivint-me?

- Per què no m’ho vols dir? –va preguntar-me ella encreuant els braços.

- No ho sé, no m’agrada parlar-ne...

- Va, digues-m’ho, jo no ho diré a ningú.

- Doncs – vaig deixar anar un sospir - els meus pares es van separar fa un parell de setmanes. Es veu que últimament es discutien molt, però mai davant meu, per això quan m’ho van dir em vaig quedar molt afligit i sorprès a la vegada. A més, ara no sé amb quin dels dos em vull estar, jo preferiria estar tots junts, com abans... i això està afectant molt el meu rendiment escolar...

Em va agafar la mà dolçament i la va acariciar.

- Sé que és difícil, però, què és millor? Que estiguin junts sense estimar-se? O que estiguin separats i que cadascú intenti viure feliç per la seva banda? Durant la vida t’enduràs moltes frustracions, però sempre has de buscar un cantó bo a les coses. Jo ho faig i com pots veure, sóc feliç.-

I va sonar la campana que indicava que havíem de tornar a classe.

Cada dia a l’hora del pati anàvem a parlar en aquella aula petita i jo pensava en tot allò que ella em deia. Vaig començar a prendre’m les coses d’una altra manera, buscant la part positiva als problemes. Vaig tornar a tenir ganes de gaudir de tot allò que m’envoltava. Sense adonar-nos-en, els quinze dies van passar volant i va arribar el dia en què ella havia de marxar. Va dir adéu a tota la classe i als professors, però abans de marxar, juntament amb la seva mare, em van donar les gràcies per haver estat amb la Gisela tot aquest temps i jo també els ho vaig agrair. Em va doldre una mica dir-li adéu, però, com ella m’havia ensenyat, vaig buscar la part bona de tot allò, i era que ens havíem fet amics, ja que hagués estat pitjor no haver arribat a conèixer-nos. Ens vam fer dos petons i ens vam acomiadar. Mentre s’allunyaven de l’institut, la Gisela va girar el cap i per un moment vaig veure aquell somriure lluitador i positiu envers la vida.