La història d'en Hiroto- Gemma Sastre Sancho

La història d'en Hiroto- Gemma Sastre Sancho

Estava en un poble petit d’Àsia. Era l’any 1954. El meu últim dia que passava allà després de passar-m’hi tres mesos. En aquella època era un escriptor molt famós, i em recorria tot el món per intentar inspirar-me i fer novel·les de diferents cultures. No sabia per què, però estava en una temporada que no aconseguia escriure absolutament res. Els meus lectors estaven a l’espera de que publiqués algun llibre, algun article, qualsevol cosa, i jo no podia concentrar-me! Crisi d’escriptors... Passejava per la vora d’un riu que naixia entre les muntanyes. M’encantava l’aigua cristal·lina que hi corria, que acariciava aquelles grans roques. Des d’on era veia tota la serra al fons nevada i sentia els ocells cantar, mirava endarrere i observava el poble, tot eren casetes de palla i...
Em vaig aturar. Vaig veure una noia amb un vestit granat de lunars grocs a la riba del riu. Tenia un nadó a les mans i l’estava posant a una cuneta. M’ho semblava a mi o tenia la intenció de tirar-lo al riu? Aleshores de l’altra riba va aparèixer un noi jove, brut i amb la roba estripada.

- Estàs segura de fer-ho, Michelle? – va cridar.

- Més que mai! Vull que vegis el teu fill! Potser no ens tornem a trobar mai més, i viuràs amb el dubte de saber com és? De veritat? Si vaig voler acceptar de tenir un nen amb tu, va ser perquè t’estimava, t’estimo i sempre t’estimaré! I no me’n aniré d’aquí sense haver-te’l ensenyat! – Va dir la noia amb seguretat.

Ho vaig entendre tot en un simple instant. Era una parella que vivien a bandes de riu diferents, i ell per les aparences devia ser un esclau. No hi havia cap mitjà per trobar-se; no hi havia ponts per creuar i els llaüts només servien per la gent privilegiada. De manera que l’única via per mostrar el nadó al seu pare, era a través de la corrent del riu.

(Una manera que la vaig trobar una mica estúpida, la veritat) La noia va llençar el nen amb la cuneta. Anava tot molt bé, era com un miracle. Però de repent, va esclatar una ràfega de vent molt forta i poderosa que va fer que la destinació de la criatura canvies per complet. La cuneta va girar a causa de la forta corrent del riu, i es va encallar en una enorme roca que hi havia al centre.

La Michelle i el noi jove estaven molt espantats. La noia com vaig suposar no sabia nedar, i el noi va marxar corrents i els va abandonar. Tota trista, plorant de valent, quan ja no li rajaven més llàgrimes, es va capbussar al riu. Cada cop s’enfonsava més, i jo, paralitzat, darrere d’uns arbusts, observant la situació. Finalment se la va emportar la corrent, i em vaig sentir obligat a fer alguna cosa. Em vaig llençar a l’aigua. Estava gelada, i quasi bé no podia nedar perquè portava quilos i quilos de roba. Em vaig deixar emportar amb la corrent i vaig arribar fins la roca. El nen dormia en una son plàcida i profunda. El vaig agafar i vaig nedar a contracorrent. Sort que era un riu que no portava molt cabal. Vaig arribar a la riba. El nadó es va despertar. Tenia uns ulls blaus i grossos, i em mirava i se’n reia. Era preciós. Però, que n’havia de fer jo? Embarcava el dia següent... Aleshores, vaig tenir una idea. No formava part dels meus plans, però no podia deixar allí aquell nadó. A Àsia si es trobaven algun bebè que no estava en els seus pares el sacrificaven. Per tant, vaig arribar a la conclusió que em podia quedar a aquell petit poblet, anular el viatge en vaixell que tenia previst fer per tornar a Espanya i cuidar, durant tota la meva vida el nen que s’havia quedat sense pares. (I part de culpa en tenia jo, de no haver fet res en el moment adequat).

De camí cap a la meva caseta de palla, vaig pensar en anomenar-lo Hiroto. Significava valent i gran persona.

Des de llavors, em vaig inspirar completament al màxim. Vaig publicar una saga anomenada “La història d’en Hiroto”, i vaig tenir un gran èxit mundial. El meu nen, cada cop s’anava fent més alt, i jo contemplava, el ràpid que passa el temps quan no te’n adones.