Somnis d'estrelles- Cristina Vives Pellisé

Somnis d'estrelles- Cristina Vives Pellisé

Tot era fosc, era una nit silenciosa i emblanquida, els núvols anaven deixant somnis, somnis transformats amb gotes d’aigua que es barrejaven amb les llàgrimes perdudes de la gent de Barcelona. En un petit pis, tot dormint, una parella va veure arribar els seus petits regals de Nadal, aquells regals que ja feia mesos que esperaven amb deliri, ja ho tenien tot preparat per quan les petites estrelles es decidissin a baixar de l’univers, dels núvols, del bec d’una blanca cigonya de Paris. Ja tenien les maletes preparades, era el dia, ja venien, estaven a punt d’arribar. Amb presses van agafar el cotxe i es van dirigir a l’hospital, barrejant sentiments de felicitat i preocupació. Tot just arribar, la mare, quan va sortir del cotxe, va mirar el cel, i li va demanar un desig a la lluna, el pare la va agafar de la ma, la va mirar i li va fer un petó, un peto a la galta , ràpid però a la vegada carinyós, perquè ella s’adonés que no estava sola.

A la sala d’espera estaven l’avi Joan i la àvia Maria, donats de la mà, intercanviant somriures amb l’àvia Anna i l’àvi Josep, aquells somriures que no van al compàs dels pensaments, pensaments de por i nervis. Les tieta Júlia mirava la porta imaginant-se al metge dient que tot havia anat bé, i la seva filla Joana, jugava amb el seu osset de peluix de color mel despreocupadament, savía el que passava, però per la seva edat no entenia que la vida de la tieta Sara estava en perill. El Nil, marit de la Sara i futur pare de les criatures es trobava davant de la porta, crusat de braços, caminava d’un costat a l’altre de la sala, les gotes de suor li baixaven als ulls, i aquestes es confonien amb les llàgrimes de por perquè passes el pitjor. Agafava el mobil i mirava el fons de pantalla, era ella, somrient i amb el cos d’embarcada, la mirava i somreia, encara li queien més llagrimes, tenia por de que unes simples fotografies poguessin ser el seu últim record de la seva imatge, i que unes peces de roba l’últim record de la seva olor.

“La veia lluny, asseguda damunt de la lluna, amb un vestit blanc, ella em somreia, amb una expressió tendra i carinyosa, la llum blanca de darrere del satèlit era cegadora, però feia que es pogués apreciar la puresa del color blanc de les seves ales, ales pròpies d’un àngel celestial. Els seus ulls blaus brillaven, i d’alguna forma màgica, em podia veure reflexada en ells. Vaig decidir correr, correr cap a ella, quan la màgica criatura va posar en moviment les seves ales per anar a buscar-me. Estavem a prop, molt a prop, la seva mà cada vegada s’apropava més a la meva, fins que em va agafar. La seva pell era suau, suau com la tela de seda més formosa i pulcra del món. Em va mirar als ulls, em va somriure i em va dir: Cuida-la, saps que jo ho faría. Es va apropar a mi i em va fer un petó a la galta, i amb la mà esquerra em va acariciar el braç. Ella s’anava esfumant amb la llum, jo l’agafava cada vegada més fort, no volia soltar-la, no volia que marxés per segona vegada, però al cap de pocs segons es va esfumar del tot, vaig tancar la mà a poc a poc...”.

La Nora somiava amb ella quan la esperava un dia important, sempre que ella apareixia als seus somnis es despertava tranquila, contenta, amb ganes de afrontar totes les coses que se li cursarien aquell dia, però aquell matí és va quedar pensant en el que ella li havia dit, “Cuida-la, saps que jo ho faría”. No tenia ni idea al que

es referia, però pensava que era una cosa important, perquè era la primera vegada que la parlava en un somni, la primera vegada que la tocava, que li feia un petó.

-Nora! M’ha dit el papa que et desperti, perquè, avui, començem l’institut.-Li va dir la Laia carinyosament a la seva germana, com sempre amb un somriure a la cara. La Laia era una nena de 12 anys, no era com la seva germana bessona, ella tenia Sindrome de Down. A l’escola de primària sempre havien estat molt unides, la Nora defensava a la seva germana de les burles dels altres companys, jugava amb ella i la ajudava a fer els seus treballs. Sempre anava amb la colla de classe, la Nora posava ungles i dents perquè l’acaptessin, però no podia evitar les mirades que li feia la gent del carrer quan la Laia l’abraçava o anaven donades de la mà. La Nora no tenía cor de rebutjar una abraçada de la seva germana o soltarla de la mà quan passava gent per el costat.

