L'habitació 164- Clàudia Pallisé Perelló

L'habitació 164- Clàudia Pallisé Perelló

Quan t’enfades amb el món no tens ganes de parlar amb ningú. Només vols enfonsar-te encara més en la teva pròpia misèria. No vols sentir a ningú, no vols consells, ni abraçades, no et vols ni a tu mateix. No tens ni ganes de plorar, “no val la pena malgastar llàgrimes, són massa valuoses per perdre-les enmig de la ràbia” deia la mare. Una de les coses que més recordo d’ella són les seves brillants frases en el moment apropiat. És dur acceptar-ho, però la trobo molt a faltar, és dur saber que ja no tornarà mai més, que ha marxat per sempre i que m’ha abandonat en el moment més difícil, més intens i més estrany de la meva vida. Perquè ara, és quan l’experimento més sovint aquesta sensació d’enfadar-se amb el món, de tancar-se en un mateix. Siguem realistes, quan et tanquen dins d’una habitació amb les parets blanques i et fan proves dia i nit, quan pels metges no ets res més que un número i per la teva família quasi has deixat d’existir, és bastant normal enfadar-te amb tot i amb tothom. Com odio aquest horrible centre de salut mental (també anomenat manicomi, però es clar, als metges no els hi agrada dir les coses pel seu nom, sempre ho disfressen tot perquè no sembli tan greu), el detesto perquè no entenc res, perquè ningú m’ha explicat res. M’han dit que tinc crisis nervioses que em poden portar a la doble identitat, o també a la bogeria, que sincerament, jo la prefereixo. Aquesta explicació, no em serveix de res perquè jo em noto com sempre, d’acord, més sol que mai, però psicològicament com sempre. De vegades però, m’agafen els atacs que confirmen la meva malaltia: sento veus dins meu que no sent ningú més, em tremolen les mans, les pupil·les se’m dilaten i els batecs del meu cor són tan seguits que no entenc com no s’ha aturat mai d’esgotament.

Increïblement segueixo amb ganes de viure, d’enamorar-me, de viatjar, d’estudiar, de jugar a futbol, de fer-me gran i mantenir aquest esperit jove que tant li agrada a tothom. Aquest dilluns m’han deixat sortir de la sala blanca per primer cop des de que he arribat, he perdut el compte però crec que porto tancat un mes, i necessitava estirar una mica les cames. Els passadissos són llargs, blancs, tristos, apagats. He resseguit amb els meus dits (pàl·lids per la falta de sol) els mosaics blaus que els decoren, m’he après de memòria les habitacions que estan buides, he passejat per la sala de cures, he estudiat el comportament de moltes infermeres, m’he fixat amb les taques roges de damunt de les rajoles blanques de la sala d’investigacions com si fossin gotetes de sang que algú va abandonar allà (com m’han abandonat a mi), he seguit amb la mirada les orenetes que volen lliures pel cel gris de febrer que és poden mig veure a través de les finestres mal tancades, he somiat que els passadissos blancs es convertien en una d’aquelles platges on acostumava a passar els diumenges quan era petit, he memoritzat tots els camins que em porten a la meva habitació; però res, absolutament res de tot això m’ha marcat més que la seva cara. Aquells ulls de color mel que et maten, el seu cabell fi i negre com el carbó que li arriba fins mitja esquena, les seves faccions perfectes i delicades, els llavis fins i rojos com la sang, mai havia vist un ésser tan perfecte com ella, mai se m’havia regirat l’estómac d’aquella manera. A partir de dilluns he passat cada dia per davant de la seva habitació i ella sempre està igual: asseguda damunt del llit amb les cames penjant, l’esquena totalment recta, amb una bata blanca que deixa veure una espatlla

nua i la mirada perduda, totalment absent, com si la seva ànima fos molt lluny d’allà, com si es trobés a bord d’un transatlàntic i el mar s’hagués empassat els seus ulls marrons. Ella però, no té nom, almenys per mi, és a dir que l’anomeno pel número de la seva habitació, és la 164. Les infermeres no me’n volen dir ni una paraula, cada cop que els hi trec el tema fan com si no em sentissin, com si veritablement estigués boig.

Els dies van passant, gairebé porto dos mesos aquí i la 164 és l’únic motiu pel qual segueixo lluitant, és l’única cosa que li dóna sentit a la meva vid. Sembla que els metges s’hagin cansat d’investigar, sembla que tothom s’hagi oblidat de mi. Els psicòlegs visiten la meva habitació sovint però ara ja no és molesten a preguntar-me res, només em fan una ullada ràpida, apunten quatre coses a les seves llibretes i marxen corrents com si els hi hagués d’apegar alguna cosa. Jo segueixo sense entendre res, no estic boig, però potser m’hi faran tornar, no puc parlar amb ningú i ningú pot parlar amb mi, necessito desfer-me de tot, necessito deixar de patir, estic pensant en una solució alternativa: la mort. Ella, és l’única cosa que em lliga a la terra, l’anhel de veure-la em fa seguir amb vida, i ella, ni tan sols sap que existeixo.

Demà la visitaré, ja sé com es diu, i és el nom més bonic que us pugueu imaginar; ja sé perquè està aquí, se li va escapar a una infermera mentre em donava la meva píndola diària (aquelles que amago davall de la llengua i després poso sota el coixí, és un somnífer que em manté més “calmat” durant tot el dia). Es diu Gala i té amnèsia, no és recorda de res i això l’ha fet caure en una mena de depressió crònica. Camino a poc, a poc, intento no fer soroll, arribo a la seva sala (la 164) m’omplo de valor i entro (trucar seria inútil, la porta sempre està oberta), el meu somni a quatre passes. La crido, començo a parlar-li, li dic que l’he estat observant des del passadís durant les últimes setmanes, li explico qui sóc, que em passa, perquè estic aquí. Espero una resposta, vull sentir la seva veu, vull escoltar com sona la felicitat, segueixo esperant, són els segons més llargs de la meva vida. Al final em decideixo a aixecar el cap, però ella no hi és, la 164 ha marxat, miro al meu voltant, no hi ha ningú, no entenc res. Una infermera (totes són igual, no em recordo del nom de cap) entra a l’habitació i em diu l’últim que volia sentir. Sí, s’ha mort (o com diuen els metges, ha passat a millor vida, com els odio als fotuts metges, no entenen res del que passa, ni ho intenten), s’ha matat. Sé que sona molt bèstia però les coses són com són, no cal disfressar-les perquè només ens aconseguim fer més mal a nosaltres mateixos, l’ésser humà ho fa molt sovint, quan alguna cosa no li agrada la diu d’una altra manera, com si això pogués canviar la situació. Les persones som febles i la vida és molt dura, després de tot el que em patit ens mata, tant li fot el que haguem lluitat, tant li fot el mal que ens ha fet. Ella però, li ha guanyat la partida a la vida, ella s’ha avançat. La 164 ha sigut més valenta que qualsevol altra persona, ha fet callar a la vida, ha demostrat que la valentia pot ser molt dolenta de vegades. Ella no volia viure i, senzillament, ha deixat de fer-ho. Ha fet el que jo hagués hagut de fer ja fa temps; n’estic fart de tot, estic enfadat amb el món. A la meva família els hi tocarà plorar, però ells s’ho han buscat. Seré una llegenda, seré el boig que és va matar per amor. Sí, definitivament només em queda una solució: apagar la llum. Avui, deixaré d’estar enfadat amb el món, avui li guanyaré la partida a la vida.