Avui pot ser un ahir o un demà- Dora Masot Bargalló

Avui pot ser un ahir o un demà- Dora Masot Bargalló

Aquell dia em vaig despertar sabent que em passaria alguna cosa bona. Vaig llevar-me, vaig esmorzar bé, em vaig posar els auriculars i vaig sortir a fer un volt. Al meu iPod sonava “Pàtria menuda”. Feia un dia esplèndid de primavera: el camp era rosat, no feia gens de vent i un sol tímid em saludava a cada pas que feia. Vaig veure el iaio assegut amb els seus amics a la plaça de l ‘Arenal i el vaig anar a saludar. Ell sempre em diu el mateix : “Que cara que ets de veure! No et recordes mai de mi... però cada dia et fas més guapa” i jo sempre li contesto: “Clar que em recordo de tu, iaio! Jo t’estimo molt! I tu també estàs molt guapo!” i és així com li canvia el rostre i se li dibuixa un somriure. Em va donar deu euros i, després d’una estoneta, ens vam acomiadar. Me’n vaig tornar a casa amb la mateixa il·lusió d’abans: tenia el pressentiment que alguna cosa extraordinària em passaria. Vaig posar la ràdio, em vaig estirar al llit i em vaig posar a llegir. Quan em vaig cansar, vaig anar a veure el pare al garatge, que havia arribat del tros amb el seu amic, l’ Antonio, i vam decidir anar al bar a fer el vermut. Les seves conversacions solien ser avorrides: que si hem de plantar un ametller aquí, que si demà anirem a caçar… però jo ho aguantava si a mi em pagaven una Fanta! Cap a les dues vam tornar a casa per dinar. La mare havia fet l’arròs més bo del món! Vam dinar i després em vaig connectar al facebook a veure què deien les amigues, o a veure si em passava alguna cosa interessant per la web! Cap de totes estava connectada, i tampoc el noi que m ‘agrada, o sigui que vaig decidir tancar i vaig anar a mirar la tele. Sentint parlar l’home de les notícies em vaig adormir. Sempre em passa igual… No vaig despertar-me fins les sis, i quan ho vaig fer, vaig adonar-me que el dia quasi havia passat i la meva predicció no s’havia complit… Moixa, em vaig posar les bambes i vaig agafar la bicicleta, amb ganes de pedalar i no pensar en res. No entenc per què però estava realment trista. La mare diu que és l’edat però jo no ho crec. Aquell dia que havia de ser el millor de tots, acabaria sent el més normal dels que he viscut! No podia ser…

Quan em vaig cansar de pedalar, vaig tornar a casa i em vaig posar a tocar el piano. Tocar el piano és la meva forma d’evasió i aquell dia la cançó que més em venia de gust tocar era el Cànon en Re M del gran Pachelbel. És una composició que em fa pensar molt. Em transporta en el temps i em fa recordar temps en que tot era perfecte. Em fa pensar en la iaia, la més bella persona en aquest món, que tret dels 7 anys que fa que ja no hi és, la recordo com si encara hi fos. Em fa pensar en les persones, llocs i fets que ja són un record, i em fa sentir feliç d’haver pogut tenir el passat que he tingut. Mentre pel meu cap passava, com una cinta de casset, el petit gran recorregut de la meva vida, la mare feia passar una parella al menjador. Em vaig estranyar molt, però com que no els coneixia, vaig seguir tocant. La mare va cridar-me al cap d’uns cinc minuts. Jo hi vaig acudir, pensant-me que em diria que anés a comprar alguna cosa. Per educació, vaig saludar aquella parella de gent desconeguda i vaig preguntar a la mare per què em cridava. Llavors, l’home es va aixecar del sofà i em va dir:

- Ets tu qui tocava?

- Sí, sóc jo – vaig respondre.

- M’ha agradat molt, et faria res tocar-nos alguna peça?

- És clar que no, passin. – Li vaig dir molt estranyada.

Què volia ara aquest sonat? Si no el conec de res, per què li he de tocar el piano? La gent està

molt boja. Vaig fer-lo seure en aquella sala, on el sol ja daurava els mobles i, amb les finestres de bat a bat, la garbinada ja ens ajudava a respirar en aquella calorosa tarda d’estiu. Mentre jo tocava el “Para Elisa” de Beethoven, ell em mirava com si li apassionés la música, com si no hi hagués res més dins del seu cap en aquell moment. Jo intentava tocar el millor possible, perquè m’agrada molt que m’escoltin i ben poques vegades ho fan, però també comprenc que els pares tenen feina. Mentre les notes fluïen en aquell ambient d’estiu, jo sentia com la parella xiuxiuejava a cau d’orella i l’home posava el braç sobre l’espatlla de la dona. Quan vaig acabar, l’únic que em van dir va ser: “Molt bé, noia, segueix així”. Van aixecar-se i van marxar. Com que la seva visita em va descol·locar, de seguida vaig córrer a la cuina a preguntar-li a la mare qui era aquella gent. Ella em va explicar que mentre era al jardí regant

