Petits grans canvis- Inés Luna Garcín

Petits grans canvis- Inés Luna Garcín

M’agrada refugiar-me en mi mateixa… de totes maneres, tampoc tinc a ningú més en qui recolzar-me. Des de que el meu pare va morir res ha estat igual. He passat de tenir-ho tot, a no tenir res, i en aquests moments me’n dono compte que en un instant la vida et pot canviar per a sempre. Quan el meu pare ens va deixar, em va donar igual l’herència, els condols de la gent i totes aquestes coses que sempre les recordes i mai en parles.


Bé, millor començar pel principi. Em dic Carla, tinc 16 anys, faig 1r de BAT i sóc d’Igualada. El meu pare va morir de càncer fa 8 mesos. Quan ens va dir que estava malalt, se’m va caure l’ànima als peus, passava les nits plorant i sense dormir, vaig començar a suspendre quan normalment era de notables. Només pensava en que el meu pare tenia un tumor al pulmó i s’anava estenent, jo era allà, intentant conciliar el son, i sense poder fer-hi res. La sensació d’impotència que m’envaïa era inexplicable, em feia tanta ràbia... i ho pagava amb les amigues. Llavors em van començar a deixar de banda, a no trucar-me per quedar els caps de setmana... i jo, encara m’enfadava més. No entenia com en aquests moments tan durs per a mi m’abandonaven, les trobava d’allò més falses.

Cada dia que passava, el meu pare anava trobant-se pitjor, i jo estava més cansada, amb menys ganes de fer res i passant de tot. Sense deixar-nos a la meva mare, que pobra... havia agafat migranya per culpa de l’estrès i de que li agafés tot tan de sobte.

Un dia, jo era a l’habitació escoltant la cançó “Llueve” de Melendi, quan de sobte el meu pare va entrar a l’habitació i em va dir:

-Carla, vull parlar en tu.

Em vaig treure els cascs i li vaig dir:

-Papa, sempre que...

-No diguis res. Ara em toca parlar a mi, sé que tot això no pot en tu. Però has de pensar que no ets l’única que ho està passant malament, mira a la teva mare. Lo últim que vull que facis és endinsar-te en tu mateixa i passar de tot, perquè estàs a meitat curs de 4rt, i no vull que hagis de repetir per això. Jo intento afrontar-ho lo millor que puc, i no et pensis que no tinc moments dolents. La quimioteràpia també em destrossa per dins, però intento afrontar la vida amb un somriure, i penso que així pot ser que la vida m’ho tingui en compte i pugui continuar cuidant de vosaltres fins que mori de vell, no de malalt. Carla.. –va abraçar-me- per favor, si algun dia desapareixo d’aquest món cuida de la teva mare, i ella cuidarà de tu. Si pogués tornar enrere canviaria moltes coses, però ara no es pot fer res i no me’n penedeixo de res. No ploris, t’ho demano siusplau...

Vam acabar plorant els dos. Abraçats i plorant, sembla de pel·lícula. Però hi ha cops que la realitat supera la ficció, i aquest n’és un. Llavors li vaig prometre que em trauria l’ ESO, i que ho faria per ell, i li vaig fer prometre que no es moriria pel càncer. Em va mentir. Des de llavors odio les promeses.

El meu pare s’anava consumint poc a poc, i sense adonar-nos nosaltres també ens anàvem consumint, per la desesperació de que passaria el dia que ell no hi fos, que cada dia estava més a prop de la mort que de la vida i que jo no assumia la vida sense ell. Aquell pare que em va intentar fer un pastís al meu sisè aniversari però que es va passar amb la farina i al final se’n va haver de comprar un a corre-cuita... aquell pare que

m’esbroncava quan no em sabia el temari dels exàmens i me l’explicava el millor que podia... aquell pare, un dia ja no hi era.

Els mesos següents se’m van fer molt durs per a mi, em vaig passar tot l’estiu tancada a casa i marginada, però per sort havia complert la meva promesa i m’havia tret l’ESO.

Simplement perquè al pagar la malaltia del meu pare amb el comportament a l’escola, la gent em va deixar de banda. Entenien la meva actitud però va arribar a tal punt que em

van prendre per prepotent i boja.

Hi ha una part que no us he contat... el meu pare em va deixar una carta, i la meva mare me la va donar el dia del meu aniversari, el 7 de juny:

Carinyo, si estàs llegint això és que he incomplert una promesa... ho sento molt vida. He intentat fer tot el que he pogut, la quimioteràpia no ha anat massa bé i ha passat el  que havia de passar un dia o altre. Vull que sàpigues que n’estic molt orgullosa de les dues dones més importants de la meva vida, m’heu fet el regal més meravellós que podia haver-hi: estar amb mi fins al final. Des de ben petitona has estat la nineta dels meus ulls, i que sàpigues que encara que jo no estigui aquí en cos, sempre hi estaré en ànima, al teu cor. Pel dia del teu 16è aniversari, havia pensat de fer-te un regal molt especial, però al tenir tant poc temps no he pogut fer-hi gaire... espero que de totes maneres t’agradi i el conservis sempre. Cuida de la teva mare, vols? Ella necessita tant de suport com tu, i si les dos ho feu ambiguament segur que no se us farà tant dur.

Pensa que a mi també se m’està fent costa amunt això, assimilar que d’aquí poc no estireu amb mi. T’estimo infinit, Carla. I a tu també Carme.

El papa, Martí.

Les llàgrimes van brotar pels meus ulls durant la següent hora. No podia parar de plorar, tenia tants sentiments a dins que no sabia com treure’ls i l’únic que se’m va ocorre va ser plorar. Aquella carta em va aixecar els ànims. Ell em va regalar un diari i un penjoll amb un cor i una clau, i aquesta obria el diari. Mai me l’he tret, ni ho penso fer. Això em va fer veure que havia de recuperar el meu ritme de vida habitual, que aquestes coses passen i que sempre hi havia algú pitjor que jo. Viu la vida, que són dos dies i ja n’has perdut un.