Simplement amor- Joan Antoni Cots

Simplement amor- Joan Antoni Cots

L'amor ha fet de mi un ésser amb una finalitat en aquest obscur món. M'ha canviat radicalment, fins al punt de viure tan sols per aquest inexplicable i addictiu fenomen humà. Cada vegada que la  recordo i penso en ella, tot sembla desaparèixer un cop més, fent d'aquest succés irracional un moment d'intimitat, de feblesa, d'humanitat en el més senzill resum. En aquests instants (amb una certa semblança a hores donada la seva intensitat emocional), la meva ànima reacciona tan afable, tan agraïda per trobar-se en aquesta situació que li arriba restar tanta importància al món real (el de les guerres, la fam i l'actual societat desnaturalitzada) que la part física del meu ser es troba en total estat d'absència, en absoluta falta de presència. Es en aquestes ansiades estones de pau on la meva estimada pren part de la meva ment, la meva consciència i pesar. En gran part m'allibera, però a la vegada em captiva encara més i em fa sentir captiu en aquesta benèvola cel·la d'amor que em proporciona a diari. Perquè així és l'amor, que ens captiva per a bé quasi sempre i per a mal de tant en tant. Em fa sentir tan dèbil i miserablement possessiu que em cega davant els altres aspectes de la vida. Aspectes que abans imperaven en la meva anterior vida i que ara requereixen cita prèvia per ser tractats amb un cert punt d'emotiva i comprensible discrepància humana. Però tot té també la seva part bona, aprofitable i mereixedora de la nostra atenció, la part que ens fa sentir bé amb tothom, fins i tot amb un mateix. Em sento tan deslligat dels problemes reals que quan trobo algun record que m'apropa a ella, em sembla veure-la a l'instant davant la meva atònita i incrèdula mirada de principiant amorós. Em deslliura dels meus lligams palpables amb el mon físic, aquell que no importa ara que em sento realitzat com a persona, sabent que algú m'espera a l'altra vora quan ho necessiti. I als inicis de tot això em pensava que era un insignificant formigueig provocat pel temporal, quan en realitat és perquè per fi l'he trobada, es davant meu. Per fi. Els formiguejos tornen en forma de tremolors visiblement notables al haver-se visualitzat i d'ara endavant es dupliquen per tres al veure que si, i no es un somni, s'apropa i es disposa a dir-me alguna cosa.

Els terratrèmols que sento a hores d'ara interiorment en zones cerebrals i motrius m'impedeixen manifestar-me en resposta a la seva dolça intervenció i sento que la meva preuada ocasió es va perdent fugaçment per moments. Llavors noto que la seva aparició es va esvaint de forma compassada i reflexiva entorn la meva raó, que amb dolor sent la seva ínfima pèrdua, però que amb un últim esforç cavalleresc treu forces d'inexorable flaquesa i balbuceja a dures penes unes simplesi aparentment rudes paraules que canvien totalment la situació.

Després d'haver-me pres com un petit parèntesi aquesta felicitat, recorro amb la mirada el seu rostre. El somriure de plata que va esbossar en aquell just instant va quedar perfectament amanit amb les dues taques rosades del seu contorn labial. El seu cabell pretenia ser una simulació daurada de la perfecció femenina que finalment no va succeir, doncs l'amor és humà i la perfecció femenina és malauradament ingrata amb els sentiments que esdevenen aquest tipus de trobades.

El meu cor i els formiguejos tornen a aparèixer després d'aquest acte i al sentir el proper inici d'unanova etapa, els calfreds recorren diverses vegades la meva medul·la espinal per confirmar-me els rumors, que, suposadament, s'havien format al meu cervell: el meu amor, la meva vida simplement,no havia fet res mes que començar...