les flors, aquells dos estrangers passejaven pel meu carrer i van estar una bona estona plantats davant de casa, i que quan la van veure, van començar a dialogar sobre temes musicals. Li van dir que tenien una filla que tocava el piano, però desgraciadament, morí de malaltia, i és per això que quan sentien un piano, el matrimoni el sentia al punt més endinsat del seu cor i ambdós deixaven volar la seva ànima per retrobar-se amb ella. Em va semblar una història realment trista i si ho hagués sabut abans, hagués entès la llàgrima que queia a aquell senyor mentre jo tocava. Desanimada, me’n vaig anar a estudiar una estona. Quan vaig cansar-me, vaig seure a la terrassa, una mica avorrida perquè no tenia cap tasca a fer, i fins l’hora de sopar, em vaig quedar pensativa en aquell preciós indret, des d’ on puc observar un bonic paisatge. Després de menjar alguna cosa per sopar, vaig decidir anar a córrer una mica, doncs és una hora molt tranquil·la i cansar-me una mica abans d’anar al llit, m’ajuda a dormir. M’acabava de calçar quan va sonar el telèfon. Eren quasi les deu de la nit i en aquestes hores només pot ser la iaia o algú que hagi tingut un accident, o sigui que com que era més probable que fos la iaia, li vaig concedir el plaer de despenjar a la meva germana, i jo vaig marxar. Just havia tancat la porta, va sortir i em va cridar, però jo no la sentia perquè escoltava música, així que va córrer cap a mi i va fer-me senyals que em tragués els auriculars. “Què vols ara!?” Vaig respondre. Ella només em va dir que havia de contestar la trucada perquè era molt important. Jo vaig pensar que seria altre cop el iaio, preguntant-me com s’enviava un e-mail, o com s’agregava un amic al facebook... i vaig tornar cap a casa per contestar aquella trucada “tan important”.

- Sí, digui’m? – vaig dir amb un to apagat.

- Laura? Ets tu?

- Walter?????! Com estàs! Feia molt temps que no et sentia! Com et va la vida? – Em vaig alegrar molt quan vaig sentir aquella veu tan important per mi anys enrere. Era el meu ex professor de piano, que fa dos anys, quan es va jubilar, va marxar cap a la seva ciutat natal, Viena. Walter era un home tranquil, que amava la vida i la música. Mai oblidaré la sensació que em transmetia en les seves classes. Realment, l’admirava, perquè ho tenia tot: salut, diners, talent i una gran muller que estimava moltíssim. Els primers mesos que va haver marxat, ens escrivíem per correu electrònic i ell, pel meu aniversari o en una ocasió especial, m’enviava alguna partitura per felicitar-me.

- Jo estic molt bé! Et truco perquè avui mateix m’han telefonat uns familiars que són de vacances a Catalunya. M’han dit que han estat per un poblet petit i que una noia els ha tocat el piano d’una manera que els ha encantat i que a més, aquesta noia semblava bona persona, igual que la seva mare. Jo de seguida he pensat en tu i és per això que t’he trucat, perquè després de la descripció que me n’han fet, n’estava segur. Resulta que aquesta parella, són la meva germana i el seu marit i són uns dels que dirigeixen l’Òpera de Viena quan hi vénen les celebritats més importants. Ells m’han demanat que et truqués i m’han afirmat que el dia 20 et volen a Viena amb la teva família. Tens totes les despeses pagades. O sigui que ens veurem allà.

Dit això, va penjar i jo no sabia si pensar si era una broma o no ho era. Durant uns segons, vaig quedar-me muda però després vaig córrer a explicar-li a la mare i no ens ho podíem creure! Sabia que alguna cosa bona em passaria! Ho sabia! Al cap d’una setmana, vam fer les maletes, vam contactar amb en Walter i ens vam allotjar en un hotel fantàstic! Viena és increïble... El dia 20 havia de tocar una partitura especial que m’havia ajudat a composar Walter enmig d’aquella multitud de la gran Òpera de Viena. Estava molt nerviosa! Mai abans m’havia passat això... que fort! L’actuació va anar de perles i en Walter i els seus dos familiars em van felicitar! Estava molt emocionada i el dia següent el vídeo que havia penjat un aficionat que era allà quan jo tocava, ja tenia 32.000 visites! Era un somni fet realitat. I aquí va acabar la meva vida normal! Vaig dedicar-me a la música més que mai i vaig arribar molt lluny en la meva carrera. Aquesta història no és real, però espero que us hagi agradat. Ara us he de deixar, el telèfon està sonant...