-Bon dia Laia!- Va dir mentrestant badallava, es va aixecar i li va fer un petó. Tot seguit es va apropar a la finestra, va pujar la persiana i va mirar detingudament al cel. Es va fixar que la lluna encara no se’n havia anat del tot, es podía veure entre els nuvols. La Laia va acostar-se i va dir:

-Nora, com es que es veu la Lluna, si , si som de dia?-

-Algunes vegades el sol li demana a la lluna que es quedi una estona més, perquè el sol no té a ningú que li faigui companyia durant el dia, i la lluna durant la nit, te les estrelles i astres que podem veure quan tot es fosc.

-Però, el sol, té als nuvols- va dir la Laia, tot mirant a la seva germana.

-Els nuvols no són bons companys, perquè quan volen es posen davant del sol i ens deixen a tots a fosques! Laia, saps que per la nit també poden haver núvols?-

-A si? Doncs no ho havia, pensat mai, potser perquè, quan es de nit, dormo i no puc saber, si ni han o no-

La Nora va abraçar a la seva germana, li va somriure.

-Anem a esmorzar, que tinc molta molta gana! Per cert, on està el papa?-

-Fa una estona, estava a la cuina, i m’ha dit que et desperti, potser, esta al despatx, treballant-

La Nora va anar al despatx del seu pare per dirli bon dia, va obrir la porta i no hi havia ninú. Es va quedar mirant la cadira negra del seu pare fixament, cada vegada agafava mes fort el pany de la porta, ma mirar el terra i se’n va anar a la cuina. [...]L'amor ha fet de mi un ésser amb una finalitat en aquest obscur món. M'ha canviat radicalment, fins al punt de viure tan sols per aquest inexplicable i addictiu fenomen humà. Cada vegada que la recordo i  penso en ella, tot sembla desaparèixer un cop més, fent d'aquest succés irracional un moment d'intimitat, de feblesa, d'humanitat en el més senzill resum. En aquests instants (amb una certa semblança a hores donada la seva intensitat emocional), la meva ànima reacciona tan afable, tan agraïda per trobar-se en aquesta situació que li arriba restar tanta importància al món real (el de les guerres, la fam i l'actual societat desnaturalitzada) que la part física del meu ser es troba en total estat d'absència, en absoluta falta de presència. Es en aquestes ansiades estones de pau on la meva estimada pren part de la meva ment, la meva consciència i pesar. En gran part m'allibera, però a la vegada em captiva encara més i em fa sentir captiu en aquesta benèvola cel·la d'amor que em proporciona a diari. Perquè així és l'amor, que ens captiva per a bé quasi sempre i per a mal de tant en tant. Em fa sentir tan dèbil i miserablement possessiu que em cega davant els altres aspectes de la vida. Aspectes que abans imperaven en la meva anterior vida i que ara requereixen cita prèvia per ser tractats amb un cert punt d'emotiva i comprensible discrepància humana. Però tot té també la seva part bona, aprofitable i mereixedora de la nostra atenció, la part que ens fa sentir bé amb tothom, fins i tot amb un mateix. Em sento tan deslligat dels problemes reals que quan trobo algun record que m'apropa a ella, em sembla veure-la a l'instant davant la meva atònita i incrèdula mirada de principiant amorós. Em deslliura dels meus lligams palpables amb el mon físic, aquell que no importa ara que em sento realitzat com a persona, sabent que algú m'espera a l'altra vora quan honecessiti. I als inicis de tot això em pensava que era un insignificant formigueig provocat pel  temporal, quan en realitat és perquè per fi l'he trobada, es davant meu. Per fi. Els formiguejos tornen en forma de tremolors visiblement notables al haver-se visualitzat i d'ara endavant es dupliquen per tres al veure que si, i no es un somni, s'apropa i es disposa a dir-me alguna cosa.
Els terratrèmols que sento a hores d'ara interiorment en zones cerebrals i motrius m'impedeixen manifestar-me en resposta a la seva dolça intervenció i sento que la meva preuada ocasió es va perdent fugaçment per moments. Llavors noto que la seva aparició es va esvaint de forma compassada i reflexiva entorn la meva raó, que amb dolor sent la seva ínfima pèrdua, però que amb un últim esforç cavalleresc treu forces d'inexorable flaquesa i balbuceja a dures penes unes simples i aparentment rudes paraules que canvien totalment la situació.

Després d'haver-me pres com un petit parèntesi aquesta felicitat, recorro amb la mirada el seu rostre. El somriure de plata que va esbossar en aquell just instant va quedar perfectament amanit  amb les dues taques rosades del seu contorn labial. El seu cabell pretenia ser una simulació daurada de la perfecció femenina que finalment no va succeir, doncs l'amor és humà i la perfecció femenina és malauradament ingrata amb els sentiments que esdevenen aquest tipus de trobades.

El meu cor i els formiguejos tornen a aparèixer després d'aquest acte i al sentir el proper inici d'una nova etapa, els calfreds recorren diverses vegades la meva medul·la espinal per confirmar-me els rumors, que, suposadament, s'havien format al meu cervell: el meu amor, la meva vida simplement, no havia fet res mes que començar...